La proclamació de la data i la pregunta que va fer el president de la Generalitat, Artur Mas, dijous passat dia 12 de desembre, ha deixat fora de joc a tota la classe política espanyola (inclòs el partit del govern). Una mostra inequívoca que la discreció i la celeritat que es van exhibir tots els partits que apostaven decididament per donar la veu al poble català, va sorprendre fins i tot al propi Centre Nacional d'Intel·ligència (serveis secrets del govern espanyol), donant una prova més de que pot ser un centre i a més ser nacional, però de cap manera dedicar-se a la intel·ligència.
A una setmana escassa perquè s'iniciïn els tràmits per a l'aprovació dels pressupostos de Catalunya, el Govern i els partits favorables a la consulta han arribat a un acord per desencallar el principal obstacle: la data i la pregunta que es realitzarà als catalans. La qüestió, en cas afirmatiu, donaria opció a una 'subpregunta "que interrogaria els ciutadans sobre si volen que aquest Estat sigui independent.
Després de conèixer la pregunta, he pogut constatar que molts experts i "aiatol•làs" de les tertúlies radiofòniques o televisives, han començat a qüestionar i desprestigiar la pregunta amb un únic motiu, que no és altre, que el de desprestigiar el propi procés de la consulta. Ara és el moment en què la ciutadania catalana ha d'estar atenta a tota una legió de fariseus, que intentarà constantment donar-nos gat per llebre. És que, com soferts ciutadans, estem acostumats que els atacs ens vinguin majoritàriament des l'altiplà castellà. Amb la qual cosa tenim tendència a baixar ostensiblement la guàrdia quan els atacs ens vénen de les ambaixades a Catalunya dels partits d'àmbit estatal (PSC i Partit Popular de Catalunya), o quan ens vénen de partits de clara inspiració falangista com els Ciutadans del "Alberto Primo de Rivera ".
És evident que la pregunta podia haver estat més clara i directa, però probablement aquest factor hauria beneficiat els partits unionistes (Partit Popular, Ciutadans i PSC), per que haguessin tingut un camp més abonat per poder desprestigiar el procés de la consulta i una vegada es fes la consulta, haguessin pogut advocar per tesis no rupturistes.
La proclamació de la data i el contingut de la pregunta sobre la consulta sobiranista, han cridat a xafarranxo de combat a tot el nacionalisme espanyol representat per Partit Popular i PSOE. D'una banda tenim l'Rajoy esgrimint l'únic argument que és capaç de defensar, com és la inconstitucionalitat de donar la veu al poble. D'altra banda Rubalcaba confia que la majoria absoluta del Partit Popular i el posicionament del PSOE fent de "palmeros" de la dreta espanyola a les Corts, o el mateix Tribunal Constitucional en darrer terme, acabaran per frenar els anhels majoritaris dels catalans. Greu miopia política la que pateix aquest nacionalisme quixotesc, entestat a utilitzar la Llei contra el poble.
Personalment vull manifestar el meu respecte i admiració per tots els partits que han apostat decididament per consensuar una data i una pregunta. Aquesta gent han sabut llegir el que la ciutadania catalana els va encomanar a les dues últimes "diades", sortint al carrer molt més d'un milió de persones. El meu respecte també al president de la Generalitat per haver estat conseqüent amb el que la majoria dels catalans li exigien, moltes vegades enfrontant-se a corrents interns de la seva pròpia coalició que han posat en dubte el seu lideratge.
Catalunya necessita opcions polítiques compromeses amb els anhels del seu poble, que siguin capaços d'obrir noves sendes inexplorades, assumint els riscos necessaris que suposa lluitar per la dignitat del seu poble.
El dia 9 novembre 2014 tenim una cita per decidir quin és el destí que volem per a Catalunya. Tots aquells que estan en contra que puguem anar a les urnes per opinar, tindran l'oportunitat d'anar a les urnes i votar que volen continuar units amb Espanya. I tots aquells que pensem que continuar a Espanya no és el camí que volem per al nostre poble, tindrem l'oportunitat de de poder manifestar-nos. Tan senzill com anar a votar ... I tan difícil com assumir les conseqüències del resultat de la votació. Potser aquest és l'autèntic problema, el no deixar votar perquè se senten perdedors!
Aquí no hi trobareu ni doctrines ni sentències. Només reflexions sobre com veig la vida i les persones que en ella hi actuen. Dieu el que penseu, sou a casa vostra.
Arxiu del blog
diumenge, 15 de desembre del 2013
dilluns, 18 de novembre del 2013
PSC-PSOE Van vèncer però no convèncer.
La referència a la cançó d'un famós cantant brasiler que deia "Vull tenir un milió d'amics", ja de per si, posave els límits en qualsevol tipus d'aventura política. Si alguna cosa no és possible en la gestió del poder real és el portar-se bé amb tothom.
Els nostres partits polítics, en general, tots juguen amb l'ambigüitat d'esgarrapar un grapat de vots del gran filó que suposa la nostra classe mitjana. Hem estat testimonis d'autèntics equilibris polítics que, més d'hora o més tard, han acabat realment malament.
Aquest diumenge hem pogut veure com el PSC celebrava d'urgència un Consell Nacional Extraordinari, per aplicar les directrius, que fa just una setmana, li donaven al Pere Navarro, tant el Rubalcaba com la presidenta andalusa Susana Díaz, en la "Conferència Política" del PSOE.
Allà vam poder veure un Pere Navarro ovacionat per tota la plana major del PSOE, fins i tot amb ulls emocionats s'aixecava per rebre el seu bany de multituds. Aquesta abraçada fraternal del PSOE al PSC, ja es va entendre com el "abraçada de l'ós". És aquella demostració artificial de fraternitat del PSOE, que acabarà per ofegar electoralment el PSC.
En aquest Consell Nacional el PSC va acordar donar suport únicament a una consulta que compti amb el beneplàcit de l'Estat espanyol. Sabent la posició de l'actual govern del Partit Popular, és com dir obertament que el PSC no voldrà donar la veu al poble català. En aquest sentit els socialistes catalans s'alineen implícitament amb les tesis del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. Partits al vell estil lerrouxista, basats en un populisme desmesurat.
Ara els socialistes catalans (a instàncies del PSOE) intenten vendre'ns una tercera via, provocant un canvi en la constitució espanyola per reestructurar un Estat federal. Llàstima que s'han oblidat que el Partit Popular no vol ni sentir-ne parlar de cap canvi a la constitució. I sense el suport dels populars els socialistes estan lligats de peus i mans, per tant el que ens intentava vendre el Pere Navarro no és més que fum, fum, fum.
Catalunya ha perdut un aliat molt important a l'hora de defensar els nostres signes identitaris, un aliat que venia de la confluència de diferents tendències progressistes entroncades amb el catalanisme d'esquerres. L'ideari del PSC ha estat segrestat pel corrent espanyolista, ancorat al cinturó industrial de Barcelona i que ha comptat històricament amb el suport dels anomenats "nous catalans".
Ara falta saber si aquest 83% de suport que va tenir l'actual direcció del PSC, ho podrà materialitzar en vots en les pròximes eleccions catalanes. Veurem si tota aquesta classe mitjana que es va mobilitzar donant suport al PSC de Pasqual Maragall, aconseguint els majors resultats obtinguts a Catalunya pels socialistes. Veurem si el Pere Navarro és capaç d'il•lusionar fora dels feus del cinturó roig de Barcelona i obtenir uns resultats que li permetin confirmar les noves derivades dels socialistes catalans.
També serà interessant observar com el PSOE gestionarà l'actual pes electoral que el PSC té a Catalunya. Difícilment el PSOE pot aspirar a guanyar unes eleccions a Espanya, si no obté un gran resultat a Catalunya. Per tant, se li ha girat feina al Pere Navarro, al tenir de transformar les ovacions que li van donar a Madrid, en vots socialistes a Catalunya.
Sobretot, si tenim en compte que en les dues últimes celebracions de la diada nacional de Catalunya, la societat civil va sortir al carrer de forma aclaparadora, mobilitzant més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes que van clamar, d'una manera nítida i transparent, INDEPENDÈNCIA. Tota aquesta mobilització no va ser mèrit de cap partit polític, va ser l'èxit d'entitats arrelades a la societat civil que passant per sobre de l'actual estructura de partits, van saber transmetre un missatge il•lusionador.
Ara només ens queda veure l'últim capítol d'aquesta comèdia. I és l'actitud que prendran els diputats i diputades del sector catalanista del PSC. Veurem el preu de la seva dignitat i si són capaços de renunciar al confort dels seus càrrecs en l'actual estructura de partit i trencar la disciplina de vot. Jo tinc la sensació que seran més dòcils que uns xais i es limitaran a no fer enfadar els que manen. Realment penso que si continuen al PSC, tenen l'obligació d'acatar les directrius de l'últim Consell Nacional Extraordinari. En cas que vulguin ser autènticament renovadors, que tinguin la valentia de sortir del partit i iniciar un nou projecte.
Els nostres partits polítics, en general, tots juguen amb l'ambigüitat d'esgarrapar un grapat de vots del gran filó que suposa la nostra classe mitjana. Hem estat testimonis d'autèntics equilibris polítics que, més d'hora o més tard, han acabat realment malament.
Aquest diumenge hem pogut veure com el PSC celebrava d'urgència un Consell Nacional Extraordinari, per aplicar les directrius, que fa just una setmana, li donaven al Pere Navarro, tant el Rubalcaba com la presidenta andalusa Susana Díaz, en la "Conferència Política" del PSOE.
Allà vam poder veure un Pere Navarro ovacionat per tota la plana major del PSOE, fins i tot amb ulls emocionats s'aixecava per rebre el seu bany de multituds. Aquesta abraçada fraternal del PSOE al PSC, ja es va entendre com el "abraçada de l'ós". És aquella demostració artificial de fraternitat del PSOE, que acabarà per ofegar electoralment el PSC.
En aquest Consell Nacional el PSC va acordar donar suport únicament a una consulta que compti amb el beneplàcit de l'Estat espanyol. Sabent la posició de l'actual govern del Partit Popular, és com dir obertament que el PSC no voldrà donar la veu al poble català. En aquest sentit els socialistes catalans s'alineen implícitament amb les tesis del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. Partits al vell estil lerrouxista, basats en un populisme desmesurat.
Ara els socialistes catalans (a instàncies del PSOE) intenten vendre'ns una tercera via, provocant un canvi en la constitució espanyola per reestructurar un Estat federal. Llàstima que s'han oblidat que el Partit Popular no vol ni sentir-ne parlar de cap canvi a la constitució. I sense el suport dels populars els socialistes estan lligats de peus i mans, per tant el que ens intentava vendre el Pere Navarro no és més que fum, fum, fum.
Catalunya ha perdut un aliat molt important a l'hora de defensar els nostres signes identitaris, un aliat que venia de la confluència de diferents tendències progressistes entroncades amb el catalanisme d'esquerres. L'ideari del PSC ha estat segrestat pel corrent espanyolista, ancorat al cinturó industrial de Barcelona i que ha comptat històricament amb el suport dels anomenats "nous catalans".
Ara falta saber si aquest 83% de suport que va tenir l'actual direcció del PSC, ho podrà materialitzar en vots en les pròximes eleccions catalanes. Veurem si tota aquesta classe mitjana que es va mobilitzar donant suport al PSC de Pasqual Maragall, aconseguint els majors resultats obtinguts a Catalunya pels socialistes. Veurem si el Pere Navarro és capaç d'il•lusionar fora dels feus del cinturó roig de Barcelona i obtenir uns resultats que li permetin confirmar les noves derivades dels socialistes catalans.
També serà interessant observar com el PSOE gestionarà l'actual pes electoral que el PSC té a Catalunya. Difícilment el PSOE pot aspirar a guanyar unes eleccions a Espanya, si no obté un gran resultat a Catalunya. Per tant, se li ha girat feina al Pere Navarro, al tenir de transformar les ovacions que li van donar a Madrid, en vots socialistes a Catalunya.
Sobretot, si tenim en compte que en les dues últimes celebracions de la diada nacional de Catalunya, la societat civil va sortir al carrer de forma aclaparadora, mobilitzant més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes que van clamar, d'una manera nítida i transparent, INDEPENDÈNCIA. Tota aquesta mobilització no va ser mèrit de cap partit polític, va ser l'èxit d'entitats arrelades a la societat civil que passant per sobre de l'actual estructura de partits, van saber transmetre un missatge il•lusionador.
Ara només ens queda veure l'últim capítol d'aquesta comèdia. I és l'actitud que prendran els diputats i diputades del sector catalanista del PSC. Veurem el preu de la seva dignitat i si són capaços de renunciar al confort dels seus càrrecs en l'actual estructura de partit i trencar la disciplina de vot. Jo tinc la sensació que seran més dòcils que uns xais i es limitaran a no fer enfadar els que manen. Realment penso que si continuen al PSC, tenen l'obligació d'acatar les directrius de l'últim Consell Nacional Extraordinari. En cas que vulguin ser autènticament renovadors, que tinguin la valentia de sortir del partit i iniciar un nou projecte.
diumenge, 17 de novembre del 2013
L'ONU avergonyeix Espanya per encobrir els crims feixistes.
El Comitè contra la Desaparició Forçada de l'ONU ha fet públiques les observacions finals sobre les actuacions empreses per Espanya, per perseguir les desaparicions forçades de milers de persones durant el període de la Guerra civil i els anys de la dictadura franquista. El document mostra la seva preocupació perquè el marc normatiu en vigor a Espanya dedicat a per prevenir i sancionar les desaparicions forçades, així com algunes decisions adoptades en aquesta matèria, no estarien en plena conformitat amb les obligacions que la Convenció signada per Espanya, imposa als Estats que l'han ratificat.
Els arguments esgrimits pels advocats de l'Estat espanyols sobre la impossibilitat d'investigar aquestes desaparicions per motiu de la mort dels responsables, la prescripció del delicte i la llei d'amnistia no han convençut la ONU. Aquest Comitè internacional ha instat l'Estat a que vetlli perquè els terminis de prescripció es comptin efectivament a partir del moment en què cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida, es troben les seves restes o es restitueix la seva identitat. Així mateix, l'exhorta a que asseguri que totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut des de l'inici de les mateixes. També insta a l'Estat espanyol a que s'adoptin les mesures necessàries, legislatives o judicials, amb vista a superar els obstacles jurídics d'ordre intern que puguin impedir tals investigacions, en particular la interpretació que s'ha donat a la llei d'amnistia.
Segons va manifestar aquest Comitè en el seu dictamen, una amnistia és una norma pacificadora. Aquesta norma, 30 anys després, no pot constituir un obstacle per a la justícia, i la justícia està necessàriament vinculada a la veritat, i la veritat és filla del temps.
Per tant, Espanya s'ha quedat sense arguments per defensar l'encobriment que ha vingut fent al llarg dels més de 30 anys de la suposada transició democràtica. Han hagut de ser uns altres països, com Argentina, que han posat en qüestió la tan idolatrada transició democràtica espanyola.
D'aquesta manera , tots els actors que van ser responsables de la creació de la perversa Llei d'Amnistia, ara haurien de donar explicacions a la ciutadania. El coagulant de tot aquest encobriment criminal, va ser la corona. El Rei d'Espanya va ser el primer a voler enterrar els vells fantasmes de la Guerra civil i de la dictadura, per això va comptar amb un ampli ventall de partits polítics (PSOE, UCD, Aliança Popular i els nacionalistes del PNB i CiU).
Amnistia Internacional, a qui el Comitè va convidar a Ginebra per opinar sobre el cas espanyol, celebra el dictamen de l'ONU, que dóna suport les seves posicions. Crec que el Comitè ha fet un pas important tant per a Espanya com per a la resta de països ja que reconeix la seva competència per formular recomanacions als estats sobre desaparicions forçades comeses en el passat.
Els arguments esgrimits pels advocats de l'Estat espanyols sobre la impossibilitat d'investigar aquestes desaparicions per motiu de la mort dels responsables, la prescripció del delicte i la llei d'amnistia no han convençut la ONU. Aquest Comitè internacional ha instat l'Estat a que vetlli perquè els terminis de prescripció es comptin efectivament a partir del moment en què cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida, es troben les seves restes o es restitueix la seva identitat. Així mateix, l'exhorta a que asseguri que totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut des de l'inici de les mateixes. També insta a l'Estat espanyol a que s'adoptin les mesures necessàries, legislatives o judicials, amb vista a superar els obstacles jurídics d'ordre intern que puguin impedir tals investigacions, en particular la interpretació que s'ha donat a la llei d'amnistia.
Segons va manifestar aquest Comitè en el seu dictamen, una amnistia és una norma pacificadora. Aquesta norma, 30 anys després, no pot constituir un obstacle per a la justícia, i la justícia està necessàriament vinculada a la veritat, i la veritat és filla del temps.
Per tant, Espanya s'ha quedat sense arguments per defensar l'encobriment que ha vingut fent al llarg dels més de 30 anys de la suposada transició democràtica. Han hagut de ser uns altres països, com Argentina, que han posat en qüestió la tan idolatrada transició democràtica espanyola.
D'aquesta manera , tots els actors que van ser responsables de la creació de la perversa Llei d'Amnistia, ara haurien de donar explicacions a la ciutadania. El coagulant de tot aquest encobriment criminal, va ser la corona. El Rei d'Espanya va ser el primer a voler enterrar els vells fantasmes de la Guerra civil i de la dictadura, per això va comptar amb un ampli ventall de partits polítics (PSOE, UCD, Aliança Popular i els nacionalistes del PNB i CiU).
Amnistia Internacional, a qui el Comitè va convidar a Ginebra per opinar sobre el cas espanyol, celebra el dictamen de l'ONU, que dóna suport les seves posicions. Crec que el Comitè ha fet un pas important tant per a Espanya com per a la resta de països ja que reconeix la seva competència per formular recomanacions als estats sobre desaparicions forçades comeses en el passat.
dissabte, 9 de novembre del 2013
La Conferència Política del PSOE: un cant a la frustració.
Més de 2500 persones hauran participat en la Conferència Política que els socialistes van celebrar a Madrid, amb l'únic objectiu de definir un projecte polític per al PSOE en els propers anys. Però en tot aquest procés hi ha un conjunt de variables que s’entrecreuaran i que dificultaran l'escenificació d'una unitat d'acció socialista, com a alternativa a un Partit Popular que per molt tocat que estigui ni molt menys està enfonsat.
El PSOE es troba amb tres problemes estratègics que li dificultaran la seva estructuració d'una alternativa de poder al Partit Popular:
En primer lloc els socialistes espanyols estan en debilitat, pel que fa a lideratge polític, tant dins com fora del propi partit. L’Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar el Congrés de Sevilla per la mínima i se'ns va vendre públicament com una alternativa de futur, després de l'època Zapatero. Era obvi que un suposat líder de 62 anys, no es podria vendre com una opció renovadora. Entre altres coses perquè el seu paper en els governs del Felipe González i del Zapatero sempre va ser el d'un home gris, acostumat a fer els treballs bruts de les clavegueres de l'Estat. D'altra banda, el Rubalcaba mai va destacar per significar amb una nova empenta ideològica en el centreesquerra espanyol.
En segon lloc el PSOE afronta aquesta conferència amb una crisi en l'àmbit territorial. El PSC català ha començat a marcar distàncies de la cúpula del PSOE, cosa que ha incomodat no només a la cúpula de Ferraz, sinó a molts dels seus barons territorials que mai han volgut entendre la pròpia idiosincràsia de Catalunya i del socialisme català. El PSOE sap prou bé, que perquè pugui arribar a la Moncloa, necessita obtenir uns bons resultats a Catalunya. Si l'electorat català no li ofereix més de 20 diputats a les eleccions estatals, el PSOE no té cap possibilitat de guanyar unes eleccions nacionals per molt bons resultats que obtinguin en feus com Andalusia.
El socialisme espanyol viu a Catalunya les seves hores més amargues. El PSC, en una contorsió gairebé impossible, reclama el dret a decidir però en una consulta legal i pactada amb el Govern. En canvi el PSOE només està disposat a oferir una reforma constitucional de tall Federal, que encara que sent atractiva en principi, no es percep amb la força suficient per reunir el consens del Partit Popular que la faci semblar creïble. Així doncs, amb tot aquest panorama els socialistes catalans continuen en caiguda lliure al no satisfer ni als uns ni als altres. A la ciutadania catalana no la convenç amb uns arguments federalistes que es perceben com a foc d' encenalls, sense una solidesa política al darrere que li donés veracitat i contundència. Però el PSC tampoc convenç els socialistes espanyols, que veuen inviable autoritzar una consulta que tenen la certesa que perdrien.
En tercer lloc, el PSOE té encara molts deures per fer. Primerament té una executiva plena de dinosaures de la política socialista, que haurien de passar a la reserva. Té un president (José Antonio Griñán) imputat en el cas dels ERO's d'Andalusia la qual cosa li suposa un llast polític, que en temps tan convulsos com els que vivim, és difícil de portar. D'altra banda té diputats com l’Alfonso Guerra que es mostren públicament com vividors de la política, ja que és l'únic diputat que ha estat en totes les legislatures des de la instauració de la democràcia.
Aquesta situació fa que les expectatives d'aquesta Conferència Política dels socialistes espanyols, jo la percebi com un cant a la frustració. Un partit que "es diu progressista" mai pot posar pals a les rodes a l'hora de donar la veu al poble. Precisament és en aquest punt en el que haurien de diferenciar-se de la dreta retrògrada espanyola i convèncer els seus votants que Espanya no és un poble uniforme culturalment. Que precisament és la riquesa de cultures la que fa que Espanya pogués ser percebuda com un país plural.
Malauradament no tinc cap esperança que l'esquerra espanyola sàpiga enviar un missatge a la ciutadania, que els convenci prou com per motivar una rebel•lió contra la dreta. Lamentablement el centreesquerra del PSOE, a través dels seus barons territorials, cau en els mateixos errors que la dreta troglodita. Buscarem un enemic com l'independentisme català, que faci que la gent reaccioni i es mobilitzi amb els seus vots. Aquesta pel•lícula ja l'hem vist i no ens aporta res a la solució del problema.
El PSOE es troba amb tres problemes estratègics que li dificultaran la seva estructuració d'una alternativa de poder al Partit Popular:
En primer lloc els socialistes espanyols estan en debilitat, pel que fa a lideratge polític, tant dins com fora del propi partit. L’Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar el Congrés de Sevilla per la mínima i se'ns va vendre públicament com una alternativa de futur, després de l'època Zapatero. Era obvi que un suposat líder de 62 anys, no es podria vendre com una opció renovadora. Entre altres coses perquè el seu paper en els governs del Felipe González i del Zapatero sempre va ser el d'un home gris, acostumat a fer els treballs bruts de les clavegueres de l'Estat. D'altra banda, el Rubalcaba mai va destacar per significar amb una nova empenta ideològica en el centreesquerra espanyol.
En segon lloc el PSOE afronta aquesta conferència amb una crisi en l'àmbit territorial. El PSC català ha començat a marcar distàncies de la cúpula del PSOE, cosa que ha incomodat no només a la cúpula de Ferraz, sinó a molts dels seus barons territorials que mai han volgut entendre la pròpia idiosincràsia de Catalunya i del socialisme català. El PSOE sap prou bé, que perquè pugui arribar a la Moncloa, necessita obtenir uns bons resultats a Catalunya. Si l'electorat català no li ofereix més de 20 diputats a les eleccions estatals, el PSOE no té cap possibilitat de guanyar unes eleccions nacionals per molt bons resultats que obtinguin en feus com Andalusia.
El socialisme espanyol viu a Catalunya les seves hores més amargues. El PSC, en una contorsió gairebé impossible, reclama el dret a decidir però en una consulta legal i pactada amb el Govern. En canvi el PSOE només està disposat a oferir una reforma constitucional de tall Federal, que encara que sent atractiva en principi, no es percep amb la força suficient per reunir el consens del Partit Popular que la faci semblar creïble. Així doncs, amb tot aquest panorama els socialistes catalans continuen en caiguda lliure al no satisfer ni als uns ni als altres. A la ciutadania catalana no la convenç amb uns arguments federalistes que es perceben com a foc d' encenalls, sense una solidesa política al darrere que li donés veracitat i contundència. Però el PSC tampoc convenç els socialistes espanyols, que veuen inviable autoritzar una consulta que tenen la certesa que perdrien.
En tercer lloc, el PSOE té encara molts deures per fer. Primerament té una executiva plena de dinosaures de la política socialista, que haurien de passar a la reserva. Té un president (José Antonio Griñán) imputat en el cas dels ERO's d'Andalusia la qual cosa li suposa un llast polític, que en temps tan convulsos com els que vivim, és difícil de portar. D'altra banda té diputats com l’Alfonso Guerra que es mostren públicament com vividors de la política, ja que és l'únic diputat que ha estat en totes les legislatures des de la instauració de la democràcia.
Aquesta situació fa que les expectatives d'aquesta Conferència Política dels socialistes espanyols, jo la percebi com un cant a la frustració. Un partit que "es diu progressista" mai pot posar pals a les rodes a l'hora de donar la veu al poble. Precisament és en aquest punt en el que haurien de diferenciar-se de la dreta retrògrada espanyola i convèncer els seus votants que Espanya no és un poble uniforme culturalment. Que precisament és la riquesa de cultures la que fa que Espanya pogués ser percebuda com un país plural.
Malauradament no tinc cap esperança que l'esquerra espanyola sàpiga enviar un missatge a la ciutadania, que els convenci prou com per motivar una rebel•lió contra la dreta. Lamentablement el centreesquerra del PSOE, a través dels seus barons territorials, cau en els mateixos errors que la dreta troglodita. Buscarem un enemic com l'independentisme català, que faci que la gent reaccioni i es mobilitzi amb els seus vots. Aquesta pel•lícula ja l'hem vist i no ens aporta res a la solució del problema.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
Cop de timó a l'Església Catòlica?
L'accés de l'argentí Jorge Bergoglio a dirigir el destí de l'Església Catòlica, ha començat a donar símptomes de que el catolicisme comença a prendre un nou rumb. La seva elecció com a Papa ha posat fi a segles de control europeu sobre el destí del catolicisme mundial, obrint les portes a una nova era en què es pretén acostar el posicionament de la cúpula eclesial a les bases catòliques, tot això dins d'un clima de senzillesa i humilitat.
Bergoglio assumeix el seu pontificat en un moment de grans crisis, causades per escàndols d'abusos sexuals, disputes per interessos econòmics a la cúria vaticana i una creixent propagació del secularisme.
Les sectes més conservadores del catolicisme, havien estat molt a prop del control dels anteriors Papes, ocasionant un posicionament molt més talibà per part de la jerarquia vaticana. Sense anar més lluny, a Espanya, la conferència episcopal ha estat dirigida amb mà de ferro pel Rouco Varela, que no ha dubtat mai a justificar el col•laboracionisme de l'Església Catòlica espanyola amb la dictadura de Franco. Lluny de demanar perdó per la submissió de la jerarquia catòlica espanyola, a les ordres d'un genocida i dictador que no va dubtar a parapetar-se sota pal·li per amagar les seves vergonyes.
Aquesta alenada d'aire fresc que Jorge Bergoglio està començant a introduir des del Vaticà, comença a quallar en determinats líders eclesials del nostre país. Recentment el Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va manifestar públicament la necessitat de que l'Església Catòlica espanyola faci un posicionament més decidit, en referència a demanar disculpes per algunes de les actuacions que va tenir durant el franquisme.
Recentment, la ciutadania d'Almenar, ha tingut una altra de les mostres d'aquesta obertura que està mostrant la cúpula eclesial. La Plataforma de la Memòria Històrica d'Almenar va sol•licitar al bisbe de Lleida, Joan Piris, la retirada de la làpida feixista que s'exhibeix al cancell de l'entrada de l'església parroquial d'Almenar. Aquesta làpida és una clara exaltació al franquisme i està subjecta al que preveu la Llei de la Memòria Històrica, per la qual cosa, es reconeixen els drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir la persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.
El Bisbe de Lleida ha rebut pressions pels sectors més conservadors de l'Església local i d'una minoria dels familiars de les víctimes que consten en aquesta làpida. Malgrat aquestes pressions, el màxim dirigent de l'Església Catòlica a Lleida ha decidit mostrar-se favorable a la retirada d'aquesta làpida i sumar-se a la voluntat de la Plataforma per a la creació d'un monument únic per a totes les víctimes, així com, explorar nous camins de pau que ajudin a cicatritzar les ferides obertes durant el procés bèl·lic.
Desitjo que tot aquest procés continuï d'una manera decidida i que deixi enrere posicionaments més conservadors, que intentaven fins i tot fomentar un revisionisme de la història de la Guerra Civil espanyola.
Bergoglio assumeix el seu pontificat en un moment de grans crisis, causades per escàndols d'abusos sexuals, disputes per interessos econòmics a la cúria vaticana i una creixent propagació del secularisme.
Les sectes més conservadores del catolicisme, havien estat molt a prop del control dels anteriors Papes, ocasionant un posicionament molt més talibà per part de la jerarquia vaticana. Sense anar més lluny, a Espanya, la conferència episcopal ha estat dirigida amb mà de ferro pel Rouco Varela, que no ha dubtat mai a justificar el col•laboracionisme de l'Església Catòlica espanyola amb la dictadura de Franco. Lluny de demanar perdó per la submissió de la jerarquia catòlica espanyola, a les ordres d'un genocida i dictador que no va dubtar a parapetar-se sota pal·li per amagar les seves vergonyes.
Aquesta alenada d'aire fresc que Jorge Bergoglio està començant a introduir des del Vaticà, comença a quallar en determinats líders eclesials del nostre país. Recentment el Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va manifestar públicament la necessitat de que l'Església Catòlica espanyola faci un posicionament més decidit, en referència a demanar disculpes per algunes de les actuacions que va tenir durant el franquisme.
Recentment, la ciutadania d'Almenar, ha tingut una altra de les mostres d'aquesta obertura que està mostrant la cúpula eclesial. La Plataforma de la Memòria Històrica d'Almenar va sol•licitar al bisbe de Lleida, Joan Piris, la retirada de la làpida feixista que s'exhibeix al cancell de l'entrada de l'església parroquial d'Almenar. Aquesta làpida és una clara exaltació al franquisme i està subjecta al que preveu la Llei de la Memòria Històrica, per la qual cosa, es reconeixen els drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir la persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.
El Bisbe de Lleida ha rebut pressions pels sectors més conservadors de l'Església local i d'una minoria dels familiars de les víctimes que consten en aquesta làpida. Malgrat aquestes pressions, el màxim dirigent de l'Església Catòlica a Lleida ha decidit mostrar-se favorable a la retirada d'aquesta làpida i sumar-se a la voluntat de la Plataforma per a la creació d'un monument únic per a totes les víctimes, així com, explorar nous camins de pau que ajudin a cicatritzar les ferides obertes durant el procés bèl·lic.
Desitjo que tot aquest procés continuï d'una manera decidida i que deixi enrere posicionaments més conservadors, que intentaven fins i tot fomentar un revisionisme de la història de la Guerra Civil espanyola.
dimarts, 1 d’octubre del 2013
El "problema catalán” com a alternativa electoral del Partit Popular.
La veritat és que l'observació dels comportaments anteriors del Partit Popular no conviden a l'optimisme, ja que des de fa bastants anys, el principal partit conservador d'Espanya ha trencat aquesta alternativa buscant sempre el benefici electoral immediat. És a dir, cercant causes que podien incentivar els seus electors, encara que signifiquessin fracturar la societat i el desprestigi de les institucions creades per la Constitució de 1978. Aquesta estratègia es va dibuixar amb molta claredat quan Aznar i l'actual president Rajoy, van optar per utilitzar la lluita antiterrorista com a element capaç de provocar aquesta fractura de la societat.
El Partit Popular ha donat recer a tot el ventall de la dreta espanyola, des del centredreta moderat fins a l'extrema dreta totalitària. Per tant, se li plantejava un panorama molt complicat a l'hora de gestionar el "tempo " democràtic.
En el seu moment va gestionar els assassinats d'ETA, com un valor electoral del qual va treure grans rendiments per les Espanyes profundes. Tenir al davant un enemic clar i reconegut per tota la comunitat, facilita molt el missatge a l'hora de comunicar en unes eleccions. Aquest afany sagnant de la dreta espanyola va arribar fins a tal punt, que no només es beneficiava dels assassinats dels seus propis coreligionaris, sinó que a més s'apuntava els morts socialistes. Podíem veure com la dreta més reaccionària, amb Aznar al capdavant, era capaç d'utilitzar la sang vessada per ETA per amagar, a l'electorat, l'ala més feixista del franquisme.
Els fets són evidents i els resultats obtinguts amb aquesta estratègia van ser excel•lents. Però els temps canvien i la dreta espanyola necessita altres al•licients per oferir com a carnassa. Després de la desaparició d'ETA, estava clar que el Partit Popular es quedava sense enemics i corria el risc que es fessin visibles substrats més feixistes, que aparegués en públic aquesta dreta franquista que sempre han volgut amagar.
Està clar que en aquesta estratègia no els ha importat gens ni mica la fractura social que han ocasionat, no només en la població, sinó també en les institucions democràtiques d'Euskadi i d'Espanya. Així doncs, la gran disjuntiva que es planteja ara als responsables del Partit Popular és convertir o no el debat sobre Catalunya en una nova causa de fractura, en una manera de recuperar vot a costa de provocar el rearmament del nacionalisme espanyol més feixista. El silenci del president del Govern, la immobilitat total del Partit Popular, pot tenir com a conseqüència la radicalització de l'independentisme català, de manera que l'opció secessionista acabi associada a Esquerra Republicana de Catalunya i a la CUP, convertides en minories majoritàries més fortes que una indefinida Convergència i Unió. Un escenari de fractura que tindria costos, però que convindria segurament a la maquinària de poder dels Populars, disposada sempre a llançar el preu dels seus fracassos sobre les esquenes de les institucions de l'Estat.
A la fundació FAES (laboratori ideològic del Partit Popular), tenen molt clar que és millor córrer el risc de deixar a Catalunya en mans d'Esquerra Republicana i la CUP (amb un PSC desaparegut i una CiU extremadament debilitada) i optar a controlar totes les regions d'Espanya, que fer polítiques integradores però que no tinguin els resultats electorals esperats (sobretot a curt termini). La fractura social que es pot generar a Catalunya, la dreta espanyola l'assumeix com un cost col•lateral de la seva estratègia electoral. Encara més, si aquesta estratègia electoral comporta el reduir el pes del PSOE a la mínima expressió.
Deixar als socialistes que vagin repetint el seu mantra del federalisme, és una victòria segura ja que el federalisme que proposen només es pot dur a terme si el Partit Popular li dóna el vist i plau, per obtenir la majoria suficient que es necessita per modificar la constitució. És com aquell antic proverbi xinès que deia "asseu-te al teu portal fins veure passar el cadàver del teu enemic".
Per tant, el "problema català " pinta que serà l'estratègia que utilitzarà el Partit Popular perquè no es parli dels 6 milions d'aturats, ni de la corrupció del propi partit, ni de el desmantellament de l' Estat del benestar, ni de cap tema dels que avui surten a les capçaleres dels mitjans de comunicació. Amb un PSC i amb un PSOE cantant serenates sota la llum de la lluna, els catalans hem d'estar preparats per a una carrera de fons. Una cursa que té l’intentés de desgastar la moral d'un poble que ha sortit al carrer en massa i que ha de jugar les seves cartes amb intel•ligència i sense precipitació.
El Partit Popular ha donat recer a tot el ventall de la dreta espanyola, des del centredreta moderat fins a l'extrema dreta totalitària. Per tant, se li plantejava un panorama molt complicat a l'hora de gestionar el "tempo " democràtic.
En el seu moment va gestionar els assassinats d'ETA, com un valor electoral del qual va treure grans rendiments per les Espanyes profundes. Tenir al davant un enemic clar i reconegut per tota la comunitat, facilita molt el missatge a l'hora de comunicar en unes eleccions. Aquest afany sagnant de la dreta espanyola va arribar fins a tal punt, que no només es beneficiava dels assassinats dels seus propis coreligionaris, sinó que a més s'apuntava els morts socialistes. Podíem veure com la dreta més reaccionària, amb Aznar al capdavant, era capaç d'utilitzar la sang vessada per ETA per amagar, a l'electorat, l'ala més feixista del franquisme.
Els fets són evidents i els resultats obtinguts amb aquesta estratègia van ser excel•lents. Però els temps canvien i la dreta espanyola necessita altres al•licients per oferir com a carnassa. Després de la desaparició d'ETA, estava clar que el Partit Popular es quedava sense enemics i corria el risc que es fessin visibles substrats més feixistes, que aparegués en públic aquesta dreta franquista que sempre han volgut amagar.
Està clar que en aquesta estratègia no els ha importat gens ni mica la fractura social que han ocasionat, no només en la població, sinó també en les institucions democràtiques d'Euskadi i d'Espanya. Així doncs, la gran disjuntiva que es planteja ara als responsables del Partit Popular és convertir o no el debat sobre Catalunya en una nova causa de fractura, en una manera de recuperar vot a costa de provocar el rearmament del nacionalisme espanyol més feixista. El silenci del president del Govern, la immobilitat total del Partit Popular, pot tenir com a conseqüència la radicalització de l'independentisme català, de manera que l'opció secessionista acabi associada a Esquerra Republicana de Catalunya i a la CUP, convertides en minories majoritàries més fortes que una indefinida Convergència i Unió. Un escenari de fractura que tindria costos, però que convindria segurament a la maquinària de poder dels Populars, disposada sempre a llançar el preu dels seus fracassos sobre les esquenes de les institucions de l'Estat.
A la fundació FAES (laboratori ideològic del Partit Popular), tenen molt clar que és millor córrer el risc de deixar a Catalunya en mans d'Esquerra Republicana i la CUP (amb un PSC desaparegut i una CiU extremadament debilitada) i optar a controlar totes les regions d'Espanya, que fer polítiques integradores però que no tinguin els resultats electorals esperats (sobretot a curt termini). La fractura social que es pot generar a Catalunya, la dreta espanyola l'assumeix com un cost col•lateral de la seva estratègia electoral. Encara més, si aquesta estratègia electoral comporta el reduir el pes del PSOE a la mínima expressió.
Deixar als socialistes que vagin repetint el seu mantra del federalisme, és una victòria segura ja que el federalisme que proposen només es pot dur a terme si el Partit Popular li dóna el vist i plau, per obtenir la majoria suficient que es necessita per modificar la constitució. És com aquell antic proverbi xinès que deia "asseu-te al teu portal fins veure passar el cadàver del teu enemic".
Per tant, el "problema català " pinta que serà l'estratègia que utilitzarà el Partit Popular perquè no es parli dels 6 milions d'aturats, ni de la corrupció del propi partit, ni de el desmantellament de l' Estat del benestar, ni de cap tema dels que avui surten a les capçaleres dels mitjans de comunicació. Amb un PSC i amb un PSOE cantant serenates sota la llum de la lluna, els catalans hem d'estar preparats per a una carrera de fons. Una cursa que té l’intentés de desgastar la moral d'un poble que ha sortit al carrer en massa i que ha de jugar les seves cartes amb intel•ligència i sense precipitació.
divendres, 13 de setembre del 2013
De la majoria silenciosa a la majoria aclaparadora.
La Diada nacional de Catalunya està prenent una rellevància cada cop més gran, fruit de la voluntat de la ciutadania d'aquest país en prendre les regnes del nostre propi destí. El poble ha vist com l'actual estructura de partits polítics, és incapaç d'elaborar un discurs que marqui un llibre de ruta que sigui capaç d'il•lusionar, amb la qual cosa, ha hagut de ser l'Assemblea Nacional de Catalunya qui ha hagut de marcar el camí i les condicions per seguir-lo.
Aquesta gran majoria de ciutadans i ciutadanes que ens vam manifestar, teixint una gran cadena humana que unís la Catalunya Nord amb el País Valencià, ho vam fer sota el lema "Via catalana cap a la independència". Un lema prou clar com per no generar cap tipus de dubtes sobre que més d'un milió i mig de persones vam sortir a les carreteres clamant per la independència del nostre país.
Aquesta va ser la gran majoria que no es pot discutir per què es va fer palesa i el seu missatge era clar i concret. Per tant, era de preveure que el Partit Popular elaborés un argumentari per als seus càrrecs públics, en què fes un especial èmfasi en apropiar-se la representativitat de molts catalans i catalans que no van voler o no van poder assistir a l'escenificació d'aquest acte públic. Un pobre argument per intentar diluir un èxit de convocatòria i d'organització, ratificat per la premsa internacional i que no donava lloc a cap tipus de dubtes.
Davant d'aquesta evidència de participació ciutadana i de claredat del missatge, la conclusió més unànime de partits, intel·lectuals, observadors polítics i mitjans de comunicació després d'aquesta mobilització sense precedents, ha estat que el Govern espanyol no té més remei que afrontar la situació i moure fitxa. La unanimitat es limita a exigir al Mariano Rajoy que reaccioni , perquè les formes que es proposen de reacció són contradictòries amb les que reclamen diàleg i voluntat d'acord, per altra banda sorgeix la dreta extrema exigint mesures de repressió contra el sobiranisme .
Aquest èxit de mobilització ha trencat en mil trossos l'estratègia del Govern espanyol que jugava a ignorar aquest assumpte. Un any més la Diada ha agafat a molts polítics amb el pas canviat. Ja no es tracta només de partits o dirigents que històricament han fet equilibris jugant amb la Puta i a la Ramoneta. En l'edició d' aquest any s'han fet caure les caretes de personatges com: el Pere Navarro que va haver de veure com el seu pare participava en la Via, el Duran Lleida que va haver de marxar urgentment a Panamà (potser a fer un altre canal) i la cúpula de Iniciativa per Catalunya Verds (el Joan Herrera i la Dolors Camats) que van haver de cedir a la militància del cinturó roig de Barcelona per no haver de posicionar públicament a favor de la independència.
Aquest desconcert ha agafat en fals fins al propi govern, que a través dels seus ministres han enviat missatges contradictoris entre si. D'una banda Sáenz de Santamaría va minimitzar l'impacte de la Via catalana, assegurant que prestaria atenció als que no van anar a la via. D'altra banda García Margallo es posicionada en favor que el govern havia d'escoltar la veu del carrer.
Per això, després del tsunami de la Via catalana , al dos líders que necessiten guanyar temps al temps. El Mariano Rajoy, per una banda, necessita que es refredin els ànims independentistes i així esperar que millorin les condicions econòmiques del país per poder desactivar part del suport social que té el moviment secessionista. D'altra banda tenim al Artur Mas que està veient com el seu partit té una via d'aigua per la qual se li escapen milers de vots que van a parar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual cosa té un interès especial a aconseguir algun èxit en el àmbit sobiranista per redreçar el desgast que té en la gestió de govern.
Per tant, el Mariano i l’Artur entraran en un període en el que mantindran converses que s'allargaran més enllà del 2014. Al nacionalisme espanyol no li interessa que Convergència i Unió (amb l’ Artur Mas al capdavant ) es foti una patacada electoral , perquè aquesta patacada aniria en benefici d'Esquerra Republicana, que aquestes sí que suposaria un autèntic gra al cul per a qualsevol govern de Madrid, que en aquests moments està molt preocupat per l'interès de la premsa internacional per l'èxit de la mobilització independentista, fenomen agreujat amb la negativa imatge que va oferir l'atac terrorista de l'extrema dreta a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid i a la llibreria Blanquerna . El mateix dia que el president Mas va reunir als corresponsals estrangers per explicar-los el "català way", és a dir , "la manera de fer les coses a la catalana amb democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic, àmplies majories i respecte a les minories ".
Des d'aquí vull agrair públicament l'ajuda d'aquests nois falangistes, que van boicotejar l'acte de celebració de la Diada a Madrid, perquè ells van posar el colofó a una jornada en què va quedar molt clar per a l'opinió internacional, qui eren els demòcrates i qui eren els feixistes. Sembla que aquesta ha estat una setmana " horribilis " per al nacionalisme espanyol, ja que en pocs dies ha vist com no se’ls hi concedia els Jocs Olímpics del 2020 per Madrid, els catalans ocupaven les portades de la premsa mundial amb el seu " Catalan Way " i l'extrema dreta espanyola feia gala de les seves habilitats deixant amb el cul a l'aire a la dreta del Partit Popular.
Aquesta gran majoria de ciutadans i ciutadanes que ens vam manifestar, teixint una gran cadena humana que unís la Catalunya Nord amb el País Valencià, ho vam fer sota el lema "Via catalana cap a la independència". Un lema prou clar com per no generar cap tipus de dubtes sobre que més d'un milió i mig de persones vam sortir a les carreteres clamant per la independència del nostre país.
Aquesta va ser la gran majoria que no es pot discutir per què es va fer palesa i el seu missatge era clar i concret. Per tant, era de preveure que el Partit Popular elaborés un argumentari per als seus càrrecs públics, en què fes un especial èmfasi en apropiar-se la representativitat de molts catalans i catalans que no van voler o no van poder assistir a l'escenificació d'aquest acte públic. Un pobre argument per intentar diluir un èxit de convocatòria i d'organització, ratificat per la premsa internacional i que no donava lloc a cap tipus de dubtes.
Davant d'aquesta evidència de participació ciutadana i de claredat del missatge, la conclusió més unànime de partits, intel·lectuals, observadors polítics i mitjans de comunicació després d'aquesta mobilització sense precedents, ha estat que el Govern espanyol no té més remei que afrontar la situació i moure fitxa. La unanimitat es limita a exigir al Mariano Rajoy que reaccioni , perquè les formes que es proposen de reacció són contradictòries amb les que reclamen diàleg i voluntat d'acord, per altra banda sorgeix la dreta extrema exigint mesures de repressió contra el sobiranisme .
Aquest èxit de mobilització ha trencat en mil trossos l'estratègia del Govern espanyol que jugava a ignorar aquest assumpte. Un any més la Diada ha agafat a molts polítics amb el pas canviat. Ja no es tracta només de partits o dirigents que històricament han fet equilibris jugant amb la Puta i a la Ramoneta. En l'edició d' aquest any s'han fet caure les caretes de personatges com: el Pere Navarro que va haver de veure com el seu pare participava en la Via, el Duran Lleida que va haver de marxar urgentment a Panamà (potser a fer un altre canal) i la cúpula de Iniciativa per Catalunya Verds (el Joan Herrera i la Dolors Camats) que van haver de cedir a la militància del cinturó roig de Barcelona per no haver de posicionar públicament a favor de la independència.
Aquest desconcert ha agafat en fals fins al propi govern, que a través dels seus ministres han enviat missatges contradictoris entre si. D'una banda Sáenz de Santamaría va minimitzar l'impacte de la Via catalana, assegurant que prestaria atenció als que no van anar a la via. D'altra banda García Margallo es posicionada en favor que el govern havia d'escoltar la veu del carrer.
Per això, després del tsunami de la Via catalana , al dos líders que necessiten guanyar temps al temps. El Mariano Rajoy, per una banda, necessita que es refredin els ànims independentistes i així esperar que millorin les condicions econòmiques del país per poder desactivar part del suport social que té el moviment secessionista. D'altra banda tenim al Artur Mas que està veient com el seu partit té una via d'aigua per la qual se li escapen milers de vots que van a parar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual cosa té un interès especial a aconseguir algun èxit en el àmbit sobiranista per redreçar el desgast que té en la gestió de govern.
Per tant, el Mariano i l’Artur entraran en un període en el que mantindran converses que s'allargaran més enllà del 2014. Al nacionalisme espanyol no li interessa que Convergència i Unió (amb l’ Artur Mas al capdavant ) es foti una patacada electoral , perquè aquesta patacada aniria en benefici d'Esquerra Republicana, que aquestes sí que suposaria un autèntic gra al cul per a qualsevol govern de Madrid, que en aquests moments està molt preocupat per l'interès de la premsa internacional per l'èxit de la mobilització independentista, fenomen agreujat amb la negativa imatge que va oferir l'atac terrorista de l'extrema dreta a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid i a la llibreria Blanquerna . El mateix dia que el president Mas va reunir als corresponsals estrangers per explicar-los el "català way", és a dir , "la manera de fer les coses a la catalana amb democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic, àmplies majories i respecte a les minories ".
Des d'aquí vull agrair públicament l'ajuda d'aquests nois falangistes, que van boicotejar l'acte de celebració de la Diada a Madrid, perquè ells van posar el colofó a una jornada en què va quedar molt clar per a l'opinió internacional, qui eren els demòcrates i qui eren els feixistes. Sembla que aquesta ha estat una setmana " horribilis " per al nacionalisme espanyol, ja que en pocs dies ha vist com no se’ls hi concedia els Jocs Olímpics del 2020 per Madrid, els catalans ocupaven les portades de la premsa mundial amb el seu " Catalan Way " i l'extrema dreta espanyola feia gala de les seves habilitats deixant amb el cul a l'aire a la dreta del Partit Popular.
diumenge, 1 de setembre del 2013
La diàspora socialista a Catalunya.
Estem assistint a un període històric que està fent miques els plantejaments de molts partits polítics , tant de dreta com d'esquerra , que es veuen forçats a reinventar-se per no sortir moguts a la foto . És evident que la, cada vegada més creixent, demanda de la societat civil catalana de poder aspirar a viure en un estat independent després del fracàs de més de 30 anys d'intents d'encaixar amb una Espanya mesquina i temorosa , han obligat a treure les caretes a molts partits que sempre han jugat a la puta i a la Ramoneta.
En aquesta situació d'incomoditat política, es troben partits com Unió Democràtica de Catalunya , que es esdevé atrapada entre una voluntat de les bases de caminar per la via sobiranista i els interessos polítics i personals de Duran Lleida. En la mateixa situació es troba Iniciativa per Catalunya Verds, que han escenificat aquesta situació creant una direcció bicèfala del partit amb el Joan Herrera i la Dolors Camats , amb posicionaments més unionistes el primer i una actitud més sobiranista la segona.
Però on no hi ha cap tipus de dubtes és, que el camí cap a la via sobiranista que ha iniciat la societat civil catalana, ha agafat a contrapeu al Partit Socialista de Catalunya . D'una banda l'aparell del partit està controlat pel nucli dur del Baix Llobregat, amb una forta ascendència d’unionistes i forts vincles amb el PSOE espanyol . D'altra banda, està el sector més catalanista del partit que bàsicament ha estat format per la majoria de federacions perifèriques del cinturó de Barcelona.
Aquesta olla a pressió ha començat a donar els primers símptomes d'un esclat molt proper. Hi ha diversos símptomes que indiquen que la rigidesa del sector unionista del PSC s'està esquerdant i mostra evidents símptomes de debilitat.
El vicepresident del partit i actual alcalde de Cornellà de Llobregat . Antonio Balmón, va convidar a abandonar el partit a tots aquells que no pensessin com ell i que tinguessin deliris sobiranistes amb plantejaments " tan poc democràtics " com exigir el dret a decidir. Balmón va especificar d'una manera molt clara que tots els plantejaments que no fossin en la línia que marca la seu central del PSOE, com el dret a consultar el poble català, no tenia espai dins del PSC.
Tan sols 48 hores més tard , la nena bonica del PSC (Carme Chacón ) anunciava amb bombo i platerets, des del Congrés dels diputats, que se n'anava un any de " Erasmus " a Miami . És evident que la situació política que viu el PSC a Catalunya , posa en risc la trajectòria personal de la nena mimada de Zapatero . La Chacón no es veu amb la cintura política necessària com per driblar una hipotètica consulta a Catalunya, que l'enfrontaria la cúpula del PSOE i la debilitaria com a candidata a proclamar-se reina del socialisme espanyol.
Davant d'aquesta situació , cada dia que passa es tensa la corda entre el sector unionista o espanyolista ( liderat pel nucli del Baix Llobregat ) i el sector més sobiranista o catalanista liderat per cabdills comarcals de la resta de Catalunya. Aquesta situació ja està provocant que històrics militants d'inspiració catalanista han començat a abandonar el partit , com la família Maragall, Antoni Dalmau entre d'altres. I sonen tambors que noms del sector catalanista com Àngel Ros, Marina Geli, Pia Bosc, etc. podrien presentar-se a les properes eleccions municipals amb llistes electorals diferents a les del PSC. Sembla que pot prendre forma una unió dels socialistes catalans al voltant d'un projecte catalanista de centre esquerra, que aglutinés tot el targuet electoral de centreesquerra catalanista.
Està clar que el Pere Navarro i el seu equip no estan llegint bé el partit, no estan escoltant la veu del carrer i continuen ancorats en una estructura de partit que vasa els seus principals èxits electorals, en els pilars principals del PSOE com Felipe González i centrant el focus d'atenció en el substrat electoral del cinturó roig de les comarques de Barcelona.
Al meu entendre, el problema dels socialistes a Catalunya és un problema resolt si es relaciona amb les manifestacions de la nostra personalitat. El socialisme català ha d'actuar simplement com a socialistes catalans, de la mateixa manera que ho faria si Catalunya fos independent. Per això, els socialistes catalans han d'aplicar aquest principi a tot lo relacionat amb Catalunya i com a catalans defensar els principis d'independència del nostre país
.
En aquesta situació d'incomoditat política, es troben partits com Unió Democràtica de Catalunya , que es esdevé atrapada entre una voluntat de les bases de caminar per la via sobiranista i els interessos polítics i personals de Duran Lleida. En la mateixa situació es troba Iniciativa per Catalunya Verds, que han escenificat aquesta situació creant una direcció bicèfala del partit amb el Joan Herrera i la Dolors Camats , amb posicionaments més unionistes el primer i una actitud més sobiranista la segona.
Però on no hi ha cap tipus de dubtes és, que el camí cap a la via sobiranista que ha iniciat la societat civil catalana, ha agafat a contrapeu al Partit Socialista de Catalunya . D'una banda l'aparell del partit està controlat pel nucli dur del Baix Llobregat, amb una forta ascendència d’unionistes i forts vincles amb el PSOE espanyol . D'altra banda, està el sector més catalanista del partit que bàsicament ha estat format per la majoria de federacions perifèriques del cinturó de Barcelona.
Aquesta olla a pressió ha començat a donar els primers símptomes d'un esclat molt proper. Hi ha diversos símptomes que indiquen que la rigidesa del sector unionista del PSC s'està esquerdant i mostra evidents símptomes de debilitat.
El vicepresident del partit i actual alcalde de Cornellà de Llobregat . Antonio Balmón, va convidar a abandonar el partit a tots aquells que no pensessin com ell i que tinguessin deliris sobiranistes amb plantejaments " tan poc democràtics " com exigir el dret a decidir. Balmón va especificar d'una manera molt clara que tots els plantejaments que no fossin en la línia que marca la seu central del PSOE, com el dret a consultar el poble català, no tenia espai dins del PSC.
Tan sols 48 hores més tard , la nena bonica del PSC (Carme Chacón ) anunciava amb bombo i platerets, des del Congrés dels diputats, que se n'anava un any de " Erasmus " a Miami . És evident que la situació política que viu el PSC a Catalunya , posa en risc la trajectòria personal de la nena mimada de Zapatero . La Chacón no es veu amb la cintura política necessària com per driblar una hipotètica consulta a Catalunya, que l'enfrontaria la cúpula del PSOE i la debilitaria com a candidata a proclamar-se reina del socialisme espanyol.
Davant d'aquesta situació , cada dia que passa es tensa la corda entre el sector unionista o espanyolista ( liderat pel nucli del Baix Llobregat ) i el sector més sobiranista o catalanista liderat per cabdills comarcals de la resta de Catalunya. Aquesta situació ja està provocant que històrics militants d'inspiració catalanista han començat a abandonar el partit , com la família Maragall, Antoni Dalmau entre d'altres. I sonen tambors que noms del sector catalanista com Àngel Ros, Marina Geli, Pia Bosc, etc. podrien presentar-se a les properes eleccions municipals amb llistes electorals diferents a les del PSC. Sembla que pot prendre forma una unió dels socialistes catalans al voltant d'un projecte catalanista de centre esquerra, que aglutinés tot el targuet electoral de centreesquerra catalanista.
Està clar que el Pere Navarro i el seu equip no estan llegint bé el partit, no estan escoltant la veu del carrer i continuen ancorats en una estructura de partit que vasa els seus principals èxits electorals, en els pilars principals del PSOE com Felipe González i centrant el focus d'atenció en el substrat electoral del cinturó roig de les comarques de Barcelona.
Al meu entendre, el problema dels socialistes a Catalunya és un problema resolt si es relaciona amb les manifestacions de la nostra personalitat. El socialisme català ha d'actuar simplement com a socialistes catalans, de la mateixa manera que ho faria si Catalunya fos independent. Per això, els socialistes catalans han d'aplicar aquest principi a tot lo relacionat amb Catalunya i com a catalans defensar els principis d'independència del nostre país
.
dijous, 15 d’agost del 2013
Un govern a la picota.
Ni el més enginyós dels guionistes hagués pogut imaginar que abans de mitja legislatura, el Partit Popular estaria atrapat per un escàndol de corrupció de la mida que està gestionant el jutge instructor Pablo Ruz.
És evident que cada dia que passa Mariano Rajoy està més acorralat i patint un descrèdit internacional que intenta pal•liar creant conflictes artificials com el de Gibraltar. Per si no hi hagués prou amb la que està caient, la secretària general del Partit Popular, María Colors de Cospedal, ha posat el focus que il•lumina l'escena política, directament sobre la persona de Mariano Rajoy com a responsable de l'acord amb l'extresorer Luis Bárcenas, per què aquest últim continués cobrant del partit i rebent serveis com el pagament del gabinet d'advocats que el defensava.
Està clar que un partit polític que està en dubte, no es pot permetre eludir l'acusació abocada sobre el seu màxim responsable i alhora president del govern espanyol. Mariano Rajoy ha mentit descaradament en seu parlamentària i està encobrint tota una trama de corrupció generalitzada del seu partit, en què s'ha destapat existia una comptabilitat B que repartia sobres i sobresous per tot arreu.
A ulls de la comunitat internacional, la situació que viu el govern espanyol és insostenible, perquè ja no es tracta de la paraula de Luis Bárcenas contra la de Mariano Rajoy, sinó que és la pròpia Secretaria General del Partit Popular qui apunta directament al Mariano Rajoy com a responsable del pacte amb el seu extresorer.
Per això han estranyat les declaracions de Cospedal davant el jutge, en què contradiu les declaracions que va fer ella mateixa en roda de premsa per justificar la liquidació de Bárcenas. Van ser aquelles declaracions abocades en roda de premsa per Cospedal en què la número dos de la formació conservadora es va referir a una "indemnització en diferit" que en realitat - segons les seves pròpies paraules - s'havia convertit en una "simulació de salari" .
Les estranyes explicacions de Cospedal van ser comentades amb molta ironia en les xarxes socials i analitzades amb lupa pels columnistes més especialitzats. Quan havia transcorregut una setmana sense donar la cara tot i les nombroses informacions sobre el 'cas Bárcenas' que impactaven de ple al partit, Cospedal va oferir una conferència de premsa en la qual se li van plantejar els nombrosos dubtes suscitats sobre la relació laboral que l'extresorer va mantenir amb l'aparell del partit governamental.
No tinc cap dubte que un cop acabada la instrucció del cas per part del jutge Pablo Ruz (un jutge incòmode per al Partit Popular), ja s'està treballant per trobar un jutge més amable amb les necessitats de la dreta espanyola i que relaxi el nivell de pressió política que viu actualment el Partit Popular. En tot aquest entramat trobarem tres o quatre bocs expiatoris que carregaran amb la culpa i darrere quedarà tota una marea de dirigents corruptes que continuaran exercint l'ofici que més coneixen.
De moment tenim un govern sense credibilitat per justificar totes les retallades socials que ha fet, i més encara sense credibilitat ètica per emprendre noves malifetes amb l'estat del benestar.
És evident que cada dia que passa Mariano Rajoy està més acorralat i patint un descrèdit internacional que intenta pal•liar creant conflictes artificials com el de Gibraltar. Per si no hi hagués prou amb la que està caient, la secretària general del Partit Popular, María Colors de Cospedal, ha posat el focus que il•lumina l'escena política, directament sobre la persona de Mariano Rajoy com a responsable de l'acord amb l'extresorer Luis Bárcenas, per què aquest últim continués cobrant del partit i rebent serveis com el pagament del gabinet d'advocats que el defensava.
Està clar que un partit polític que està en dubte, no es pot permetre eludir l'acusació abocada sobre el seu màxim responsable i alhora president del govern espanyol. Mariano Rajoy ha mentit descaradament en seu parlamentària i està encobrint tota una trama de corrupció generalitzada del seu partit, en què s'ha destapat existia una comptabilitat B que repartia sobres i sobresous per tot arreu.
A ulls de la comunitat internacional, la situació que viu el govern espanyol és insostenible, perquè ja no es tracta de la paraula de Luis Bárcenas contra la de Mariano Rajoy, sinó que és la pròpia Secretaria General del Partit Popular qui apunta directament al Mariano Rajoy com a responsable del pacte amb el seu extresorer.
Per això han estranyat les declaracions de Cospedal davant el jutge, en què contradiu les declaracions que va fer ella mateixa en roda de premsa per justificar la liquidació de Bárcenas. Van ser aquelles declaracions abocades en roda de premsa per Cospedal en què la número dos de la formació conservadora es va referir a una "indemnització en diferit" que en realitat - segons les seves pròpies paraules - s'havia convertit en una "simulació de salari" .
Les estranyes explicacions de Cospedal van ser comentades amb molta ironia en les xarxes socials i analitzades amb lupa pels columnistes més especialitzats. Quan havia transcorregut una setmana sense donar la cara tot i les nombroses informacions sobre el 'cas Bárcenas' que impactaven de ple al partit, Cospedal va oferir una conferència de premsa en la qual se li van plantejar els nombrosos dubtes suscitats sobre la relació laboral que l'extresorer va mantenir amb l'aparell del partit governamental.
No tinc cap dubte que un cop acabada la instrucció del cas per part del jutge Pablo Ruz (un jutge incòmode per al Partit Popular), ja s'està treballant per trobar un jutge més amable amb les necessitats de la dreta espanyola i que relaxi el nivell de pressió política que viu actualment el Partit Popular. En tot aquest entramat trobarem tres o quatre bocs expiatoris que carregaran amb la culpa i darrere quedarà tota una marea de dirigents corruptes que continuaran exercint l'ofici que més coneixen.
De moment tenim un govern sense credibilitat per justificar totes les retallades socials que ha fet, i més encara sense credibilitat ètica per emprendre noves malifetes amb l'estat del benestar.
dissabte, 13 de juliol del 2013
The Barcenas eggs.
En els més de 30 anys que portem de suposada democràcia, estem veient com el Partit Popular (un dels principals partits d'Espanya) porta més de 20 anys finançant-se de forma il•legal, transformant donacions anònimes d'empresaris en favors i prebendes fets amb diners públics . Durant aquests més de 20 anys han passat per la Tresoreria del Partit Popular tres tresorers, a part de dos presidents del govern que alhora han estat secretaris generals del seu propi partit.
Tot aquest procés està generant una espiral de ràbia continguda en la societat civil, quan estem travessant una situació molt dura a nivell social i econòmic. Sembla que estem davant d'un govern sustentat per un partit polític que ha generat molts dubtes sobre la transparència del seu finançament. Estem en un escenari en el qual un delinqüent com Luis Bárcenas té agafats pels "eggs" (ous) a multitud de presumptes delinqüents amb càrrecs polítics d'altíssima responsabilitat en el govern d'Espanya.
El que faci o digui Luis Bárcenas, està generant una profunda inquietud a la cúpula del Partit Popular. Especialment des del punt de vista polític, per la possibilitat que les seves paraules i les seves revelacions, amb degoteig de documents, allarguin la polèmica i arruïnin completament l'agenda del Govern en un moment clau, quan confiava en començar a sortir del forat amb els primers tímids bones auguris econòmics i una bona temporada turística.
Però sembla ser, que tot aquest sistema de finançament opac i amb tints de màfia siciliana, el Partit Popular el té patentat i registrat per poder explotar en cadascun dels seus territoris. Aquest és el cas que ha succeït a Galícia amb el partit que lidera Nuñez Feijóo, que ha calcat literalment la mecànica que ha seguit durant aquests 20 anys la cúpula estatal del Partit Popular espanyol. Això ho evidencia un informe intern que l'exgerent del PP gallec, Modesto Fernández, va emetre el 2006. El PP gallec, que ja dirigia llavors l'avui president autonòmic, només va reconèixer en la seva comptabilitat oficial donatius per 200.000 euros aquest any. Però, segons l'esmentat informe, va recaptar molt més, fins a dos milions d'euros per via opaca.
Aquesta relació entre donacions opaques al Partit Popular i l'adjudicació de contractes públics a les empreses donants, ho recull l’informe que la Unitat contra la Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional, que s'estima en 12.281 milions d'euros el valor dels diners públics destinats a les empreses que han estat donants.
Però per si tot aquest embolic no fos suficient, hi ha també l'assumpte dels sobres amb els sobresous que percebien persones que estan ocupant càrrecs d'alta responsabilitat tant en el govern com a la cúpula del Partit Popular. Des José María Aznar fins Mariano Rajoy, totes les grans figures de la formació van passar suposadament en nombroses ocasions pel despatx dels tresorers per cobrar quantitats que anaven des d'uns pocs milers de pessetes fins a desenes de milers d'euros. María Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, Ángel Acebes, Federico Trillo i fins al Francisco Álvarez-Cascos, gairebé tots els presidents, secretaris generals, vicesecretaris i ministres de Govern es van dur les seves particulars 'extres' de les comptes en B del PP.
Pel que fa al Mariano Rajoy, tant com a vicesecretari des de 1990, com a secretari general anys després o president del partit des de 2003, apareix reflectit com 'MR', 'M. Raj 'o, simplement,' Mariano '. Des de 1997 fins a 2008, mentre ocupa diverses carteres ministerials al govern d'Aznar, sembla embutxacar 2,1 milions de pessetes (12.600 euros) semestrals o 1.050.000 de pessetes (6.300 euros) trimestrals; rebent a l'any 25.200 euros. Amb tot aquest sarau, el president del Govern continua amagant el cap sota de l’ala i sense pronunciar-se. Només a través d'un portaveu s'ha remès a les conclusions que publicarà l'auditoria interna que es realitzi en el si del PP. Una investigació que realitza el PP per al PP i que molts reclamem que hauria d'estar en mans de l'Audiència Nacional.
En resum, no és que el Luis Bárcenas sigui un tio amb molts ous. El que sí que és cert és que el Bárcenas els té a tots agafats pels ous.
Tot aquest procés està generant una espiral de ràbia continguda en la societat civil, quan estem travessant una situació molt dura a nivell social i econòmic. Sembla que estem davant d'un govern sustentat per un partit polític que ha generat molts dubtes sobre la transparència del seu finançament. Estem en un escenari en el qual un delinqüent com Luis Bárcenas té agafats pels "eggs" (ous) a multitud de presumptes delinqüents amb càrrecs polítics d'altíssima responsabilitat en el govern d'Espanya.
El que faci o digui Luis Bárcenas, està generant una profunda inquietud a la cúpula del Partit Popular. Especialment des del punt de vista polític, per la possibilitat que les seves paraules i les seves revelacions, amb degoteig de documents, allarguin la polèmica i arruïnin completament l'agenda del Govern en un moment clau, quan confiava en començar a sortir del forat amb els primers tímids bones auguris econòmics i una bona temporada turística.
Però sembla ser, que tot aquest sistema de finançament opac i amb tints de màfia siciliana, el Partit Popular el té patentat i registrat per poder explotar en cadascun dels seus territoris. Aquest és el cas que ha succeït a Galícia amb el partit que lidera Nuñez Feijóo, que ha calcat literalment la mecànica que ha seguit durant aquests 20 anys la cúpula estatal del Partit Popular espanyol. Això ho evidencia un informe intern que l'exgerent del PP gallec, Modesto Fernández, va emetre el 2006. El PP gallec, que ja dirigia llavors l'avui president autonòmic, només va reconèixer en la seva comptabilitat oficial donatius per 200.000 euros aquest any. Però, segons l'esmentat informe, va recaptar molt més, fins a dos milions d'euros per via opaca.
Aquesta relació entre donacions opaques al Partit Popular i l'adjudicació de contractes públics a les empreses donants, ho recull l’informe que la Unitat contra la Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional, que s'estima en 12.281 milions d'euros el valor dels diners públics destinats a les empreses que han estat donants.
Però per si tot aquest embolic no fos suficient, hi ha també l'assumpte dels sobres amb els sobresous que percebien persones que estan ocupant càrrecs d'alta responsabilitat tant en el govern com a la cúpula del Partit Popular. Des José María Aznar fins Mariano Rajoy, totes les grans figures de la formació van passar suposadament en nombroses ocasions pel despatx dels tresorers per cobrar quantitats que anaven des d'uns pocs milers de pessetes fins a desenes de milers d'euros. María Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, Ángel Acebes, Federico Trillo i fins al Francisco Álvarez-Cascos, gairebé tots els presidents, secretaris generals, vicesecretaris i ministres de Govern es van dur les seves particulars 'extres' de les comptes en B del PP.
Pel que fa al Mariano Rajoy, tant com a vicesecretari des de 1990, com a secretari general anys després o president del partit des de 2003, apareix reflectit com 'MR', 'M. Raj 'o, simplement,' Mariano '. Des de 1997 fins a 2008, mentre ocupa diverses carteres ministerials al govern d'Aznar, sembla embutxacar 2,1 milions de pessetes (12.600 euros) semestrals o 1.050.000 de pessetes (6.300 euros) trimestrals; rebent a l'any 25.200 euros. Amb tot aquest sarau, el president del Govern continua amagant el cap sota de l’ala i sense pronunciar-se. Només a través d'un portaveu s'ha remès a les conclusions que publicarà l'auditoria interna que es realitzi en el si del PP. Una investigació que realitza el PP per al PP i que molts reclamem que hauria d'estar en mans de l'Audiència Nacional.
En resum, no és que el Luis Bárcenas sigui un tio amb molts ous. El que sí que és cert és que el Bárcenas els té a tots agafats pels ous.
dissabte, 6 de juliol del 2013
The bròquil is over.
Que l'anhel de llibertat i independència que està vivint Catalunya en aquests moments està creixent de forma exponencial, és una realitat palpable. Que aquest creixement exponencial també el té la por dels dirigents del nacionalisme espanyol més ranci a la deriva que està prenent Catalunya, tampoc seria descobrir la sopa d'all.
Des el Felipe González, fins al Mariano Rajoy han passat dos presidents socialistes i dos presidents del Partit Popular. Només els ha unit una única consigna: "devaluar i reduir al màxim el potencial de Catalunya i esgrimir una estratègia de debilitament i menyspreu de la cultura catalana". És cert que els presidents socialistes han dut a terme aquesta estratègia amb un tarannà més progre, potser fins hi tot m'atreviria a dir que amb un somriure de complicitat a la boca. En canvi els presidents populars han fet exhibició d'una visceralitat i odi cap a Catalunya, més digna de l'època dictatorial franquista de la que molts dels seus líders venien.
El cert tot això, és que la ciutadania catalana està cada vegada més conscienciada que la solució a més de 30 anys de persecució en període democràtic, passa únicament i exclusivament per la voluntat del nostre poble per pronunciar-se sobre la relació que vol mantenir amb Espanya.
A les Castelles es viu amb preocupació el que ells anomenen "la deriva independentista". Comencen a veure que totes les barreres que han teixit per frenar la possibilitat que Catalunya expressi la seva ruta de forma democràtica, comencen a trontollar d'una forma alarmant. La santíssima Constitució, a la qual solen apel•lar per justificar l'injustificable, ja va perdre la seva inviolabilitat quan en 48 hores el PSOE i el Partit Popular es van posar d'acord per modificar un dels seus articles obligats per l'Angela Merkel.
Des de Madrid es veu cada vegada amb més claredat que la societat civil catalana està prenent les regnes del procés cap al dret de decidir. Les organitzacions que representen a centenars d'entitats de tot tipus, que volen sotmetre a la voluntat dels catalans i les catalanes el futur del nostre país, han arrabassat la legitimitat que s'atorgaven de forma exclusiva les organitzacions polítiques.
Els partits amb vocació independentista estan acumulant suports dia rere dia. L'estratègia d'asfíxia política i econòmica que el Partit Popular està exercint sobre el govern de la Generalitat, està sent el principal aval per a aconseguir la majoria suficient que permeti iniciar la transició cap a la independència.
En tota aquesta auca de despropòsits destaquen una forma abassegadora el trist paper que està fent el PSC, amb un Pere Navarro desproveït de carisma i repetint el seu mantra del federalisme emfàticament. Tot i així, no aconsegueix convèncer ni als seus propis companys del PSOE, que fidels al seu demostrat nacionalisme castellà, veuen amb gran preocupació unes propostes federalistes que podrien acabar amb els privilegis de moltes comunitats de l'altiplà central i del sud de la península.
Però encara que aconseguís convèncer de les bondats de la seva proposta federalista als barons del PSOE, necessitaria també convèncer la ultradreta del Partit Popular per tenir la majoria suficient i poder modificar la constitució per fer-la més federal. Però com els populars no estan per aquesta labor, la sensació que transmet el PSC de Navarro, és que el que realment pretenen és marejar la perdiu i qui dia passa any empeny.
Per tant, a hores d'ara em sembla que les catalanes i els catalans d'aquest segle, ja estem farts de que ens facin perdre el temps i podem cridar d'una manera clara i contundent que "The bròquil is over" (s'ha acabat el broquil).
Des el Felipe González, fins al Mariano Rajoy han passat dos presidents socialistes i dos presidents del Partit Popular. Només els ha unit una única consigna: "devaluar i reduir al màxim el potencial de Catalunya i esgrimir una estratègia de debilitament i menyspreu de la cultura catalana". És cert que els presidents socialistes han dut a terme aquesta estratègia amb un tarannà més progre, potser fins hi tot m'atreviria a dir que amb un somriure de complicitat a la boca. En canvi els presidents populars han fet exhibició d'una visceralitat i odi cap a Catalunya, més digna de l'època dictatorial franquista de la que molts dels seus líders venien.
El cert tot això, és que la ciutadania catalana està cada vegada més conscienciada que la solució a més de 30 anys de persecució en període democràtic, passa únicament i exclusivament per la voluntat del nostre poble per pronunciar-se sobre la relació que vol mantenir amb Espanya.
A les Castelles es viu amb preocupació el que ells anomenen "la deriva independentista". Comencen a veure que totes les barreres que han teixit per frenar la possibilitat que Catalunya expressi la seva ruta de forma democràtica, comencen a trontollar d'una forma alarmant. La santíssima Constitució, a la qual solen apel•lar per justificar l'injustificable, ja va perdre la seva inviolabilitat quan en 48 hores el PSOE i el Partit Popular es van posar d'acord per modificar un dels seus articles obligats per l'Angela Merkel.
Des de Madrid es veu cada vegada amb més claredat que la societat civil catalana està prenent les regnes del procés cap al dret de decidir. Les organitzacions que representen a centenars d'entitats de tot tipus, que volen sotmetre a la voluntat dels catalans i les catalanes el futur del nostre país, han arrabassat la legitimitat que s'atorgaven de forma exclusiva les organitzacions polítiques.
Els partits amb vocació independentista estan acumulant suports dia rere dia. L'estratègia d'asfíxia política i econòmica que el Partit Popular està exercint sobre el govern de la Generalitat, està sent el principal aval per a aconseguir la majoria suficient que permeti iniciar la transició cap a la independència.
En tota aquesta auca de despropòsits destaquen una forma abassegadora el trist paper que està fent el PSC, amb un Pere Navarro desproveït de carisma i repetint el seu mantra del federalisme emfàticament. Tot i així, no aconsegueix convèncer ni als seus propis companys del PSOE, que fidels al seu demostrat nacionalisme castellà, veuen amb gran preocupació unes propostes federalistes que podrien acabar amb els privilegis de moltes comunitats de l'altiplà central i del sud de la península.
Però encara que aconseguís convèncer de les bondats de la seva proposta federalista als barons del PSOE, necessitaria també convèncer la ultradreta del Partit Popular per tenir la majoria suficient i poder modificar la constitució per fer-la més federal. Però com els populars no estan per aquesta labor, la sensació que transmet el PSC de Navarro, és que el que realment pretenen és marejar la perdiu i qui dia passa any empeny.
Per tant, a hores d'ara em sembla que les catalanes i els catalans d'aquest segle, ja estem farts de que ens facin perdre el temps i podem cridar d'una manera clara i contundent que "The bròquil is over" (s'ha acabat el broquil).
diumenge, 30 de juny del 2013
El concert de Catalunya.
El "Concert per la Llibertat" ha escenificat un cop més el clam popular que es viu a Catalunya. Per molt que la caverna mediàtica espanyola vulgui ocultar l'anhel independentista que està vivint la societat catalana, l'únic que aconsegueix és acabar de convèncer els que encara tenien algun dubte sobre la sortida a l'asfíxia política, cultural i econòmica a la qual Espanya està sotmetent a Catalunya.
Per contrarestar aquesta Omertà o llei del silenci, com el codi d'honor de la màfia siciliana, imposada pel nacionalisme espanyol més ranci i caduc, l'estratègia del sobiranisme català passa per organitzar activitats de gran format que visualitzin cap a l'exterior la voluntat del poble català. Exemples com el milió i mig de persones que es van manifestar el passat 11 de setembre, o la congregació de 90.000 persones al camp de Barça i milions d'espectadors que van poder seguir a través de la retransmissió de la Televisió Pública de Catalunya, posen molt nerviosos a totes les forces polítiques de tendència unionista que sobreviuen a Catalunya.
Petits reductes espanyolistes escenificats pel Partit Popular Catalunya, Ciutadans o una part important del Partit Socialista de Catalunya, posen de manifest que el principal temor que tenen és que es materialitzi la possibilitat de fer una consulta al poble català. Tots aquests atacs viscerals per evitar que es faci aquesta consulta popular, no és més que confirmar la certesa que ells mateixos tenen, de que en cas que es realitzés la consulta, les possibilitats que el poble de Catalunya digués que vol viure la seva pròpia història són clarament superiors a la voluntat de continuar vinculats amb Espanya.
Aquest "Concert per la Llibertat" ha contribuït al fet que la comunitat internacional vegi en Catalunya una voluntat lícita de reivindicar els seus propis drets com a poble. Per això Catalunya compta amb el dret internacional consuetudinari, a més dels drets fonamentals de les persones i la democràcia com a principals aliats de la seva successió a la Unió Europea. El procés de secessió catalana provocarà com a mínim que apareguin dos nous estats, i tots dos poden succeir a l'actual Estat espanyol a la Unió Europea. Negar la possibilitat de successió és negar, en qualsevol cas, aquesta possibilitat a tots els potencials successors que poguessin donar-se en el si de la Unió.
Per tant, al govern de Mariano Rajoy se li està ennuegant el problema català i cada vegada tenen més dificultats per fer callar les veus que provenint d'Europa, li suggereixen que prengui el toro per les banyes i comenci a negociar una solució del "conflicte català ". Diputats del mateix Partit Popular europeu comencen a recomanar als responsables del govern d'Espanya, que prenguin decisions que ajudin a trobar un encaix de la voluntat ciutadana expressada en actes com el "Concert per la Llibertat".
Tinc clar que aquest clam popular no callarà fins que la terra i el poble català siguin lliures d'escollir el seu propi destí.
dimecres, 5 de juny del 2013
Socialistes per la independència.
És una evidència, fora del cap dubte, que el setge a què s'està sotmetent, des d'Espanya, al catalanisme polític està fent autèntics miracles, dignes de l'època daurada de la Mare de Déu de Lourdes. Almenys, aquesta és la sensació que tinc després de veure que l'estratègia del Partit Popular respecte de Catalunya i de tot lo català, s'ha confirmat com la millor argumentació per al naixement d'independentistes a Catalunya.
Però aquest no és només un mèrit dels Populars. Doncs el PSOE està col•laborant amb el seu granet de sorra en seguir fil per randa les tesis més unionistes del Partit Popular. Cap dels barons del PSOE creu que el federalisme pugui tenir un recorregut més o menys reeixit a Espanya. Sobretot si tenim en compte les objeccions que els principals dirigents del PSOE van posar a la proposta federalista elaborada per la Fundació Rafael Campalans i recolzada per la nena prodigi de l'unionisme socialista a Catalunya, com és la Carme Chacón.
Davant d'aquest escenari vodevilesc dels socialistes catalans, estem començant a sentir veus que comencen a sincerar-se en públic. Personatges com els principals actors del socialisme gironí com: l'exconsellera Marina Geli, l'exdiputada i cap de l'oposició a l'ajuntament de Girona Pia Bosch o l'exconseller Joaquim Nadal, així com l'eurodiputada Maria Badia han promogut un manifest en què demanen al Partit Socialista de Catalunya un gir clarament sobiranista, com un exponent més de la pressió que determinats sectors del socialisme català estan fent a la direcció del partit.
En aquest manifest, el sector catalanista del PSC, assumeix que el destí del federalisme que proposa Pere Navarro depèn única i exclusivament de la política espanyola, i que a Espanya no estan per la tasca d'invents federalistes. Per tant, si aquest pacte federalista resultés totalment impossible (tal com sembla), llavors hi ha un risc altíssim de que caigui en via morta i conseqüentment això legitima i dóna coherència al suport de les tesis independentistes. En el manifest s’evidència els temors que el federalisme que propugna la cúpula del PSC, es converteixi en un mer federalisme instrumental al servei de les tesis més unionistes compartides amb el Partit Popular.
L'aparició d'aquest manifest es veu reforçada amb declaracions públiques de destacats exconsellers dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla, com l'exconseller d'economia Antoni Castells i l'exconseller Joaquim Nadal, que han manifestat que si avui s’haguessin de posicionar respecte la independència de Catalunya, no dubtarien a votar SI.
Per tant, davant d'aquest desglaç de l'ànima catalanista del PSC, no se m'acut altra cosa que pensar que "rectificar és de savis". Veig en aquest canvi, una posició molt més madura i entroncada amb la realitat del carrer. S'allunyen del posicionament artificial, poc creïble i d’un hippisme que tira d’esquena de l'actual direcció del PSC. La ciutadania necessita socialistes que pensin primer en clau de país i després en clau social .... Les circumstàncies ho exigeixen.
Però aquest no és només un mèrit dels Populars. Doncs el PSOE està col•laborant amb el seu granet de sorra en seguir fil per randa les tesis més unionistes del Partit Popular. Cap dels barons del PSOE creu que el federalisme pugui tenir un recorregut més o menys reeixit a Espanya. Sobretot si tenim en compte les objeccions que els principals dirigents del PSOE van posar a la proposta federalista elaborada per la Fundació Rafael Campalans i recolzada per la nena prodigi de l'unionisme socialista a Catalunya, com és la Carme Chacón.
Davant d'aquest escenari vodevilesc dels socialistes catalans, estem començant a sentir veus que comencen a sincerar-se en públic. Personatges com els principals actors del socialisme gironí com: l'exconsellera Marina Geli, l'exdiputada i cap de l'oposició a l'ajuntament de Girona Pia Bosch o l'exconseller Joaquim Nadal, així com l'eurodiputada Maria Badia han promogut un manifest en què demanen al Partit Socialista de Catalunya un gir clarament sobiranista, com un exponent més de la pressió que determinats sectors del socialisme català estan fent a la direcció del partit.
En aquest manifest, el sector catalanista del PSC, assumeix que el destí del federalisme que proposa Pere Navarro depèn única i exclusivament de la política espanyola, i que a Espanya no estan per la tasca d'invents federalistes. Per tant, si aquest pacte federalista resultés totalment impossible (tal com sembla), llavors hi ha un risc altíssim de que caigui en via morta i conseqüentment això legitima i dóna coherència al suport de les tesis independentistes. En el manifest s’evidència els temors que el federalisme que propugna la cúpula del PSC, es converteixi en un mer federalisme instrumental al servei de les tesis més unionistes compartides amb el Partit Popular.
L'aparició d'aquest manifest es veu reforçada amb declaracions públiques de destacats exconsellers dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla, com l'exconseller d'economia Antoni Castells i l'exconseller Joaquim Nadal, que han manifestat que si avui s’haguessin de posicionar respecte la independència de Catalunya, no dubtarien a votar SI.
Per tant, davant d'aquest desglaç de l'ànima catalanista del PSC, no se m'acut altra cosa que pensar que "rectificar és de savis". Veig en aquest canvi, una posició molt més madura i entroncada amb la realitat del carrer. S'allunyen del posicionament artificial, poc creïble i d’un hippisme que tira d’esquena de l'actual direcció del PSC. La ciutadania necessita socialistes que pensin primer en clau de país i després en clau social .... Les circumstàncies ho exigeixen.
dissabte, 1 de juny del 2013
La corrupció dels partits polítics alimenta el desencant de la ciutadania.
A mesura que anem aprofundint en una crisi en la qual encara estem caient i en què no hi ha perspectives de tocar fons en els pròxims tres anys, surten a la llum centenars de casos de corrupció en la gestió dels diners públics. Entre tots hem creat un estat d'opinió que, cada dia que passa, endureix més i més la nostra pell i ens fem més insensibles a la precarietat dels més necessitats i, el que és pitjor, a la indiferència en els casos clamorosos de corrupció.
Poc a poc ens hem anat acostumant als judicis del telenotícies. Em refereixo a aquells en què els mitjans de comunicació centren el focus de l'atenció, exhibint a la llum pública dades i informacions que deixen pocs dubtes sobre la culpabilitat dels presumptes acusats.
Estem veient com els responsables de les principals institucions de l'estat, com la corona o la presidència del govern, estan sent retratats públicament amb informacions que els imputen directament en casos de recepció il·lícita de diners en el millor dels casos, o de malversació de diners públic en les seves actuacions.
Tot aquest maremàgnum de corrupció que genera grans dividends als grups privats amb grans interessos econòmics, tendeixen a utilitzar com a titelles als principals partits espanyols. Aquesta situació està minant cada vegada més la confiança d'una ciutadania que es veu abocada al precipici en nom d'una crisi que ells no han generat i que veuen al sistema de partits polítics com el bressol de tot aquest mercadeig d'interessos i poder.
El finançament de les formacions polítiques s'ha situat al centre del debat després de veure la llum un document comptable que assenyalava a dirigents del Partit Popular com a receptors de pagaments en diner negre procedent de donacions a l'organització.
Al costat d'aquestes, els partits amb representació parlamentària, en funció dels seus resultats electorals obtenen subvencions estatals. Així doncs, als 7.678.864,89 euros en tres mesos que va rebre el PP, se li sumen els 4.381.357,28 d'euros del Partit Socialista. UPyD rep pel mateix concepte 618.994,00 euros, el PNB, 231.789,28 euros, CiU 731.265,25 i ERC, 168.575,77 euros. Segons el B.O.E. del 13 de gener de 2013. Això sí, sense comptar ni les despeses electorals que sufraga el contribuent (44 milions d'euros), ni les despeses de seguretat (3 milions d’euros).
Per si tot això fos poca cosa, a aquestes subvencions estatals anuals per a despeses de funcionament, regulades a la Llei orgànica 5/1985, cal sumar-hi les quantitats que reben també anualment els partits polítics de les comunitats autònomes i de les corporacions locals. A més els grups amb representació en els òrgans de govern reben aportacions puntuals, o bé dels Grups Parlamentaris de Congrés i Senat, de les Assemblees de les Comunitats Autònomes, de les juntes generals dels territoris històrics bascos o dels grups de representants en els òrgans de les administracions locals.
Però tot això encara és insuficient per mantenir les estructures de gestió dels propis partits i aquests necessiten nodrir-se de "donacions" fetes pel sector privat, que evidentment esperen un retorn que s'ha de traduir en contractes per a la realització d'obres o serveis . Hem pogut veure com hi ha partits polítics que han admès que determinats bancs els han fet un préstec en condicions preferents, o en el pitjor dels casos aquests bancs els han condonat préstecs subscrits per determinats partits per fer front a costoses campanyes electorals. Per tant, cal posar límits a tot aquest tipus d'excessos i, al meu parer, s’ha d’exigir que les donacions i el finançament públic directe de les campanyes electorals, han de ser de responsabilitat única dels candidats que individualment es presenten a les eleccions. D'aquesta manera es podrà exigir individualment als candidats, en cas d'incompliments legals, exonerant directament al partit en qüestió.
Si aconseguim fer recaure la responsabilitat dels actes directament sobre les persones, probablement obtindrem una major vigilància per part dels mateixos interessats que evitarien assumir responsabilitats que els afecten personalment.
Poc a poc ens hem anat acostumant als judicis del telenotícies. Em refereixo a aquells en què els mitjans de comunicació centren el focus de l'atenció, exhibint a la llum pública dades i informacions que deixen pocs dubtes sobre la culpabilitat dels presumptes acusats.
Estem veient com els responsables de les principals institucions de l'estat, com la corona o la presidència del govern, estan sent retratats públicament amb informacions que els imputen directament en casos de recepció il·lícita de diners en el millor dels casos, o de malversació de diners públic en les seves actuacions.
Tot aquest maremàgnum de corrupció que genera grans dividends als grups privats amb grans interessos econòmics, tendeixen a utilitzar com a titelles als principals partits espanyols. Aquesta situació està minant cada vegada més la confiança d'una ciutadania que es veu abocada al precipici en nom d'una crisi que ells no han generat i que veuen al sistema de partits polítics com el bressol de tot aquest mercadeig d'interessos i poder.
El finançament de les formacions polítiques s'ha situat al centre del debat després de veure la llum un document comptable que assenyalava a dirigents del Partit Popular com a receptors de pagaments en diner negre procedent de donacions a l'organització.
Al costat d'aquestes, els partits amb representació parlamentària, en funció dels seus resultats electorals obtenen subvencions estatals. Així doncs, als 7.678.864,89 euros en tres mesos que va rebre el PP, se li sumen els 4.381.357,28 d'euros del Partit Socialista. UPyD rep pel mateix concepte 618.994,00 euros, el PNB, 231.789,28 euros, CiU 731.265,25 i ERC, 168.575,77 euros. Segons el B.O.E. del 13 de gener de 2013. Això sí, sense comptar ni les despeses electorals que sufraga el contribuent (44 milions d'euros), ni les despeses de seguretat (3 milions d’euros).
Per si tot això fos poca cosa, a aquestes subvencions estatals anuals per a despeses de funcionament, regulades a la Llei orgànica 5/1985, cal sumar-hi les quantitats que reben també anualment els partits polítics de les comunitats autònomes i de les corporacions locals. A més els grups amb representació en els òrgans de govern reben aportacions puntuals, o bé dels Grups Parlamentaris de Congrés i Senat, de les Assemblees de les Comunitats Autònomes, de les juntes generals dels territoris històrics bascos o dels grups de representants en els òrgans de les administracions locals.
Però tot això encara és insuficient per mantenir les estructures de gestió dels propis partits i aquests necessiten nodrir-se de "donacions" fetes pel sector privat, que evidentment esperen un retorn que s'ha de traduir en contractes per a la realització d'obres o serveis . Hem pogut veure com hi ha partits polítics que han admès que determinats bancs els han fet un préstec en condicions preferents, o en el pitjor dels casos aquests bancs els han condonat préstecs subscrits per determinats partits per fer front a costoses campanyes electorals. Per tant, cal posar límits a tot aquest tipus d'excessos i, al meu parer, s’ha d’exigir que les donacions i el finançament públic directe de les campanyes electorals, han de ser de responsabilitat única dels candidats que individualment es presenten a les eleccions. D'aquesta manera es podrà exigir individualment als candidats, en cas d'incompliments legals, exonerant directament al partit en qüestió.
Si aconseguim fer recaure la responsabilitat dels actes directament sobre les persones, probablement obtindrem una major vigilància per part dels mateixos interessats que evitarien assumir responsabilitats que els afecten personalment.
divendres, 17 de maig del 2013
L'eina del nazisme com a estratègia per al Partit Popular.
El Partit Popular ha començat una nova estratègia de defensa en els seus avatars polítics. Després de l'èxit electoral i social que ha obtingut amb l'estratègia de qualificar d'etarres, a qualsevol col·lectiu que s'oposés als excessos que, dia si i dia també, està duent a terme el govern espanyol.
Qualsevol discrepància amb les accions del govern, ha estat qualificada sistemàticament com a simpatitzants amb posicions properes a la banda terrorista ETA. Qualsevol tipus de lligam era vàlid per arribar a la conclusió que ETA estava darrere de col•lectius en defensa de la Dació en pagament, col·lectius d'indignats o posicionaments de l'esquerra abertzale democràtica.
Ara sembla que aquestes referències a ETA estan començant a quedar ridícules i tronades, en no poder disposar d'arguments consistents sobre els quals edificar aquestes acusacions. La nova línia que han ideat les ments pensants del Partit Popular, és la d'acusar a tot Déu de tenir conductes pròpies del nazisme.
Hem pogut veure com la número dos del Partit Popular, i secretària general, María Dolores de Cospedal, en declaracions al diari ABC, ha qualificat de «nazisme pur» els escraches dels que estan sent objecte diversos membres del seu partit i ha assegurat que responen a un «esperit totalitari i sectari» que recorda l'Espanya dels anys 30. Oblidant-se d’una forma deliberada que els ciutadans menyspreen els polítics a Espanya i criden a les portes perquè estan indignats i cabrejats, perquè són conscients que el saqueig immoral dels fons públics ha portat el país a la ruïna. També hauria de reflexionar sobre qui és mes nazi si el que es manifesta als carrers i a les portes de les llars contra l'abús del poder o un poder que exhaureix, saqueja, enganya, arruïna i governa de manera injusta i perjudicial.
Amb aquestes declaracions, intentar obviar que els polítics que pateixen els crits ciutadans són els que han permès el saqueig o saquejat directament les caixes d'estalvi i han estafat centenars de milers de ciutadans amb l'engany de les participacions preferents, mentre donaven suport als bancs en la seva brutal política de desnonaments, basada en lleis que la Justícia Europea ha qualificat d'injustes. Hi ha gent que s'ha suïcidat i que s'ha cremat a l'estil bonze aclaparat per la injustícia que emana del poder dels polítics. Això sí! Després resulta que els que són nazis són els ciutadans que es revelen!
L'estratègia de la utilització del nazisme, continua amb intents de desprestigi del nacionalisme català, en fer des de Telemadrid una vinculació explícita, de les tendències polítiques i d'adoctrinament que el nazisme va establir en el seu moment, amb la utilització del llenguatge que el nacionalisme català pogués fer segons la televisió pública del Partit Popular.
La cirereta de tot aquest pastís, l'ha posat la delegada del Govern central a Catalunya, María dels Llanos de Luna al homenatjar la Division Azul en un acte celebrat el passat dissabte 11 de maig. La dirigent va lliurar un diploma a la Germandat de Combatents de la Division Azul durant l'homenatge a la Guàrdia Civil al seu 169 aniversari, que va tenir lloc a la caserna de Sant Andreu de la Barca.
Algú va dir allò de que "pels seus fets els coneixereu". Doncs res més clars i contundent que la imatge en què s'aprecia com la delegada lliura el guardó a un membre d'aquesta organització de veterans que defensa preservar la memòria dels excombatents falangistes que es van allistar en l'exèrcit nazi per lluitar contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial.
Aquest és el partit que dirigeix el govern d'Espanya. Un partit al qual no li importa coquetejar amb el feixisme radical, condecorant públicament persones i organitzacions que no han mostrat cap respecte per l'avanç democràtic.
Aquesta és una prova més que la tan aclamada transició espanyola es va tancar en fals. Queden molts capítols per escriure dels excessos i crims feixistes, que han quedat impunes per protegir una oligarquia militar i civil que amb el Partit Popular en el poder es vanta d'haver sortit neta de pols.
Qualsevol discrepància amb les accions del govern, ha estat qualificada sistemàticament com a simpatitzants amb posicions properes a la banda terrorista ETA. Qualsevol tipus de lligam era vàlid per arribar a la conclusió que ETA estava darrere de col•lectius en defensa de la Dació en pagament, col·lectius d'indignats o posicionaments de l'esquerra abertzale democràtica.
Ara sembla que aquestes referències a ETA estan començant a quedar ridícules i tronades, en no poder disposar d'arguments consistents sobre els quals edificar aquestes acusacions. La nova línia que han ideat les ments pensants del Partit Popular, és la d'acusar a tot Déu de tenir conductes pròpies del nazisme.
Hem pogut veure com la número dos del Partit Popular, i secretària general, María Dolores de Cospedal, en declaracions al diari ABC, ha qualificat de «nazisme pur» els escraches dels que estan sent objecte diversos membres del seu partit i ha assegurat que responen a un «esperit totalitari i sectari» que recorda l'Espanya dels anys 30. Oblidant-se d’una forma deliberada que els ciutadans menyspreen els polítics a Espanya i criden a les portes perquè estan indignats i cabrejats, perquè són conscients que el saqueig immoral dels fons públics ha portat el país a la ruïna. També hauria de reflexionar sobre qui és mes nazi si el que es manifesta als carrers i a les portes de les llars contra l'abús del poder o un poder que exhaureix, saqueja, enganya, arruïna i governa de manera injusta i perjudicial.
Amb aquestes declaracions, intentar obviar que els polítics que pateixen els crits ciutadans són els que han permès el saqueig o saquejat directament les caixes d'estalvi i han estafat centenars de milers de ciutadans amb l'engany de les participacions preferents, mentre donaven suport als bancs en la seva brutal política de desnonaments, basada en lleis que la Justícia Europea ha qualificat d'injustes. Hi ha gent que s'ha suïcidat i que s'ha cremat a l'estil bonze aclaparat per la injustícia que emana del poder dels polítics. Això sí! Després resulta que els que són nazis són els ciutadans que es revelen!
L'estratègia de la utilització del nazisme, continua amb intents de desprestigi del nacionalisme català, en fer des de Telemadrid una vinculació explícita, de les tendències polítiques i d'adoctrinament que el nazisme va establir en el seu moment, amb la utilització del llenguatge que el nacionalisme català pogués fer segons la televisió pública del Partit Popular.
La cirereta de tot aquest pastís, l'ha posat la delegada del Govern central a Catalunya, María dels Llanos de Luna al homenatjar la Division Azul en un acte celebrat el passat dissabte 11 de maig. La dirigent va lliurar un diploma a la Germandat de Combatents de la Division Azul durant l'homenatge a la Guàrdia Civil al seu 169 aniversari, que va tenir lloc a la caserna de Sant Andreu de la Barca.
Algú va dir allò de que "pels seus fets els coneixereu". Doncs res més clars i contundent que la imatge en què s'aprecia com la delegada lliura el guardó a un membre d'aquesta organització de veterans que defensa preservar la memòria dels excombatents falangistes que es van allistar en l'exèrcit nazi per lluitar contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial.
Aquest és el partit que dirigeix el govern d'Espanya. Un partit al qual no li importa coquetejar amb el feixisme radical, condecorant públicament persones i organitzacions que no han mostrat cap respecte per l'avanç democràtic.
Aquesta és una prova més que la tan aclamada transició espanyola es va tancar en fals. Queden molts capítols per escriure dels excessos i crims feixistes, que han quedat impunes per protegir una oligarquia militar i civil que amb el Partit Popular en el poder es vanta d'haver sortit neta de pols.
diumenge, 12 de maig del 2013
L'existència del Lapao internacionalitza el català.
Els catalans tenim tendència a mirar-nos massa el melic i algunes vegades no som prou agraïts amb els nostres veïns espanyols. Aquest és el cas que ha succeït amb l'aparició del Lapao com a Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental.
El Partit Popular ha actuat a Aragó de la mateixa manera com, en el seu moment, van actuar els pobles indígenes d'Amèrica del Sud que van voler independitzar-se d'una Espanya caduca, que només els contemplava com a font de riquesa per a les arques hispanes. En aquella època s'independitzen països com Mèxic que automàticament van passar a parlar en mexicà o Argentina no va trigar a parlar la seva pròpia llengua, l'argentí.
D'aquesta manera va ser com l'espanyol es va internacionalitzar sent el bressol de llengües nacionalitzades a mercè dels designis polítics de cada moment. Doncs bé, ara és el que està succeint amb el Lapao, que el Partit Popular s'entesta a diferenciar del català, com ja ho va fer en el seu moment amb el valencià o el balear. Doncs sí senyors del Partit Popular, el català té al valencià o al Lapao, el que l'espanyol té a l'argentí o al mexicà.
Arribats a aquest punt, només vull recordar el que diu la sacrosanta Constitució Espanyola. Si! aquesta mateixa que serveix per prohibir que el Parlament de Catalunya s'expressi de forma democràtica, o que l'Estatut català no pugui dir que Catalunya és una nació. Aquesta mateixa Constitució diu que Espanya té quatre llengües, el castellà i tres que són oficials en els seus territoris d'origen com el català, el basc o el gallec. Segons aquesta mateixa Constitució l'espanyol no existeix com a tal llengua i només es considera el castellà (llengua pròpia de Castella) com la llengua imposada a tot el territori de l'estat espanyol, com un clar intent d'unificació d'una cultura artificial i creada expressament amb la mentalitat de l'Espanya "Una, Grande y Libre".
Realment tot aquest gran despropòsit apunta a ser la diana perfecta per a moltes bromes, sobretot tenint en compte les circumstàncies que han propiciat l'aparició del Lapao. Però a mi em preocupa que persones com Josep Antoni Duran i Lleida (originari del territori Lapao) digui que l'aparició d'aquesta llengua li permetrà afegir un idioma més al seu currículum. Tampoc són molt esperançadores les paraules que han transmès des del mateix Partit Socialista de Catalunya, en què es diu que "no obeeix a la realitat". En el meu cas, l'única realitat que sóc capaç de veure és que les persones catalanoparlants de la franja, han perdut totes les possibilitats de defensar el seu dret a parlar català.
En definitiva, aquesta nova normativa tindrà més efectes que un simple canvi de nom, ja que incidirà sobre els topònims i noms oficials del territori, que a partir d'ara ja no podran escriure’s en català. D'altra banda, també preveu la creació de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua i paral•lelament també reconeix el dret a rebre l'ensenyament de les llengües pròpies en les seves zones d'ús històric. Per cert, a partir d'ara l'aprenentatge del català es considera voluntari, i es garantirà mitjançant una fórmula arbitrària que designarà quins centres públics podran fer-ho.
Tot plegat és un autèntic esperpent que serveix per avivar el debat lingüista i que, mentrestant, no es parli tant de la crisi i de les retallades socials que el Partit Popular farà.
El Partit Popular ha actuat a Aragó de la mateixa manera com, en el seu moment, van actuar els pobles indígenes d'Amèrica del Sud que van voler independitzar-se d'una Espanya caduca, que només els contemplava com a font de riquesa per a les arques hispanes. En aquella època s'independitzen països com Mèxic que automàticament van passar a parlar en mexicà o Argentina no va trigar a parlar la seva pròpia llengua, l'argentí.
D'aquesta manera va ser com l'espanyol es va internacionalitzar sent el bressol de llengües nacionalitzades a mercè dels designis polítics de cada moment. Doncs bé, ara és el que està succeint amb el Lapao, que el Partit Popular s'entesta a diferenciar del català, com ja ho va fer en el seu moment amb el valencià o el balear. Doncs sí senyors del Partit Popular, el català té al valencià o al Lapao, el que l'espanyol té a l'argentí o al mexicà.
Arribats a aquest punt, només vull recordar el que diu la sacrosanta Constitució Espanyola. Si! aquesta mateixa que serveix per prohibir que el Parlament de Catalunya s'expressi de forma democràtica, o que l'Estatut català no pugui dir que Catalunya és una nació. Aquesta mateixa Constitució diu que Espanya té quatre llengües, el castellà i tres que són oficials en els seus territoris d'origen com el català, el basc o el gallec. Segons aquesta mateixa Constitució l'espanyol no existeix com a tal llengua i només es considera el castellà (llengua pròpia de Castella) com la llengua imposada a tot el territori de l'estat espanyol, com un clar intent d'unificació d'una cultura artificial i creada expressament amb la mentalitat de l'Espanya "Una, Grande y Libre".
Realment tot aquest gran despropòsit apunta a ser la diana perfecta per a moltes bromes, sobretot tenint en compte les circumstàncies que han propiciat l'aparició del Lapao. Però a mi em preocupa que persones com Josep Antoni Duran i Lleida (originari del territori Lapao) digui que l'aparició d'aquesta llengua li permetrà afegir un idioma més al seu currículum. Tampoc són molt esperançadores les paraules que han transmès des del mateix Partit Socialista de Catalunya, en què es diu que "no obeeix a la realitat". En el meu cas, l'única realitat que sóc capaç de veure és que les persones catalanoparlants de la franja, han perdut totes les possibilitats de defensar el seu dret a parlar català.
En definitiva, aquesta nova normativa tindrà més efectes que un simple canvi de nom, ja que incidirà sobre els topònims i noms oficials del territori, que a partir d'ara ja no podran escriure’s en català. D'altra banda, també preveu la creació de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua i paral•lelament també reconeix el dret a rebre l'ensenyament de les llengües pròpies en les seves zones d'ús històric. Per cert, a partir d'ara l'aprenentatge del català es considera voluntari, i es garantirà mitjançant una fórmula arbitrària que designarà quins centres públics podran fer-ho.
Tot plegat és un autèntic esperpent que serveix per avivar el debat lingüista i que, mentrestant, no es parli tant de la crisi i de les retallades socials que el Partit Popular farà.
dijous, 2 de maig del 2013
L'atenció a la dependència i la poca vergonya del Partit Popular.
Quan va néixer l'anomenada Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència de mans del Zapatero, molts ja ens vam posicionar públicament dient que era una llei d'aparador perquè havia nascut sense un pressupost adjudicat.
Tot i així, aquesta llei va comportar un pegat per solucionar molts problemes d'atenció a persones amb alts nivells de dependència, que implicaven la dedicació exclusiva de cuidadors no professionals de l'àmbit familiar. Per tant, aquestes engrunes ajudaven a l'economia familiar i sobretot a donar un cert respir econòmic a persones que no podien treballar per haver de tenir cura d'un familiar dependent.
Hem vist com el govern del Partit Popular s'ha tret la careta i ens mostra la cara més autèntic de la dreta cavernària espanyola. Emparant-se en els requeriments de Brussel•les, es van atrevir a indultar els delinqüents que van evadir diners a l'estranger, premiant-los amb la legalització dels diners evadits i més recentment de les propietats adquirides fora del país. Tampoc els va tremolar el pols quan van haver de pagar amb diners públics els excessos de la banca espanyola, cobrint els forats generats per una mala gestió en el finançament de la construcció.
Ara el govern ha fet públic en el Programa Nacional de Reformes 2013, publicat a la seva pàgina web, una gran "tisorada" a la llei de dependència. La qual ja va retallar fa escassos mesos reduint les prestacions i augmentant les quantitats a pagar pels usuaris amb els nivells d'atenció a la dependència més elevats. Ara tornen a la càrrega i amenacen amb augmentar un 5% les quantitats que hauran cofinançar els usuaris i es fixen com a objectiu retallar 1108 milions d'euros en les polítiques delicades a l'atenció a la dependència.
Davant aquestes expectatives de polítiques socials retallades, l'observatori de la Dependència calcula que 15.000 cuidadors perdran el seu lloc de treball. El pla ja estableix l'aprovació de dos decrets llei que suposaran 500 milions de retallada.
Com podem veure, el govern del Partit Popular ens ha mostrat el seu veritable rostre i ideologia cap als que considera improductius i no mereixedors de ser considerats persones amb el dret de portar una vida digna.
Aquesta és l'última canallada d'un govern covard i que està immers en tot un procés de corrupció i putrefacció interna, que el fa totalment vulnerable a les voluntats d'una oligarquia dominant a Espanya al llarg dels dos últims segles. La seva covardia arriba fins al punt que no han estat capaços d'anunciar les retallades en roda de premsa, una decisió tan vil i retrògrada, demostrant un profund menyspreu a la dignitat humana, tenint en compte que un percentatge altíssim dels dependents pateixen situacions i malalties tan extremes que viuen sense plans de futur.
Amb tot aquest panorama, podem veure com aquest escanyament econòmic manté el sistema completament aturat, sense que es cobreixin amb altres beneficiaris les places que van quedant vacants, ni es donin nous ajuts. Milers de persones en situacions precàries esperen la seva prestació i els que la tenen l'han vist reduïda o han d'aportar més diners de la seva butxaca per estar, per exemple, en un geriàtric. Així que “l'estalvi" que el Govern ven a Brussel•les en el Programa Nacional de Reformes 2013, està posant les coses molt difícils a les persones més vulnerables. Davant d'aquest panorama només tenimun camí... Sortim al carrer i fem-nos visibles a totes les seus del Partit Popular!
Tot i així, aquesta llei va comportar un pegat per solucionar molts problemes d'atenció a persones amb alts nivells de dependència, que implicaven la dedicació exclusiva de cuidadors no professionals de l'àmbit familiar. Per tant, aquestes engrunes ajudaven a l'economia familiar i sobretot a donar un cert respir econòmic a persones que no podien treballar per haver de tenir cura d'un familiar dependent.
Hem vist com el govern del Partit Popular s'ha tret la careta i ens mostra la cara més autèntic de la dreta cavernària espanyola. Emparant-se en els requeriments de Brussel•les, es van atrevir a indultar els delinqüents que van evadir diners a l'estranger, premiant-los amb la legalització dels diners evadits i més recentment de les propietats adquirides fora del país. Tampoc els va tremolar el pols quan van haver de pagar amb diners públics els excessos de la banca espanyola, cobrint els forats generats per una mala gestió en el finançament de la construcció.
Ara el govern ha fet públic en el Programa Nacional de Reformes 2013, publicat a la seva pàgina web, una gran "tisorada" a la llei de dependència. La qual ja va retallar fa escassos mesos reduint les prestacions i augmentant les quantitats a pagar pels usuaris amb els nivells d'atenció a la dependència més elevats. Ara tornen a la càrrega i amenacen amb augmentar un 5% les quantitats que hauran cofinançar els usuaris i es fixen com a objectiu retallar 1108 milions d'euros en les polítiques delicades a l'atenció a la dependència.
Davant aquestes expectatives de polítiques socials retallades, l'observatori de la Dependència calcula que 15.000 cuidadors perdran el seu lloc de treball. El pla ja estableix l'aprovació de dos decrets llei que suposaran 500 milions de retallada.
Com podem veure, el govern del Partit Popular ens ha mostrat el seu veritable rostre i ideologia cap als que considera improductius i no mereixedors de ser considerats persones amb el dret de portar una vida digna.
Aquesta és l'última canallada d'un govern covard i que està immers en tot un procés de corrupció i putrefacció interna, que el fa totalment vulnerable a les voluntats d'una oligarquia dominant a Espanya al llarg dels dos últims segles. La seva covardia arriba fins al punt que no han estat capaços d'anunciar les retallades en roda de premsa, una decisió tan vil i retrògrada, demostrant un profund menyspreu a la dignitat humana, tenint en compte que un percentatge altíssim dels dependents pateixen situacions i malalties tan extremes que viuen sense plans de futur.
Amb tot aquest panorama, podem veure com aquest escanyament econòmic manté el sistema completament aturat, sense que es cobreixin amb altres beneficiaris les places que van quedant vacants, ni es donin nous ajuts. Milers de persones en situacions precàries esperen la seva prestació i els que la tenen l'han vist reduïda o han d'aportar més diners de la seva butxaca per estar, per exemple, en un geriàtric. Així que “l'estalvi" que el Govern ven a Brussel•les en el Programa Nacional de Reformes 2013, està posant les coses molt difícils a les persones més vulnerables. Davant d'aquest panorama només tenimun camí... Sortim al carrer i fem-nos visibles a totes les seus del Partit Popular!
diumenge, 7 d’abril del 2013
La putrefacció de la Corona.
L'enquesta que publica el diari El País (diumenge 7 d'abril), mostra la crisi de confiança que arriba a totes les institucions clau del sistema constitucional, des dels partits polítics al Govern de l'Estat i al Parlament, tots ells pèssimament valorats. Amb tot això, la Casa Reial és la institució que més ha caigut en popularitat, tot i els baixos resultats obtinguts després del safari que l'any passat va fer el Rei dels elefants.
Així doncs, en aquest context s'ha produït la imputació de la dona de l'Urdangarín en la causa que afecta entre d'altres al seu marit. I aquest fet, ha afectat de forma inevitable a la imatge de la prefectura de l'Estat.
Queden lluny aquells temps en què la Casa Reial es va permetre el luxe de segrestar un número de la revista "El Jueves", perquè havien tret un dibuix del príncep copulant amb la seva dona. És evident que amb el descontentament social que hi ha al carrer, molta gent vomita cabreig, decepció, fins i tot protesta pels abusos reials. Però davant els diagnòstics catastrofistes i el pessimisme sobre el futur, no apareixen solucions, més enllà d'aquest terme en boca de molts, regeneració, poc original en un país que ja ho ha intentat diverses vegades. Amb la qual cosa, em pregunto: Està el sistema esgotat? Necessitem un canvi de règim?
Sobre la primera pregunta, al meu entendre, és evident que el sistema està esgotat. Veníem d'una dictadura que va facilitar que s'introduís un sistema de representació ciutadana centrat en els partits polítics, delegant en aquests la veu dels ciutadans. Aquest sistema ha demostrat ser una de les causes de l'enquistament de la corrupció en els poders polítics, sent els principals facilitadors entre els corruptors (empreses privades i el gran capital) i els corruptes (sistema polític i institucions públiques).
Des de la mort de Franco, i sobretot a partir del fallit cop d'Estat de febrer de 1981, a molts els va donar per presumir de Rey, protegir davant les crítiques i el debat públic, per preservar el que s'ha aconseguit i canviar el pobre bagatge democràtic que la història de la Monarquia borbònica podia exhibir abans de 1931. Per aconseguir això es va tallar el cordó umbilical que unia al Rei dels elefants amb la dictadura de Franco, d'on procedia en aquell moment la seva única legitimitat, i es va estigmatitzar a la República, ja liquidada per les armes i la repressió, com la causant de tots els conflictes i enfrontaments que van portar a la Guerra Civil. Per això no resulta estrany escoltar els polítics del PP afirmar que la Segona República va ser un desastre, reproduint les idees dels vencedors de la guerra civil i dels portaveus neofranquistes, falsejant la història a gust de l'Església, la Monarquia i de la dreta reaccionària tradicional.
Amb tot aquest bagatge històric, hem arribat avui a una situació política en què sembla que el negoci funcionava a la perfecció, ja que cada vegada que el Rey despenjava el telèfon per intercedir pels interessos a l'estranger d'empreses com Endesa, Telefònica, Iberdrola, Santander o La Caixa, rebia una morterada. I precisament a aquest treball, alguns ministres del Partit Popular li deien defensar la marca Espanya. Sens dubte aquest exemple l’ha seguit fil per randa el seu gendre l’Iñaki Undangarín, qui s'ha revelat com un cavaller en l'art fi de l'estafa i el frau, creant entitats que suposadament no tenien ànim de lucre, però que movien milions d'euros utilitzant la marca " Casa Reial "i involucrant en aquest procés a empreses com Ford, Toyota, Iberdrola, Bancaixa, Volkswagen, el club València i el Vila-real, a més de presidents de comunitats autònomes, polítics del Partit Popular i un ampli elenc d'actors menors.
Doncs bé, tot aquest entramat ens ajudarà a posar en evidència la falta d'independència del poder judicial a l'estat espanyol. Hem vist com un jutge s'ha atrevit a imputar a una membre de la Casa Reial. Poc temps després de la imputació, la Casa Reial va emetre un comunicat en què deia que no opinaria. Tres hores més tard va sortir el fiscal en Cap de les Balears a defensar la imputada, sent un dels pocs casos en la història judicial en què el ministeri fiscal s'enfronta a un jutge per desimputar algú. Per tant, després de l'actuació d'aquest fiscal en Cap, la Casa Reial si que es va posicionar aplaudint l'actuació d'aquest pallasso cortesà.
I és que no hem d'oblidar que en un país de pandereta com Espanya, la corona té impunitat, immunitat i gaudeix del silenci còmplice dels mitjans, sobretot quan es tracta de cobrir-se les espatlles. En aquest sentit, la justícia no pot ser menys, condemnant als seus detractors i exonerant els cortesans. Avui, el ministeri fiscal no preveu cridar a Iñaki Undangarín com a imputat. El guió és clar, altres assumiran les culpes i aquí no passa res.
Al meu entendre, la gent del carrer, encara que sigui lentament, pren consciència de la seva inutilitat al mig del segle XXI. El moviment a favor d'una Tercera República és molt incipient i minoritari, encara que lentament cobra força, cosa que, almenys, és un oasi d'esperança a mitjà termini. Encara que com català, m'agradaria que quan arribi aquesta Tercera República a mi em agafi fora amb una Catalunya independent
.
Així doncs, en aquest context s'ha produït la imputació de la dona de l'Urdangarín en la causa que afecta entre d'altres al seu marit. I aquest fet, ha afectat de forma inevitable a la imatge de la prefectura de l'Estat.
Queden lluny aquells temps en què la Casa Reial es va permetre el luxe de segrestar un número de la revista "El Jueves", perquè havien tret un dibuix del príncep copulant amb la seva dona. És evident que amb el descontentament social que hi ha al carrer, molta gent vomita cabreig, decepció, fins i tot protesta pels abusos reials. Però davant els diagnòstics catastrofistes i el pessimisme sobre el futur, no apareixen solucions, més enllà d'aquest terme en boca de molts, regeneració, poc original en un país que ja ho ha intentat diverses vegades. Amb la qual cosa, em pregunto: Està el sistema esgotat? Necessitem un canvi de règim?
Sobre la primera pregunta, al meu entendre, és evident que el sistema està esgotat. Veníem d'una dictadura que va facilitar que s'introduís un sistema de representació ciutadana centrat en els partits polítics, delegant en aquests la veu dels ciutadans. Aquest sistema ha demostrat ser una de les causes de l'enquistament de la corrupció en els poders polítics, sent els principals facilitadors entre els corruptors (empreses privades i el gran capital) i els corruptes (sistema polític i institucions públiques).
Des de la mort de Franco, i sobretot a partir del fallit cop d'Estat de febrer de 1981, a molts els va donar per presumir de Rey, protegir davant les crítiques i el debat públic, per preservar el que s'ha aconseguit i canviar el pobre bagatge democràtic que la història de la Monarquia borbònica podia exhibir abans de 1931. Per aconseguir això es va tallar el cordó umbilical que unia al Rei dels elefants amb la dictadura de Franco, d'on procedia en aquell moment la seva única legitimitat, i es va estigmatitzar a la República, ja liquidada per les armes i la repressió, com la causant de tots els conflictes i enfrontaments que van portar a la Guerra Civil. Per això no resulta estrany escoltar els polítics del PP afirmar que la Segona República va ser un desastre, reproduint les idees dels vencedors de la guerra civil i dels portaveus neofranquistes, falsejant la història a gust de l'Església, la Monarquia i de la dreta reaccionària tradicional.
Amb tot aquest bagatge històric, hem arribat avui a una situació política en què sembla que el negoci funcionava a la perfecció, ja que cada vegada que el Rey despenjava el telèfon per intercedir pels interessos a l'estranger d'empreses com Endesa, Telefònica, Iberdrola, Santander o La Caixa, rebia una morterada. I precisament a aquest treball, alguns ministres del Partit Popular li deien defensar la marca Espanya. Sens dubte aquest exemple l’ha seguit fil per randa el seu gendre l’Iñaki Undangarín, qui s'ha revelat com un cavaller en l'art fi de l'estafa i el frau, creant entitats que suposadament no tenien ànim de lucre, però que movien milions d'euros utilitzant la marca " Casa Reial "i involucrant en aquest procés a empreses com Ford, Toyota, Iberdrola, Bancaixa, Volkswagen, el club València i el Vila-real, a més de presidents de comunitats autònomes, polítics del Partit Popular i un ampli elenc d'actors menors.
Doncs bé, tot aquest entramat ens ajudarà a posar en evidència la falta d'independència del poder judicial a l'estat espanyol. Hem vist com un jutge s'ha atrevit a imputar a una membre de la Casa Reial. Poc temps després de la imputació, la Casa Reial va emetre un comunicat en què deia que no opinaria. Tres hores més tard va sortir el fiscal en Cap de les Balears a defensar la imputada, sent un dels pocs casos en la història judicial en què el ministeri fiscal s'enfronta a un jutge per desimputar algú. Per tant, després de l'actuació d'aquest fiscal en Cap, la Casa Reial si que es va posicionar aplaudint l'actuació d'aquest pallasso cortesà.
I és que no hem d'oblidar que en un país de pandereta com Espanya, la corona té impunitat, immunitat i gaudeix del silenci còmplice dels mitjans, sobretot quan es tracta de cobrir-se les espatlles. En aquest sentit, la justícia no pot ser menys, condemnant als seus detractors i exonerant els cortesans. Avui, el ministeri fiscal no preveu cridar a Iñaki Undangarín com a imputat. El guió és clar, altres assumiran les culpes i aquí no passa res.
Al meu entendre, la gent del carrer, encara que sigui lentament, pren consciència de la seva inutilitat al mig del segle XXI. El moviment a favor d'una Tercera República és molt incipient i minoritari, encara que lentament cobra força, cosa que, almenys, és un oasi d'esperança a mitjà termini. Encara que com català, m'agradaria que quan arribi aquesta Tercera República a mi em agafi fora amb una Catalunya independent
.
divendres, 29 de març del 2013
La llei de l'embut.
Aquesta és la denominació amb la qual identifiquem popularment a una situació d'injustícia sorgida per alguna confrontació o disputa. Anomenem així a una llei que és molt ampla per alguns i molt estreta per a molts. I justament, aquesta és la sensació que tenim els ciutadans del carrer a l'hora de ser jutjats per una llei que hauria de ser igual per a tots, però que fa palès que la justícia tendeix a afavorir al poderós, precisament perquè el poderós és el que fa que els llocs clau del poder judicial estiguin nomenats a dit des del poder executiu.
Aquesta situació de justícia desigual, o millor dit d'injustícia, és la que està creant més adeptes a la causa d'una justícia espanyola amb una miopia provocada. La veritat és que arriba un moment en què t'acostumes i sembla que formi part de l'estat natural del funcionament lògic del país.
Enmig del naufragi en què vivim des que entrem a la crisi, s'alcen veus cada vegada més irades que proclamen la fi del model de democràcia forjat en la transició. Segons els més crítics, hem arribat a un punt de no retorn, que exigeix la refundació del nostre sistema. L'antipolítica, en versió populista o elitista, ha anat guanyant terreny al carrer i en l'esfera pública. El descrèdit dels polítics i les institucions es percep a tot arreu.
Justament per això, cada vegada s'està fent més evident la incapacitat del sistema polític per revertir la situació en què ens trobem és part fonamental de la resposta. Després de cinc anys de crisi, segueix destruint ocupació i teixit empresarial, segueix augmentant la desigualtat i la pobresa, no cessen els desnonaments, els immigrants tornen als seus països d'origen i continua desmuntant-se l'Estat del benestar. Tot això provoca desesperació, que es pot traduir a la vegada en un rebuig als polítics.
En canvi, altres països estan passant per situacions semblants a la nostra i tot hi això el desgast del sistema no és tan forta com aquí. Per entendre el que passa a Espanya cal tenir en compte altres factors a part de la incapacitat del govern en la lluita contra la crisi. En aquest sentit, crec que l'anomenada "desafecció" democràtica és sobretot conseqüència d'una percepció àmpliament compartida a la societat que certes injustícies s'han aguditzat al llarg de la crisi. Moltes persones se senten desconnectades del sistema polític i es troben orfes de representació política perquè jutgen que els dos grans partits polítics no estan a l'altura de les circumstàncies per la seva falta de compromís i iniciativa en la lluita contra la injustícia. És més, es veu els grans partits com els aprofitats d'un sistema jurídic ineficaç i injust, que fomenta que les lleis no es compleixin i que aquí no passi res.
El cas més extrem és el dels desnonaments. Una immensa majoria dels espanyols considera senzillament inacceptable que els bancs estiguin rebent generoses ajudes públiques (en forma d'avals, préstecs barats, injeccions de liquiditat, "banc dolent", etc.), Mentre la gent que no pot pagar les seves hipoteques és expulsada dels seus habitatges i continua després aixafada pel deute acumulat. La ciutadania no pot entendre que ni el PP ni el PSOE, tant en el govern com en l'oposició, s'hagin fet càrrec d'aquest problema fins que la situació social s'ha tornat clarament insostenible amb l'aparició en escena dels primers suïcidis. A diferència del que passa amb la prima de risc o amb el saldo comercial, canviar la regulació dels desnonaments entra dins de les capacitats dels governs. Per això hi ha tanta gent irritada amb que allà on sí que encara hi ha marge, els governs d'Espanya hagin reaccionat tan tard i tan malament.
Per això, atendre les injustícies no és una qüestió merament "filosòfica": quan la gent percep que la situació en què es troba és profundament injusta, es produeix desafecció política, es polaritzen els conflictes i, sobretot, es torna inviable qualsevol apel•lació al conjunt de la societat per trobar una sortida consensuada a les dificultats. La gent està arribant al límit de les seves capacitats i els governs català i espanyol, estan perdent la legitimitat que els va donar el poble. I és justament el poble el que pot tornar a recuperar el control de la situació.
Aquesta situació de justícia desigual, o millor dit d'injustícia, és la que està creant més adeptes a la causa d'una justícia espanyola amb una miopia provocada. La veritat és que arriba un moment en què t'acostumes i sembla que formi part de l'estat natural del funcionament lògic del país.
Enmig del naufragi en què vivim des que entrem a la crisi, s'alcen veus cada vegada més irades que proclamen la fi del model de democràcia forjat en la transició. Segons els més crítics, hem arribat a un punt de no retorn, que exigeix la refundació del nostre sistema. L'antipolítica, en versió populista o elitista, ha anat guanyant terreny al carrer i en l'esfera pública. El descrèdit dels polítics i les institucions es percep a tot arreu.
Justament per això, cada vegada s'està fent més evident la incapacitat del sistema polític per revertir la situació en què ens trobem és part fonamental de la resposta. Després de cinc anys de crisi, segueix destruint ocupació i teixit empresarial, segueix augmentant la desigualtat i la pobresa, no cessen els desnonaments, els immigrants tornen als seus països d'origen i continua desmuntant-se l'Estat del benestar. Tot això provoca desesperació, que es pot traduir a la vegada en un rebuig als polítics.
En canvi, altres països estan passant per situacions semblants a la nostra i tot hi això el desgast del sistema no és tan forta com aquí. Per entendre el que passa a Espanya cal tenir en compte altres factors a part de la incapacitat del govern en la lluita contra la crisi. En aquest sentit, crec que l'anomenada "desafecció" democràtica és sobretot conseqüència d'una percepció àmpliament compartida a la societat que certes injustícies s'han aguditzat al llarg de la crisi. Moltes persones se senten desconnectades del sistema polític i es troben orfes de representació política perquè jutgen que els dos grans partits polítics no estan a l'altura de les circumstàncies per la seva falta de compromís i iniciativa en la lluita contra la injustícia. És més, es veu els grans partits com els aprofitats d'un sistema jurídic ineficaç i injust, que fomenta que les lleis no es compleixin i que aquí no passi res.
El cas més extrem és el dels desnonaments. Una immensa majoria dels espanyols considera senzillament inacceptable que els bancs estiguin rebent generoses ajudes públiques (en forma d'avals, préstecs barats, injeccions de liquiditat, "banc dolent", etc.), Mentre la gent que no pot pagar les seves hipoteques és expulsada dels seus habitatges i continua després aixafada pel deute acumulat. La ciutadania no pot entendre que ni el PP ni el PSOE, tant en el govern com en l'oposició, s'hagin fet càrrec d'aquest problema fins que la situació social s'ha tornat clarament insostenible amb l'aparició en escena dels primers suïcidis. A diferència del que passa amb la prima de risc o amb el saldo comercial, canviar la regulació dels desnonaments entra dins de les capacitats dels governs. Per això hi ha tanta gent irritada amb que allà on sí que encara hi ha marge, els governs d'Espanya hagin reaccionat tan tard i tan malament.
Per això, atendre les injustícies no és una qüestió merament "filosòfica": quan la gent percep que la situació en què es troba és profundament injusta, es produeix desafecció política, es polaritzen els conflictes i, sobretot, es torna inviable qualsevol apel•lació al conjunt de la societat per trobar una sortida consensuada a les dificultats. La gent està arribant al límit de les seves capacitats i els governs català i espanyol, estan perdent la legitimitat que els va donar el poble. I és justament el poble el que pot tornar a recuperar el control de la situació.
dijous, 21 de març del 2013
De la passivitat a la revolta social.
Estem vivint una de les etapes més dures des que es va instaurar aquesta suposada democràcia que estem vivint. Espanya va crear un estat del benestar durant la bombolla del totxo, que ens va fer creure a tota la ciutadania que ja estaven a Europa. Els espanyols van creure que vivien en un país amb la millor qualitat de vida del món i que el sol i el turisme serien la salvaguarda de tots els mals econòmics.
Com hem pogut comprovar res més lluny de la realitat. La bombolla del totxo va esclatar en cent mil trossos i de cop ens va tornar a la dura realitat. La vella Europa, a la qual sempre admiràvem, ens va donar com a resposta la recepta de l'austeritat extrema, perquè els països del centre i nord del continent s'havien cansat de ser cornuts i pagar el beure.
Aquesta recepta econòmica ens ha portat a una situació d'extrema fragilitat social, on estan apareixent bosses de pobresa en plena classe mitjana, mentre Espanya es mostra al món com una monarquia bananera, on la corrupció és la principal icona i comença des de la casa reial.
La indignació ha començat a sortir al carrer i s'ha fet palesa en manifestacions de moviments de indignats i més recentment a la diada del 2012 amb 1 milió i mig de persones al carrer. Tota aquesta situació està generant una gran frustració entre la ciutadania, a mesura que es va esgotant el coixí social que esmorteïa el cop a la caiguda en picat de moltes famílies.
La gent estem començant a acceptar aquesta conjuntura de crisi, com una fatalitat, davant la qual no tenim capacitat de resposta per millorar la nostra situació. A aquesta condició psicològica en la qual les persones aprenem a creure que estem indefensos, que no tenim cap control sobre la situació que ens envolta i que res del que fem pot fer que aquesta situació canvií, pensem que és inútil qualsevol actuació, se'n diu Indefensió Apresa. . Si traslladem aquesta actitud passiva a la nostra vida actual, i més en concret a l'àmbit laboral, podem afirmar que aprenem de les experiències diàries a les quals ens hem d'enfrontar i quan aquest aprenentatge ens ensenya que tenim molt poc control sobre els nostres resultats, aquesta indefensió ens pot portar a un fracàs continu sobre els nostres èxits i en el pitjor dels casos a abandonar sense fer res, ni posar-hi remei.
No podem continuar sent mers espectadors del que ens estan robant, renunciant a la lluita pels nostres drets i ajupint el cap davant el gran capital. La nostra dignitat personal no ens pot permetre que escoltem al ministre d'hisenda amenaçant a retallar les subvencions per a trasplantaments d'òrgans, a les comunitats que no compleixin el dèficit, mentre la setmana passada els directius del Banc Bilbao Biscaia, van decidir repartir-se entre 30 i 65 milions d'euros en bonus com a gratificació.
Hem d'abandonar aquesta actitud de Indefensió Apresa i millorar la nostra capacitat de resiliència, que és aquesta capacitat que tenim les persones de recuperar-nos davant l'adversitat per seguir projectant el nostre futur. No podem oblidar que la nostra societat està organitzada en grups de sistemes vius que subsisteixen gràcies a determinats intercanvis de recursos amb el medi i amb altres sistemes similars. Per tant, la capacitat de generar aquest comportament resilent depèn més dels propis ciutadans que dels tècnics o dels polítics. Aixequem-nos ja!
Com hem pogut comprovar res més lluny de la realitat. La bombolla del totxo va esclatar en cent mil trossos i de cop ens va tornar a la dura realitat. La vella Europa, a la qual sempre admiràvem, ens va donar com a resposta la recepta de l'austeritat extrema, perquè els països del centre i nord del continent s'havien cansat de ser cornuts i pagar el beure.
Aquesta recepta econòmica ens ha portat a una situació d'extrema fragilitat social, on estan apareixent bosses de pobresa en plena classe mitjana, mentre Espanya es mostra al món com una monarquia bananera, on la corrupció és la principal icona i comença des de la casa reial.
La indignació ha començat a sortir al carrer i s'ha fet palesa en manifestacions de moviments de indignats i més recentment a la diada del 2012 amb 1 milió i mig de persones al carrer. Tota aquesta situació està generant una gran frustració entre la ciutadania, a mesura que es va esgotant el coixí social que esmorteïa el cop a la caiguda en picat de moltes famílies.
La gent estem començant a acceptar aquesta conjuntura de crisi, com una fatalitat, davant la qual no tenim capacitat de resposta per millorar la nostra situació. A aquesta condició psicològica en la qual les persones aprenem a creure que estem indefensos, que no tenim cap control sobre la situació que ens envolta i que res del que fem pot fer que aquesta situació canvií, pensem que és inútil qualsevol actuació, se'n diu Indefensió Apresa. . Si traslladem aquesta actitud passiva a la nostra vida actual, i més en concret a l'àmbit laboral, podem afirmar que aprenem de les experiències diàries a les quals ens hem d'enfrontar i quan aquest aprenentatge ens ensenya que tenim molt poc control sobre els nostres resultats, aquesta indefensió ens pot portar a un fracàs continu sobre els nostres èxits i en el pitjor dels casos a abandonar sense fer res, ni posar-hi remei.
No podem continuar sent mers espectadors del que ens estan robant, renunciant a la lluita pels nostres drets i ajupint el cap davant el gran capital. La nostra dignitat personal no ens pot permetre que escoltem al ministre d'hisenda amenaçant a retallar les subvencions per a trasplantaments d'òrgans, a les comunitats que no compleixin el dèficit, mentre la setmana passada els directius del Banc Bilbao Biscaia, van decidir repartir-se entre 30 i 65 milions d'euros en bonus com a gratificació.
Hem d'abandonar aquesta actitud de Indefensió Apresa i millorar la nostra capacitat de resiliència, que és aquesta capacitat que tenim les persones de recuperar-nos davant l'adversitat per seguir projectant el nostre futur. No podem oblidar que la nostra societat està organitzada en grups de sistemes vius que subsisteixen gràcies a determinats intercanvis de recursos amb el medi i amb altres sistemes similars. Per tant, la capacitat de generar aquest comportament resilent depèn més dels propis ciutadans que dels tècnics o dels polítics. Aixequem-nos ja!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)