Arxiu del blog

dijous, 30 de desembre del 2010

Un canvi de govern embafador.


Durant el dia 29 desembre 2010, s'ha produït el jurament dels càrrecs del nou govern de la Generalitat i posteriorment per la tarda hi ha hagut el relleu en les respectives conselleries. Aquest fet que forma part del funcionament de la successió democràtica dels governs, ha quedat massa edulcorat, per al meu gust, ja que he estat testimoni d'una teatralitat excessiva executada per uns mals actors.

La primera actuació teatral, va ser a càrrec dels vice presidents sortint i entrant, Carod Rovira i Joana Ortega, que van protagonitzar una escena de culebró sud-americà. En primer lloc hi havia el republicà esperant a la nova consellera amb un ram de roses immens als seus braços. Aquesta escena em va provocar un parell de preguntes: la primera va pagar aquest ram de roses? I la segona és que si tots lluitem per la igualtat de gènere, perquè li regalem un ram de roses a una dona? Les conselleres de justícia no es van regalar un ram entre elles.

Sobre qui va pagar el ram de roses hi ha dues possibilitats: la primera que el pagués el mateix Carod Rovira de la seva butxaca, perquè entenc que aquesta galanteria no la pot carregar a compte de tots els catalans i després no sé si la nova consellera Ortega es va sentir molt còmoda amb el tracte rebut de dona florero. I la segona és que la factura la pagués la mateixa Generalitat, de manera que el conseller republicà es va marcar una galanteria torera a costelles de tots els catalans

Sobre la segona pregunta entenc que en ple segle XXI en el qual moltes dones i homes creiem en la veritable igualtat de gènere, que suposa posar tots els mecanismes per considerar la figura i el treball de la dona com a perfectament equiparat a la de l'home, ens costa d'entendre que personatges com Carod Rovira pot tenir aquesta visió tan masclista de la seva successora.

Una altra actuació teatral va ser la de Felip Puig i Joan Saura. El conseller convergent es va dedicar a lloar el treball realitzat pel seu antecessor d'una manera desproporcionada al meu entendre. Un conseller que ha de carregar amb l'escàndol de la mala gestió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, de les càmeres ocultes en les comissaries dels Mossos d'Esquadra, el botí dels okupes a la plaça de Catalunya el dia de la vaga general, així com una llarga llista de despropòsits. Entenc que el més honest hagués estat no dir res, en canvi Felip Puig posat a buscar per trobar alguna cosa positiva de la seva gestió, no se li va acudir res més que agrair-li que hagi estat el conseller que ha finalitzat el desplegament dels Mossos d'Esquadra per tota Catalunya. Quins collons!

També vam tenir l'oportunitat d'enfrontar amb l'entrellat del canvi de cartera entre el conseller de Cultura sortint i l'entrant. L'ex conseller Treserras va haver de lliurar la seva cartera al nou conseller Ferran Mascarell, amb el que justament quatre anys abans havien hagut de fer al inrevés aquesta opereta de mal gust. Escoltant les lloances que es feien mútuament tots dos, felicitant-se per el que s'ha fet i anticipant una voluntat de continuïtat del treball, tenia la sensació que no hi havia hagut un canvi de govern, com si continuessin governant els mateixos. A lo millor només va ser una sensació!

I per acabar la gran actuació, va estar a càrrec de l'ex consellera d'Acció Social i Ciutadania, la republicana Carme Capdevila i el nou conseller de Benestar i Família Josep Lluís Cleries. Resulta que a l'ex consellera no se li acut altra cosa que regalar una caixa de dolços al nou conseller, amb el pretext de endolcir-li la vida davant els disgustos que aquesta conselleria li dispensara. Probablement l'ex consellera Capdevila s'hagi sentit poc valorada o poc estimada pel tercer sector, que suposadament li ha amargat tant la vida durant aquests quatre anys. Al meu entendre totes les persones que són susceptibles de ser ateses pel departament en qüestió, probablement tenim la vida molt més amargada del que l'ex consellera va voler remarcar amb el seu humor de l'absurd.

No crec que sigui necessari fer tot aquesta escenificació quan la ciutadania percep que el que allí s'està transmetent és pura falsedat. Fa tot just un mes els mateixos personatges s'estaven acusant mútuament tant en les accions parlamentàries com en la campanya electoral. No sé si la ciutadania entén tan fàcilment aquests intents de portar a la pràctica una falsa cortesia que no agrada a ningú. Potser és cert allò que diuen que "La hipocresia és l'homenatge que el vici fa a la virtut".

dimarts, 28 de desembre del 2010

El dia dels innocents o l'any dels innocents.


És ben cert que els costums de la nostra societat canvien per moments i està integrant el fet de prendre el pèl a les activitats diàries de tot l'any.

Això sembla ser que arrenca de la matança de nens que el rei Herodes. Però aquesta celebració ha tingut una evolució i els orígens de com la coneixem avui en dia, hem de buscar-los en el paganisme de l'edat mitjana, quan durant aquest dia, preludi del Carnaval, la disbauxa i la gresca eren els protagonistes, perquè tot estava permès i la culpa no requeia en ningú.

Avui en dia, la festa té un sentit pagà, en el qual les persones es fan bromes i enganys. Una de les bromes més conegudes són els ninots de paper que s'enganxen a l'esquena de la víctima. Aquest dia també és costum que els mitjans de comunicació publiquin una notícia falsa i inversemblant, que els lectors han de esbrinar. Reconec que cada vegada és més difícil saber quina és la notícia falsa que han publicat, perquè es publiquen una quantitat tan gran de imbecil·litats durant l'any, que quan arriba el dia dels innocents es té tendència a donar per certa la burrada per inversemblant que sembli.

Poso com a exemple la notícia que ha aparegut en tots els mitjans de comunicació estatals, en la que anunciava que el president de la Diputació de Castelló (el Popular Carlos Fabra) ha quedat absolt dels seus càrrecs per prescripció dels delictes dels quals se l'acusava, pels quals estava imputat el president del Partit Popular de Castelló.



Personalment vull felicitar al jutge que ha signat aquest l’Auto de l'audiència Provincial, per haver triat una data tan assenyalada per demostrar-nos que, tal com deia l'ex alcalde de xerès Pedro Pacheco, la justícia és una conya. És cert que a ningú se li escapa el sentit de l'humor del jutge amb un cas tan emblemàtic

La veritat és que la gent cada dia estem menys de collonades i el que ens marca el dia a dia és la crua realitat, com la crisi, l'atur, els drets socials o els augments dels preus.

Estem perdent aquesta capacitat de sorprendre a les persones properes amb situacions enginyoses que et fan reflexionar o si més no et fan riure. Crec que el nostre nivell de saturació sobre situacions esperpèntiques està al límit i la nostra capacitat de sorprendre'ns s'està diluint.

Els ciutadans ja n’estem farts de que ens prenguin el pèl. Acabem una campanya electoral en la què hem sentit quantitat ingent de bestieses per part de tots. Ens espera a l'abril una altra campanya electoral en què ens prometran aquest món i l'altre amb ajuntaments endeutats fins les orelles. Jo em plantejo que en comptes de celebrar el dia dels innocents, acceptem la realitat que aquest dia es perpetua durant tot l'any i proposem celebrar el dia de la veritat, on la sorpresa ha d'estar en que ningú pot mentir durant aquest dia . Certament jo tampoc estic molt convençut que això funcionés.

divendres, 24 de desembre del 2010

La Marató de TV3 és l'orgull de la societat catalana.


Aquesta és la sensació que tinc després d'haver vist el funcionament de La Marató d'enguany, en la qual s'ha fet un desplegament tecnològic sense precedents per arribar al màxim nombre de ciutadans possible. Ha estat un èxit a internet i als telèfons mòbils: des del seguiment i les adhesions a les xarxes socials fins a les noves aplicacions per a telèfons iPhone i Android o la web adaptada per a qualsevol mòbil, des d'on es poden fer donacions.

Precisament la seva pàgina web va experimentar una veritable explosió durant la jornada del 19 de desembre. Es van registrar 155.286 pàgines vistes i 35.765 visitants únics. Durant la setmana del 13 al 19 de desembre, el web de La Marató ha registrat 245.961 pàgines vistes i 54.942 visitants únics. L'emissió d'aquesta gala es va convertir en èxit d'audiència amb un de 21,2% de share i 438.000 espectadors.

Totes aquestes xifres, facilitades per la mateixa Televisió de Catalunya, no fan més que demostrar que des d'una televisió pública es poden aconseguir altes quotes d'audiència fent una televisió de qualitat. Una televisió solidària que acosta al telespectador les necessitats de persones que tenen la seva vida més complicada per causa d'alguna malaltia.

I precisament per això, l'organització d'aquest esdeveniment solidari, genera activitats en tots els racons de Catalunya. Des d'un barri de qualsevol ciutat catalana, fins el poble més allunyat del Pirineu o del Matarranya, s'organitzen activitats per recaptar fons per a La Marató. Aquesta mobilització ciutadana no té precedents no només a Catalunya sinó a la resta d'Espanya.

La Marató d'enguany va ser presentada per Albert Om durant més de 15 hores seguides, i es va aconseguir la recaptació més alta de tota la història de La Marató, que es porta realitzant des de 1992. Per això va comptar amb la participació de cantants i artistes que van cedir els seus drets d'autor acudint a 'La Marató' de forma gratuïta. Els artistes no van cobrar ni per a l'elaboració dels 150.000 discos que posen a la venda ni per les actuacions de la gala, que en aquesta edició va batre el rècord de recaptació amb 7.246.114 euros.

No obstant això, no tots els diners podrien anar a parar a causes benèfiques, ja que la SGAE vol fer caixa i cobrar 45.000 euros pels drets d'autor de les actuacions de la gala i els discos que edita la cadena. No vull fer demagògia amb els drets d'autor i la SGAE. Probablement tenen tot el dret del món a cobrar els seus royaltis com a autors de les cançons. No obstant això aquest afany recaptatori els posa clarament en fora de joc. Els seus clients, és a dir els que els compren els discos i paguen els drets d'autor, són els primers que s'han bolcat fent donatius o participant en les activitats de suport a La Marató per tot Catalunya.

Tot i això, i malgrat la SGAE, La Marató és molt més que un programa de televisió. La Marató és el posicionament solidari del poble català.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Crisi econòmica i depressió: el tàndem letal.


La crisi econòmica, com qualsevol altre esdeveniment vital, té una repercussió directa en el nostre organisme i estat d'ànim. Quan ens veiem que estem immersos en un període d'inestabilitat, el nostre cos i ment se’n ressenteixen.

La depressió, en canvi, és un trastorn que es caracteritza fonamentalment per la falta de plaer en les coses, l'apatia i la tristesa. És un trastorn que afecta tots els àmbits de l'individu, tant el personal com el social. Per tant, hi ha una relació molt directa entre un estat de crisi, més o menys prolongat, i la possibilitat de caure en una depressió.

A mesura que la crisi econòmica afecta cada vegada més a les llars, comencem a plantejar el criteri econòmic com a eix principal la nostra felicitat, de manera que en patim les conseqüències. Normalment les crisis o els esdeveniments extrems uneixen més a les famílies o per contra creen més conflicte, però els símptomes que pateixen són propis de la situació.

Aquesta situació de precarietat laboral i atur desorbitat, està generant una incertesa entre la ciutadania, que arriba a qüestionar-se la viabilitat dels seus propis projectes de vida. Així doncs, la crisi que ja fa tres anys que està instal·lada a les nostres vides, fa que les nostres converses i les nostres ments estiguin la major part del temps ocupades a establir estratègies per no caure en el pou. Aquesta resistència continuada no ens dona cap treva i els seus efectes sobre la salut comencen a passar factura. Símptomes com l’ansietat, insomni i la sensació de desemparament, s'estan patint en carn pròpia per tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Per tant, amb tot aquest panorama no ens ha d'estranyar que succeeixin episodis com el dels crims comesos a Olot, pel Pere Puig i Puntí que armat amb una escopeta de caça va matar a quatre persones, els propietaris de l'empresa constructora per a la qual treballava i dos empleats d'una sucursal bancària.

Sembla que l'home passava dificultats econòmiques i l'empresa li havia comunicat la seva intenció de prescindir-ne. El Pere Puig va ser el "peó de confiança" dels propietaris de l'empresa durant més de 20 anys, però l'empresa no podia assumir el seu sou i, de fet, li devia alguns diners. Estava ofegat econòmicament i no va poder cobrar al banc una quantitat de diners que, suposadament, li havia el constructor.

Doncs bé, la pressió a què es va veure sotmès el Pere Puig, el va transformar de ser un ciutadà anònim i sense cap tipus d'antecedent violent, en un homicida en sèrie capaç d'assassinar a sang freda a quatre persones. Fets com aquest han de fer-nos reflexionar sobre l'actual model d'escala de valors en què centrem el nostre sistema educatiu.

Vivim en una societat que sobreviu en un sistema econòmic controlat i dirigit pel gran capital que té el poder suficient com per fer el que li fot la gana. Cap govern té ni el poder, ni la força suficient com per controlar els excessos econòmics que el gran capital és capaç de fer. Els ciutadans del carrer som només titelles exposades a les vicissituds generades pels controladors de l'ordre econòmic mundial, d'aquells que ens presten un paraigua quan fa sol i ens el reclamen quan comença a ploure.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Carod Rovira: la Pantoja de la política.


Realment estem davant d'un personatge histriònic que té la capacitat de no deixar a ningú indiferent. Sense anar més lluny el diari "El Mundo" en una enquesta realitzada a més de 11.000 persones, l’ha proclamat com el personatge més odiat d'Espanya. Això lluny de ser un demèrit, pot arribar a ser un gran guardó en funció de qui l'atorga.

Però guardó a part, Josep Lluís Carod Rovira és un autèntic personatge creat a la pròpia factoria de Carod Rovira Entertainments. És un personatge dissenyat al mil·límetre, començant pel seu propi nom. Sobre això s'ha especulat molt, però el cert és que el seu pare va ser membre de la Guàrdia Civil José Luis Perez Almécija i la seva mare la senyora Elvira Díez Rovira. Eren naturals de la província de Saragossa i van tenir dos fills, el primer anomenat José Luis Pérez Díez (avui conegut com Josep Lluís Carod Rovira) i després un altre amb el nom de Juan de Dios Pérez Díez (avui conegut com Apel·les Carod Rovira), que va arribar a tenir fins a quatre càrrecs diferents, sempre nomenat pel seu germà el director de la factoria Carod Rovira Entertainments.

Acabat de sortir del seminari Carod Rovira decideix canviar el seu nom de guerra, per a adoptar un altre molt més arreglat al territori, d'aquesta manera neix el personatge Josep-Lluís Carod Rovira per substituir l’autèntic de José Luis Pérez Díez que tenia molt menys glamour entre la parròquia republicana.

Com tots sabem, Carod Rovira va ser apartat de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya fa més de dos anys i des de llavors s'ha auto exclòs dels òrgans de direcció, per centrar-se en la seva tasca de vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec ha estat letàrgic durant tota la legislatura com un nen amb una joguina nova. Estava clar que Montilla tenia l'experiència dels esperpents polítics que Carod Rovira va dur a terme amb Pasqual Maragall i automàticament li va tallar les ales a canvi de deixar-lo amb una cartera buida de continguts, però amb pressupost suficient per entretenir-se anant pel món fent d'emperador de la república catalana.



Ara i després de la debacle electoral que Esquerra Republicana de Catalunya va patir el 28 novembre, surt de l'armari polític Carod Rovira per exigir la dimissió de l'actual cúpula directiva del partit. Aquest acte de cinisme extrem, oblida que la patacada electoral es deu, entre altres qüestions, a l'acció d'un govern del qual ell era vicepresident.

D'altra banda exigia dignitat política a Joan Puigcercós i que prengués exemple del camí que havia seguit el president José Montilla al seu partit. Davant d’aquesta fugida d’escola, jo li recomanaria al Carod Rovira que ell també hagués seguit l'exemple del resident del parlament de Catalunya Ernest Benach, que encara que no sintonitzava amb l'actual cúpula del partit es va posar a la seva disposició per intentar aixecar les enquestes que ja anticipaven la derrota. Benach sí que ha sabut estar a l'altura del que s'espera d'un polític, ha treballat pel seu partit durant la campanya i després es retira d'escena.

Carod Rovira ha demostrat no tenir la talla moral suficient com a polític, com per estar ara exigint als altres alguna cosa que ell no ha estat capaç de fer. Primer s'ha de predicar amb l'exemple i després exigir. Però ben pensat, què podem esperar d'un personatge que renuncia als seus orígens. Com deia el Raimon "qui perd els orígens perden identitat".

Tot i això, jo no sóc ningú per dir el que han de fer els membres de la cúpula del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, ells sabran el què fer i decidiran el millor per al seu partit. Però sí que em crec amb el dret de no haver de sentir obscenitats polítiques de personatges com Carod el Karallot.

divendres, 10 de desembre del 2010

La llibertat d'expressió com a utopia.


En la nostra confortable societat occidental i en ple segle XXI, continua sent imprescindible defensar el dret a la llibertat d'expressió. Les persones que hem tingut la "sort" de conèixer les darreres fuetejades s del franquisme, encara tenim a la nostra memòria el que suposava no poder opinar lliurement o poder expressar-te en la teva llengua materna.

Per ara, els governs han utilitzat sistemàticament milers d'excuses per fer callar l'oposició política i les crítiques. En els últims anys s'ha invocat tant al "terrorisme", com excusa per a justificar un augment de la repressió de les persones i els grups que exerceixen el seu dret a la llibertat d'expressió.

En la meva opinió, aquesta llibertat és essencial per possibilitar el funcionament de la democràcia i de la participació pública en la presa de decisions. Els ciutadans no podem exercir el nostre dret al vot d'una manera efectiva o participar en la presa pública de decisions, si no disposem d'un lliure accés a la informació i les idees. Per això, la llibertat d'expressió no només és important per a la dignitat individual, sinó que també ho és per a la participació, la rendició de comptes i la democràcia.

Doncs bé, el nostre magnífic sistema democràtic s'està fotent en evidència a marxes forçades, ja que està demostrant que la llibertat d'expressió només existeix per a què opinis el mateix que opinen els governs, no perquè discrepen del que opinen els governs.

D'una banda estem assistint a la persecució furibunda d'un dels fundadors de Wikileaks, per deixar amb el cul a l'aire el joc brut que ha fet el govern nord-americà en diferents fronts del món. Tant el govern nord-americà com el lobby econòmic que mouen els interessos d'aquest país, han canalitzat totes les seves energies en pressionar mitjans de comunicació, servidors informàtics o plataformes de pagament per Internet, per boicotejar a qualsevol racó del món els documents que Wikileaks està difonent. Encara que estic convençut que el mateix portal de Wikileaks té material molt més comprometedor del que ha donat a conèixer fins ara, crec que aquest material no veurà la llum perquè ells també tenen un preu i l'interlocutor disposat a pagar aquest preu apareixerà en qualsevol moment.

De moment els països que no estan dins de l'òrbita nord-americana (ja sigui Rússia, Xina, Brasil, Veneçuela etc.), se n'estan fotent un fart de riure d'aquesta llibertat d'expressió impol·luta, de la qual sempre han presumit els nord-americans.

D'altra banda tenim el cas del Premi Nobel de la pau 2010, l'activista pels drets humans xinès Liu Xiaobo. El país que vol convertir-se en una de les grans potències mundials, està basant la seva competitivitat en la producció i en el mercat mundial, en un model que no en té cap de referència als drets de les persones.

Xina no només té empresonat a Liu Xiaobo, sinó que a més ha boicotejat la cerimònia de lliurament del premi pressionant als països del seu entorn, fins aconseguir que el 19 d'aquests s’han vist obligats a cedir i no van assistir a la cerimònia de lliurament. Paral.lelament han tancat Internet i les connexions de televisió per satèl·lit, perquè els ciutadans de la Xina no poguessin ser informats d'aquest esdeveniment.

Els motius argumentats pels nord-americans i pels xinesos són diferents, però la metodologia de treball i el sistema de repressió informativa d'uns i altres és el mateix.

Per tant, a la conclusió a la que arribo, és que si creus en la llibertat d'expressió, això vol dir que estàs a favor de la llibertat d'expressió precisament per els punts de vista que no comparteixes, d'altra manera, no estaries a favor de la llibertat d'expressió. L
lavors estaries a favor d'una dictadura totalitària.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Els aristòcrates de la classe obrera.


Són una secta, tenen trets en el seu funcionament que els defineix com a éssers superiors. Sota la forma d'un sindicat, es refugien una sèrie de déus de l'aire en el que podríem anomenar un Club privat. Aquest club no és altre que el dels controladors aeris, que continuen funcionant com un vestigi del franquisme i per defensar el seu monopoli s’acostumen a embolicar en la bandera espanyola.

No tenen cap problema en utilitzar a la nació contra el poble, ja que es consideren els autèntics guardians del regne. Cap govern de la democràcia ha pogut amb ells, tenen un poder estratègic tan gran que fins ara els ha fet immunes a les pressions governamentals. De fet, alguns governs ni tan sols ho han intentat per por o per complicitat. Avui mateix el cap de l'oposició Mariano Rajoy, utilitzava el conflicte com a arma llancívola contra el govern. Si aquest home aspira a governar algun dia Espanya, ha d'entendre que ha de començar a actuar amb sentit d'estat i no en clau electoral. Si ell comparteix alguns dels posicionaments que defensen els controladors, que ho digui ara.

Aquests aristòcrates del proletariat n’han fet un gra massa. Han estat actuant durant 35 anys després de la mort del seu gran protector amb la convicció de qui es creu impune, però ara han anat massa lluny i han ofert al Govern de Zapatero la gran oportunitat de posar fi a una situació de privilegi que es manté no només a costa dels altres, sinó en perjudici de l'interès general, que inclou a les persones, les empreses i fins i tot el prestigi del país.

No podem permetre que continuï imperant la capacitat d'extorsió i de xantatge que tenen aquells que tenen les claus que ningú més té, perquè amb aquest poder han posat en escac a la població moltes vegades, aquí i en altres llocs del món, de manera sorprenent i salvatge, van tancar l'espai aeri d'aquest país, van assetjar un país i tot i així van apel·lar a la humilitat de la seva situació per posar en quarantena a milers de persones, tan humils o molt més que ells, que pretenien viatjar per descansar o simplement per complir els seus desitjos d'anar d'un costat a un altre d'aquest país o del món.

L'actuació que han tingut ha estat un setge miserable que han fet des de la capacitat de poder que els hem donat els ciutadans. I nosaltres, com a ciutadans, representats pel nostre Govern, estem perfectament legitimats ara per perseguir en dret i esborrar aquest poder perquè sigui la societat i els seus representants els que s'arbitrin com limitar aquests excessos que ara han tingut com a conseqüència aquesta vergonyosa actuació, que ha colpejat d'una forma molt dura al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero on més mal podia fer-li, en la confiança internacional en la seva capacitat per controlar l'aplicació del dur ajustament que li reclamen els mercats, i en el pitjor moment, quan necessitava aprofitar el preciós temps que li va brindar el BCE el passat dijous en comprar a gran escala bons d'Irlanda i Portugal per tranquil·litzar els mercats.

Això no pot tornar a succeir i ara és el moment de posar a cadascú al seu lloc, per tant és responsabilitat del govern i de l'oposició establir unes bases clares per a la relació entre els interessos de tots els ciutadans.

dissabte, 4 de desembre del 2010

La pudor del sistema judicial espanyol.


Per si no ho teníem prou clar, un cop més s'ha posat de manifest que a Espanya el poder judicial és una mera pantomima al servei del Poder Executiu, o de qualsevol altre dels poders fàctics dels que interactuen al nostre país.

Si no n’havíem tingut prou amb la Opereta Bufa que va suposar la sentència de l'Estatut de Catalunya, amb més de la meitat dels magistrats amb el seu càrrec caducat i ordint estratègies per carregar-se la voluntat del poble català. Ara els han tornat a deixar amb el cul a l'aire, en publicar al portal WikiLeaks els contactes que membres del govern de Rodríguez Zapatero amb diferents representants de la judicatura espanyola, com el Fiscal General de l'Estat Cándido Conde Pumpido i diversos fiscals de l'Audiència nacional, especialment el seu cap, Javier Zaragoza.

Segons els informes publicats per WikiLeaks, queda demostrat que els màxims representants de la diplomàcia nord-americana a Espanya, van moure les seves cartes per aconseguir desactivar tot un seguit de posicionaments de la justícia espanyola en contra de l'actuació del govern nord-americà a l'Iraq. Bàsicament la preocupació es va centrar en la marxa de dos processos judicials oberts a l'Audiència Nacional i que afectaven a interessos dels Estats Units, com la mort del càmera gallec José Couso a Bagdad el 8 d'abril de 2003 per trets d'un tanc nord-americà, i el trasllat il legal a Guantánamo de suposats terroristes en avions que van fer escala a Espanya.

Un cop destapat tot aquest mercadeig d'interessos a què es veu sotmès el sistema judicial espanyol, l'únic que ens queda per creure és que els nens vénen de París i Santa Claus ve de la fàbrica de la Coca-Cola.

Per això tinc molt clar que el nostre sistema judicial només pot aspirar a actuar de bufó al costat del sistema judicial nord-americà, que porta implícit la seva submissió als interessos dels Lobby's econòmics del seu país.

Fa gairebé 40 anys que vam sortir d'una dictadura que tenia un govern controlat molt de prop pels militars i amb un sistema judicial al servei del règim. Ara estem al segle XXI, amb un sistema judicial que han de garantir els drets de la ciutadania, basats en la igualtat i la llibertat i l'únic que ens trobem és amb un sistema judicial al servei dels poders fàctics d'Espanya. Que per cert, són els mateixos que tenien la seva força i influència durant la dictadura franquista.

De moment les revelacions incòmodes que està fent WikiLeaks, han aconseguit un clima de consens internacional per iniciar una recerca i captura del seu actual director, l'australià Julian Assange i una pressió política, econòmica i judicial per perseguir els servidors d'Internet que vulguin acollir la seva pàgina web.

Per això reconec que mai estaré de prou agraït a WikiLeaks pel seu treball de deixar al descobert a tot el món, les misèries del sistema judicial espanyol, ja que fins ara només les coneixíem els que les havíem patit.

dilluns, 29 de novembre del 2010

La refundació de l'esquerra catalana.


Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la ciutadania de Catalunya ha parlat i ha posat a tots al seu lloc. A partir d'ara el que tingui més dosi d'humilitat i capacitat d'autocrítica, tant del govern com de l'oposició, serà el que marqui la pauta de la pròxima dècada.

És ben cert que totes les enquestes vaticinaven una caiguda dels partits que integraven el tripartit a Catalunya, facilitant el govern a la Federació de Convergència i Unió. Però la realitat com sol passar en moltes facetes de la vida ha superat àmpliament la ficció.

Per començar, Iniciativa per Catalunya Verds, ha perdut dos diputats i és l'únic membre del tripartit que ha tingut una caiguda més dolça. Però una caiguda, al cap i a la fi. Un dels principals motius és que els seus feus electorals es troben en àmbits urbans de l'àrea metropolitana de Barcelona. La seva principal característica és que el seu vot és fidel i compromès amb la causa, tot i la gestió de les seves polítiques. Per a la resta dels ciutadans, els nyaps que ha realitzat lo Joan Saura a la gestió de la cartera d'Interior han qüestionat la capacitat de gestió de carteres delicades.

Tot i això, el vot ecologista i el compromès d'esquerra ha mantingut viu el relleu generacional al capdavant del partit amb lo Joan Herrera i li dóna més marge per poder dissenyar un futur capaç de fidelitzar un vot progressista més de centre.

D'altra banda Esquerra Republicana de Catalunya ha patit la gran patacada. Ha perdut més de la meitat dels seus diputats passant de 21 escons el 2006, a 10 escons el 2010. Els motius d'aquesta pèrdua de confiança són molts, però vaig a centrar-me en els tres principals que, al meu entendre, han provocat aquesta fuga de vots.

En primer lloc l'actitud del Carod Rovira que des del primer moment s'ha mostrat com una persona altiva i distant. Ha estat el viu exemple d'una persona aferrada a un càrrec, que ha basat el seu discurs polític en una demagògia infantil i en una absència d'idees per a la gestió del país. A tall d'exemple, vull comentar que el mes de juny vaig assistir a una reunió amb el President Montilla en nom de la Confederació ECOM Catalunya. En sortir de la reunió una companya va demanar anar al lavabo i va preguntar si hi havia serveis adaptats i la cap de protocol la va acompanyar als serveis. Un cop allà van comprovar que el que estava adaptat, estava tancat amb clau i en preguntar al servei de neteja on estava la clau, la responsable li va contestar que aquest era el servei privat del senyor Carod Rovira. Aquesta és una mostra del personatge en qüestió.

En segon lloc que Esquerra Republicana té molts més actius electorals que centrar-se en el discurs de la independència. No dic que hagi de renunciar-hi, sinó que el que ha de fer és complementar-lo amb altres valors que la ciutadania els visqui com a propis i necessaris. Per viure del recurs de la independència ja te altres rivals com Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta. En aquest sentit ha de diferenciar-se de la competència, aportant experiència de govern i capacitat de transmetre confiança a la ciutadania.

En tercer lloc, han hagut de gestionar carteres com la d'Acció Social i Ciutadania amb comissaris polítics imposats pel PSC. Això li ha suposat tenir que estar gestionant amb el Tercer Sector sempre en la corda fluixa i donant una imatge de claudicació que li ha fet perdre credibilitat a la seva consellera.

Finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya ha arribat al final del carrer amb el seu debat identitari. Els socialistes catalans han de decidir amb quina de les dues ànimes volen escriure el seu nou llibre de ruta. El que hem pogut veure fins avui és que l'ànima espanyolista, que ha controlat el partit històricament, ha perdut bona part de la seva força al cinturó roig de Barcelona. Mai Convergència i Unió s'havia atrevit a guanyar en zones que eren autèntics vedats socialistes.

Està clar que la imatge dels homes pro PSOE, com Montilla, Corbacho, Manuela de Madre etc. ha quedat malmesa pels esdeveniments viscuts per la crisi i per les fuetades del tripartit. La taxa d'atur existent a Catalunya ha passat factura i molta militància socialista s'ha quedat a casa. Els partidaris de l'ànima catalanista han cedit el seu vot a CiU com a exercici de Vot Útil. I en canvi els més partidaris de l'ànima espanyolista l’han llogat al Partit Popular de Catalunya.

Per tant, al meu entendre, el PSC ha d'organitzar el més aviat possible un congrés per dirimir quina és la seva línia de futur. Si es considera un partit d'esquerres catalanista ha de ser sobirà i oferir al PSOE la seva col.laboració, sense que això sigui un xec en blanc. En canvi si es decanta per l'ànima espanyolista ha de mostrar com un partit espanyol i sense complexos per ser una alternativa clara al Partit Popular de Catalunya.

En resum, l'esquerra ha de trobar el seu nord i deixar-se d'aventures que l'únic que aconsegueixen és generar desafecció entre la seva parròquia, de manera que acaben generant desil·lusió a la ciutadania.

divendres, 26 de novembre del 2010

Reflexions sobre la jornada de reflexió.


En ple segle XXI es fa difícil creure en la utilitat de l'anomenada jornada de reflexió en la vigília de la jornada electoral. Això està basat en els canvis i l'evolució de la nostra societat, en la qual les noves tecnologies de la comunicació han alterat de manera definitiva i sense marxa enrere els protocols de prevenció per a la jornada electoral.

El suposat oasi de pau que es vol perpetuar amb la jornada de reflexió, és una autèntica fal·làcia, ja que es produeix una total asincronia d'Internet amb la presència permanent i accessible de tots els continguts que s'han generat durant la campanya electoral. Aquests apareixen davant d’un ciutadà en el que és i ha el present continu de la política en el ciberespai i en una democràcia irremeiablement orientada a les eleccions.

Els dissabtes previs als diumenges electorals s'han convertit en un repte per trobar estratagemes que permetin contactar amb l'electorat de forma, més o menys, directament o subliminal. No hem d'oblidar el que va passar el dia de la jornada de reflexió de les eleccions del 14 març de 2004, quan es va convocar de forma anònima i a través de missatges de mòbils, a milers de persones a concentrar al carrer Gènova de Madrid davant la seu del Partit Popular, per protestar pels atemptats al metro de Madrid i l'estació d'Atocha. Amb el que vam poder veure que els mòbils van entrar en la vida política espanyola amb força suficient per alterar els equilibris electorals. O és que algú dubta que aquella concentració va ser un acte polític en plena jornada de reflexió?

Per això, avui més que mai, té sentit que valorem la viabilitat de continuar enganyant-nos amb una Llei Electoral basada en les necessitats del segle XX i que no recull els autèntics anhels de la nostra societat en ple 2010.

Els ciutadans poden, per tant, exercir la comunicació interpersonal sense traves. En aquesta definició es poden incloure els blogs, els espais individuals o de grup en xarxes socials, els missatges de mòbil, etc.

Així doncs, la doctrina de la Junta Electoral Central és que totes les prescripcions electorals "són aplicables quan s'empren les noves tecnologies de la informació i de la comunicació electròniques". Però aquestes restriccions afecten només "als candidats així com a les formacions polítiques, coalicions electorals o agrupacions electorals, respecte als sistemes d'informació i de comunicació electrònics que es troben directament o indirectament sota la seva dependència".

Amb el que les xarxes socials, webs i blocs sota control dels partits podrien estar incloses en aquesta prohibició. Però també podria entendre que cada un dels participants d'aquestes xarxes és un ciutadà particular sense dependència del partit.

Internet no té fronteres i precisament aquesta absència de límits geogràfics és la que fa que, ara per ara, em qüestioni la utilitat de la jornada de reflexió. Per a mi només tenia sentit als començaments de la democràcia, quan alguns no acceptaven el nou règim i aquell dia permetia descansar als ciutadans i una oportunitat per evitar incidents i alteracions de la llibertat per votar.

Avui està superada per la realitat de la comunicació en l'era de la informació 24 hores, la política utilitza tots els mitjans de la societat de la informació. Per tant, el dia de reflexió s'ha acabat. Diguin el que diguin les normes electorals. Per què actualment les campanyes d'avui continuen actives i no descansen la vigília dels comicis. Amb la qual cosa em plantejo la necessitat de reconèixer i ser conscients que la campanya continuarà fins al mateix moment en què el ciutadà dipositi el seu vot a l'urna.Escolta

dimecres, 24 de novembre del 2010

La llibertat d'expressió segrestada per la democràcia.


Aquesta és la gran paradoxa que s'ha donat amb el conflicte del repte a un debat cara a cara, que el President de la Generalitat José Montilla va llançar al Cap de l'Oposició Artur Mas.

És cert que no estem en un sistema parlamentari bipartidista. Però també és ben cert que només hi ha dos partits, prou implantats entre la ciutadania, com per poder optar a fer un govern. Per això crec que és fals el plantejament que es fa que qualsevol partit amb representació parlamentària ha de tenir la mateixa opció de debat, que els partits que compten amb més suport de l'electorat.

A mi com a elector m'interessa conèixer el que tots els partits proposaran per a dur endavant el nostre país, però un cop exposat tinc molt clar que els partits minoritaris no poden satisfer les meves inquietuds respecte al nou govern, entre altres coses perquè ni ells mateixos m'expliquen als seus programes com s'organitzarien en cas que fossin majoritaris en el govern. Molts d'ells han basat la seva campanya a dir que, si qualsevol dels dos partits majoritaris els necessita, els obliguen a fer això o allò. Però com podem veure això no és un programa de govern, és tan sols una estratègia per imposar unes condicions per coaccionar a algú que té un programa de govern.

Per tant, com a elector sento que m'han vulnerat els meus drets en no poder escoltar un debat únic entre dos partits que tenen un programa de govern i l'estructura necessària per portar-lo endavant. En qualsevol país del món, tant si és bipartidista com si no ho és, s'accepta sense condicions un debat obert entre els aspirants que compten amb més suport ciutadà. Amb el que ha fet la Junta Electoral Provincial, l'únic que ha aconseguit és donar una major rellevància artificial a uns partits que els electors, de forma lliure i democràtica han decidit que no són els dos majoritaris.

Per això és molt més deplorable la intervenció que la Junta Electoral Central ha fet, acollint-se a la seva instrucció de 1999 per donar suport a la resolució de l'òrgan provincial. A l'acta de la reunió, la pròpia Junta Electoral explica que "ha exigit de manera constant que l'organització d'aquests debats es faci amb criteri de de previsió i antelació suficient, de manera que permeti garantir la igualtat respecte dels candidats concurrents a la eleccions ". Aquesta excusa que han posat dels cinc dies d'antelació, ha estat el escletxa legal que han trobat per justificar aquesta intervenció del poder judicial en un acte lliure i democràtic. El que demostra una vegada més que a Espanya la separació de poders no existeix i que el poder judicial està excessivament polititzat i l'executiu excessivament judicialitzat.

Això probablement sigui perquè sortim d'una dictadura i amb la voluntat de controlar la possibilitat d'expressar-se lliurement, els propis partits polítics han creat unes estructures cuirassades i poc transparents, que els permet fer una interpretació personal de la democràcia i entendre-la segons els interessos que ells tinguin.

El que està clar és que la democràcia ha de ser un sistema de relació en contínua evolució, per què si una gran democràcia no progressa i evoluciona, aviat deixarà de ser gran o aviat deixarà de ser democràcia. I precisament per això no hem d'oblidar que en una democràcia les idees s'han de transmetre per seducció i per convenciment. Tota la resta no és democràcia.

divendres, 19 de novembre del 2010

Mitjans de comunicació al servei de la política.


Una de les habilitats que s'hauria de treballar des de l'ensenyament bàsic, hauria de ser la capacitat de discernir entre la informació que ens donen els mitjans de comunicació i l'opinió que tu et creís sobre aquesta informació. Desenvolupar la capacitat d'anàlisi i la capacitat de ser crític amb el que els mitjans de comunicació ens expliquen. Contrastar la informació amb altres mitjans que siguin políticament antagònics als primers i així poder arribar a una conclusió que ens faci tenir una opinió pròpia sobre el tema.

Aquest és el cas que ha succeït a una noia amb discapacitat que va sortir al programa "Tinc una pregunta per vostè" de televisió espanyola. En ell aquesta noia va preguntar tant a José Montilla, actual president de la Generalitat i candidat del PSC, com a Joan Puigcercós candidat d'ERC, que hi va anar al dia següent. A tots dos els va preguntar per què l'Administració privilegia l'accés a les residències de les persones dependents en comptes d'ajudar-les econòmicament perquè puguin tenir un assistent personal i puguin viure a casa seva. Però la pregunta es va convertir en un bumerang perquè altres mitjans de comunicació van anunciar al dia següent que ella ja rebia una ajuda d'un programa de l'Ajuntament de Barcelona i se la va acusar d'ocultar aquestes dades.

La Núria li va dir a José Montilla que la llei de la Dependència només li concedeix l'equivalent econòmic a una hora i quart d'assistent i que a ella, a causa del seu estat, això la condemna a viure en una residència. "I jo no vull anar a la residència", va afegir. I, ja al final, entre els aplaudiments del públic i la traducció al castellà se sent a Montilla dir: "Si em dóna els papers atendré el seu cas" i a la Núria contestant: "No és el meu cas, és el de tota la població ...".


Posteriorment la Núria va fer la mateixa pregunta i en el mateix programa a Joan Puigcercós, que tot i defensar la llei, també va fer un intent d'autocrítica en concloure la seva intervenció amb la frase: "Ho tindrem en compte".


Bé, doncs posteriorment el diari "El Periódico de Catalunya" va treure una notícia a tota pàgina en la qual acusava a Núria de falsejar les seves dades exposades en el programa. La Núria l'única cosa que va fer va ser preguntar: per què les administracions prioritzen l'ingrés en una residència a la possibilitat de viure a casa amb menys cost?.

Analitzant els números reals podem veure que per al conjunt dels acollits a aquest programa d’assistència personal, el cost mitjà dels assistents és de 2.700 euros al mes, el que resulta més barat que el cost mitjà d'una residència, estimat en 3.231 euros mensuals, sense comptar que gràcies a poder realitzar una vida independent han pogut treballar i han generat llocs de treball indirectes.

Doncs bé, sembla ser que fer aquest tipus de preguntes en campanya electoral és políticament incorrecte i el pitjor de tot és que posar en evidència els nostres polítics, no surt gratis. El Periódico de Catalunya es va encarregar d'ajustar els comptes a aquestes persones que, de forma descarada, tenen la gosadia de discrepar i posar en ridícul als nostres polítics.

Personalment considero que les subvencions que rep el Periódico de Catalunya per publicar la seva edició en català, el fan massa esclau de l'administració. Passant a ser la mà executora que imparteix venjança en nom de Déu.

Però em sembla que li ha sortit malament la jugada, perquè el que pretenia ser un atac a la Núria per desacreditar pel seu esperit contestatari, s'ha convertit en un incentiu que ha mobilitzat molts dels sectors de la discapacitat física que habitualment viuen ensopits pel " suposat estat del benestar ".

dissabte, 13 de novembre del 2010

La discapacitat al Parlament de Catalunya.



Normalment quan arriben processos electorals, ja siguin Espanya o a Catalunya, les entitats de persones amb discapacitat solen patir el que s'anomena la "paràlisi electoral". Això és que a tots els departaments de la Generalitat ens trobem que, entre els tècnics, ningú vol prendre decisions respecte a les activitats que es poden comprometre per a l'any següent. Aquesta situació es deu al fet que no hi ha uns pressupostos 2011 aprovats, i conseqüentment el que es fa és prorrogar els pressupostos de l'any en curs per a l'any entrant.

Aquestes maniobres l'única cosa que fan és frenar activitats que estaven funcionant, retardar els pagaments que es deuen a les entitats del tercer sector i en la majoria d'ocasions carregar-se de paciència per què els nous consellers i directors generals, aterrin en els seus departaments i es posin al dia del que han de gestionar.

Precisament per això, odiem aquests períodes electorals que ralentitzen i frenen les activitats diàries. Però aquest any les persones amb discapacitat, probablement puguem celebrar l'entrada de la primera persona usuària de cadira de rodes al Parlament de Catalunya.

Això no és res de l'altre món, perquè al Congrés dels Diputats de Madrid ja ens porten un avantatge de vuit anys en aquest aspecte, per què el diputat del Partit Popular Paco Vañó, va entrar a les llistes d'aquest partit i la seva sola presència com a diputat a ajudat a normalitzar la imatge de les persones amb discapacitat en les activitats de la vida diària. En el seu moment el Congrés dels Diputats va haver d'afrontar tot un seguit de reformes estructurals per a l'eliminació de les barreres arquitectòniques que impedien la lliure deambulació per a les persones amb mobilitat reduïda.

Catalunya no hem tingut mai un diputat que es desplaci en cadira de rodes. Aquí que sempre ens hem cregut que som la punta de l'iceberg pel que fa a integració dels col·lectius més desfavorits.

Els últims sis mesos, he tingut la possibilitat de reunir-me amb tres dels caps de llista dels partits que tenen representació parlamentària actualment. He pogut reunir amb José Montilla (Cap de llista del PSC), Artur Mas (Cap de llista de CiU) i Alicia Sánchez Camacho (Cap de llista del PPC). A tots els he suggerit que incorporin persones amb discapacitat en les seves llistes per a demostrar la pluralitat del seu partit i l'heterogeneïtat de la nostra societat. Doncs res, de tres suggeriments només un partit ha incorporat un diputat en un lloc amb altes probabilitats de sortir elegit. El diputat en qüestió és el bagenc David Bonvehí, que ocuparà el lloc 23 de la llista per Barcelona de Convergència i Unió.

És curiós veure que els partits que estan menys a l'esquerra políticament, són els que més han apostat per normalitzar les seves llistes electorals i no em serveix l'excusa que els partits conservadors són més populistes i demagogs. Aquí tots tenien l'oportunitat de fer-ho, però només hi haurà un diputat en cadira de rodes al Parlament de Catalunya, el convergent David Bonvehí.

És moment de felicitar a CiU i desitjar que l'exemple s’encomani a les altres forces polítiques, per fer del Parlament de Catalunya, el reflex més fidel possible del que és la societat civil catalana.

dimecres, 10 de novembre del 2010

El terrorisme d'estat també existeix.


La veritat és que tots teníem la certesa que l'estat pot utilitzar estratègies polítiques totalment al marge de la llei. Aquesta realitat que molts es negaven a creure, s'ha manifestat amb tota la transparència del món, en les declaracions que l'expresident del govern espanyol Felipe González, va fer recentment en una entrevista al diari El País.

En aquesta entrevista, Felipe González es despatxa a gust amb una afirmació com "Vaig haver de decidir si volava la cúpula d'ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer lo correcte". Aquesta acceptació del lideratge en la decisió sobre la lluita armada amb la banda terrorista, aquesta falta greu que si el sistema judicial espanyol fos com ha de ser, avui el Felipe González hauria d'estar declarant davant d'un jutge per aclarir la seva vinculació amb el terrorisme d'estat generat pels GAL.

Felipe González sempre ha estat considerat com un baluard del socialisme espanyol. Per dir-ho d'alguna manera, seria com el Sant Cristo gros que se’l treu en públic quan les coses van mal dades. Perquè continua tenint aquest encant i aquesta capacitat de seducció que hipnotitza les masses.

Ara com ara, ja ningú recorda que el Felipe González va sortir del govern després de 12 anys, assetjat per múltiples escàndols polítics protagonitzats per col·laboradors, alguns tan propers com el germà d'Alfonso Guerra.

Ningú recorda que va ser el gran valedor i defensor a ultrança del Joaquín Almunia, en la lluita de la comèdia que es va inventar el PSOE per fer unes eleccions primàries. En aquesta lluita hi havia dos candidats com l’Almunia, que tenia tot el suport dels barons del PSOE amb el Felipe al capdavant, i el Josep Borrell que tenia el suport de les bases del partit, però que era perillós no només per ser català, sinó també per tenir criteri propi i ser més difícil de manipular que l’Almunia.

Ara se'ns presenta un Felipe González amb una indumentària casual-retro, que podem justificar com que l'expresident es mou en una dimensió de la realitat des de la que fa i diu el que li dóna la gana, com si les coses no li concernissin, o, per contra, li concernissin tant que no pogués perdre el temps en floritures. Podríem dir que el González està de tornada de tot i es pot permetre el luxe de fer aquest tipus d'afirmacions.

No sé què pensaran els seus companys de partit als que deixa amb el cul a l'aire al sortir per la tangent d'aquesta manera, i tampoc sé si dins del PSOE seguirà tenint als barons controlats. De moment aquí no ha passat res. El Felipe es pot permetre el luxe d'insinuar públicament que ell era Mister X, de la trama dels GAL, i cap jutge i cap fiscal es molestarà a aplicar aquest famós estat de dret amb què sempre s'omplen la boca.

Cada vegada coincideixo més amb l'exalcalde de Jerez de la Frontera, el comunista Pedro Pacheco, que la "Justícia és una conya". Per dir això el van ficar a la presó. Arriba España!

diumenge, 7 de novembre del 2010

Religió versus laïcitat.



Hem pogut constatar durant la visita del Papa Benet XVI a Barcelona, amb motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família, que continua oberta la pugna per definir un model d'estat més o menys confessional. Llançant acusacions i insinuacions d'excessiva laïcitat, que l'únic que aconsegueixen és generar més crispació social afegida a la que genera la situació econòmica que estem travessant.

El reconeixement de la laïcitat de l'Estat i de la política s'ha convertit en un dels debats artificials que sempre neixen en èpoques difícils. Però aquest reconeixement és avui una cosa evident i està en el cor de la identitat d'Europa. Ni el judaisme, ni de bon tros l'islam, poden afirmar aquesta veritat de manera tan contundent.

No és aquesta l'ocasió de ficar-me a les entranyes de les diferents polèmiques que han tornat a sorgir en la vida pública espanyola quan els bisbes es pronuncien sobre alguna qüestió propera a la vida política. Són dos discursos diferents. Dues lògiques diferents: la que parla en nom de Déu i la que entra en l'argument racional. Al meu entendre, les dues poden pronunciar-se sobre qüestions polítiques, però deixant ben clars els límits de cadascuna.

Per això, crec fermament que qualsevol religió ha de definir i distingir molt clarament, l'àmbit públic de l'àmbit privat en el qual es relaciona. Per tant, entenc que l'estat ha de facilitar la plena llibertat d'organització de qualsevol religió dins de l'àmbit privat respectant la pròpia idiosincràsia de la fe que es practica, que tindria com a únics límits l'aplicació de la legislació vigent en protecció i defensa dels drets de les persones.

D'altra banda es fa del tot necessari definir l'àmbit d'actuació en l'aspecte públic. És precisament en aquest àmbit on l'estat ha de retenir totes les competències que garanteixin el ple desenvolupament d'una societat plural i democràtica. I aquesta defensa s'ha de fer d'una manera clara i sense complexos per part de les persones i sobretot els partits polítics que ens representen en l'arc parlamentari. Com a país hem de fugir de pressions que no garanteixin la plena llibertat d'actuació dels nostres ciutadans. De la mateixa manera que tots unim les nostres forces per defensar la dignitat de la dona a l'hora de imposar el vel islàmic, perquè considerem que menyscaba els drets fonamentals de les dones, tampoc podem cedir a la imposició d'altres religions que no permetin a altres ciutadans i ciutadanes poder divorciar-se o sotmetre's a un avortament de forma lliure i voluntària.

En la meva opinió les Esglésies i catedrals s’han d'omplir de fidels per mitjà de la seducció i no per imposició. Llastimosament, he vist molts polítics que van per la vida de progres i que aquests dies intenten amagar sota les pedres, per no haver de pronunciar-se i mullar-se política i socialment. Perquè sembla que ser d'esquerres i anar a missa no està ben vist o és políticament incorrecte. De la mateixa manera de ser de dretes i ser agnòstic sona com a antinatural.

Probablement necessitem madurar molt més com a societat i com a país per entendre que la llibertat de militància política ha de ser la mateixa i amb la mateixa intensitat que la llibertat de creença religiosa. Només fugint d'aquestes trampes aconseguirem cohesionar una societat lliure i respectuosa amb els altres.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

El desmantellament de l'Estat del Benestar.


Estem vivint a tot Europa tot un seguit de mobilitzacions socials per a defensar els èxits aconseguits fins ara en el que coneixem com l'Estat del Benestar. Però l’autentica realitat és que s’està produint una involució dels drets socials conquerits fins ara i que ens dibuixen un futur incert, responsabilitzant de tots els mals dels dèficits públics a les polítiques socials dels governs de l'Europa dels 27.

Països que han estat i són autèntics motors de l’economia europea, estan sent dirigits en els últims anys per governs més o menys conservadors i que tenen un especial interès a demostrar que el dèficit només es resol gastant menys. Ni França, ni Alemanya, ni Anglaterra tenen cap intenció de demostrar que el dèficit es pot corregir també generant també més riquesa.

D’aquesta manera, podem veure que l'Assemblea Nacional de França ha aprovat la reforma de l’edat de jubilació. Les manifestacions i vagues de les últimes setmanes no han canviat el criteri de la majoria parlamentària. La llei entrarà en vigor com més aviat millor. Tot i això, els sindicats i els estudiants han convocat la setena protesta massiva en contra de les mesures adoptades democràticament pel poder legislatiu. D’altra banda, el primer ministre britànic David Cameron ha anunciat una mesures d’ajust que ni tan sols la senyora Thatcher va aplicar als britànics al destrossar als sindicats al començament dels anys vuitanta. Aquest ha estat el major tisorada a l'Estat de benestar des de la II Guerra Mundial: retallada de prestacions socials, augment de les taxes universitàries, disminució del pressupost a ministeris i departaments, alguns de fins al 25%. Una investigació publicada ahir per Financial Times mostra que fins i tot àrees teòricament fora de perill, com Educació, també patiran: dos terços de les escoles britàniques veuran reduïts els seus pressupostos en contra del que va prometre el Govern conservador. Per tant, podem veure com Gran Bretanya renúncia a la centralitat de l’estat del benestar que va aplicar per primera vegada a l'Europa de la postguerra de la mà del govern laborista que va sortir de les urnes el 1945.

Tot plegat el que ens demostra que estem davant d’una Unió Europea molt fragmentada i amb poca capacitat de reacció unitària, ja que al meu entendre les protestes socials no només van dirigides contra els governs respectius sinó també contra la falta de respostes que s’esperen de la política comuna dissenyada i executada des de Brussel·les. A hores d’ara de la crisi, la solució no pot venir de París, Berlín, Londres, Roma o Madrid unilateralment.

Crec que l’única manera d’afrontar situacions econòmiques tan adverses com les que estem vivint, és tenint unes polítiques europees, tant socials com econòmiques, prou potents i autònomes per establir les estratègies necessàries que siguin d’obligat compliment en tot el territori europeu. I així resoldre definitivament la gran incògnita, de si el camí d’ajustar radicalment els dèficits públics sense preocupar-se més de crear llocs de treball és més adequada que augmentar la despesa pública i endeutar-se més amb l’objectiu de crear més ocupació.

Al final potser tindran raó, tant els líders del Partit Popular com els del PSOE que s’entesten a demostrar-nos que els nacionalismes només són una visió miop de l’estat. Hem de començar a plantejar-nos el fet de renunciar al nacionalisme espanyol per integrar-nos en una política comuna dins de la Unió Europea. Per què l’actual estructura de l'estat espanyol ja hem vist on ens ha portat, potser haurem de superar aquest nacionalisme i sotmetre’ns als designis de Brussel·les.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Homes contra la violència de gènere.


Recentment vaig ser convidat a participar en un acte de posicionament públic d'un grup d'homes que ens manifestem en contra de la violència masclista.

Sembla mentida que en ple segle XXI haguem de sortir al carrer per reivindicar agressions com aquestes, que produeixen un gran rebuig col·lectiu i una evident alarma social, però que encara continua sent un "delicte invisible" que ha de ser perseguible d'ofici.

És cert en els darrers anys s'han produït avenços legislatius en matèria de violència de gènere, com: Judicis ràpids, Ordres de protecció, mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere (LO 1 / 2004, de 28 de desembre). Per evidentment aquests no han estat suficient per aniquilar la gran xacra que suposa l'agressió física, psíquica, social i emocional, que suposa la violència contra les dones.

És obvi que aquest tipus de violència està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social, econòmic, religiós i polític, malgrat tots els esforços de les legislacions en favor de la igualtat.

Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat física i psíquica de la víctima i tot això suposa, per tant, un obstacle per al desenvolupament d'una societat democràtica.

Per això volem dir d'una manera alta i contundent JA N’HI HA PROU! a tanta violència, a la passivitat dels governs que no apliquen una política adequada que previngui i persegueixi aquesta violència, a la lleugeresa amb què jutges i fiscals apliquen lleis que permeten a l'agressor acostar-se a la seva víctima, quan no se'ls condemna a viure sota el mateix sostre (el 98% de les víctimes mortes havia denunciat i estava separada o en tràmits de separació de l'agressor).

Reclamem mesures de caràcter urgent i permanent, i no meres declaracions d'intencions, producte de la precipitació, insuficients i mancats del contingut necessari per dur a terme un veritable pla de xoc, elaborades sense comptar amb les Organitzacions de dones i sectors socials afectats.

Els homes hem de mobilitzar-nos contra la violència masclista. Perquè la violència no pot ser només el problema de les víctimes que la pateixen, sinó una qüestió que afecta tota la societat.

Amb aquesta exteriorització pública, volem posicionar-nos públicament contra la violència masclista, evidenciant a la societat que els homes també tenim les nostres responsabilitats per resoldre definitivament aquest abús dels drets humans.

És per això que estem creant a Lleida una organització per a treballar per a la defensa dels drets de les dones maltractades. Aquest és un compromís que ens implica a tots i us convidar a afegir-vos a aquest grup d'homes i dones que somiem amb una societat més justa.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

L'impost revolucionari de la Societat General d'A autors i Editors.


Per fi la justícia europea comença a qüestionar els abusos comesos per la SGAE. Tot hi que vagi per davant que jo penso que, si es vol un producte o servei, s'ha de pagar. Aquesta opinió s'estén a altres productes intangibles, com són la música, els dissenys, el programari i les pel·lícules.

Encara que, això sí, estic totalment en contra dels abusos comesos per la SGAE cobrant impostos en suports de memòria en els quals no està garantit que es puguin emmagatzemar còpies pirates. Per tant em pregunto. Per què he de pagar tantes vegades per una cançó? Simplement perquè em canvien la tecnologia. Tampoc és clar per què, a més de comprar la música i les pelis diverses vegades en els seus diferents formats, tinc també de pagar un cànon. No és això una forma més de pagar per lo mateix?

Suposem que em compro un quadre del Picasso, passant a ser el seu únic i legítim propietari. Més tard decideixo mostrar el quadre a tothom, cobrant una entrada per poder veure’l. Perquè Picasso ha de cobrar cap cànon si ja va cobrar tot el que em va demanar quan me’l va vendre? Entenc que si el quadre és meu tinc tot el dret del món a fer qualsevol operació comercial per poder obtenir un benefici.

En aquest país com estem ja molt acostumats a les màfies, hem permès que s'apliqui e Cànon Digital als aparells i materials de reproducció digital, com són els CD i DVD gravables, així com els llapis de memòria USB. Aplicant sense fer distinció de si el destí del producte és per fer còpies privades o per a altres diferents, com pot ser l'emmagatzematge de dades i informació generada per un professional o una empresa.

Estic d'acord en què puc comprar una cançó o una pel lícula per al meu ús personal i no per a un ús públic. Però el que trobo injust és que em cobrin un cànon cada vegada que compro un CD, per si se m'acut gravar una còpia d'una cançó. Estan suposant que cometré un delicte i copiaré una cançó o una pel·lícula i la exposaré públicament. On està la presumpció d'innocència?

Doncs bé, aquest és l'assumpte que ha arribat als tribunals europeus arran del cas que enfronta a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) i la companyia catalana de suports audiovisuals Padawan, SL, que es nega a pagar el cànon compensatori recaptat a favor d'autors, artistes i productors-per còpia privada.

En aquest cas, la SGAE reclamava a Padawan -que comercialitza aparells com CD, DVD o MP3-, el pagament d'una compensació a tant alçat per còpia privada per un import de 16.759,25 euros corresponent als dispositius venuts entre setembre de 2002 i setembre de 2004.

L'Audiència Provincial de Barcelona va preguntar al Tribunal europeu si el sistema de gravamen espanyol és conforme amb la directiva, i si la SGAE pot reclamar la compensació per tots els dispositius comercialitzats o només pels destinats a la còpia privada.

Una cosa és defensar el dret dels autors i potenciar la cultura, i una altra molt diferent és intentar viure sense fotre res. I en la meva opinió això és el que estan intentant fer aquesta gent de la SGAE. Viuen dels drets generats per la seva obra (cosa que comparteixo), però també volen omplir-se les butxaques vivint de la feina que fan altres. Prou d’impunitat per a tots aquests vividors.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Celebració del dia de la suposada hispanitat.


La celebració de la festa de la hispanitat es converteix, un any rere l'altre, en un esperpent barreja de xuleria castissa i misèries socials. En resum, és el que vindria a ser en l'argot militar "pretensions de General i paga de soldat Ras".

És per això que em plantejo quina és la quantitat dels nostres impostos que es destina a assajar i commemorar l'acte amb desplegaments militars ostentosos i indecents en els temps que corren. Intueixo que la retallada salarial i de pensions que hem patit servirà als totpoderosos, els intocables, els enriquits, els especuladors, els banquers, els evasors fiscals, els representants de la patronal, els ineptes, els xoriços i els estafadors ... per demostrar l'enorme poder militar que tenim, encara que en educació estiguem a la cua en recursos. Mentrestant, nosaltres, apàtics, benestants, conformistes, seguim veient teleporqueria, que és l'únic que ens preocupa.

Avui és un dia per saldar vells comptes amb el nacionalisme espanyol. Probablement és una bona oportunitat perquè el Lehendakari Patxi López i el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, vagin a retre homenatge als seus barons del PSOE i l'oligarquia econòmica espanyola.

Un gest carregat de simbolisme quan queda poc més d'un mes per a les pròximes eleccions catalanes i que suposa un gest de complicitat cap al seu electorat menys nacionalista, del graner de vots pot sortir l'impuls que necessita el PSC per remuntar la seva mala situació a les enquestes.

És evident que els socialistes catalans porten mesos treballant per apropar-se a les seves bases menys nacionalistes, les que parlen castellà i català i viuen a les grans ciutats. El PSC ha tancat les portes al sector més catalanista per presentar ara com el partit moderat que no està per "aventures independentistes". I en aquesta clau interna de canvi de discurs s'han succeït fets significatius com la renúncia a anar a les llistes del conseller d'Economia, Antoni Castells, o el desembarcament a les mateixes del ministre de Treball, Celestino Corbacho, que va ser alcalde durant 14 anys de l'Hospitalet de Llobregat, important nucli urbà del cinturó roig de Barcelona.

De qualsevol manera, tinc molt clar que el dia de la festa nacional a Espanya no es viu amb la mateixa intensitat que en molts dels països europeus. Sense anar més lluny, França celebra el 14 juliol no només amb desfilades militars, sinó celebrant la multiculturalitat de la seva pròpia societat. Aquí el nacionalisme espanyol continuarà entestat en que Espanya és una, per tant mentre no perdin aquesta miopia, el dia de la hispanitat l'únic que farà serà celebrar l'aniquilació cultural dels pobles americans.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Campanya electoral i finançament dels partits polítics.


Una vegada més vull posar en evidència, la incoherència dels nostres polítics a l'hora d'aplicar els criteris per a la contenció de la despesa pública. És molt fàcil prendre decisions que afecten únicament i exclusivament als ciutadans (que no hem d'oblidar que al cap i a la fi són els qui paguen), i en canvi prendre un tracte diferent a l'hora d'aplicar-se a si mateixos les seves pròpies decisions.

Sense anar més lluny, el president del Govern espanyol, Mister Zapatero, va anunciar el passat mes de maig la reducció del 5% del sou dels funcionaris públics i d'altra banda la congelació de les pensions, com a mesures ineludibles per a la reducció de la despesa pública . Donant a entendre que sense prendre aquestes mesures seria del tot impossible sortir de la crisi en la què estem.

Doncs bé, aquest criteri d'austeritat no s'ha tingut en compte a l'hora de revaloritzar les subvencions que rebran els partits polítics després de les properes eleccions al Parlament català. Per què el Govern català ha aprovat aquest dimarts passat, els dos decrets que posen en marxa les properes eleccions del 28 novembre: d'una banda el decret per a la realització de les eleccions i de l'altra, el decret que regula les subvencions als partits que obtinguin representació parlamentària.

Justament aquest últim decret actualitzarà les quantitats que rebran les forces parlamentàries respecte a les últimes eleccions. Però això sí! Amb l'IPC acumulat a Catalunya des de l'agost de 2006, fins l'agost de 2010. És a dir s'han pujat el pressupost destinat a les subvencions un 9,2%.

Això és d'una baixesa moral indescriptible. Ara vindran a presentar-nos les seves propostes de govern dient-nos lo difícil que està la nostra economia i els sacrificis que hem de fer entre tots per ajudar a remuntar el país. Després es queixen que hi ha una desafecció ciutadana cap als polítics, que l'índex d'abstenció augmenta any rere any o que els partits polítics cada vegada tenen més dificultats per captar talent en les seves formacions.

La veritat és que els ciutadans ja estem fins als collons que ens prenguin el pèl, aquests polítics mediocres que estan convertint la política en un mercadeig indecent d'interessos personals i de lluites de poder per no haver d'aixecar-se mai de les seves cadires.

La veritat és que amb aquest augment de les subvencions han aconseguit posar preu als escons. Concretament un escó val 20.700 €, a raó de 0,76 € per vot i per escó aconseguit i 0,25 € per cada vot. Per tant a la xifra final podem veure que el Govern té previst dedicar a despeses electorals (inclosa una campanya de foment del vot) un total de 28 milions d'euros. Però el més denigrant és que els partits rebran una bestreta del 90% dels resultats que van treure a les últimes eleccions. Per tant, no només els augmenten un 9,2% els diners per gastar-se en les campanyes electorals, sinó que a més els anticipen en un total de 90% perquè no hagin de recórrer als bancs.

Només vull recordar que les entitats del tercer sector que es dediquen a temes socials, reben subvencions de l'administració pública per a dur a terme les seves tasques d'atenció directa. Aquesta subvencions en cap cas s'atorguen a compte. Cada entitat ha d'iniciar els seus treballs disposant de capital propi i si no en té, no li queda més remei que anar a un banc a obrir una pòlissa de crèdit per suportar el cost que representa la prestació d'aquest servei.

El que és impresentable és que a sobre de pujar les subvencions un 9,2%, es fan un avançament del 90% del total del cost per tenir liquiditat i no haver de recórrer als bancs. Això és d'una poca vergonya monumental. Aquí o ens escalfem tots o li fotem puntada a l'estufa.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

La llei de l'embut.


Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.