Arxiu del blog

dissabte, 31 de gener del 2009

COPALME: Una gestió empresarial poc clara i que fa pudor.

Ahir divendres a la tarda, els afectats per la crisi en la secció de crèdit de COPALME van decidir reprendre les mobilitzacions que havien deixat aparcades durant el Nadal per a "pressionar" a l'administració i així forçar a trobar una solució a les seves reivindicacions. Concretament han tornat a realitzar els talls de carretera a la N-230. Amb això pretenen molestar als centenars d'esquiadors de Barcelona i altres punts d’Espanya, que passen per Almenar per a dirigir-se al Pirineu lleidatà.

El problema apareix quan COPALME va presentar un concurs de creditors per a plantar cara a la descapitalització a la que s'ha vist sotmesa la seva Secció de Crèdit. Això ha generat que prop d'un miler de persones tinguin els seus estalvis congelats, si bé la major part dels diners es concentra en uns 400 socis, que reclamen els prop de sis milions d'euros que havien dipositat en la secció de crèdit de la cooperativa.

Sembla ser que hi ha molta gent que es troba amb l'aigua al coll perquè utilitzaven la secció de crèdit de la cooperativa com si fos un banc, tenien la nòmina i la hipoteca allí i ara es troben que ho tenen tot congelat i no poden pagar res. També hi ha molta gent gran que tenen els estalvis de tota la seva vida i la seva jubilació embargada o desapareguda.

Els problemes ja van començar a fer-se visibles quan la cooperativa va comprar el 40% de les accions de Comercial Distribuïdora Llémena, Codilma, una empresa dedicada al sacrifici i especejament de porcs amb seu central a Sant Esteve de Llémena (Garrotxa), amb una plantilla aproximada de 120 treballadors. Per tant, en aquesta operació de compra la cooperativa d'Almenar comptava amb un 70% de les accions de Codilma. Així, Copalme controla a partir de 2006 un 40% de Comercial Distribuïdora Llémena. A més, a través de Sodeporc, una societat formada per ramaders de Copalme, té un 30% més de l'empresa de Girona.

Davant aquesta situació de desemparament, els pensionistes afectats es van tancar a finals de desembre a l'església d'Almenar per a encomanar-se a algú i exigir que se'ls retornin els estalvis que tenen a la secció de crèdit. Però això no va funcionar i des d'ahir han decidit tornar a tallar la N-230 per a tornar a fer visible el seu malestar.

Arribats a aquest punt, és necessari aclarir que al meu poble la societat està organitzada amb uns trets marcadament feudals. Això és que la gent tenim el costum de lamentar-nos del que ens passa i tenim molt pudor per a sortir al carrer, fent lo màxim de soroll per a posar en evidència als culpables. Encara existeixen aquells temors sobre el què “diran”.

Si això hagués succeït al poble del costat (Alguaire), ja hauria tingut un altre matís i avui els presumptes responsables estarien empadronats a Lleida, per a no ser avergonyits pel carrer.

Personalment crec que s'equivoquen al prendre la decisió de tallar la carretera. Vista la situació penso que seria molt més productiu, per als seus interessos, tallar els collons a 4 o 5 personatges del meu poble que, per cert, tots sabem qui són.

Tal com em va dir lo Joaquim, un avi molt lúcid: "no es pot posar a la guineu per a guardar el galliner".

diumenge, 25 de gener del 2009

Un dia segrestat per una tempesta de vent.

Definitivament nosaltres som molt dependents de l'energia elèctrica. Ahir, més o menys sobre les 10 del matí, hi va haver una apagada que va afectar a tot el meu poble tot el dia i com era d'esperar s'han muntat un merder.

Sembla mentida la dependència que ens hem generat en les activitats de la nostra vida, amb l'ús de l'electricitat. Per exemple si ens quedem sense aigua una hora no importa, sense gas no patiríem massa, sense telèfon fins i tot descansaríem, però sí no hi ha electricitat llavors és un verdader caos. Realment et quedes sense res a fer, res!.

Per exemple a casa meva ens quedem tots com apagats, sense sang, mirant-nos les cares. La canalla avorrint-se perquè no funciona la Wii ni la Play. A l'hora de dinar, corrent a buscar una bombona de butà per instal·lar-la en un tres peus i fer la menjar al jardí. Després de dinar t 'entra lo mono de no poder veure les imatges de sang i fetge de Palestina, com tampoc pots posar la pel·lícula avorrida de la tarda, aquesta que t'ajuda a fer la migdiada.

Definitivament penso que el subministrament que necessito si o si és l'electricitat mentre no cobrin per l'aire. Ens ha fet tan dependents d'ella, que tenim unes llars dissenyades i pensades, única i exclusivament, per a fer riques a les empreses elèctriques.

Fa tot just uns dies, hem pogut veure com Rússia ha provocat una guerra de subministraments energètics, tallant l'accés al gas a Ucraïna. Senzillament amb tallar l'accés al subministrament de gas per a les calefacció a milions de llars de centre Europa i Ucraïna en ple hivern, ha aconseguit que s'acceptin les seves imposicions en les quotes de subministrament energètic. Amb la qual cosa, podem comprovar que aquesta estratègia de coacció, serà cada vegada més utilitzada pels països que tenen una posició preeminent de força en temes energètics.

Quan et quedes a les fosques és quan t'adones que la teva casa recrea un ambient gòtic de cementiri que et cagues, i ja pots començar a preparar-te per a un ritual satànic.

No pots posar l'ordinador. (Això és el que més destrossa la teva vida, et deixa en una situació de misèria total). No tens correu electrònic, ni pots llegir Blocs, ni pots entrar al Facebook. Vaja una autèntica tragèdia.

Llavors pots sentar-te a mirar la pantalla de l'ordinador il·luminada per una vela només pensant el temps que queda per tornar a veure'l endollat. Però això no acaba aquí.

L'endemà al matí, et quedes sense torrades, com no les torris al sol. Se't queda el mp3 sense bateria, no pots cargarlo… Intenta viure sense música… és impossible.

És hivern, a passar fred, no pots posar l'estufeta. La tele?, res, una altra cosa per il·luminar amb una espelma.

Doncs molts depenem dels trastos aquests que funcionen amb electricitat. I si ens els treuen, podem entrar en una fase de angoixa perillosa.

Ho deixo aquí com anècdota intersante, plantejeu-vos passar un dia sense tocar ni l'ordinador, lo mòbil, la televisió… Hi ha moments en els que la nostra felicitat depèn d'això.

Però reconec que l'experiència ha valgut la pena, i ja que hi ha vegades que necessito desconnectar-me dels equips. I tornar a reprendre un ritme de vida que feia temps havia oblidat. Aquest aïllament tecnològic m'ha permès tornar a recuperar el plaer en una conversa, una cultura oblidada, un mirar per la finestra a saber que o el poder gaudir jugant al Penjat (funciona sense electricitat).