Arxiu del blog

diumenge, 26 d’abril del 2009

La moda dels Pactes d'Estat: el recurs quan no tens cap solució per aportar.


En primer lloc vull disculpar-me per haver estat absent durant 15 dies, sense ser políticament incorrecte. Però he canviat el meu ordinador i això ha fet que hagi retardat les meves opinions.

Vull fer una breu reflexió sobre la necessitat que els polítics tenen de fer crides o proclames, més o menys enceses, per a buscar sortides que permetin guanyar temps a la consecució de solucions als problemes de la nostra societat.

Al meu entendre, els cervells més eminents del nostre país es troben treballant al servei de la iniciativa privada. Entre altres raons perquè el món empresarial té molt clar que per a obtenir bons beneficis, que al cap i a la fi és la missió de qualsevol empresa, necessita disposar dels millors professionals en cadascun dels llocs de treball de la seva estructura corporativa i per tant ha de pagar el que calgui.

Doncs aquesta necessitat tan clara del sector empresarial, no es correspon amb l’accés als llocs de decisió de la classe política. Avui dia per a ser diputat, senador, alcalde d’un municipi o president de qualsevol estat. Els únics mèrits que el candidat haurà de demostrar és la capacitat d’entabanar a l’electorat. Per a qualsevol líder polític pesa molt més la imatge populista que sigui capaç de donar, que els mèrits demostrats en la seva capacitat de gestió o informació.

Les proves les tenim si revisem les biografies d’alguns dels líders polítics més propers, que hem tingut en la breu història democràtica del nostre país. Hem arribat a tenir des de metges frustrats, advocats mediocres, enginyers amb la tesi doctoral per finalitzar o inspectors d’hisenda de províncies, que van reconduir la seva activitat professional a l’àmbit de la política fent de la política la seva professió habitual.

Per tant, si tinguéssim una concepció de la gestió del nostre país com si fos una empresa, a dates d’avui estaríem fotent al carrer a tots els responsables de la gestió.

Casualment tots aquests kracs de la gestió, la prioritat més gran que han tingut és la de blindar el seu lloc de treball, fent estatuts de protecció d’ex alts càrrecs per a garantir el seu trànsit per aquesta etapa de la seva vida.

I, és clar, quan aquestes llumeneres de la gestió han d’afrontar problemes com: les elevades taxes d’atur, la galopant crisi econòmica, la creixent fractura social del nostre país, el caos de la gestió de la dependència o l’estabilitat dels seus governs. No se’ls ocorre cap altra idea que la de clamar al cel implorant un pacte d’Estat, com els famosos Pactes de la Moncloa que van acompanyar el procés de transició democràtica, per a què els permetin guanyar temps i marejar la Perdiu.

En resum podem veure que quan als nostres mediocres polítics no se’ls ocorre cap solució, als problemes que els estan asfixiant, no els queda altres collons que reclamar un Pacte d'Estat que els permeti no fer res i que tot continuí igual com estava. Amb la qual cosa vull entendre que un Pacte d'Estat és un acord entre incompetents, perquè no es posi en evidència precisament la seva incompetència.

Davant aquesta situació plantejo que s’estudiï la possibilitat de privatitzar la gestió de l’estat. Per molt mal que es faci, dubto que es fes pitjor de com es fa ara.