Aquest és el cas del nen sevillà que va ser seleccionat genèticament per a poder guarir al seu germà, ja que cinc mesos després del naixement del seu germà petit, el transplantament de la sang del seu cordó umbilical ha estat un èxit.
Casos com aquest són els quals posen de manifest la necessitat de treballar i investigar, per a facilitar una millora en la qualitat de vida de les persones que sofrixen qualsevol tipus de malaltia que arribi condicionar les seves vides. L'aprovació de la Llei de Reproducció Humana Assistida al 2006, a la qual l'Església Catòlica es va oposar amb força, va obrir la porta a la seva curació. Així, el nen de Sevilla va ser seleccionat genèticament perquè no sofrís aquesta greu malaltia hereditària i el trasplantament de la sang del seu cordó umbilical servís per a guarir al seu germà, al permetre-li fabricar cèl·lules sanguínies lliures del trastorn.
És a partir d'aquest punt en el qual hem de plantejar-nos tots plegats, el fet que existeixi un debat ètic o moral. Els que plantegen aquest tema bàsicament els sectors més ultraconservadors de la nostra societat, i molt vinculats a un cert sector de l'Església catòlica, que pretenen actuar com a grups manipuladors i interessats. A mi personalment se'm fa difícil d'entendre que pugui negar-se-li a la societat, no només la possibilitat de tenir fills sans, sinó que a través d'aquests poder guarir a uns altres.
Les postures que s'han mantingut referent a això se situen, per tant, entre aquests dos extrems: el dels partidaris de prohibir-los tots que és, de manera molt notòria, el cas de l'Església catòlica, sempre obstinada a salvar la meva ànima, i els de qui advoquen per permetre'ls tots, o sigui, qui defensen una posició “liberal” que, al meu entendre, és al que duu una concepció laica de l'ètica.
Els dos principals partits polítics, el PP i el PSOE, ocupen llocs intermedis: el primer, més pròxim a la postura de l'Església (però no coincident amb ella, almenys quant a les raons esgrimides per a justificar la prohibició); i el segon, a les posicions liberals, encara que el PSOE no sigui tampoc plenament liberal. Cal recordar que al PSOE hi viuen també, alguns progres de disseny amb l’ànima conservadora.
La discussió, tant en el parlament com en els mitjans de comunicació, ha estat i és molt confusa i, amb freqüència, s'ha allunyat molt del que sol anomenar-se un diàleg social, un diàleg de país. Em sembla que això s'ha degut, sobretot, a aquestes dues circumstàncies: Una és que aquestes qüestions –diguem, tot el que té a veure amb la reproducció humana assistida i, més en general, amb la bioètica– tenen un fort rerefons ideològic i, en particular, religiós. L'altra és que es tracta d'un tema amb connotacions immediatament polítiques, en el sentit que una regulació més o menys restrictiva o liberal de la matèria (o mera la impressió que així sigui) pot tenir repercussions electorals a curt termini: a molta gent li importa, per exemple, saber si es podrà o no investigar amb cèl·lules mare perquè pensa que aquí pot estar la clau per a la curació de malalties greus i que afecten a un percentatge significatiu de la població, com la diabetis, l’alzheimer o el parkinson.
La base del debat resideix en la força argumentativa, que segons l'Església Catòlica, depèn totalment de que s'assumeixin certs dogmes religiosos (per exemple, que des del moment de la concepció Déu ja crea un ànima); per als que no combreguin amb aquests dogmes, un grup de cèl·lules sense cap capacitat de consciència ni de sentir plaer o dolor no pot equiparar-se amb l'embrió en fases ulteriors de la seva evolució i, menys encara com defensa l'Església, amb l'ésser humà plenament desenvolupat i que en aquesta fase del desenvolupament embrionari no té sentit parlar de “dignitat”, perquè no existeix una persona en sentit moral (ni en sentit jurídic).
Si es descarta, com penso des de plantejaments laics, que en relació amb els anteriors supòsits pugui usar-se l'argument de la dignitat, al que s'arriba, al meu entendre, és a la conclusió que no hi ha cap raó de pes suficient com per a prohibir la investigació i les teràpies amb cèl·lules mare. No vull dir amb això que l'autonomia o la felicitat han de veure's com a valors o principis de caràcter irrefutable, o que les raons que es deriven d'ells, tinguin una major força que les provinents del valor de la dignitat.
Bienvenida la investigació en aquest camp, i obrim un debat sincer sense demagògies ni posicionaments doctrinari pròxims a la superstició, per a fer una societat més justa.
I sobretot vull insistir als de sempre, que ningú s'esforci per salvar la meva ànima. En primer lloc he de decidir si la vull salvar, i en cas que la vulgui salvar ja em posaré en mans d'especialistes com el 7è. de Cavalleria que aquests em garanteix la salvació.
Aquí no hi trobareu ni doctrines ni sentències. Només reflexions sobre com veig la vida i les persones que en ella hi actuen. Dieu el que penseu, sou a casa vostra.
Arxiu del blog
dissabte, 14 de març del 2009
dijous, 12 de març del 2009
La llista Forbes nota la crisi i l'aplicació de la Llei de Dependència.
Ahir ens van sorprendre amb la publicació de la Llista Forbes de l'any 2009, que recull el rànquing de multimilionaris de l'any 2008, que ha estat marcat per l'inici de la crisi economia mundial. Segons sembla el nombre de milionaris en el món es va reduir gairebé una tercera part en l'últim any, al passar de 1.125 a només 793 persones amb més de mil milions de dòlars en riquesa.
Una de les incorporacions més destacades és la del narcotraficant mexicà "El Chapo" Guzmán, al que se li estima una fortuna de 1.000 milions de dòlars, amb el que el criminal es va situar al lloc 701 de la llista, entre un magnat petrolier suís i un hereu d'una indústria química nord-americana.
Aquest personatge està considerat el capo més poderós del narcotràfic a Mèxic, lo Guzmán ha estat pròfug des del 2001, quan va escapar d'una presó. Les autoritats mexicanes han ofert una recompensa de 5 milions de dòlars per la seva captura. El que no entenc és que amb 5 milions de dòlars vulguin capturar a un tipus que se li estima una fortuna de 1000 milions. Ell sol té capacitat més que suficient per a triplicar la recompensa que oferixen per la seva captura.
Però tot aquest cataclisme que s'ha produït amb els més insignes multimilionaris del món, no s'han vist reflectit en els candidats espanyols. Un d'ells és el gallec Amancio Ortega. El president d’Inditex i alhora amo de Zara s'ha convertit en el desè home més ric del món, segons el ránking de la revista Forbes. Ortega, el primer espanyol a la llista, ha avançat dotze posicions en la classificació, des del lloc 22, i ha tornat a entrar al top ten de les majors fortunes del planeta. L'empresari gallec ja va estar en la part alta de la llista al 2007, en el lloc 8, però la va abandonar l'any passat.
Però aquest no és l'únic cas d'èxit en l'esmentada llista. Per això en quant a la selecció d'espanyols a la llista el més destacable és que hi ha uns altres 12 més. Però de tots ells, només lo Florentino Pérez, expresident del Reial Madrid i president d’ACS, ha mantingut el seu patrimoni, estimat en 1.800 milions de dòlars.
Aquest gran èxit de l'armada espanyola, té una millor explicació molt clara pel que fa als motius d'aquest poderío econòmic. Resulta que aquest any 2008 s'han començat a cobrar les prestacions per l'aplicació de la Llei de Dependència. Que com ja sabeu, aquesta llei universaliza les prestacions a tots els ciutadans amb algun tipus de discapacitat, és a dir, l’anomenada tercera pota de la societat del benestar, després de la sanitat i l'educació.
Vençut ja, el termini de sis mesos donat per la Generalitat per a començar a atendre les peticions recollides en aquest període --més de 50.000--, els afectats es troben amb que la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania farà que a la Llista Forbes de l'any 2010, els deu primers llocs els ocupin els deu coixos més fotuts de Catalunya.
Al principi hi ha hagut un cert retard en la resolució dels pagaments, però com ja ha dit la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania, encarregada d'aplicar la llei de dependència aprovada pel congrés, és que no s'ha pogut ajustar, en aquest temps, la maquinària administrativa. Ara que la tenen ajustada això serà l'hòstia.
Una de les incorporacions més destacades és la del narcotraficant mexicà "El Chapo" Guzmán, al que se li estima una fortuna de 1.000 milions de dòlars, amb el que el criminal es va situar al lloc 701 de la llista, entre un magnat petrolier suís i un hereu d'una indústria química nord-americana.
Aquest personatge està considerat el capo més poderós del narcotràfic a Mèxic, lo Guzmán ha estat pròfug des del 2001, quan va escapar d'una presó. Les autoritats mexicanes han ofert una recompensa de 5 milions de dòlars per la seva captura. El que no entenc és que amb 5 milions de dòlars vulguin capturar a un tipus que se li estima una fortuna de 1000 milions. Ell sol té capacitat més que suficient per a triplicar la recompensa que oferixen per la seva captura.
Però tot aquest cataclisme que s'ha produït amb els més insignes multimilionaris del món, no s'han vist reflectit en els candidats espanyols. Un d'ells és el gallec Amancio Ortega. El president d’Inditex i alhora amo de Zara s'ha convertit en el desè home més ric del món, segons el ránking de la revista Forbes. Ortega, el primer espanyol a la llista, ha avançat dotze posicions en la classificació, des del lloc 22, i ha tornat a entrar al top ten de les majors fortunes del planeta. L'empresari gallec ja va estar en la part alta de la llista al 2007, en el lloc 8, però la va abandonar l'any passat.
Però aquest no és l'únic cas d'èxit en l'esmentada llista. Per això en quant a la selecció d'espanyols a la llista el més destacable és que hi ha uns altres 12 més. Però de tots ells, només lo Florentino Pérez, expresident del Reial Madrid i president d’ACS, ha mantingut el seu patrimoni, estimat en 1.800 milions de dòlars.
Aquest gran èxit de l'armada espanyola, té una millor explicació molt clara pel que fa als motius d'aquest poderío econòmic. Resulta que aquest any 2008 s'han començat a cobrar les prestacions per l'aplicació de la Llei de Dependència. Que com ja sabeu, aquesta llei universaliza les prestacions a tots els ciutadans amb algun tipus de discapacitat, és a dir, l’anomenada tercera pota de la societat del benestar, després de la sanitat i l'educació.
Vençut ja, el termini de sis mesos donat per la Generalitat per a començar a atendre les peticions recollides en aquest període --més de 50.000--, els afectats es troben amb que la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania farà que a la Llista Forbes de l'any 2010, els deu primers llocs els ocupin els deu coixos més fotuts de Catalunya.
Al principi hi ha hagut un cert retard en la resolució dels pagaments, però com ja ha dit la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania, encarregada d'aplicar la llei de dependència aprovada pel congrés, és que no s'ha pogut ajustar, en aquest temps, la maquinària administrativa. Ara que la tenen ajustada això serà l'hòstia.
Etiquetes de comentaris:
dependencia,
Riquesa
diumenge, 8 de març del 2009
Tenir credibilitat política és una qualitat que no abunda en els polítics del nostre país.
Aquesta és la sensació que tinc després de veure els moviments tàctics que els diferents partits, amb representació parlamentària al país basc, estan realitzant en les negociacions per a triar el pròxim Lehendakari.
Tot hi reconèixer que aquesta sensació ja em va passar quan a Catalunya, després de guanyar la coalició de CIU les eleccions al Parlament es van unir diferents forces polítiques per a governar, o fa quatre anys a Galícia quan, guanyant el Partit Popular, la presidència de la Xunta va ser para el PSOE. Ja sé que la llei ho permet i que per tant és perfectament legal. Però hi ha moltes coses que no són il·legals i no obstant això no estan ben fetes. Crec que hi ha alguna cosa aquí que no és del tot net.
Considero que si finalment en la negociació, per a investir al nou president d'Euskadi, triomfa l'aliança del PSOE i del PP, estarem davant una gran evidència que els partits nacionalistes no són només els d'inspiració cultural i ideològica gallega, basca o catalana. Ja podrem dir sense cap tipus de dubtes ni complexos que existeix també un nacionalisme espanyol, que es manifesta per sobre d'ideologies tan dispars com la del PP i la del PSOE. O a lo millor és que no són tan dispars en el que realment els interessa.
L'accés als trons de govern, ha fet que es trastoquin tots els fonaments de qualsevol compromís ideològic en les polítiques de base dels partits. Ja en les últimes legislatures del Jordi Pujol, es va posar de moda la ideologia que "la fi justifica els mitjans". Sempre va arribar a pactar amb qui més afavoria els interessos de la seva acció política. Per a mantenir la poltrona qualsevol estratègia és vàlida.
Segons sembla, ara el Partit Popular, ja no se’n recorda que fotent-li la presidència al PNB està fent el mateix que tant va criticar fa quatre anys a Galícia. Clar que se’n recorden! Però tot això forma part del show al que ens estan duent als electors, en el que es prioritza l'accés al poder que l'ètica política. No importa que els pactes ideològics necessaris per a accedir al control del poder polític i econòmic, hàgin de ser pactes antinatura. Que collons! A manar que son quatre anys.
Pel poc que he pogut seguir de la campanya electoral d'Euskadi. Tant l’Ibarretxe com el Patxi López, han fet una campanya de poc nivell polític, amb la que el primer ha tractat de fer oblidar la seva aposta sobiranista i el segon ha intentat evitar la mobilització del vot útil nacionalista en favor de l'actual lehendakari. Ambdós han fet uns plantejaments en els quals han manifestat que la seva aspiració era governar en solitari i, al mateix temps ocultaven les seves possibles aliances futures.
Després s'estranyen si els electors deixen d’anar a votar. Recordo que després de les últimes eleccions a la Generalitat, vaig ser convidat per part d'Unió Democràtica de Catalunya, com a representant d'una entitat d'àmbit social, a una reunió en la qual van assistir representants de diferents organitzacions de la societat civil lleidatana. Aquesta reunió estava presidida pel durán Lleida i se'ns preguntava per què crèiem que la gent no anava a votar. La meva resposta va ser la següent: "perquè per a demostrar la transparència no és suficient amb fer una comèdia com anar al notari per a garantir els pactes postelectorals. Quan en el vostre propi partit tu estàs posicionat en totes les enquestes publicades com un líder més carismàtic que l'Artur Mas i en canvi no encapçalades les llistes en aquestes eleccions. Aquestes històries no donen credibilitat política".
Personalment crec que en política no ha d’aplicar-se el "aquí val tot". Quan la nostra societat tingui una major maduresa democràtica, potser ens convencerem que la millor manera de fer que els polítics no ens prenguin tant el pèl, és anar a votar. I precisament amb el nostre vot fer valer la nostra opinió com a ciutadans i com a dipositaris de la sobirania de l'estat, tal com diu l'Article 1.2 de la Constitució espanyola “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat”.
Tot hi reconèixer que aquesta sensació ja em va passar quan a Catalunya, després de guanyar la coalició de CIU les eleccions al Parlament es van unir diferents forces polítiques per a governar, o fa quatre anys a Galícia quan, guanyant el Partit Popular, la presidència de la Xunta va ser para el PSOE. Ja sé que la llei ho permet i que per tant és perfectament legal. Però hi ha moltes coses que no són il·legals i no obstant això no estan ben fetes. Crec que hi ha alguna cosa aquí que no és del tot net.
Considero que si finalment en la negociació, per a investir al nou president d'Euskadi, triomfa l'aliança del PSOE i del PP, estarem davant una gran evidència que els partits nacionalistes no són només els d'inspiració cultural i ideològica gallega, basca o catalana. Ja podrem dir sense cap tipus de dubtes ni complexos que existeix també un nacionalisme espanyol, que es manifesta per sobre d'ideologies tan dispars com la del PP i la del PSOE. O a lo millor és que no són tan dispars en el que realment els interessa.
L'accés als trons de govern, ha fet que es trastoquin tots els fonaments de qualsevol compromís ideològic en les polítiques de base dels partits. Ja en les últimes legislatures del Jordi Pujol, es va posar de moda la ideologia que "la fi justifica els mitjans". Sempre va arribar a pactar amb qui més afavoria els interessos de la seva acció política. Per a mantenir la poltrona qualsevol estratègia és vàlida.
Segons sembla, ara el Partit Popular, ja no se’n recorda que fotent-li la presidència al PNB està fent el mateix que tant va criticar fa quatre anys a Galícia. Clar que se’n recorden! Però tot això forma part del show al que ens estan duent als electors, en el que es prioritza l'accés al poder que l'ètica política. No importa que els pactes ideològics necessaris per a accedir al control del poder polític i econòmic, hàgin de ser pactes antinatura. Que collons! A manar que son quatre anys.
Pel poc que he pogut seguir de la campanya electoral d'Euskadi. Tant l’Ibarretxe com el Patxi López, han fet una campanya de poc nivell polític, amb la que el primer ha tractat de fer oblidar la seva aposta sobiranista i el segon ha intentat evitar la mobilització del vot útil nacionalista en favor de l'actual lehendakari. Ambdós han fet uns plantejaments en els quals han manifestat que la seva aspiració era governar en solitari i, al mateix temps ocultaven les seves possibles aliances futures.
Després s'estranyen si els electors deixen d’anar a votar. Recordo que després de les últimes eleccions a la Generalitat, vaig ser convidat per part d'Unió Democràtica de Catalunya, com a representant d'una entitat d'àmbit social, a una reunió en la qual van assistir representants de diferents organitzacions de la societat civil lleidatana. Aquesta reunió estava presidida pel durán Lleida i se'ns preguntava per què crèiem que la gent no anava a votar. La meva resposta va ser la següent: "perquè per a demostrar la transparència no és suficient amb fer una comèdia com anar al notari per a garantir els pactes postelectorals. Quan en el vostre propi partit tu estàs posicionat en totes les enquestes publicades com un líder més carismàtic que l'Artur Mas i en canvi no encapçalades les llistes en aquestes eleccions. Aquestes històries no donen credibilitat política".
Personalment crec que en política no ha d’aplicar-se el "aquí val tot". Quan la nostra societat tingui una major maduresa democràtica, potser ens convencerem que la millor manera de fer que els polítics no ens prenguin tant el pèl, és anar a votar. I precisament amb el nostre vot fer valer la nostra opinió com a ciutadans i com a dipositaris de la sobirania de l'estat, tal com diu l'Article 1.2 de la Constitució espanyola “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat”.
Etiquetes de comentaris:
coherencia política,
eleccions,
Euskadi,
política
Subscriure's a:
Missatges (Atom)