Arxiu del blog

divendres, 12 d’octubre del 2012

El nacionalisme espanyol està pletòric de complexos.

A un mes just de la manifestació de la diada de l'11 setembre, Catalunya ha viscut 30 dies d'autèntic vertigen polític. Era d'esperar que un milió i mig de persones al carrer demanant la independència de Catalunya, havia de provocar un terratrèmol polític a les Espanyes més profundes.

La ciutadania ha perdut la por i, mai com ara, Catalunya està tenint una rellevància excepcional en els principals mitjans de comunicació internacionals, apareixent en les principals portades escrites i encapçalant noticiaris de les principals cadenes de televisió. Sense cap mena de dubte el moment en què es produeixen aquests esdeveniments és excepcional. Espanya està a la corda fluixa i sota una atenta mirada de la comunitat internacional, que mira amb molt escepticisme les maniobres que tant Zapatero, en el seu moment, com Rajoy ara, estan improvisant a cada moment.

La reacció del poble català ve generada per més de 30 anys d'asfíxia fiscal i d'inversions, per impedir que Catalunya desenvolupés tot el seu potencial econòmic, fugint d'aquella autarquia imposada pels 40 anys del dictador feixista, que va convertir a la indústria catalana en un teixit empresarial voluble, poc competitiu i amb una visió miop de l'expansió econòmica de les seves empreses que només contemplava el territori espanyol.

La poca visió política que va tenir Mariano Rajoy el 20 setembre, en tancar la porta als morros a la proposta de pacte fiscal que el President Mas li va posar sobre la taula, ha estat un més dels revulsius que estan provocant la reacció serena del poble català per dirigir-se cap un nou escenari esperançador.

 Aquest posicionament assenyat de Catalunya ha fet que els polítics espanyols (tant els populars com els socialistes) i els mitjans de comunicació al servei d'aquest nacionalisme espanyol tronat, es quedin fora de joc un dia rere l'altre. Hem tingut l'ocasió de veure com Felipe González s'alineava contra l'autodeterminació de Catalunya, amb els mateixos arguments que ho fes en el seu moment José María Aznar. El nacionalisme espanyol comparteix una mateixa idea que és la de destruir l'Estat plurinacional que reconeix la constitució del 78 (a la que tant invoquen) i com a prova d'això només hem de fixar-nos en personatges com: Alfonso Guerra, Esperanza Aguirre, José Bono, Ruiz Gallardón o el mateix Mariano Rajoy . Tots coincideixen en treure el Sancristo Gros com és la Constitució, a la llum. És l'únic argument al qual s'agafen per defensar la suposada unitat d'un Estat en el qual no creuen ni ells.

Sembla que el president dels espanyols té una mala peça al teler. D'una banda tenen la necessitat imperiosa de continuar utilitzant la política del desprestigi de Catalunya i atacs continuats a tot el que faci olor de català, per mantenir la seva quota de vot en les pròximes eleccions gallegues, sacrificant les expectatives electorals que poguessin tenir a Euskadi o Catalunya . És clar que el resultat que podien esperar dels vots de catalans i bascos serà bàsicament testimonial, en canvi a Galícia es juga una majoria absoluta i el continuar sent un bastió Popular en una Espanya revolta.

 Espanya està "Reialment" preocupada pel que està provocant una part majoritària del poble català. No estaven acostumats que se'ls qüestionés el seu "model d'estat". El nacionalisme espanyol havia dissenyat un model nacional i cultural sense cap referent que identifiqués a la resta dels pobles d'Espanya. Aquest nacionalisme és tan pobre com estèril en la seva capacitat de generar adeptes per lo primari dels seus plantejaments. Encara ens estem movent amb el toro d'Osborne, la guitarra andalusa, la bata de cua, la mantellina i últimament "La Roja" com a símbol d'aquest orgull espanyol decadent.

El nacionalisme espanyol va optar pel camí més fàcil a l'hora de recol•lectar un grapat de vots, com ha estat fins ara l'atac sense mesura contra Catalunya i els catalans. El rèdit electoral que han obtingut a Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Madrid, Cantàbria, València i Astúries bevent d'aquest argument electoral, ara pot passar-los factura. Han encès un foc que ara no poden apagar. Els catalans estem dient JA N'HI HA PROU! No estem disposats a continuar sent cornuts i pagar el beure.