Arxiu del blog

divendres, 3 d’octubre del 2008

La mirada profunda del Quim.


Quan el Quim està emprenyat, és quan sintetitza d'una forma molt clara i en entenedora la realitat que envolta al nostre col·lectiu.

Com em consta que tinc el seu permís, vull posar-vos un enllaç al post titulat "Estimada Carme" què publica en el seu bloc sobre el desencantament dels coixos amb la llei de la dependència.

Comparteixo amb ell l'anàlisi que fa de la relació entre els polítics que gestionen la dependència i les persones que requereixen les inversions necessàries perquè tot això funcioni.

Una vegada més, els milions d'euros que s'exhibeixen en les rodes de premsa oficials contrasten amb el rostre real de la discapacitat, el desencís o la pobresa pura i dura. Que delaten una evidència que comença a ser preocupant, com sembla delatar-lo l'absència d'un consens global suplerta per gestos de voluntarisme on ja a ningú se li escapa el caire electoralista de cada proposta.

En aparença, res més lloable que els Governs central i autònom competeixin per extremar la seva eficiència. La sospita, però, es manifesta quan surt de l'escenari de la batalla política, sempre quallada de magnífics balanços de resultats, i s'acosta a la realitat del milió de persones depenents que en diferent grau esperen l'ajuda dels poders públics en aquest país.

Suposo que el que pretenen es relegar-nos a la condició de criatures que sobrevivim a recloses a les nostres llars o en centres assistencials, però també exclosos de la construcció del nostre futur, és un exponent del silenci que genera la nostra mala consciència quan qualsevol política social s'emmascara en l’oratòria de les grans xifres per a evitar enfrontar-se cara a cara, i cas per cas, amb el rostre real de la dependència.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Si ajudem als americans a pagar la crisi, sortirem abans.


Vagi per davant que no tinc ni idea d'economia, però precisament per això sóc una de les persones més indicades per a parlar de macro economia, com a mínim si escolteu a alguns tertulians als mitjans de comunicació veureu que tinc raó.

Segons sembla, estem davant d’una crisi econòmica de collons i tot per culpa de les hipoteques subprime (d'alt risc). Per que segons sembla les classes mitges i les classes baixes americanes han volgut estirar més el braç que la màniga.

A Espanya diuen que la borsa s'ha enfonsat avui un 3,88%, la cinquena major caiguda de l'any, arrossegat pel pessimisme dels inversors davant les intervencions de salvament de bancs europeus.

Per la seva banda, el Banc de Santander, entitat presidida per Emilio Botín (el cognom ja es definitori), ha anunciat que comprava les sucursals i dipòsits del britànic Bradford & Bingley per més de 700 milions. Aquest Tio Gilito de les finances vol aprofitar les rebaixes per liquidació de molts competidors, per a fer-se encara un pèl més ric.

Però a Europa la plaga s'està estenent i els principals indicadors s'han sumat en terreny negatiu, en una jornada marcada per grans descensos en la cotitzacions de la banca per les operacions d'intervenció. Minant l'ànim dels inversors i provocant la caiguda de tot el sector bancari davant l'evidència que la crisi financera americana ja ha creuat l'Atlàntic.

Per altra banda, el Bush ha ficat pressió al Congrés per a forçar que aprovi el pla de rescat financer que evitarà que la crisi s'estengui a tota la seva economia i enviar un senyal ferm als mercats. Aprovant el seu projecte el cost del qual és de 700.000 milions de dòlars de fons públics.

Doncs vista la situació, la meva teoria és la següent. Si entre tots els europeus els ajudem a pagar aquesta inversió, la seva economia es reflotará abans i per tant, la nostra economia tornarà a ser saludable.

Encara que ben vist, això seria com oblidar que durant els anys de les vaques grasses, el sector de la construcció només ha estat una incubadora d'aprenentes d'empresaris que només sabien viure de l'especulació. I el Zapatero donant lliçons d'economia per Estats Units.

Cony de país el nostre.