Arxiu del blog

dissabte, 10 de març del 2012

La vaga de la desesperació.

Al Govern del Partit Popular, els sindicats li han convocat la vaga general que aquest tenia ja descomptada des de gener. Sense cap ànim de discutir la legitimitat de la majoria parlamentària per prendre decisions, tant Comissions Obreres com UGT han fixat el 29 de març com a data de l'aturada general contra una reforma laboral que els ha agafat en fora de joc.

Aquesta sortida cap endavant dels sindicats majoritaris, és un posicionament desesperat, més propi d'algú que està acorralat i necessita trobar una sortida a la seva falta de lideratge. Això passa per què s'ha produït una desafecció entre la ciutadania i el paper que exerceixen els sindicats en la nostra societat. Segons una enquesta publicada recentment pel diari "El País", més de 2 de cada 3 espanyols creu que aquesta vaga no solucionarà res i dificultarà més la nostra situació econòmica. Aquest és el preu just que els sindicats han d'assumir per la seva falta de lideratge en els dos últims anys del govern del Zapatero.

Crec que la decisió de convocar aquesta vaga general per al 29 març, quan tan sols fa 79 dies de la presa de possessió de l'actual Govern, que va rebre una herència econòmica enverinada, és difícilment justificable, tret que formi part de la estratègia de guerra per mantenir l'actual govern d'esquerres a Andalusia. El soroll de les jornades prèvies a la convocatòria de vaga serà utilitzat com a reclam per mobilitzar l'electorat de PSOE i d'IU, i això, que és una cosa absolutament legítima, no té res a veure amb la reforma laboral.
 
 Des de l'altre costat de la corda, hem pogut veure en les últimes setmanes, com el principal afany del president del Govern ha estat convèncer els socis europeus que el seu programa de reformes és prou dur i que passar-se amb l'objectiu de dèficit és contraproduent . Per a tots dos arguments, una vaga general poc reeixida pot constituir un suport no buscat, que ajudaria al govern dels Populars a donar-se un bany de legitimitat per endurir més les retallades socials després de les eleccions andaluses.

Però, sens dubte, els sindicats encaren pràcticament la convocatòria amb la majoria dels factors en contra. Tot i això, han optat per llançar-se a una aposta en la que es juguen molt més del que sembla. Ells mateixos posen en joc el seu paper en l'entramat social i institucional de la democràcia. Per als líders sindicals una vaga fallida, cosa que té moltes opcions de produir-se, pot suposar el punt de partida per al seu declivi en una societat que ha anat guanyant en heterogeneïtat a mesura que s'allunyava de la simplicitat franquista i que molt probablement farà que els sindicats hagin de replantejar-se temes tan estratègics com: A qui representen?, Quins són els seus objectius? o Quin serà el seu paper en la societat del segle XXI?

El que està molt clar és que la reforma laboral desperta recels en àmplies capes de la població, especialment la assalariada, que tem una total desprotecció de les seves necessitats. Però també és molt ampli el suport als canvis per fer front a la desocupació, especialment entre les classes mitjanes, que veuen l'antiga legislació com una càrrega. Per tant, al meu entendre els sindicats han de prestar molta més atenció a aquesta opinió pública que transcendeix al seu públic habitual i no tenir aquesta visió tan endogàmica de mirar únicament el seu propi melic.