Arxiu del blog

dissabte, 30 de setembre del 2017

Catalunya no paga traïdors.

Estem a menys de 24 hores perquè tot el poble català puguem exercir el nostre dret de votar. Estem davant d'un final d'etapa de les relacions entre Catalunya i Espanya. A partir de demà res tornarà a ser el mateix, les profundes ferides obertes a la societat catalana i espanyola faran molt difícil qualsevol acostament a propostes inspirades en terceres dies o somnis federalistes.

El conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya ha estat objecte d'una utilització electoral del govern del Partit Popular, després que se'ls va acabar la beta del terrorisme basc, en la qual el govern post franquista del Partit Popular utilitzava la sang vessada per les víctimes d'ETA per tenir un enemic comú que cohesionés Espanya. L'anticatalanisme ha estat l'alternativa que el govern espanyol ha obert després de l'extinció d'ETA. Per a aquesta nova etapa calia exacerbar a la societat espanyola amb la por a la secessió unilateral de Catalunya. Començant per la retallada a l'Estatut el 2010 utilitzant un Tribunal Constitucional sens dubte il·legal, passant per retallades a les competències de la Generalitat, fins a la utilització corrupta de la justícia per atacar qualsevol intent de consulta referendària.

Després de tot aquest argumentari anticatalanista, de res han servit l'avís del president Montilla de la desafecció que vivia Catalunya en relació a Espanya, del gran error que es cometia amb la persecució lingüística del català, que el dèficit fiscal es convertia en dèficit social a la societat catalana, de la manca o d'infraestructures per al creixement econòmic de Catalunya, o de l'injust finançament català. L'obsessió del govern de Madrid no era altra que asfixiar l'economia i el govern de Catalunya, per terra, mar i aire. Amb l'únic objectiu de retrocedir en les competències autonòmiques i fer realitat el vell anhel del franquisme de fer desaparèixer la cultura i la llengua catalana.

La resposta del poble català ha estat unitària i transversal, donant suport a les opcions polítiques que proposaven la independència com a camí. Aquesta ventada sobiranista s'ha endut qualsevol indici de contemporització i doble joc. Vull recordar la desaparició de CiU, la desaparició d'Unió Democràtica, el canvi radical de Convergència a aspiracions independentistes amb un nou nom, la desaparició de l'ànima sobiranista del PSC transformant-se com la delegació catalana del PSOE o l'esclat en mil bocins del que va ser ICV.

Després del Big Bang polític català, l'esquerra catalana s’ha afanyat a ocupar els diferents nínxols de mercat que han deixat el PSC i ICV. És precisament algun d'aquests trossos, com els "Comuns", que han volgut continuar contemporitzant en el debat que suposa l'eix nacional. Alguns líders i lideresses com l’Ada Colau, un cop han accedit al poder han anat donant cops de timó al ritme que l'evolució política i la pròpia societat els exigia. No hi ha més que recordar la negativa inicial de l'ajuntament de Barcelona a cedir espais per als col·legis electorals i el canvi propiciat a corre cuita pels esdeveniments de les dues últimes setmanes.

La societat catalana s'ha guanyat el dret que d'una manera clara i decidida ens mirem a la cara, per a reconèixer-que "no som espanyols que vivim a Catalunya", sinó tot el contrari "som catalans que hem viscut a Espanya".

Per tant, em veig obligat a recordar que no són fiables aquelles veus que han callat, fins a dia d'avui, mentre ens "destrossen la sanitat", ens asfixien econòmicament i ens conulquen drets fonamentals, per donar-nos nous fulls de ruta en forma de terceres vies o somnis federalistes per teixir nous acords per tornar a encaixar Catalunya a Espanya. Avui ja no em mereix cap credibilitat pel fet d'atorgar callant durant tant de temps.

És per això que els Comuns han experimentat en carn pròpia en la seva època d'ICV i en carn aliena en els seus contrincants polítics, que les catalanes i els catalans ja no compren jugar a la "Puta i la Ramoneta". La ciutadania catalana vol posicions clares i definides en contra o en favor de la independència.

Com deia una representant de la CUP, el poble català no oblida. Catalunya no paga traïdors. Que tot món voti lliurement, però demà tots a votar!

divendres, 29 de setembre del 2017

La conculcació de drets com a resposta.


La convocatòria del referèndum del 1 d'octubre està suposant una autèntica ITV per al sistema democràtic espanyol. De tothom era conegut que el període de transició a un suposat Estat democràtic, no ha estat altra cosa que l'acció de disfressar el postfranquisme per garantir la seva pervivència després de mort del dictador.

La burgesia espanyola i la catalana, que tenien la paella pel mànec durant tota la dictadura franquista, no estaven disposats a renunciar a la seva posició privilegiada i els drets de cuixa que havien tingut abans. Les quatre grans famílies espanyoles que es repartien els latifundis a Andalusia i a l'altiplà estepari o el control de les principals empreses del país, recolzaven una dictadura que llanguia per moments. Així doncs, la seva principal obsessió va ser la de disfressar com a sistema democràtic el que havia vingut sent una dictadura en tota regla.

Per realitzar aquest joc de mans era necessari disposar de les eines que permetessin rentar la imatge de la dictadura. Per tant, el disseny d'una Constitució feta a punta de pistola era la primera arma que el postfranquisme necessitava. Alguns "Pares de la Constitució" van advertir, més d'una vegada, que cada article que consensuaven havien de passar-ho pel Consell de militars que estava reunit a l'habitació del costat.

Per tant, amb una Constitució feta sota l'amenaça dels militars franquistes, estava molt clar que la Constitució del 78 només seria la salvaguarda que el franquisme es mantingués viu com a garant dels drets dels que avui vénen a ser el "Club de l'Ibex 35 ".

Així doncs, no ens ha d’estranyar que el partit líder en corrupció (amb el major nombre d'imputats i de casos oberts a Europa), tingui el més mínim indici de vergonya per: violar domicilis sense ordre judicial, detenir persones sense cap autorització, amenaçar periodistes, tancar mitjans de comunicació o proferir amenaces des de Madrid per acovardir la societat catalana.

Seguint en la mateixa línia argumental, el govern espanyol ha passat totes les línies vermelles hagudes i per haver a l'hora de defensar la separació de poders. Hem vist com fiscals feien d'advocats defensors per a la família reial o com la Fiscalia General de Catalunya assumia funcions de jutge per ordenar les actuacions de la policia judicial i d'aquesta manera poder desarticular la direcció dels Mossos d'Esquadra.

Així doncs, aquests últims mesos hem assistit a un espectacle que soscavava tota la credibilitat del sistema judicial a Espanya. Podíem veure com cada divendres després de la reunió del Consell de Ministres del Govern d'Espanya, el portaveu del govern apuntava les acusacions al migdia i a la tarda el Fiscal General de l'Estat les executava sense ruboritzar-se gens ni mica. Al més pur estil d'una monarquia de pa sucat amb oli.

Aquest proper diumenge 1 d'octubre tots els catalans i les catalanes tenim una llista de tasques per fer: primer sortir al carrer per ser dignes de la nostra nació, segon anar a un col·legi electoral per expressar la nostra opinió de forma lliure, tercer mostrar a tota la comunitat internacional que Catalunya no es sotmetrà a l'estat de setge que li està imposant el govern d’Espanya i per finalitzar defensar l'opció d'un estat democràtic exercint el dret a triar.

El govern d'Espanya haurà d’assumir que pertany a la Unió Europea i que haurà d'ajustar-se als paràmetres democràtics que regeixen a Europa. Un cop més, Catalunya ha tret la careta al postfranquisme i els ha posat en evidència davant del món.