Arxiu del blog

dissabte, 12 de juliol del 2008

Si un partit polític està a l’oposició, vol dir que ha perdut i necessita moure’s en els seus posicionaments.

Recentment vam poder veure un gir al centre del principal partit de l’oposició a l’Estat espanyol. El seu líder creia necessari moure’s dels principis que li havien imposat des del nucli dur liderat per l’Aznar des de la FAES.

Doncs bé, en el XV congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, l’Artur Mas ha anunciat un gir del partit cap a posicions més sobiranistes pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya.

Aquest gir polític només pot entendre's en una clau de competència directa amb Esquerra Republicana de Catalunya. Això vindria a ser com allò de… A veure qui la fa més llarga!!! És com si els diguessin als republicans… Sí vosaltres sou sobiranistes, nosaltres serem sobiranistes i mig.

Com que no entenc de política, no se si aquesta és la millor estratègia per a consolidar una quota del mercat electoral, esgarrapada als republicans.

Segons es publica en una notícia apareguda en "El País Digital", en el mateix congrés s’ha clamat per instigar una ruptura de la federació amb Unió Democràtica de Catalunya. Sembla que Mas està repartint avisos del que pogués succeir en un futur no molt llunyà, ja que dintre del partit té alguns corrents de certa importància que desitjarien trencar amb els democristians.

Però si ell vol ser President de la Generalitat i liderar el projecte que ell denomina com "La casa gran del catalanisme", ha d’anar amb molt de compte perquè això no es converteixi en "La casa de la pradera".

Jo penso que l’Artur no ho té tan clar això de la ruptura. És evident que els principis que van motivar la creació de la federació de CIU fa 30 anys, han canviat de forma radical. Llavors Convergència tenia un líder sòlid (el padrí) i els democristians estaven ben organitzats, encara que no eren grans multituds.

Si es plantegés una ruptura d’aquesta federació, crec que ajudaria a posar les cartes destapades i deixar clar qui és qui avui en política.

Convergència, a priori, tindria una quota de militants i simpatitzants molt més gran que Unió. Però hauria de competir per la franja sobiranistes amb els republicans i amb el handicap de tenir un líder al que li costa ser popular.

Unió arrencaria com a partit minoritari i amb una quota electoral imprecisa, però en principi bastant inferior a la de Convergència. En canvi, tindrien un líder que segons les enquestes, del Centre d’investigacions Sociològiques, és molt més sòlid i popular que l’Artur.

En definitiva penso que probablement aquesta possible ruptura de la federació ajudaria esvair moltes incògnites polítiques. Podríem veure qui la fa més llarga llavors…. Tinc curiositat.

Lo Bep.

dilluns, 7 de juliol del 2008

A la llotja el preu del porc s'estabilitza, en canvi el de certs pseudo intel·lectuals cau en picat.

No fa molt que es denominava nacionalistes als simpatitzants de partits polítics de tendències territorials. Per dir-lo d'alguna manera amb un caire provincià.

Fins a aquí ho entenia tot, els uns eren els bons, o sigui el setè de cavalleria, i els altres eren els dolents, o sigui els indis toca collons que es creien diferents per dur quatre plomes.

Però en ple inici d'una crisi econòmica de dimensió desconeguda, una llei de dependència digna de regir-se pel codi Penal i amb uns polítics que sembla que entenen de tot i no tenen ni puta idea de res. Va i guanya la lliga de futbol el Reial Madrid, la selecció espanyola de futbol gana la Eurocopa, Fernando Alonso continua erigint-se com emblema de l'Espanya cañí i Rafa Nadal (arquetip de jove espanyol) i guanya el torneig de Wimbledon, i un grup d'espanyols de bé (encapçalats per celebritats intel·lectuals en decadència) difonen un manifest en defensa de l'orgull espanyol i de la seva llengua.

De cop s'han aparegut davant meu en un període de 90 dies, més o menys com una lletra de canvi, unes multituds en defensa d'aquest orgull patri de l'Espanya "Una, Gran i Lliure".

Una.- Afortunadament és cert, dic afortunadament per què si n’hi hagués massa com aquesta, l'embolic aquest no arreglava ni Déu.

Gran.- És cert si la comparem amb Andorra o que prenguem com referencia la llista de països amb l'índex més alt d'atur d'Europa. Aquí ocupem el segon lloc en nombre de desocupats.

Lliure.- Com va demostrar la justícia espanyola al condemnar a persones que cremaven les fotografies dels Reis d'Espanya. Si home! aquests que mantenim entre tots i ningú sap perquè. O com es va demostrar més recentment en un acte suprem d'expressió de llibertat, quan el principal partit de l'actual oposició al Parlament espanyol va designar a dit la seva candidata al territori Comanche de Catalunya.

Aquest nacionalisme espanyol aparegut d'entre les pedres, amb les gestes esportives i la intervenció de llumeneres intel·lectuals caigudes en desgràcia des de fa anys (és que els estralls al llarg dels anys passen factura) amb el manifest que vol evitar la desaparició del castellà en el territori espanyol.

Al final, amb totes aquestes cortines de fum esportives i pseudo intel·lectuals, estem amb l'aigua al coll amb samarretes vermelles i manifestos blaus. País de pandereta!!!

Lo Bep.