Arxiu del blog

dissabte, 31 de maig del 2008

És oberta la veda per a la cassa del banyut del Bruc.

Hi ha molta gent que en ple segle XXI defensa la inmortalització de l'emblema comercial de la casa Osborne, que ja va ser indultat per la llei de carreteres com a signe d’espanyolitat i identitat nacional.

Llavors va ser el propi Tribunal Suprem qui va decidir polititzar aquesta imatge comercial com icona referent d'una Espanya "Una, Grande y Libre". D'aquesta forma els estrangers que visiten Espanya poden gaudir de la majestuosa silueta del banyut animal.

L'especial i pròxima relació establerta entre dos símbols nacionals com són el banyut del Bruc i la muntanya de Montserrat, han fet que s'hagin convertit en dos símbols antagònics. Això ha generat que hagin aparegut divertiments com l'assetjament i enderrocament del banyut del Bruc.

Aquest animal ha passat per les mil i una enbèfies com:

- Pintar-lo tot de color rosa, com a antídot contra la seva virilitat per a així desafinar un dels valors de l'Espanya profunda.

- Tallar-li els collons. Més o menys en la línia de
l'actuació anterior.

- Transformar-lo en una vaca holandesa. Amb el mateix
desig de ridiculitzar la seva masculinitat.

- Pintar-li tota una senyera estelada. En un intent absurd de catalanitzar una icona que es del tot incatalanitzable.

- Enderrocar-lo o mutilar-lo en multitud d'ocasions. Amb
una voluntat manifesta d'eliminar del paisatge Montserratí una imatge considerada antinatural.

En tot aquest sidral, diferents grups com els autodenominats Germanor Catalana La Bandera Negra i l’Escamot del Bruc, han reivindicat en diferents ocasions les auditories dels martiris del banyut del Bruc.

Per a sorpresa de tots, la setmana passada va ser restablida la figura del banyut, gràcies a la voluntat d'un grup de veïns de Masquefa, liderat per Guillermo Acosta (propietari d'una ferreteria), que veien ferit el seu sentiment d’espanyolitat i pel seu compte i risc van decidir tornar a aixecar la figura de l'insigne animal.

Des d'aquest blog vull felicitar don Guillermo per la seva iniciativa, ja que amb la seva actuació ajudarà a apartar als nostres joves dels vicis en els quals cauen per avorriment, i els motivarà a tornar a reorganitzar els seus escamots d'identitat nacional, per a teixir una altra trama contra el banyut.

Per tant. Vinga nois i noies que el banyut us està esperant.

Lo Bep.

dilluns, 26 de maig del 2008

Esbroncada d'ASPID als polítics pel retard en la dependència.

Aquest és l'article que va publicar el diari Segre, sobre la meva intervenció en la cerimònia d'atorgament dels XI Premis ASPID.

Com es pot observar, els mèrits dels premiats no són notícia. Sempre es pren com a notícia el més gruixut perquè atregui l'atenció.

Que hi farem!!!

Val a dir que tant la Mútua Intercomarcal, com l'Obra Social de Caja Madrid, com la trajectòria esportiva de l’Albert Llovera i sobretot el treball realitzat per la Universitat de Lleida, tenien mèrits més que suficients per a ser titulars de la notícia.

Ja sabeu que no és notícia que un gos mossegui a un home, però si que ho és que un home mossegui a un gos.

C’est la vie….

Lo Bep.

"Esbroncada d'ASPID als polítics pel retard en la dependència".

Ara que els tinc aquí a tots, vull cantar-los les quaranta. Amb aquestes paraules va esbroncar ahir Josep Giralt, president d’Aspid, la nodrida representació de polítics que es van donar cita en l’onzena edició de l’entrega de premis d’aquesta entitat, que es va celebrar a la UdL.

Tots celebrem l’aprovació de la llei de dependència, però avui hi ha frustració. Entenc les pujades d’adrenalina abans d’unes eleccions, però no quan afecten els col·lectius més vulnerables, va apuntar Giralt, que va reclamar una planificació més concreta per pal·liar la desorientació i una revisió del text. Per la seua part, el conseller de Governació, Jordi Ausàs, va reconèixer que l’aplicació s’està fent molt lentament i l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, va assegurar: Giralt ha fet molt bé a estirar-nos les orelles.

Diari Segre. 24-05-2008.

diumenge, 25 de maig del 2008

L'accés a la universitat com a primer pas per a una plena integració social.

L'equiparació d'oportunitats i la incorporació de les persones amb discapacitat al món laboral duu implícit que, si així ho desitgem, puguem rebre una formació universitària per a competir, en termes d'igualtat, amb la resta de la societat.

Segons l'estudi realitzat sobre 'Drets Humans i Discapacitat a Espanya. Informe de situació', elaborat per Leonor Lidón Heras, només el 2 per cent dels estudiants espanyols que tenen alguna discapacitat accedeix a la universitat i el 40 per cent dels que realitzen aquests estudis universitaris els desenvolupen a través de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED, majoritàriament degut a les dificultats d'adaptar la seva currícula a les seves necessitats de suport.
Per a qualsevol persona és de cabdal importància la formació superior, amb la finalitat d'assolir una major presència en els llocs de rellevància i de presa de decisions. Doncs en aquest sentit, ho és molt més per a les persones amb discapacitat, atès que tenim un ventall molt més reduït d'oportunitats d'accés al mercat laboral ordinari. Per tant, penso que és fonamental per a això que s'estableixin unes línies d'actuació clares i precises dintre dels Centres d'Informació i Promoció a l'Ocupació de les Universitats per a la promoció de titulats universitaris amb discapacitat.

Per a aconseguir un augment significatiu del percentatge d'estudiants amb discapacitat, que s'incorporen al món universitari, és d’un importància estratègica la formació dels professionals que atenen als estudiants amb discapacitat en les Universitats, ja que el millor servei que se li pot donar a un estudiant amb discapacitat en el desenvolupament dels seus estudis universitaris, és el d'una atenció personalitzada en funció de les seves necessitats acadèmiques i personals. És, per això, una necessitat de primer ordre que aquests professionals estiguin bé formats. Sense oblidar en cap moment la necessitat de disposar de totes les infraestructures i serveis universitaris lliures de barreres arquitectòniques.

Pel que fa al reconeixement de drets, aquests ja vénen establerts en lleis com: Llei d'integració Social dels Minusvàlids, Llei Orgànica d'Universitats o la mateixa Llei d'integració Social dels Minusvàlids. Encara que totes elles són molt generalistes, amb poc contingut i concreció, el que requereix d'un desenvolupament normatiu o bé, d'una major concreció per a poder dotar d'eficàcia els drets reconeguts a les persones amb discapacitat.

És per això que crec que garantir la igualtat d'oportunitats per a realitzar estudis universitaris és un primer pas per a la no discriminació de les persones amb discapacitat en l'accés a una ocupació qualificada i posar totes les facilitats perquè cada individu pugui desenvolupar les seves pròpies opcions de vida.

Per tant hem de tenir en compte que més enllà de la legislació de suport, encara són molts els murs que hem d’enderrocar per a aconseguir ser ciutadans amb plenitud de drets a la pròpia comunitat universitària. I és que les barreres arquitectòniques són només una part de les moltes dificultats que hem de salvar; les actituds familiars de sobreprotecció, la tipologia de les adaptacions curriculars, l'autoestima de l'alumne amb discapacitat durant el procés educatiu, les barreres psicològiques, la metodologia aplicada, són només dificultats que s’afegeixen a l'esforç diari d'adaptar-se a uns requeriments de la societat per a facilitar l'accés a la vida activa i, en aquest cas, a la vida universitària.
Lo Bep.