Arxiu del blog

dimecres, 14 d’abril del 2021

La II República com a paradigma d’una renaixença escapçada.

Tal dia com avui, el 14 d'abril de 1931, fa 90 anys, Espanya va intentar donar un salt al futur per fugir d'una estructura de país ancorat en una monarquia corrupta, que mantenia una organització de la societat amb una estructura gairebé medieval: als pobles encara manaven el cacic local, l'alcalde i el capellà. És justament per això que amb la proclamació de la II República s’aspirava a un procés de transformació, generant un canvi que col·loqués al país com una de les democràcies més avançades del moment. Cada 14 d'abril és especial per als que ens sentim republicans, però el d'aquest any ho és potser una mica més, amb una monarquia borbònica esquitxada per la corrupció una altra vegada i el els valors republicans en alça als carrers.

L'arribada de la República, al 1931, va fer créixer l'esperança massiva de deixar enrere la incompetència i la corrupció sustentada per la monarquia de l'època, més interessada a crear entramats corruptes, que en estructurar un país que posés a l'interès comú com a centre d'organització social. La breu etapa republicana va ser un dels períodes més esperançadors de la història moderna d'Espanya, i per això possiblement també va ser dels més tergiversats. Cal separar, com qui diu, el gra de la palla per recordar-la tal i com era, i així poder entendre el seu llegat per fer-li justícia.

Era obvi que, partint del model d'aquell estat corrupte, el nou projecte republicà reformista, necessitava molt més temps per desenvolupar-se. Les reformes econòmiques, socials, polítiques, culturals i de règim de família que van impulsar les esquerres eren una autèntica declaració de guerra per les classes que sustentaven el "statu quo" econòmic i social heretat de la monarquia corrupta d'Alfons XIII.

Aquesta nova organització de l'Estat, molt més rupturista amb els privilegis d'una oligarquia que s’havia mantingut en el poder durant segles, va irrompre amb propostes tan actuals com la defensa dels drets de la dona. Aquests exemples paradigmàtics van acabar sent intents insuficients de posar en marxa les reformes promeses per part dels governs republicans. Sense oblidar que les resistències de les forces conservadores com: l'oligarquia econòmica, l'Església catòlica i una part de la cúpula militar, no estaven disposats a renunciar als seus privilegis.

Quedava molt clar que les reformes econòmiques, socials, polítiques i culturals que van impulsar les esquerres implicaven tensar la corda amb la cúpula del poder econòmic i social amb la monarquia al capdavant. Concretament tres millores clau com: la reforma agrària, la del sistema de relacions laborals i la del sistema educatiu suposaven un punt d’inflexió massa radical pel règim. Aquesta revolució suposava un terratrèmol polític i social que sacsejava els grups de poder existents en aquell moment. Amb la República es donava pas a un sistema en què els espanyols deixaven de ser súbdits d’un règim medieval, per passar a ser ciutadans de ple dret.

Les oligarquies defensores de la "madre pátria", van evidenciar la ferma convicció de frenar el creixent anhel transformador que envaïa els carrers. Tot i que l’antic règim no van tenir més remei que acceptar el canvi en un principi, tot seguit van començar a conspirar contra la República i, com que per la via democràtica no van poder acabar amb moviment republicà, ho van acabar fent per la via dictatorial amb un cop d’Estat militar que va derivar en la guerra civil.

Si una part de la societat van voler mutar la pell de país, els poders fàctics es van posar ràpidament a teixir estratègies comunes per desmantellar l'esperit reformista. Tota aquesta combinació d'ambicions socials va suscitar l'oposició fèrria de l'Església, de la cúpula militar, els cacics latifundistes, la burgesia industrial i els banquers.

Davant d'aquesta evolució social, es va crear una aliança conservadora molt forta que va exercir tot el control en els mitjans de comunicació de l'època, invertint molts diners en posar les màximes dificultats possibles per al desenvolupament dels valors republicans. Amb la qual cosa, la dreta va arribar a la conclusió que una esquerra unida guanyaria les eleccions de 1936 i que, davant d'això, l'única solució per als seus interessos era subvertir l'Estat democràtic i de dret amb un cop militar que acabés amb la II República.

La dreta inicia una campanya d'intoxicació contra els valors d'una II República incipient, provocant als anarquistes, que van veure en la República una continuació de l'anterior sistema corrupte i igual de nociva que la monarquia borbònica. Frustrant als seguidors dels partits d’esquerres, la qual cosa acaba repercutint en una fractura de la coalició que va afavorir la victòria electoral de les dretes a les eleccions de 1933, desmantellant d’aquesta manera les reformes, iniciant una contrareforma que intensifica les divisions socials. L’enrenou social i polític, escalfa els carrers i és l'excusa perfecta perquè la dreta acusi la República de ser incapaç de mantenir l'ordre públic, justificant d'aquesta manera la necessitat d'un cop militar.

La veritat és que la II República aspirava a dur a terme una profunda modernització del país amb: la reforma agrària, l'establiment d'un nou marc de relacions entre l'Església i l'Estat o la reforma militar, però de manera molt especial una reforma educativa que afectés a tots els nivells de l'ensenyament. Creant escoles, formant mestres, promocionant un ensenyament laic i mixt. Però un Estat que tenia a la població sotmesa amb un analfabetisme imperant, no podia permetre que s’obrissin les finestres de l’Estat perquè entressin aires reformistes i democràtics. Tot el llegat de la II República va ser  ampli, però els 40 anys de dictadura franquista, i la seva repressió sobre els partits i les organitzacions que van proclamar la República, han portat a l'oblit d'aquests èxits.

La II República va ser la primera institució que va acabar restablint les llibertats i drets en el sentit més ampli com: el sufragi universal, el masculí i sobretot el femení, va modernitzar l'Estat concedint les autonomies a Catalunya i Euskadi, va voler sotmetre l'exèrcit al poder civil.

És justament per tots aquests avenços que es van aconseguir, que em pregunto si només és pura nostàlgia. Em nego a renunciar a la reconquesta dels valors republicans i la seva plasmació en aportacions en camps tan diversos com la cultura, l'economia, el món del treball o la política. Recuperant els principis ètics en els quals es van assentar aquests valors, i que avui tant necessitem. No podem oblidar el paper que van jugar les dones en la vida social, cultural i política, ni els avenços que es van dur a terme en el terreny educatiu que s'assemblen poc amb la realitat dels anys trenta. Però el que ningú pot posar en dubte és la immensa tasca realitzada en la construcció d'una societat d'homes i dones lliures i iguals.

La II República va ser l'intent de el poble espanyol de lluitar pels seus drets i conquerir la seva plena ciutadania. Per tant, crec que el millor homenatge que podem fer a la II Republica és tornar-la a proclamar.