Els dos governs estan atrapats i amb les mans lligades.
D'una banda els independentistes no poden fer valer la majoria que tenen al
Parlament català, perquè la CUP juga el paper que ha de jugar, que no és altre
que el de ser un partit antisistema i de vocació republicana. Amb la qual cosa,
després de tirar a la paperera de la història al Artur Mas, ara no vol més
flirtejos amb la dreta ex convergent. Per l'altre costat els socialistes van
fer fora del govern a la dreta del Partit Popular, amb el suport dels
independentistes catalans i els nacionalistes bascos. Però el judici que s’ha d’iniciar
aquest mes de gener, fa que els independentistes exigeixin menys gestualitat
política i més propostes concretes per part socialista.
El fet objectiu és que els dos governs afronten la gestió
del 2019 amb uns pressupostos que es van aprovar el 2017 en el cas català i en
2018 en l'espanyol. La qüestió és que uns pressupostos actualitzats a les
necessitats d’aquest any, serien més que benvingut per pal·liar les retallades
en l'Estat del benestar que va fer el Rajoy, però l'oposició frontal de PP i Cs
no té intenció de desbloquejar-los. No només està en joc el Govern de Sánchez,
sinó uns pressupostos més socials en un país en què la bretxa de la desigualtat
no deixa d'augmentar.
En referència a Catalunya, la dreta de Partit Popular i
Ciutadans continua amb la mateixa estratègia d'asfíxia social. Si a Espanya
l'excusa era no augmentar el dèficit pressupostari marcat per Brussel·les, a
Catalunya és la d'evitar que hi hagi diners que es desviï al procés
independentista. En qualsevol dels dos casos l'objectiu que persegueixen, no és
altre que, el de castigar les capes socials més vulnerables per mantenir un
sistema de redistribució de la riquesa que garanteixi que el poder continuï en
mans de l'oligarquia de les famílies de l'Ibex 35 , les mateixes que l'han
ostentat des dels inicis del segle XX.
Mentre la classe política continua embrancada en utilitzar
el sistema de gestió dels recursos econòmics com a arma de guerra, les capes
més febles de la nostra societat estan entrant en una espiral d'exclusió
social, que ens està deixant un país trencat, feble i cada vegada més proper a
Àfrica que a Europa.
A tall d'exemple, veiem com en el sector de la
discapacitat s'està posant en perill la viabilitat de molts serveis que les
entitats oferien als seus usuaris. Des serveis d'atenció a la dependència, fins
a serveis d'integració laboral. Degut a que en els últims deu anys no s'han
actualitzat els mòduls que regulen els preus dels serveis per usuari. Provocant
precarització laboral en els professionals d'aquests serveis, una fugida de
talent cap a sectors més estables, així
com una precarització de l'atenció directa als usuaris per falta de mitjans.
En un sentit molt diferent, el que hauria d'haver estat
una bona notícia com és l'augment a 900 € mensuals del Salari Mínim
Interprofessional (SMI) per a tots els treballadors, inclosos els dels Centres
Especials de Treball (CET s). Ni el govern d'Espanya, ni tampoc el govern de
Catalunya han dit com volen compensar aquest augment a les entitats que
gestionen aquest tipus d'activitat laboral protegida. Les entitats sense ànim
de lucre que gestionen els CET 's treballen amb salaris molt ajustats als
costos de producció, amb la qual cosa aquest augment del SMI posarà en perill
la viabilitat econòmica de la pròpia activitat empresarial d'aquests centres de
treball, sinó es compensa amb ajudes suplementàries.
Moltes entitats del sector de la discapacitat física han
vist com projectes que gestionaven, de fa més de 20 anys, de suport domiciliari
a persones amb discapacitats severes, els han reduït un 30% les subvencions a
càrrec del 0,7% de l'IRPF que paguem en la nostra declaració d'hisenda. La
Generalitat que gestiona el 80% del que es recapta Catalunya, ha decidit
retallar projectes continuistes amb un 30%, fent inviable la realització del
mateix. Si volien ampliar a més entitats, calia que augmentessin la dotació
pressupostària per cobrir-ho, no repartir els mateixos diners per a més
projectes, fent que els retallats siguin inviables.
Aquesta és la cara oculta de la guerra de Pressupostos
Generals. Una guerra en la qual es pot posar cara a les víctimes ja que tenen
nom i cognoms.