Arxiu del blog

dimecres, 31 de desembre del 2014

Condemnats en nom de la crisi.

Era al voltant de l'any 2008 quan van començar a arribar els primers vents que amenaçaven amb una gran tempesta. En aquell moment, en ple govern de Rodríguez Zapatero a Espanya es feien els màxims esforços per minimitzar la importància d'aquests primers símptomes. A la fi de 2012 va arribar el govern del Rajoy que emparant-se en la pressió d'Europa i dels mercats, va tenir via lliure per aplicar les polítiques econòmiques més liberals des de la dictadura.

No vull entretenir-me en valorar els orígens d'aquest crac econòmic, ja que hi hauria molt que parlar. Prefereixo posar de relleu el preu humà que ha suposat aquesta onada gegantina que s'ha emportat els projectes de vida, la dignitat i l'esperança de moltes persones a les que ha condemnat a la marginació social.

Moltes famílies i col·lectius en risc d'exclusió social, han estat maltractats i duts a la vora del precipici. Aquest tsunami econòmic ha estat l'excusa perfecta perquè l'oligarquia econòmica espanyola pogués establir les bases dels seus beneficis econòmics a mitjà termini. En nom de la crisi s'han canviat les regles de joc per beneficiar a un dels equips.

Segons l'Informe Olivenza de l'Observatori estatal de la Discapacitat (organisme públic del govern espanyol), s'evidencia l'extrema precarietat amb què les persones amb discapacitat han d'afrontar un futur que és incert per a tots. En aquest informe es reflecteix que tan sols un 39,8% de les persones amb discapacitat té algun tipus d'activitat laboral, en contraposició al 77,2% la població sense discapacitat. Es posa en evidència que només quatre de cada 10 persones amb discapacitat exerceix alguna activitat remunerada.

Aquesta precarietat econòmica fa que un 14,7% del col·lectiu de la discapacitat pateix en carn pròpia la pobresa severa, enfront del 9,64% de la població sense discapacitat. Aquestes persones han de realitzar el seu projecte vital amb uns ingressos inferiors en més de 2500 € anuals de mitjana, quan el seu nivell de despesa és superior per motiu de la pròpia discapacitat.

Segons aquest mateix informe, la taxa d'analfabetisme entre les persones amb discapacitat triplica la de la població sense cap discapacitat. Tan sols un 6,7% han aconseguit acabar uns estudis superiors, enfront del 20,7% de la població sense discapacitat. Aquestes dades evidencien la condemna a l'ostracisme d'aquest col·lectiu, en no facilitar-los les eines necessàries per lluitar pel seu lloc de treball, de manera que l'informe estima un desavantatge en la integració social d'un 72%.

A l'hora d'avaluar l'impacte per qüestió de gènere, veiem que el llindar de pobresa severa és més alt entre les dones, amb un 15,7%, que entre els homes amb un 13,2%. Això suposa que les dones disposen de menys recursos de suport que els homes per realitzar les activitats de la vida diària.

Llavors la pregunta que hem faig és: Qui és el culpable? És evident que la resposta és complexa.

Per fer-nos una idea, vull destacar que en el primer semestre de 2012, el govern espanyol va retirar l'ajuda que tenien les empreses que feien contractes indefinits a les persones amb discapacitat. I al juny d'aquest mateix any la ministra Fátima Bañez va deixar a zero la partida dedicada a les polítiques actives d'ocupació per a aquest col·lectiu. Casualment aquest mateix any presidència del govern va contractar a més de 80 assessors del president (amb sous de 40 a 60.000 €) alguns dels quals no tenen ni el graduat escolar.

El govern de la Generalitat tampoc va prioritzar un contingent pressupostari per fer front a la inhibició de responsabilitats del govern central. Algunes vegades la culpa no només la té Madrid, també aquí hem deixat caure el que electoralment no era rendible.

Els sindicats que sempre s'omplen la boca de representar als treballadors, probablement només han defensat als treballadors que tenen afiliats, per que han tingut massa feina per a tapar les seves vergonyes amb la corrupció a la qual també estaven abonats.

En definitiva els que havien de ser els actors principals per evitar la fractura social que s'ha produït, han preferit mirar cap a un altre costat i les persones amb discapacitat han patit una regressió, no només de drets, sinó d'oportunitats d'integració real.

El meu desig pel 2015 és que el nou any aparti del govern a tots els que han aprofitat la crisi de tots, per a beneficis d'uns pocs. Potser així, podrem afrontar el 2016 amb alguna esperança.

dijous, 6 de novembre del 2014

La Policia Nacional posa dificultats per renovar el DNI a Lleida.

Una prova més de la incompetència i la poca intel•ligència de la administració de l'Estat. En la tarda d'avui dia 6 de novembre de 2014, justament tres dies abans de la convocatòria de la consulta del 9-N, la Núria Salas s'ha acostat a l'oficina de renovació del Document Nacional d'Identitat de la ciutat de Lleida per renovar el document que portava un any caducat.

La voluntat de participar en la consulta de diumenge 9 de novembre, ha fet que la Núria volgués accelerar el procés de renovació per a poder emetre el seu vot.

Una vegada arribada l'oficina s'observa que a la sala d'espera no hi ha ningú, però el Policia Nacional que estava de guàrdia li diu que no pot renovar el carnet per que hi ha un problema amb els ordinadors.

La Núria no es rendeix i insisteix renovar argumentant que demà ha d'anar a Andorra i ho necessita amb urgència per poder creuar la frontera. El guàrdia insisteix que no hi ha possibilitat de fer-ho i que torni demà.

Davant d'aquest plantejament, la Núria opta per anar a fer-se les fotos de carnet en una botiga contigua a l'oficina del DNI. Allà coincideix amb un noi que argumenta que li ha passat el mateix. Un cop fetes les fotos els dos decideixen tornar a l'oficina per esperar el que faci falta i renovar-se el DNI.

En arribar li comuniquen al Policia Nacional que estan disposats a esperar el que faci falta, aquest els prenen les dades i els insta a que se s’asseguin a la sala d'espera.

A la poca estona surt un funcionari i li diu al policia que faci el favor de fer passar més gent perquè estan tots aturats sense atendre a cap ciutadà. Com els dos únics que esperaven eren la Núria i el noi que l'han acompanyat, han entrat i han sortit amb el seu DNI renovat.

Aquesta és l'absurditat d'un nacionalisme espanyol caduc que creu que encara estem en plena dictadura franquista, en la qual es podien permetre tot tipus d'excessos amb la població. És clar que un país com Espanya que té com a president un inepte integral com Mariano Rajoy, ha de tenir per força una policia a l'altura del seu president.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

El futur de Catalunya és a tocar!

Una de les accepcions de la paraula "política" que he trobat per la xarxa diu: "Art, doctrina o opinió referent al govern dels Estats, comunitats, regions, etc.". La primera definició l'estima com a art i per a fer art, primer cal ser artista...

És evident que a cap dels líders polítics que han estat treballant per poder donar la veu al poble de Catalunya, se'ls podria qualificar d'artista. Ja que cap d'ells ha estat capaç de renunciar a la calculadora electoral, per posar-se al servei del mandat que el poble de Catalunya ha anat transmetent els últims cinc anys a les multitudinàries diades de l'11 de setembre.

Veig molt clar que l'actual sistema de partits polítics està en plena crisi. La societat civil no els percep com a plataformes de representació, en què pugui dipositar la confiança d'un govern. Ha hagut de ser la pròpia ciutadania organitzada en estructures com l'Assemblea Nacional de Catalunya o el mateix Òmnium, les que s'encarreguessin de dinamitzar i organitzar les posades en escena que el poble català ha celebrat en els últims anys.

Els mateixos partits polítics organitzats, ara intentaran fer-nos por amb l'aparició de plataformes ciutadanes que s’escapen al seu control, que dirigeixen persones que s'han guanyat els lideratges al carrer i que han dit prou a la dictadura del sistema de partits.

Personalment entenc que aquest nou paradigma de representació social comenci a fer por. Por a tots aquells que han fet de la seva vida política, el seu mitjà de vida. Aquells que s'han professionalitzat guanyant grans sous, que es tingués en compte el seu perfil professional, mai podrien guanyar-los en l'empresa privada. Tots aquests tenen motius reals per tenir por.

El poble de Catalunya va encomanar a les forces polítiques que estaven a favor de la realització de la consulta, d'una forma clara i unànime, que renunciessin als seus interessos individuals i que treballessin conjuntament per donar la veu al poble.

És cert que els partits unionistes de Catalunya i sobretot el Partit Popular i el PSOE, com a garants d'un Estat en plena descomposició, avui celebren una teòrica victòria en veure el ridícul que han fet els partits pro consulta. I dic teòrica victòria perquè no són capaços de veure que el joc encara no ha acabat i que hi ha més pantalles que superar i el joc continuarà fins a aconseguir l'objectiu final.

Per tant, vull fer una crida a la reflexió als quatre partits que han liderat el mandat de la ciutadania, tant Convergència, Esquerra, Iniciativa o la CUP, han de reflexionar sobre els passos que estan fent. Si no ho fan la societat civil passarà per sobre d'ells donant la veu a les noves plataformes que ens representaran.

Catalunya està per sobre de la calculadora electoral. No ho oblideu!

divendres, 5 de setembre del 2014

Convergència segrestada pel Pujolisme.


La relació entre una organització i un líder carismàtic, té un període d'efervescència i creixement en funció de la gestió que el líder exerceixi. Moltes vegades s'havia comentat que durant els 23 anys de mandat de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat, el seu partit era una entelèquia i que patia d'una base ideològica consistent i rotunda.
Cada vegada era més evident que, a nivell ideològic, Convergència Democràtica de Catalunya era un gegant amb peus de fang. Des moltes esferes de l'alta política s'havia confirmat que el "pal de paller" ideològic de Convergència era el pujolisme. Paral·lelament sempre apareixia la pregunta de si era possible la subsistència política d'un partit basat en el pujolisme sense la figura del Jordi Pujol.
 
Al meu entendre, és prou evident que les habilitats que el Jordi Pujol va tenir antany, per negociar amb els governs espanyols (des de Felipe González a Aznar) li havien servit per mantenir un status quo privilegiat amb les elits polítiques i econòmiques de Madrid.
 
El pacte era molt senzill, a canvi de mantenir endormiscades les aspiracions secessionistes d'una bona part de la societat catalana, aplicant la política del "peix al cove", Pujol tenia un salconduit espanyol per entreteixir una xarxa, que probablement superi l'àmbit familiar i amb la qual gestionava Catalunya com el seu propi mas particular.
 
Aquesta situació que ara escandalitza tants fariseus de la política (des del Partit Popular al PSOE passant per Unió Democràtica), era coneguda i tolerada per tots, a canvi de mantenir un govern català que colli  a Espanya però no l'ofegui.
 
És evident que la confessió de Pujol, no ha estat una decisió espontània de penediment. Aquesta ha estat una actuació forçada per les clavegueres de l'Estat espanyol, que veient-se acorralat a nivell internacional per l'evolució del sobiranime a Catalunya, han decidit actuar per trencar la cohesió interna de les forces que defensen donar la veu al poble el 9 de noviembre.
 
Atacar directament al "pal de paller" ideològic de Convergència, és un torpede directe a la línia de flotació del partit. Està clar que no pot haver-hi un pujolisme sense el Pujol. Ara faltarà veure si pot existir una Convergència sense el pujolisme i si el partit aguantarà l'embat de la investigació del seu presumpte finançament il·legal.
 
El moviment catalanista ja es va quedar orfe per l'esquerra amb el gir espanyolista que va tenir el PSC, ara veurem si es queda orfe per la dreta amb la caiguda d'una Convergència sense el pujolisme.
 
Aquest terratrèmol polític re-situarà el panorama polític català, introduint noves formacions que aglutinen el vot descontent amb el sistema actual de partits i re-col·locant a partits polítics històrics en un nou marc polític.
 
Unió Democràtica de Catalunya, és un altre dels partits que per sobre de la seva ideologia està estructurat al voltant del lideratge del Duran. Ara caldrà veure si aquest lideratge és capaç de volar sol sense el paraigua del catalanisme pujolista. Però sobretot, faltarà veure si Duran serà capaç d'aconseguir l'aval de la ciutadania per liderar un espai de centre dreta amb Ciutadans i el Partit Popular.
 
Esquerra Republicana s'està limitant a seure al portal de casa i esperar a veure passar els cadàvers dels seus enemics (Pere Navarro, Pujol, Artur Mas). Probablement a Esquerra Republicana es plantegin fer un monument a la FAES i a l’Aznar com a agraïment a les polítiques que els han portat al cim del panorama polític català.
 
En definitiva, el cas Pujol només és una baula més de tota la cadena d'atacs del nacionalisme espanyol més ranci (tant del PP com del PSOE) per fer descarrilar el procés sobiranista.
 
 
 
 
 
 
 
 





dimarts, 25 de març del 2014

La instrumentalització d'Adolfo Suárez.

En els actes organitzats amb motiu de la mort de l'expresident del govern d'Espanya Adolfo Suárez, hem pogut assistir a una autèntica bacanal de la demagògia. Des que es va descobrir que l'ésser humà està més predisposat a escoltar el que vol sentir que el contrari, la demagògia és part de la forma de fer política dels que governen o aspiren a fer-ho.

En realitat l’Adolfo Suárez tan sols va presidir el govern d'Espanya entre 1976 i 1981. Atribuint-li ara tots els miracles haguts i per haver al llarg de la transició, justament les mateixes persones que el van assetjar fins a la persecució amb una oposició visceral.

Per tant, se'ns està venent una imatge d'Adolfo Suárez com l'artífex d'una transició democràtica exemplar. I aquí justament és on jo discrepo obertament sobre l'exemplaritat d'aquesta transició. Ja que l’Adolfo Suárez va pactar amb els militars una llei per fomentar l'Alzheimer en la memòria històrica i això justament va propiciar que tots els crims del franquisme quedessin impunes, fins al punt que molts dels criminals afins a Franco van poder continuar exercint els seus càrrecs amb total impunitat. Paradoxalment, aquest Alzheimer induït per ell en la memòria de la transició, posteriorment va ser el mateix Alzheimer que es va encarregar de neutralitzar la seva pròpia memòria.

Suárez va fer per la transició molt menys que alguns líders d'opcions polítiques que havien estat perseguides pel règim de Franco, que van haver embeinar-se el seu propi orgull en benefici d'una convivència pacífica entre tots els espanyols. Així doncs, em resulta vomitiu sentir molts líders polítics actuals, buidar el pap amb milers de adulacions excessivament edulcorades, que l'únic que persegueixen és el lluïment personal davant de la societat.

L'espectacle circense estava servit des del moment en què va aparèixer el fill d'Adolfo Suárez per comunicar que en 48 hores estava prevista la mort del seu pare. Allò va ser el tret de sortida de tot un circ mediàtic dedicat al enaltiment del nacionalisme espanyol articulat al voltant de la figura de l'expresident mort.

D'aquesta manera podem veure com el nivell d'instrumentalització de la figura de Suárez arriba al clímax, amb l'anunci de posar el seu nom a l'aeroport de Madrid (operació que costarà a l'erari públic més d'1 milió d'euros en plena crisi). Realment tenim una classe política llimac, rastrera i amb una absència total de principis ètics i morals.

Hem pogut sentir fins a la sacietat, que Suárez va portar la Generalitat per decret, com a símbol del seu tarannà dialogant i comprensiu amb Catalunya i el català. Però no podem oblidar que Catalunya suposava el major perill que tenia en aquells moments la "transició suposadament democràtica". I que el que va fer Suárez portant a Tarradellas era posar-se la bena abans que la ferida, és a dir, va obrir la vàlvula de pressió del nacionalisme català per a què l'olla no explotés.

Això sí, es va cuidar molt de no legalitzar Esquerra Republicana de Catalunya. No fos cas que als catalans se'ls anés a mà i es passessin de frenada.

Recentment hem pogut sentir un expolític i gran demagog com Miquel Roca Junyent, com feia referències a la instrumentalització de la figura de Suárez, fent l'ullet al nacionalisme espanyol. Mai he estat més d'acord amb Roca en aquest sentit, però la instrumentalització ha estat per part de tots els llepaculs de la cort borbònica castellana, això si!

dissabte, 25 de gener del 2014

La poca vergonya del Partit Popular.

Aquest cap de setmana hem assistit a la presentació de l'estratègia contra l'independentisme català, que Mariano Rajoy va anunciar fa pocs dies al Congrés dels diputats. De fet no ha suposat cap sorpresa saber que la seva estratègia consistia únicament en l'amenaça, així com el vaticini que als catalans ens caurien totes les plagues bíbliques existents i per existir.

Han desembarcat a Barcelona amb la pedanteria i la xuleria d'aquell que té por al futur que se li acosta i que l'única manera que coneix perquè no se li noti la seva por, és la fugida cap endavant. Lluny de plantejar estratègies intel•ligents per convèncer al 70% de l'electorat català que vol ser consultat, arriben aquí com els hooligans dels falangistes que van mostrar el seu estil en la celebració de la diada oficial a Madrid.

Aquesta gentussa del Partit Popular no se n'ha adonat que estem en ple segle XXI. Que l'Estat espanyol no pinta res a nivell internacional, tal i com ho prova la submissió als designis de la Unió Europea o el que és el mateix de l’Angela Merkel.

Estem veient constantment proves de nerviosisme i de debilitat política en tots els moviments del govern d'Espanya. Hem vist com el ministre Moratinos ha enviat un dossier de 200 fulls a totes les ambaixades perquè puguin contra argumentar les reivindicacions de Catalunya. Quan un ministre d'afers exteriors ha de donar aquestes instruccions als seus ambaixadors, és que aquests no tenen gens clar què és el que han de respondre quan els diferents governs els pregunten què és el que està passant a Catalunya.

Una altra prova d'aquest nerviosisme ho estem veient en la forma en què el Partit Popular està orientant el conflicte català. Ha obert, d'una forma clara i rotunda, la campanya electoral per a la defensa del NO a la independència i, tal com va dir el president de la Generalitat, això indica que ja tenen coll avall que d'una forma o d'una altra hi haurà una consulta a la ciutadania.

Però el que més m'ha indignat de tota aquesta estratègia, és la manca d'ètica i d'escrúpols a l'hora d'utilitzar el dolor de les famílies que han tingut en el seu si víctimes d'ETA. No descobriré la sopa d'all quan afirmo que la sang vessada pels terroristes d'ETA, ha estat un filó de vots que la dreta espanyola (representada pel Partit Popular) ha utilitzat sense cap tipus de vergonya. El que ja passa la línia vermella de la tolerància, és les acusacions que la Camacha ha fet públicament dient que el Partit Popular de Catalunya s'ha sentit amenaçat igual que passava al País Basc. Catalunya mai ha viscut, ni de prop, la tensió ni la pressió terrorista basada en l'ús de la força a punta de pistola. A Catalunya no s'ha vessat ni una gota de sang per defensar el nostre país i la nostra cultura. L'únic moviment que defensava l'ús de la violència "Terra Lliure", mai va tenir la cobertura social que ha tingut i té ETA a Euskadi.

Aquest és el Partit Popular que hem d'esperar d'ara endavant, un Partit Popular que vindrà a casa a insultar-nos, acovardir-nos i, ells creuen que és possible, adoctrinar-nos. Els catalans i les catalanes estem en un punt en què no ens espanta el xoc de trens, així que els recomano a totes aquestes ments tan brillants del Partit Popular, que abans d'amenaçar tinguin clar si les seves amenaces són creïbles, perquè en cas contrari només fan el ridícul.

divendres, 3 de gener del 2014

2014: Catalunya si o si.

A ningú se li escapa que l'any que acabem d'iniciar, marcarà un punt d'inflexió en l'anhel del poble català a reivindicar la seva pròpia idiosincràsia. Aquest any no només anem a celebrar els 300 anys de la capitulació de les forces austracistes i el poble català, enfront de les forces borbòniques de Felip V, aquest any serà el de la presentació internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya.

El mateix govern espanyol, a través del seu ministre d'afers exteriors, ha enviat un document a les ambaixades i consolats amb arguments per neutralitzar el procés sobiranista català amb arguments com que el independència comportaria "un empobriment econòmic segur" i que la "vocació europeista de Catalunya es veuria truncada ". A més, en el manual elaborat pel govern d'Espanya, es nega que hi hagi un "espoli fiscal" sinó que, segons ells, es tracta d'una "contribució a la solidaritat prevista a la Constitució. Però el que sí que està clar, és que el govern espanyol admet i reconeix que té un litigi amb Catalunya, al qual no hi troba solució.

D'altra banda, el govern de la Generalitat ha enviat una carta a tots els líders polítics de la Unió Europea i als caps d'Estat dels principals països del món, en el qual fa una glossa de l'actitud pacífica del poble català, entenent aquest pacifisme com una aposta decidida per governar-se a si mateix i deixar de ser menyspreat i extorsionat pel govern d'Espanya. A més de la carta, Mas també ha inclòs en el seu envio un memoràndum enviat als 27 líders dels Estats de la UE i 45 països més. El memoràndum del departament de Presidència aclareix que la celebració de la consulta és una qüestió política i no de legalitat perquè "cap llei espanyola ho prohibeix". Mas subratlla que el seu Govern sempre ha estat disposat a dialogar, una actitud que ha volgut contrastar amb l'actitud sempre negativa del Govern espanyol.

És clar que el xoc de trens està servit i en tot aquest procés, tots i cada un de nosaltres, com a ciutadans a títol individual, tenim un paper transcendental. A partir d'ara hi haurà una lluita desigual entre un aparell de l'Estat espanyol, amb servei d'intel·ligència inclòs (si és que se li pot dir així), i un govern català asfixiat econòmicament des de Madrid i que l'única arma que té és el compromís de la ciutadania explicitat en les dues últimes edicions de la celebració de la diada nacional de Catalunya.

De moment, la premsa estrangera està descobrint que a Catalunya hi ha una majoria social a favor d'una consulta o un referèndum sobre la independència. El que no acaben d'entendre aquests periodistes estrangers, és l'actitud del govern espanyol d'amagar el cap sota l'ala i fer veure que no passa res. Han estat massa anys de foment d'actituds català fòbiques, tant des de governs del Partit Popular, des de governs del PSOE, que ara es troben en una situació que l'única sortida que els proporciona és la de la negació de la realitat catalana.

Davant d'aquesta situació, ha hagut de ser la pròpia societat civil catalana que mitjançant mobilitzacions ciutadanes, aconseguis crear la pressió suficient com perquè els representants dels nostres partits polítics, es vegin forçats a aparcar les seves misèries partidistes i a prendre decisions en clau d'Estat català. La gent hem passat per sobre de la classe política i els hem enviat un missatge clar i contundent que comencin a treballar, d'una punyetera vegada, en la resolució del conflicte que el nostre país té amb Espanya. La resposta a aquesta pressió ha estat l'anunci de les preguntes encadenades de la consulta i l'establiment del 9 de novembre com a data per a la consulta. El fet de publicar el contingut de les preguntes i l'establiment de la data, han generat una gran dosi de nerviosisme a les Espanyes, ja que es visualitza com a real, allò que fins ara els havien venut com una il·lusió electoral dels nacionalistes catalans.

És ben cert que des de les diferents institucions espanyoles es posaran en marxa campanyes de desprestigi i d'assetjament personal a individus que tinguin certa notorietat en tot aquest procés. Per a això s'utilitzaran referències constants al marc legal existent, que teòricament fou creat per dotar-nos d'un ordre en les nostres relacions, però que a la pràctica servirà per subjugar els anhels del poble català a les directrius d'una Espanya atrotinada. Aquest és just el moment en què es visualitza d'una forma clara que les lleis de tot aquest entramat, tenien com a objectiu encotillar i emmordassar els anhels independentistes dels catalans. Espanya va pensar que d'aquesta manera ho tenien tot lligat i ben lligat, ja que si algú s'atrevís a aixecar-se contra aquestes lleis, la resposta no podia ser una altra que l'enviament de l'exèrcit com sempre havien fet . Però van oblidar un petit detall, ara i avui Espanya està a Europa i només per aquest fet , hauran de ficar-se els tancs per on els càpiguen. El que tinc molt clar és que quan les lleis es converteixen en cadenes, no queda més remei que tallar-les sigui com sigui.

El reguitzell d'esdeveniments que viurem durant aquest any 2014, seran oportunitats que la nostra generació tindrà per canviar la història del nostre poble. Cada generació només té una oportunitat, al llarg de la seva vida, d'incidir en el canvi de la història del seu poble. En aquest cas (més per sort que per desgràcia) ens ha tocat a la nostra generació el poder incidir en els canvis necessaris per a l'autodeterminació. Preparem-nos per una lluita pacífica llarga i dura. Guanyarem-la!