Arxiu del blog

dijous, 14 de febrer del 2008

Maltractament cap a les persones amb discapacitat; una qüestió de dignitat.

Avui m'he trobat un vídeo del YouTube en el que hi havia unes imatges colpidores, preses en una comissaria de policia de Florida, en la que els agents llencen al terra a un detingut paraplègic, de 32 anys, per a escorcollar-lo. Pel que sembla, una vegada a terra, li van exigir que s'aixequés. L'agent que va bolcar la cadira ha estat suspesa de sou i de feina, i els altres tres supervisors que estaven presents en el moment dels fets també han estat suspesos, però conserven el sou.

Desgraciadament aquesta no és una notícia esporàdica que aparegui als mitjans de comunicació. A través de la història ens trobem amb múltiples maneres de discriminar a les persones amb discapacitat, en les societats antigues era normal l’infanticidi quan es presentaven anormalitats en els nens i nenes, posteriorment l'església catòlica va prohibir-lo, però va donar a la discapacitat un origen sobrenatural, realitzant-se en alguns casos exorcismes als nens i persones amb discapacitat, en l'època de la socialdemocracia nazi s'esterilitzava a les persones amb discapacitat, sense el seu consentiment, amb els avanços en la medicina i la psicologia a poc a poc s'han restituït els drets de les persones amb discapacitat a rebre un tracte igualitari i a obtenir oportunitats de tractament, de rehabilitació i d'inclusió social.

Penso que la discapacitat en si mateixa no és un factor de risc per a ser maltractat, encara que certes característiques individuals de la persona amb discapacitat poden jugar un paper important en el seu desencadenament.

Per això, en algunes ocasions les situacions de maltractament es donen des del moment que la família s'assabenta de la discapacitat del nen, moltes famílies de persones amb discapacitat, demanden que l'actitud del metge pediatre o del personal de salut que els va donar la notícia de la discapacitat dels seus fills, va marcar la seva posterior acceptació de la discapacitat del mateix, en la majoria dels casos de manera negativa.

Una altra manera que es dóna de maltractament cap a les persones amb discapacitat és en les institucions de cura dels mateixos, en moltes ocasions aquestes institucions no realitzen un control rigorós de les condicions mentals dels seus empleats, que al veure's i sentir-se en situació de poder davant de la persona amb discapacitat, abusen della o la maltracten.

De qualsevol forma, el maltractament no solament es realitza per acció sinó també per omissió, la indiferència cap a la persona amb discapacitat és una forma de maltractament molt freqüent, ignorar i desatendre les necessitats de la persona amb discapacitat o al contrari la sobreprotecció són maneres de maltractament, quan a una persona amb discapacitat el pare o cuidador li fa tot, aquesta se sent agredida doncs l’estan incapacitant més del que la seva malaltia ja ho fa.

Per això crec que la violència és sempre un acte de debilitat i generalment l'exerceixen els que se senten perduts, sobre els més febles.

Lo Bep.

dilluns, 11 de febrer del 2008

La política sense els mitjans de comunicació, no existeix.

Avui m’ha cridat molt l’atenció, una notícia en la que ens deien que el president del PP, Mariano Rajoy, tenia previst visitar el Centre d'Internament d'Immigrants de Melilla durant el seu viatge en plena precampanya electoral a la ciutat autònoma, però finalment ha decidit no fer-lo, ja que la Delegació del Govern havia prohibit l’entrada de càmeres al centre.

Aquesta situació que pot semblar una excentricitat del líder del PP, és un fet que pot aplicar-se a la gran majoria de polítics que ens envolten.

En plena precampanya electoral la situació es fa més evident, però la quotidianitat ens demostra que el que no surt en els mitjans de comunicació, no existeix. Per tant, és qüestió de no perdre el temps i buscar qualsevol esquer que permeti fixar l’atenció d’aquests mitjans i augmentar els impactes mediàtics al preu que sigui.

Els partits polítics ja tenen els argumenten preparats amb els esquers electorals que poden donar-los millors resultats, depenent del territori al que es dirigeixin. Per posar només un exemple, per al Partit Popular resulta altament rendible temes com: el terrorisme basc, la marginació del castellà a Catalunya, la utilització del vel en les dones musulmanes, les conseqüències de la immigració en la vida diària, etc.

En segons quins entorns de debat social, podríem dir que en qualsevol dels exemples anteriors hi ha un component altament demagògic. I segurament és cert, però la política és pura demagògia.
Després s’estranyen els polítics que els ciutadans i ciutadanes no anem a votar, que ens desinteressem per aquest teatre de l’absurd que pretenen vendre’ns.

En realitat, jo penso com el Groucho Marx quan va definir a la política com "L’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats". Cal que algú ens empari!!!.

Lo Bep.

diumenge, 10 de febrer del 2008

La balança fiscal com eina de cohesió.

Els temes financers sempre són, almenys a primera vista, molt complexos per als que no som especialistes en la matèria. Després, reflexionant una mica, no ho són tant i, com gairebé sempre succeeix amb les qüestions pràctiques, el sentit comú permet entendre lo fonamental, encara que els detalls s’escapin. I això és el que succeeix amb les balances fiscals.

Aquest sempre ha estat un tema que ha donat joc a molta demagògia política. Els uns centrant el seu missatge polític en la falta de transparència i per tant alimentant cert victimisme, i els altres posant les excuses més absurdes per a no haver de publicar-les, difonent així una sensació d’obscurantisme i de mala fe en la gestió dels recursos públics.

Al meu entendre, hauríem de contemplar el concepte de balança fiscal, com el flux d’impostos pagats en el territori d’una comunitat autònoma i el flux de serveis que aquesta rep per part dels poders públics; és a dir, per part de l'Estat, de les mateixes comunitats i dels poders locals. Per tant, no hem de referir-nos a la quantitat d’impostos que paga una comunitat, sinó de la quantitat econòmica global que aquesta comunitat rep dels poders públics.

Personalment crec que s’estan equivocant radicalment al posar pals a les rodes per a trobar el sistema del càlcul de les balances, i alhora qüestionar que el sistema que s’utilitzi sigui representatiu de la situació real al nostre país.
En qualsevol cas, crec que es necessita definir un sistema de finançament “ad hoc” segons el paràmetre que més afavoreixi a la hisenda autonòmica; ja sigui el Producte Interior Brut, el volum de població de cada comunitat, els impostos recaptats en cada territori, etc.

Tinc la sensació que els partits polítics amb opcions de govern, s’estan equivocant radicalment en el plantejament de la transparència a les balances fiscals. Si seguim l’exemple d’altres països com Alemanya o els Estats Units no solament publiquen les seves balances fiscals sinó que fan d’això instruments vàlids per a la negociació política. Per tant podem constatar que la transparència en la publicació de les balances fiscals, es pot convertir en un element de cohesió nacional al ser utilitzades com element de negociació entre els diferents governs i territoris de l’Estat espanyol.

En aquest sentit, hauríem de considerar la llibertat i la transparència política com les condicions prèvies del desenvolupament econòmic equilibrat i del canvi social.

Lo Bep.