Arxiu del blog

diumenge, 9 de desembre del 2007

Espanya; un país que no puc entendre. Se'm fa estrany.

“Qui perd l’origen perd l’identitat” deia Raimon en una de les seves cançons, il·luminant-nos altra vegada el camí que hem de recórrer cap a la democràcia participativa. Però, al meu entendre, per a arribar a aquests objectius de plenitud política, espanyols, catalans, bascos o gallecs, hem d’entrar prudents i resolts, a reformar una Constitució, que si bé ens ha servit per a conduir una transició carregada de complexos i de pors, ara s’ens fa massa estreta.

L'ampliació generosa del marc Constitucional, el debat sobre la forma d'Estat i els nostres irrenunciables drets a ser protegits, a viure en pau, sense agressions ni violència, superant l'opció guerra per a la solució dels conflictes en la Unió Europea ha marcat d’una forma molt contundent el notre destí.

És impossible una marxa enrere en el reconeixement de drets subjectius de tots els ciutadans del nostre país. Per sort, el paraigua de la Unió Europea condicionarà en el futur de la nostra democràcia, qualsevol coqueteig recessionista que determinats sectors de la nostra societat continuen amenaçant, està fora de joc.

El sistema democràtic d'Espanya, organitzat sota la forma d'una monarquia parlamentària, necessita urgentment d'una posada al dia. Els estrategues de la Casa Real necessiten que els organitzin un postgrau sobre el paper de la monarquia en el segle XXI.

No puc entendre per què va succeir el del semanari "el Jueves", després el de les detencions per la crema de fotos dels Reis, i a ningú li escandalitza que la Casa Real admeti el regal d'un luxós iot i d'un veler. Per no nomenar que actualment és la tercera monarquia més rica d'Europa, amb un patrimoni aproximat de 1.700.000.000 d'euros, segons publica la premsa europea.

Tampoc puc entendre que tots, creients i no creients, hàgim de sostenir, i molt generosament per cert, a una determinada Església i damunt hàgim de suportar els seus atacs sistemàtics contra tot el que no és del seu grat, mitjançant els seus propis mitjans de comunicació i periodistes franctiradors que amb uns salaris d'executius d'altre nivell, exerceixen de sicaris.

Mai entendré com hem arribat a polititzar en extrem el Consell Superior del Poder Judicial o el propi Tribunal Constitucional, posant i traient magistrats que siguin o no de l’agrat del que visqui a la Moncloa, quan és fonamental en democràcia la independència de la justícia, per a garantir la correcta interpretació de l'esperit de la llei.

Però aquí no passa gens. Ens resignem a acceptar amb una gran tranquil·litat que els engranatges de la nostra democràcia arribin a grinyolar sense parar.

Sembla que tinguem por que els Poders Fàctics d'Espanya s'activin de nou i retrocedim en el temps. Dec ser molt ruc, però no ho entenc.

Lo Bep.

Els mitjans de comunicació en una societat inclusiva.

El paper que els mitjans de comunicació tenen, a l’hora de crear opinió en la nostra societat, resulta del tot estratègic per a fer una previsió del que el ciutadà del carrer exigirà en el futur als seus mandataris.

Per tant, per al col·lectiu de persones amb discapacitat resulta estratègicament clau tenir la col·laboració del sector dels professionals de la comunicació, per a poder transmetre a la societat una imatge inclusiva centrada en les capacitats de les persones i no en les mancances.

La nostra classe política i per tant els nostres governants, estan acostumats que els problemes socials, mentre no apareguin en els mitjans de comunicació, no són prou rellevants com per a alterar les partides pressupostàries en la inversió anual prevista.

La prova la tenim que qualsevol responsable governamental, que en algun moment el Diari SEGRE el pública en l'Ascensor a Baix, automàticament es posa les piles i comença a treballar de manera intensa per a solucionar el problema denunciat.

Amb aquest senzill exemple, podem veure que els periodistes poden ser els socis dels col·lectius en risc d’exclusió social a l’hora de posar determinats temes en l’agenda de govern de la nostra classe política. Això sí, tenint sempre en compte el context social en el que als periodistes els hi toca exercir la professió.

Així doncs, és possible un treball actiu de conscienciació de la comunitat perquè desapareguin els mites que històricament han afavorit les actituds discriminatòries cap a col·lectius exclosos socialment. Si ens referim a les persones amb discapacitat, suposem un 10% de la població en el nostre país.

Per poder assolir aquests objectius, és necessari emprar un to informatiu, objectiu i imparcial, que s’allunyi del dramatisme i que aporti serietat i credibilitat a la notícia, sense recórrer al drama que fàcilment pot desembocar en un caire morbós.
Si hem de potenciar una imatge integradora als mitjans de comunicació de les persones amb discapacitat, els professionals de la comunicació juntament amb les organitzacions representatives del nostre col·lectiu, hauríem de treballar conjuntament per a aconseguir canviar alguns estereotips arrelat a la nostra societat com:
  • Abordar únicament la discapacitat des de l’àmbit socio-sanitari, obviant tots els altres matisos que el tractament d’aquestes notícies hauria de tenir.
  • Escàs interès a buscar, com nucli de la notícia, a les persones amb discapacitat. Se sol partir d’esdeveniments organitzats per entitats interessades en la causa o de l’agenda d’organismes oficials per a fer una cobertura.
  • Considerar a la persona amb discapacitat heroi o com víctima. És convenient centrar-nos en les potencialitats de les persones amb discapacitat i descobrir altres matisos diferents al de l’heroisme o el del victimisme. Cal buscar l’essència de la notícia en la persona no en la seva condició.
  • No contrastar les notícies amb fonts que aportin opinions divergents. Quan es tracta de publicar notícies en els quals el protagonista és una persona amb discapacitat, no se sol posar en dubte el fons de la mateixa. Amb això no s’aconsegueix donar una major profunditat de debat i és cau en el subjectivisme.

D’aquesta manera, quan es reflecteix en els mitjans de comunicació una informació sobre el món de la discapacitat, és fàcil trobar una descripció profusa de la problemàtica a la qual s’al·ludeix. No és, no obstant això, tan habitual trobar una proporcionada al·lusió a les possibles solucions per a abordar el problema.

Per tan, tant els professionals de la informació com les organitzacions representatives de les persones amb discapacitat, hem d’aspirar a assolir l’objectiu de fer de la discapacitat un tema transversal, que pugui estar present en totes les seccions dels mitjans de comunicació. Fer que la discapacitat sigui una condició o matís de qualsevol tipus d’informació i no només d’espais especialitzats en fer-la protagonista.

D’aquesta manera podrem fer que els mitjans de comunicació incloguin, i no per a parlar de temes relacionats amb la discapacitat, a persones amb discapacitat entre els seus personatges habituals (periodistes, tertulians, actors i altres professionals) per a consolidar, predicant amb l’exemple, aquest principi de normalització social.

Lo Josep.