Arxiu del blog

dissabte, 4 de juliol del 2009

La crisi com excusa en alguns Centres Especials de Treball.


Els Centres Especials de Treball són i han de funcionar com qualsevol empresa, podent adoptar qualsevol forma jurídica (associació, fundació, societat limiteu, etc…) l'objectiu principal de la qual no pot ser altre que el de proporcionar als treballadors amb algun tipus de discapacitat, la realització d'un treball productiu i remunerat, adequat a les seves característiques personals i que faciliti la integració laboral d'aquests en el mercat ordinari de treball.

Aquesta modalitat de figura empresarial, neix de l’anomenada LISMI, Llei 13/1982 de 7 d'Abril, d'Integració Social dels Minusvàlids. En aquesta llei es preveia la creació d'un tipus d'empreses que com discriminació positiva per a la incorporació de persones amb discapacitat al món laboral, establia una sèrie d'incentius, regulats en l'Ordre del Ministeri de Treball i Assumptes Socials de 16 d'octubre de 1998, tals com:

- Subvenció del 100% de la Seguretat Social.
- Subvenció del 50% del Salari Mínim Interprofessional.
- Subvenció per a inversió, de fins a 12.020,24 euros per a la creació d'un lloc de treball indefinit.
- Subvenció per a la contractació de tècnics destinats a les Unitats de Suport a la Inserció.


Aquest és el model típic que moltes associacions i entitats de persones amb discapacitat van optar per crear des de l'any 1982, que es va aprovar la famosa LISMI. Eren els anys de les vaques grasses, l'objectiu era crear un model d'empresa que es dediqués a una activitat amb un baix valor afegit, la qual cosa facilitava la contractació de persones amb discapacitat intel·lectual.

Aquestes mateixes entitats (majoritàriament del sector de la discapacitat intel·lectual) van establir un conveni laboral, realitzat evidentment per Gerents (a partir de 35.000 euros anuals) i Càrrecs Intermedis, en el que es van cuidar d'establir uns mínims salarials per als Càrrecs Intermedis i Gerents, per sobre de la mitja dels convenis laborals. En canvi aquest mateix conveni de centres Especials de Treball del sector de les persones amb discapacitat intel·lectual, preveu unes remuneracions laborals per a les categories de peó per sota de la mitjana d'altres convenis.

Així i d'aquesta manera, s'asseguraven que la seva principal font d'ingressos, que eren les activitats de peonatge, es mantenien a uns preus raonables per a garantir la viabilitat del model empresarial. I com aquest model tenia una bona quantitat de subvencions per al seu funcionament i la mà d'obra de peó era barata, garantia els beneficis suficients per a poder pagar uns salaris molt més elevats en els càrrecs intermedis i gerents. Doncs bé, aquest model de gestió se’n ha anat a la merda amb la globalització dels mercats i la deslocalització a països on les manufactures son més barates i amb un baix valor afegit en la seva elaboració.

Ara surten tots els ayatolás dels Gerents d’aquests centres anunciant un apocalipsi per al col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual. Anunciant als quatre vents els milers de persones que s'estan quedant sense treball per culpa "de la crisi i de la falta d'ajudes de l'administració".

Però “curiosament” mai reflexionen sobre si aquesta situació crítica que està passant, és deguda a la falta de previsió dels seus gerents perquè no han diversificat en els nínxols de negoci de les seves empreses, o perquè el model de gestió que tenien basat en la producció de mà d'obra barata, ja no pot sostenir la càrrega del cost tan elevat dels càrrecs intermedis i els gerents.

En comptes de plantejar-se si una bona part de la culpa és deguda a la ineptitud dels dirigents d'aquestes empreses protegides, probablement és més fàcil donar la culpa a la crisi i pressionar a l'administració amenaçant amb treure a les persones amb discapacitat intel·lectual al carrer. Probablement fent-los ostatges de les reivindicacions dels seus dirigents. Tot plegat molt deplorable.

dimecres, 1 de juliol del 2009

S'atansa el moment de la veritat: el finançament de Catalunya i la constitucionalitat del nostre estatut.


Crec que passarem un estiu calentet políticament, ja que en un mes i mig s'han de resoldre les dues grans incògnites que pengen en el futur del poble de Catalunya.

Sembla ser que el Zapatero no té encara resolt el tema del finançament que li correspon a Catalunya, segons el que estableix l'Estatut d'autonomia aprovat al 2006. És evident que la resolució d'aquesta incògnita és la pedra de toc que orientarà les línies polítiques catalanes en el futur més proper.

L'Estatut de Catalunya marca una dada objectiva sobre el total de l'import que l'estat central ha de retornar a les arques de la Generalitat. Sobre aquesta dada objectiva hi haurà interpretacions positives i negatives sobre la forma i el fons d'aquest finançament. Amb el que tinc la sensació que els partits polítics de l'actual arc parlamentari de Catalunya, estan començant a preparar les seves maquinàries político electorals, en previsió de com es vagin desenvolupant els fets aquest estiu.

Està clar que si el finançament s'acosta al que preveu l'Estatut de Catalunya, José Montilla i el Partit Socialista de Catalunya afrontarà un final de legislatura dolça i amb grans expectatives per a afrontar les eleccions de finals del 2010. En aquest supòsit, tant Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Republicana de Catalunya haurien de lluitar per capitalitzar el protagonisme d'un èxit negociador, que en principi la ciutadania atorgarà als socialistes.

Si el finançament es queda molt lluny del que preveu l'Estatut de Catalunya, Iniciativa i Esquerra Republicana abandonaran el vaixell a tot córrer per a reposicionar-se en la futura campanya electoral autonòmica.

El mateix conte es pot aplicar a Convergència i Unió. Ja que si el sostre de finançament és el previst a l'Estatut, haurien d'organitzar una campanya electoral molt imaginativa per a fer enfosquir l'èxit socialista i molt probablement tinguin moltes possibilitats de continuar quatre anys més en l'oposició. Sent necessari plantejar-se una reorganització de cadascun dels dos partits (líders inclosos) i una reformulació de la coalició, si és que es dóna el cas. Si el finançament obtingut no és la previst a l'Estatut, Convergència i Unió té el camí pla per a arribar a la Plaça de San Jaime.

Tampoc vull oblidar el posicionament que el Tribunal Constitucional ha de fer durant el mes d'agost. Arribat el moment de la veritat, per fi sembla que sabrem, si el TC s'atreveix a retallar l'Estatut després que aquest hagi estat aprovat a les Corts Generals i en referèndum pel poble de Catalunya. La veritat és que jo no tinc molta confiança en aquest succedani que tenim de TC que aquesta ple de feixistes, al meu entendre crec que ja ha decidit la sentència. Cal veure amb l'espantall que tenim de TC aquí Espanya, que després dels seus magistrats fent el gos i polititzar el cas durant tres anys, per fi sembla que donaran el veredicte que passarà a l'anul·lació de dos articles, el 102 que anul·larà l'obligació de saber català per a exercir la carrera judicial a Catalunya (lluint un corporativisme monumental) i l'articcle 78, que el Defensor del Poble podrà actuar a Catalunya, passant-se pel folro la figura homònima que existeix a l'organització política de Catalunya.

Penso que la mutilació estatutària que amb tota probabilitat tindrem, unirà els posicionament de les organitzacions polítiques amb representació parlamentària a Catalunya. Però si a aquesta situació crítica afegim les derivades que podrà produir-se del finançament de la Generalitat i la situació de crisi profunda que estan vivint la societat catalana, se'ns planteja un coctail difícil de pair i de repercussions impredictibles.

Però malgrat tot vull desitjar-vos unes bones vacances. Si més no, aneu rumiant a qui votareu.