Arxiu del blog

diumenge, 4 de juliol del 2021

ONG’s o multinacionals del Tercer Sector Social.

 

Tot i que definim una ONG com una Organització No Governamental, en realitat qualsevol organització privada és, en sentit estricte, una organització no governamental perquè no pertany a cap govern. Així doncs, comencem a dir les coses pel seu nom utilitzant el terme ONG per identificar organitzacions que no són part de les esferes governamentals i que la finalitat fonamental no és el repartiment de dividends entre els seus propietaris, sinó que se centra en la realització del bé social.

Però si fugim de qualsevol encasellament en la definició que limiti la nostra capacitat d'abstracció, ens adonarem de la dificultat que té definir el concepte de "no governamental". De fet les estructures que representen al teixit social a Catalunya, com la Taula de Tercer Sector Social o la Confederació de Tercer Sector Social, estan tenint serioses dificultats en l'elaboració de la Llei de l'Tercer Sector o de la Llei d'acció concertada, per definir el requisit del "nonprofit" o sense ànim de lucre.

Davant d'aquesta situació em sorgeix la pregunta: És suficient que qualsevol organització, ja sigui associació o fundació, es defineixi com "nonprofit" per sobre entendre que persegueix el bé social? Al meu entendre, evidentment, no és suficient.

Segons un estudi que la Fundació Consumer (dels supermercats EROSKI) ha publicat a la seva pàgina web, tan sols Greenpeace, Amnistia Internacional, Missions diocesanes i l'Associació d'educació ambiental i ecologia social obtenen el 100% dels seus ingressos sense recórrer a subvencions o concerts amb institucions públiques. La resta depenen "excessivament" del finançament governamental, posant en perill la seva independència ideològica dels governs de torn.

En aquest sentit, una de les premisses fonamentals que ha de prevaler en qualsevol ONG és la captació de socis que financin la missió fundacional de la pròpia organització. Per exemple, Creu Roja, la que més socis té i ja se sap que com més socis té una ONG, menys dependència hauria de tenir de les ajudes públiques.

Aquesta és la llista de les principals de la Fundació Consumer:

      Creu Roja amb 676.000 socis.

      Fundació Intervida amb 343. 000 socis.

      Metges Sense Fronteres amb 323. 000 socis.

      Intermón Oxfam amb 240. 000 socis.

      Comitè Espanyol d'UNICEF amb 167. 000 socis.

      ANESVAD amb 155. 000 socis.

      Fundació Vicente Ferrer amb 151. 000 socis.

Tot i així, crec que no n'hi ha prou amb no dependre de les ajudes de les administracions públiques per ser fidels al mandat missioner de l'organització. Cal recordar que la gestió de la pròpia ONG ha d'estar fonamentada en la transparència com a salvaguarda de l'honorabilitat dels fins que persegueix la missió de la pròpia organització. Segons reflecteix el mateix estudi de la Fundació Consumer una quarta part de les ONG analitzades no fan públics les seves despeses d'administració i gestió, una dada que jo considero molt important ja que com més petit sigui el percentatge de despesa que dediquin a la seva pròpia estructura, més eficient serà la gestió del seu pressupost per poder dedicar-lo directament a la consecució dels objectius de la seva missió. Per tant, la transparència en la gestió ha de ser el pilar fonamental sobre el qual s’ha de bastir l'estructura de la pròpia organització.

En aquest sentit, no només es fa necessària la publicació dels pressupostos de les ONG’s sinó que, de la mateixa manera que s'exigeix ​​a les administracions públiques, també hem d’exigir que es publiquin els sous de les estructures tècniques de la pròpia organització. Malauradament, les grans ONG amaguen la remuneració salarial de les seves cúpules. La qual cosa impedeix a la opinió pública comprovar si els sous d'alguns càrrecs tècnics i polítics estan al nivell d'alts directius d'empreses privades multinacionals. Al meu entendre que els sous s'equiparin als d'aquestes companyies privades no és dolent, sempre que el valor afegit que aquestes persones aportin a la gestió estès acord amb la seva retribució. Per tant la prova del cotó que a mi m'agrada fer és respondre a aquesta pregunta: Aquesta persona guanyaria el mateix sou si treballés en una empresa privada? Si la resposta és sincera no aguanta cap defensa.

Moltes d'aquestes "Multinacionals del Nonprofit", en les últimes dècades, han crescut de manera desmesurada a Espanya fins a esdevenir un potent moviment capaç d'incidir en la política nacional i internacional. Es parla molt del seu paper humanitari, però poc del seu nou perfil empresarial, i encara es parla menys de la seva democràcia interna, la seva transparència i la seva eficàcia.

En alguns casos poden exercir una força política capaç pressionar governs per imposar la seva agenda alternativa, i en molts casos aquests governs acaben assumint les principals reivindicacions del moviment.

Un bon exemple el trobem en les grans reunions internacionals de Nacions Unides, com a Viena 93, Pequín 95 o Kyoto 97, han estat un banc de proves de la força del moviment de les "Multinacionals nonprofit". La seva capacitat mobilitzadora ha facilitat la posada en marxa de Tribunal Penal Internacional, el Protocol de Kyoto, la popularització del comerç just i el desenvolupament sostenible. Són les organitzacions no governamentals que en les dues últimes dècades s'han convertit en protagonistes absolutes de l'activisme social, abastant campanyes que van des del maltractament a les dones a la igualtat de drets per al matrimoni homosexual.

Tota una prova de la influència d'un moviment que gaudeix d'enorme acceptació social a la nostra societat. Tot i això, a Espanya només prop de 5 milions de persones contribueixen al seu finançament. Segons l'estudi realitzat per la Coordinadora d'ONG de Cooperació per al Desenvolupament (CONGDE que engloba unes 400 organitzacions). Un 86% dels enquestats es declarava convençut de la seva eficàcia i de la seva capacitat per millorar la vida de les poblacions que atenen, però només un terç creia que la gestió dels seus fons era transparent. Les respostes deixaven a més al descobert la realitat d'una base social que ignora en què consisteix realment l'ajuda que ofereixen i qui són els seus finançadors fonamentals. En molts casos s'exhibeix una opacitat preocupant, quan es tracta de mostrar la transparència necessària que pugui combatre qualsevol dubte de mala praxi.

En la meva opinió, crec que haurien de ser les mateixes organitzacions no governamentals, o al menys les més serioses, les que exigissin més transparència per posar ordre a dins de l'anomenat tercer sector, que penso que ara per ara està afectat d'un gegantisme massa preocupant.

Aquesta exhibició de poder i de diners, en principi només per complir els seus objectius missionals, no són la millor carta de presentació per demostrar una humilitat que s’ha d'exhibir com a valor inalienable. Tinc la sensació que algunes d'aquestes grans organitzacions Nonprofit confonen els seus òrgans de govern amb els "Consells d'Administració" d'empreses privades exercint des d'aquesta nova dimensió un poder de lobby a la societat a favor dels interessos d'un determinat col·lectiu.