Arxiu del blog

diumenge, 9 de desembre del 2018

La clau és la pau.

El desenvolupament del procés independentista que viu Catalunya al llarg dels últims set anys, s'ha destacat pel tarannà pacifista a l'hora d’exterioritzar les seves manifestacions. La comunitat internacional ha pogut descobrir que Catalunya és una nació amb llengua, cultura i ADN propis i molt diferents de l'Estat espanyol.
 
Manifestacions de més d'1 milió de persones, en què no hi ha hagut cap deteriorament de mobiliari públic. I no només això, sinó que els equips de neteja no han hagut d'actuar en les zones on s'ha concentrat la gent.
 
Està clar que l'ambient pacifista en què s'han escenificat les protestes, a l'estil de Mahatma Gandhi, han deixat sense arguments a l'Estat espanyol que s'havia de conformar amb exercir la violència en totes les seves versions. Començant per: l'insult, el menyspreu i la ridiculització, en la fase inicial. Continuant amb la violència psicològica i la pressió judicial saltant-se qualsevol línia vermella del dret processal, fins arribar a la violència física el dia 1 d'octubre.

Llavors tenim clar que el moviment pacifista és el que descol·loca política i estratègicament a l'Estat espanyol, que amb tota la seva "maquinària" (clavegueres de l'Estat incloses) es va veure incapaç d'evitar el referèndum del 1-O. Per tant, si el pacifisme és el camí, jo em pregunto: Perquè el dia de la constitució vam caure en la provocació del feixisme generant violència?

Jo em considero demòcrata i capaç de suportar què quatre feixistes vinguin a passejar-se amb banderes espanyoles per davant de casa meva. Evidentment que em fotrà molt veure com quatre gats embolicats en la bandera franquista, diuen manifestació a un grupuscle d'exacerbats. Però com demòcrata no em quedarà altre remei que fer-los un "Tortosa" i ignorar-los. Com a molt publicar alguna foto a la xarxes socials en què es posi en evidència la seva escassa capacitat de convocatòria.

Lo pitjor que podem fer és envestir el capot que ens ofereixen, per temptar-nos i que entrem al seu joc i envestim amb violència. Les fotos de contenidors de cremant, manifestants llançant tanques, encaputxats llançant objectes o Mossos d'Esquadra ferits, són l'argumentari que els feixistes necessiten per mostrar internacionalment que els independentistes som una minoria que només busca la desestabilització social.

M'agradaria fer una sèrie de preguntes als antisistema com la CUP o alguns CDR com: Penseu que les "Clavegueres de l'Estat espanyol" no estan treballant a tot drap per rebentar l'independentisme des de dins? Realment us creieu que l'Estat no paga a gent seva per infiltrar-se en la primera línia de les manifestacions? No heu arribat a entreveure els nivells de provocació que històricament han exhibit el PP i Ciutadans perquè us retrateu?.

Se’m fa molt difícil pensar que aquestes preguntes que em faig jo, no se les facin els màxims representants d'aquest tipus d'organitzacions. Els considero molt més intel·ligents que jo per preveure i anticipar-se a situacions que en res beneficien al procés independentista. No vull pensar que si veient el resultat que estan obtenint, continuen en la seva línia de respondre a les provocacions, potser és perquè ells també poden estar a sou de l'Estat espanyol.

Per un l'altre costat, el govern català necessita de forma urgent i imprescindible que es faci una operació de "desinfecció" de la cúpula de la policia catalana. Cal aïllar els responsables de dirigir les operacions en què s'han vulnerat els protocols d'actuació davant dels manifestants. La policia catalana no pot formar part de l'estratègia espanyola d'agitació de la violència.

El col·lectiu "Guilleries" va denunciar, el passat 27 de novembre, que el cap de la Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO) era un ex-guàrdia civil de qui depenia la BRIMO (Brigada Mòbil) i l'àrea d'escortes del president de la Generalitat. Sense oblidar el cas de vicepresident de la Unió de Mossos per la Constitució (UMC), que va felicitar Vox pels resultats en les eleccions andaluses, que és també ex-guàrdia civil, i mentre té una baixa mèdica llarga es manifesta amb policies espanyols i es fotografia davant la comissaria de Via Laietana. Es veu que també és usual que membres de la BRIMO presumeixin de la UIP (Unitat d'Antiavalots de la Policia espanyola).

L'Estat espanyol té perduda la batalla de les idees. No tenen cap estratègia per l'encaix de Catalunya a Espanya que no sigui l'amenaça i la força. Ells se senten segurs en la confrontació física i amb la violència judicial.

En canvi, la nostra única arma és el pacifisme i amb el pacifisme hem despertat el franquisme que havia amagat a dins del règim del 78, hem fet implosionar al Poder Judicial espanyol traient a la llum pública el seu mercadeig amb els interessos de la classe política i hem aconseguit que Espanya comenci a qüestionar-se la viabilitat de la monarquia. Quina necessitat tenim de canviar d'estratègia? La clau per a l'independentisme és la pau.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

El Procés català: Caixa o Faixa.

Aquesta és l'expressió que fem servir a Catalunya per definir situacions en què es preveuen respostes binàries. La situació a la que el procés independentista està portant a la ciutadania, està desembocant en un autèntic caos entre la "antiga Convergència" i Esquerra Republicana.
Convergència ha derivat en un partit difícil de definir, i per tant, molt més difícil de comprendre. Quan Jordi Pujol es va autodefinir com "independentista", l'electorat secessionista va tancar els ulls als 23 anys de corrupció pujolista, creient que la fi (la independència) justificava els mitjans (la corrupció).
És just en aquest punt on jo crec que Convergència va cometre l’error estratègic de la seva història. En caure el pujolisme per l'acció de les "clavegueres de l'Estat espanyol", Convergència només tenia una única sortida i aquesta no era altra que repudiar públicament l'acció de Pujol carregant tota la responsabilitat de les accions sobre ell i la seva família i després desaparèixer com a partit .
Però l'ombra de Pujol és massa allargada i el partit no tenia sentit ni força sense la presència del pujolisme. Així doncs, Convergència es va amortallar amb l'estelada per eludir haver de condemnar el mandat del seu líder espiritual. Artur Mas va tirar pel dret i va passar de ser un "liberal pensador", a ser un Hooligan de l'independentisme mostrant-se com una víctima del feixisme espanyol. Els pesos pesants de convergència van començar a tremolar amb el "Cas Palau" i les indiscrecions dels fills de Pujol. Sabien que era una bomba de rellotgeria que quan esclatés arrossegaria amb tots els que van ser beneïts pel Pujol.
El centredreta català el va idealitzar com el "pare de la pàtria", esmorteint els atacs que des de la dreta i l'esquerra es feien cap a la seva persona, i convertint-los en un atac al país. Tal com es va fer amb el cas de Banca Catalana.
D'altra banda, Artur Mas havia arribat al límit del seu crèdit polític i la CUP li va donar el "tret de gràcia", que ell va intentar vendre com un pas al costat. En aquest moment entra en escena Puigdemont per designació digital d’aquell que va fer el pas al costat. Durant el mandat de Puigdemont es va comprovar que el de Girona va avançar per la dreta a l'independentisme tradicional dels republicans, per fer-se amb el reconeixement públic de la CUP.
El 27 d'octubre el President Puigdemont fa un últim salt mortal i proclama la República de Catalunya, per anul·lar aquesta proclamació vuit segons més tard. Aquesta decisió va deixar desubicat al sector independentista, especialment als Jordis que ja estaven a la presó i que desconeixien el final d’aquella pel·lícula que Puigdemont va improvisar al veure’s acorralat per la CUP.
Ell mateix i des de l'exili, dirigeix ​​una estratègia d'aquarterament en les posicions maximalistes de tot l'independentisme. El procés català ha evidenciat la lluita pel poder dels diferents sectors del sobiranisme. Una lluita que ha posat de manifest les pròpies misèries amb l'absència d'una estratègia comuna per a conquerir la independència. Com més rauxa exhibeixen els ex convergents i la CUP, més seny demanen des d'Esquerra Republicana. Realment és el món al revés, aquest procés ha fet estranys companys de viatge com la CUP i els ex convergents.
A dia d’avui, el patrimoni polític guanyat democràticament en les passades eleccions del 21 de desembre, no es pot dilapidar de forma inconscient per protegir la corrupció acumulada per la família Pujol i els seus col·laboradors. La lluita entre ex convergents i republicans amenaça de dividir (i aquest cop de veritat) a l'independentisme català. La ciutadania ha donat mostres, més que sobrades, que estan determinats a seguir la lluita pel procés, però durant aquest "mentrestant" el país ha de continuar funcionant i els sectors més fràgils de la nostra societat no poden ser arrossegats a l'exclusió social directa.
Tal com ens va dir Jordi Cuixart, el dia que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo al Centre Penitenciari de Lledoners, "jo no vull sortir aviat, sinó que vull sortir amb dignitat". Per tant, Catalunya no ha de ser independent aviat, ha d'aconseguir la independència amb la dignitat de tota la seva gent.
 

dijous, 20 de setembre del 2018

"A por ellos": el clam del règim del 78.

El concepte de "Règim del 78" l'hem de situar en la Constitució espanyola que va recollir tot el procés cap a una suposada transició democràtica. El 23-F va suposar la posada de llarg d'un Cap d'Estat que aixecava molts dubtes a l'entorn de les democràcies europees.

Les famílies benestants durant el franquisme necessitaven prolongar el seu "statu quo" més enllà de la mort del dictador. Per tant, era necessari mantenir el control: del poder econòmic, del poder judicial, de l'Església catòlica, de l'exèrcit i dels cossos i forces de seguretat de l'Estat.

El múscul del moviment antifranquista, veient l'èxit de les revolucions portugueses i gregues que havien fet caure a les seves dictadures, despertaven moltes pors i va fer que el Règim del 78 entrés a negociar, mitjançant la UCD, una sortida a una crisi que amenaçava amb desbordar els marcs del sistema capitalista. Per la seva banda, les burgesies basques i catalanes ja feia temps que havien trencat la col·laboració amb el règim franquista, eren part d'aquesta oposició democràtica, i amb la seva presència qüestionaven una de les potes del poder de l'Estat Espanyol, la seva unitat territorial i una administració centralista.

La mal anomenada "Transició" va començar proclamant la Llei d'Amnistia General, deixant impunes els responsables de tots els crims comesos durant el franquisme. El règim del 78 va ser com les institucions principals de l'antic règim, la judicatura amb l'Audiència Nacional, era la hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, l'exèrcit i el rei, degudament maquillats, passaven de ser criminals a ser "democràtics". Cap d'ells va tenir que respondre mai pels seus crims. Més encara, el poder judicial es va encarregar "d’executar judicialment" al jutge Baltasar Garzón com un "avís per a navegants" per a tots aquells que gosessin traspassar les línies vermelles del franquisme.

Amb aquest escenari i després d'innombrables exemples que qüestionen la separació de poders a Espanya, podem veure com la suposada democràcia de l'Estat espanyol, salta definitivament pels aires amb la relació de correus electrònics enviats entre membres de la judicatura abans del Referèndum del 1- O. En aquests correus emesos pel canal oficial del Consell Oficial del Poder Judicial es qualifica de "nazis", "criminals", "colpistes", "violents" o de "fills de puta" als líders del procés català. Aquest canal és compartit per tots els jutges i que suposadament hauria de servir per intercanviar informació i documents. Només aquest fet fa que avui estiguem parlant d'un sistema judicial més pròpi d'una monarquia bananera.

És evident que no només afecta de manera directa a la separació de poders de l'Estat, sinó que afecta l'organització del suposat sistema democràtic del que l'unionisme espanyol tant es vanta.

Tenim davant nostre una prova irrefutable de la baixa qualitat del sistema judicial espanyol. A partir d'aquí ningú pot esperar sentències que estiguin en línia amb la legalitat internacional.

L'oligarquia del règim del 78 ha retorçat al màxim l'actual sistema legislatiu espanyol per utilitzar-lo com a excusa per intervenir, d'una manera decidida, el Procés català. Per això compta amb que les forces i cossos de seguretat de l'Estat els facin la feina de tergiversar la realitat per oferir atestats a la carta.

L'absència de capacitat política per afrontar una resposta democràtica amb les aspiracions catalanes, ha fet que no hi hagués cap escrúpol per tensar el sistema judicial. Amb aquests correus electrònics podem veure l'absència total de garanties judicials en el sistema espanyol.

El clam del "A por ellos" no era només una consigna per arengar a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, era el crit de guerra transversal a tots els poders de l'Estat espanyol. La consigna no era altra que la de "la fi justifica els mitjans".

El "Procés" català ha deixat en pilota picada al sistema democràtic espanyol. El món sencer està comprovant la qualitat democràtica d'Espanya. Així com la continuïtat del franquisme després de la mort del propi dictador assassí.

No espero res del Club del 155 (PP, PSOE i Ciutadans), ja que són ells els que han apuntalat el franquisme fins al dia d'avui. Però he de reconèixer que especialment em fa mal el silenci d'aquella esquerra del 14-M, que s'aixecava per lluitar contra el propi règim del 78. S'han convertit en uns xais més del ramat del 155.

dimecres, 8 d’agost del 2018

L'Àngel Ros i la porta de servei.

Era el 8 de gener de 2004 quan l'Àngel Ros accedia a l'Alcaldia de Lleida de la mà del que ha estat "l’autèntic" alcalde de Lleida, el gran Antoni Siurana, que mesos després li deixaria l'alcaldia en safata, per a prendre possessió com a Conseller d'Agricultura del Govern Maragall.

L'Àngel venia embolicat en paper de cel·lofana, com un gran executiu que havia fet carrera amb un peu en el sector públic com a informàtic a l'Ajuntament de Barcelona de l'època gloriosa socialista, i amb un altre a l'empresa privada ocupant càrrecs d'alta responsabilitat en multinacionals com Coca-Cola.

L’Antoni Siurana sabia el que es feia. Havia configurat una llista electoral amb persones rellevants de la societat lleidatana, com una persona amb discapacitat física, el company i amic Candi Villafañe i un crac de l'àmbit empresarial, però desconegut en l'àmbit polític com era l'Àngel Ros. Ros va tenir una legislatura plàcida seguint a roda el projecte que havia iniciat Antoni Siurana 23 anys enrere.

Dues legislatures seguides obtenint majoria absoluta, el van transformar en un megalòman de manual. Segons expliquen alguns periodistes, aixecava freqüentment el telèfon per a "donar instruccions" per reorientar el rumb de qui estigués despistat. En altres paraules, darrere d'una imatge de persona progressista i amb un cert interès social, s'amagava una ideologia liberal de centre-dreta exercida amb mà militar. Mai oblidaré l'escarni públic al quel va sotmetre a la seva Regidora Marta Camps, quan es va atrevir a aixecar una cantonada petita de la catifa. Senzillament era un avís per a navegants.

L'Àngel Ros és una persona molt intel·ligent, ho sap tothom. Sabia que grans alcaldes havien caigut al no tenir controlat al seu propi partit. Senzillament es va posar a la feina i a la primera relliscada del PSC, va liquidar el Quim Llena com a president local del partit i s’hi va posar ell mateix. Es va assegurar un sobresou entrant com a Diputat en un Parlament on el PSC encara tenia rellevància.

Dins Grup Socialista del Parlament es va alinear amb l'ànima "catalanista" del PSC. Es va convertir en una de les veus que clamaven en la defensa d’un partit molt més arrelat amb Catalunya i la seva gent. Però com que no tenia ni un pèl de ximple, ben aviat es va adonar que per aquest camí tindria menys futur que una pinta en una associació de calbs. I seguint la lògica del Groucho Marx; "Aquests són els seus principis, però si no us agraden en tinc uns altres", i llavors va deixar el càrrec de diputat i va prometre fidelitat a l'ala espanyolista del PSOE català. Quan el partit ja entrava en caiguda lliure, l'Àngel Ros va prendre el comandament per redreçar un rumb que l’ha acabat conduint al buit ideològic, convertint-se en un president del PSC simbòlic i servil a l'estructura de Madrid.

En l'àmbit lleidatà ha jugat molt bé les seves cartes. En totes les llistes electorals que ell ha configurat, s'ha cuidat molt bé de no posar a cap persona que política o intel·lectualment pogués fer-li ombra. Res més fàcil que crear equips de perfil baix i mediocre, perquè ningú tingui temptacions de usurpar-li la poltrona. Així i d'aquesta manera, s'ha deixat portar per la inèrcia del vot socialista fidel de la ciutat de Lleida per fer els seus tripijoc particulars.

Les dues legislatures amb majoria absoluta l'han transformat en una persona que es creu que està tres graons per sobre dels demés, permetent-se tirar de nepotisme i col·locar a familiars directes, com el seu gendre, en càrrecs de confiança sense ruboritzar-se.

La patacada electoral que es va endur el 24 de maig de 2015 en les municipals, el va obligar a deixar-se d’escrúpols i fer un govern municipal de bracet de la ultra dreta espanyola. S'havia quedat sense asos a la màniga per seguir fent jocs de mans. O pactava amb l'esquerra independentista en ple "Procés", o sense escrúpols es deixava fer "l'abraçada de l'ós" per garantir-se la poltrona l'última legislatura i després buscar-se la vida.

De fet ha abandonat el vaixell abans que aquest s'estavelli contra les roques. S'ha garantit un modus vivendi indefinit amb un càrrec amb poca rellevància política, però que li permetrà encara bé la jubilació i una bona agenda de contactes per a futurs "networkings empresarials" en un país que “casualment” és un paradís fiscal.

Això sí, no podia deixar al seu gendre solet en una alcaldia que ja no controlaria. Per tan, s’ho ha arreglat per garantir que el pare dels seus néts pugui continuar vivint de l'erari públic. Així doncs, que la Tere Cunillera va tenir que tragar i nomenar al gendre de l’Àngel Sotsdelegat del “Gobierno” a Lleida.

L'Àngel Ros se n'ha anat de l'Alcaldia de l'ajuntament de Lleida de la mateixa manera que va accedir a ella. Va entrar per la porta falsa amb l'Antoni Siurana i ha sortit per la porta falsa camí de l'ambaixada espanyola a Andorra. Jo em trec el barret, és un autèntic crac.

diumenge, 15 de juliol del 2018

Catalunya és una economia massa forta per destruir-la.


El "procés català" va posar a prova la fortalesa de l'economia del nostre país. Les mobilitzacions, vagues i protestes que es van desenvolupar paral·lelament a un desafiament polític al règim del 78 no va funcionar, tot i que, amb la banda del Partit Popular al govern, s’intentava crear un relat de catàstrofe anunciada per a l'economia catalana.

Amb la finalitat de sembrar el pànic entre l'empresariat català, un tal M. Rajoy va modificar la Llei de Societats perquè les empreses amb domicili social a Catalunya toquessin el dos, canviant la seva seu social sense que els seus accionistes poguessin votar-ho, tot i que en els seus estatuts ho prevegin, ja que el mateix Consell d'Administració ja podia prendre aquesta decisió express sense haver de convocar la Junta. Així doncs

, veiem com el govern ultra liberal del Partit Popular usurpada als autèntics propietaris de les empreses, la seva capacitat per decidir on volen la seva seu social.

Per una altra banda, Barcelona perd la batalla per albergar la seu de l'Agència Europea del Medicament. En aquesta batalla el govern d'Espanya va competir amb el fre de mà posat, per no aspirar a una victòria que estava anunciada. La voluntat era única i exclusivament la de desmoralitzar la societat catalana, perquè deixés de donar suport a posicions polítiques que comprometessin l'economia espanyola

L'objectiu, de tot plegat, no era altre que el d'asfixiar a l'empresariat català perquè es posicionés de forma més bel·ligerant amb el moviment independentista, quan tan sols Foment del Treball i una part del Cercle d'Economia s'havien posicionat a favor de l'unionisme espanyol.

Però malgrat totes les pressions i de la guerra bruta, al final l'economia catalana va tancar l'últim trimestre de l'any amb un creixement inter-trimestral del PIP del 0,8% i interanual del 3,5%. Per tant, els vaticinis catastròfics inoculats pels portaveus del règim del 78, que apuntaven que caurien milers de plagues sobre l'economia catalana aviat es van anar en orris.

El mateix director adjunt del Departament de Recerca del Fons Monetari Internacional, Gian Maria Milesi-Ferretti, admetia que hi havia hagut un impacte menor de la incertesa que havia planat sobre Catalunya.

D'aquesta manera, les males estrugances apuntades des del passat octubre es van corregir, el que deixa aquests mals auguris en pur paper mullat, posant en evidència l'estratègia de l'Estat espanyol d’asfixiar política i econòmicament a Catalunya.

És cert que hi va haver inestabilitat política, però va durar molt poc, el que va provocar que no hi haguessin caigudes dramàtiques. Segons diferents pesos pesants del Col·legi d'Economistes de Catalunya, mantenien que "Catalunya té una estructura econòmica sòlida per assumir xocs puntuals com el de l'1 d'octubre".

Els motius pels quals va aguantar l'envit cal buscar-los en diferents àmbits com: la capacitat de la internacionalització de l'empresariat català, que li ha permès no dependre de l'efecte boicot del mercat espanyol, o l'atractiu per a les multinacionals que valoren moltíssim nostre país per : la seva ubicació, la qualitat de les seves infraestructures, la capacitat dels seus centres educatius per donar formació o la bona qualificació de la seva ciutadania.

Així doncs, la resposta a la pressió política que es va exercir des del règim del 78 per espantar empreses d'origen català com: Abertis, Bancaixa, Banc de Sabadell, Cellnex, Freixenet, Codorniu o CIRSA, no ha tingut l'efecte desitjat. La covardia d'aquestes empreses s'ha suplert, amb escreix, amb l'arribada de projectes logístics i tecnològics de multinacionals que veuen a Catalunya la plataforma ideal per estendre’s pel sud d'Europa.

Fer descarrilar l'economia catalana, no és un objectiu fàcil d’assolir. L'economia catalana té capacitat per suportar un xoc com el que es va produir, aconseguint qüestionar contundentment que l'acció política pugui condicionar de manera decisiva l'acció econòmica.

diumenge, 29 d’abril del 2018

L'extrema dreta espanyola amb "llicència per matar".

James Bon ja ens advertia en la seva pel·lícula "llicència per matar", que els drets es creen i es conculquen sempre en funció dels interessos que tingui el poder establert. El procés independentista que s'està vivint a Catalunya, ha actuat com si fos el "Salfuman" que està la crosta tota la podridura heretada del Règim del 78.

Fins a dia d’avui, Espanya era un dels pocs països de la Unió Europea, que no tenia a l'extrema dreta dins de l'arc parlamentari d'una manera declarada i transparent. Aquest havia estat un requisit imprescindible per donar una imatge internacional que l'anomenada "transició espanyola", havia estat un exemple de tolerància i seny. Però com s’ha pogut veure, res més lluny de la realitat ja que el franquisme estava letàrgic dins d'un dels dos principals partits majoritaris, com és el Partit Popular. Sense oblidar que dins el mateix PSOE també pasturaven franquistes amb pell de xai com Rodríguez Ibarra o José Bono.

Des de la mort del dictador assassí, l'extrema dreta espanyola ha monopolitzat els tres Poders de l'Estat. En el Poder Executiu majoritàriament amb els governs de Calvo Sotelo, Aznar i Rajoy. Sense oblidar els tics ultradretans d'algun socialista fill de falangista. En el Poder Legislatiu amb els mateixos partits que han liderat govern. I en el poder judicial col·locant, amb temps i paciència infinita, totes les seves peces lenta i decididament.

Així doncs, no ens ha d’estranyar que en el cas de "la Manada" es mogui cel i terra, tant a nivell judicial com mediàtic, per fer passar per joves entremaliats a autèntics violadors. O intentar fer passar a joves de la localitat navarresa d'Altsasu com a autèntics terroristes, tergiversant uns fets que no van més enllà d'una discussió de bar. Per tant estem davant d'una situació en la que davant d'aquesta realitat i emparats pel Poder, hagin sortit de l'ostracisme grups feixistes que campen impunement amb actes violents i intimidatoris per tot Espanya.

En el cas del "procés català" estem veient com la ultradreta amagada en el poder judicial, fa de cadena de transmissió de les decisions de la ultradreta que dirigeix ​​Govern d'Espanya. Fets com la detenció dels Jordis amb el pretext de acusar-los de sedició, posa sobre la taula l'actitud venjativa i radical de l'extrema dreta, per haver rebut el cop dur del Referèndum de l'1-O. S'entesten a imputar actes violents que els tribunals de diferents països d'Europa no veuen per en lloc.

A dia d'avui, estem veient com organitzacions creades des del Poder de l'Estat i amb el finançament de l'Ibex 35, com Ciutadans i Societat Civil Catalana, acullen a feixistes i miren cap a un altre costat quan hi ha agressions ultradretanes. Fins al punt que s'estan pagant 30 € per nit, a persones sense recursos perquè arrenquin llaços grocs i destrueixin cartells en defensa dels presos polítics.
 
En tot aquest procés d'alçament de la ultradreta, no vull oblidar el paper del petit Borbó. Quatre dies després del Referèndum, vam veure com feia un discurs enèrgic i de defensa dels valors del Règim del 78. No hi ha res estrany si ens adonem que qui va passar el testimoni del poder al seu pare va ser, ni més ni menys que, el propi dictador assassí.

La pregunta que em faig és: on és l'esquerra espanyola? D'una banda veiem que la delegació catalana del PSOE, no ha tingut cap inconvenient a desfilar i fotografiar-se al costat de falangistes i neonazis. Envoltats pel feixisme més ranci de Societat Civil Catalana i Ciutadans. D'altra banda, veiem com Podem està en un estat de letargia molt preocupant per a la qualitat democràtica de l'oposició. Els "podemites" intenten ressuscitar, sense èxit, a la "Puta i la i Ramoneta" per continuar contemporitzant.

Davant d'aquesta deriva política de la democràcia espanyola, em reconec en l'afirmació que va fer Montesquieu, el pare de la divisió dels poders de l'Estat, en què va dir "" No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota la calor de la justícia ".

dimecres, 11 d’abril del 2018

La violència política i visceral del règim del 78.

La violència política obeeix a un motiu específic, i és el de dirigir-se contra els opositors ideològics, ja sigui perquè s'abstinguin d’anar contra el sistema (establishment), o atemptar contra la política imperant. Per tant, estem assistint a una venjança visceral de la colla del 155, no només per arrasar l'independentisme a Catalunya, sinó per arrasar amb la identitat històrica i cultural del nostre país.

L'argument de la violència va ser la pedra de toc que li va permetre al govern espanyol derrotar el terrorisme basc. La comunitat internacional es va solidaritzar, i es va alinear, amb les tesis que l'Estat espanyol esgrimia per atacar l'independentisme. Com més sang vessava ETA, més suport internacional rebien el Felipe González, l'Aznar, el Zapatero i el Rajoy.

Així doncs, l'Estat espanyol no té altra alternativa que provocar que la reacció del poble català sigui violenta. Espanya necessita, per tots els mitjans, provocar un aixecament de la població que, a ulls de la comunitat internacional, justifiqui un correctiu al poble català.

Estem assistint a l'aplicació d'una volta més de rosca en la utilització política dels tribunals espanyols per passar comptes amb l'independentisme català. És tal la impunitat amb la qual s'està intentant ofegar i derrotar un moviment recolzat per amplíssims sectors populars, que només exigeixen que es respecti el seu dret d'autodeterminació, que l'esquerra demòcrata espanyola té l'obligació de fer pública la seva posició.

El fet que el 27 d'octubre es proclamés, ni que fos "de manera simbòlica", la República de Catalunya va fer encendre totes les alarmes del franquisme espanyol. Els "inventors" del règim del 78 de seguida van estar d'acord a intervenir "per terra, mar i aire" la Generalitat de Catalunya amb el 155. Amb la proclamació de la República, la Corona es va veure en perill i es necessitava una resposta ràpida que dissuadís a un moviment republicà espanyol (gairebé inexistent) de somnis perduts.

El petit Borbó i el Club del 155 necessiten que es generi violència a Catalunya. Per a això compten amb la col·laboració inestimable del poder judicial, que emparant-se en atestats plens de falsedats intenten criminalitzar a tort i a dret, per provocar reaccions irades dels sectors més hiper ventilats de l'independentisme català.

Les provocacions van començar el dia en què es va iniciar el registre en el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Els Mossos van oferir la possibilitat d'estacionar els vehicles de la Guàrdia Civil al pàrquing del propi edifici, cosa que "la Benemèrita" va declinar deixant els cotxes davant de la porta, oberts i amb armes de foc a dins. Jo em pregunto: Que es pretenia amb això? On estava la violència? La resposta que jo em dono a aquestes incògnites és que si algun descerebrat hagués agafat les armes per vessar sang, la violència ja estava més que justificada. En resposta a la segona pregunta era evident que no va existir violència en cap moment. La ciutadania es va concentrar al voltant de la Conselleria llançant proclames de "In, Inde, Independència". Els líders de l'Assemblea i d'Òmnium van pujar a sobre del vehicle policial per aixecar la bandera pacifista, convencent als assistents de dissoldre’s i donar per acabada la seva manifestació. Aquests fets els va veure tot el món gràcies a la xarxes socials que van registrar tots i cada un dels moviments que es van produir.

Els règims totalitaris tenen per costum utilitzar l'alteració de la realitat, és a dir la mentida, per crear-se les justificacions necessàries que els permetin actuar al marge o en contra de la llei. Justament aquesta llei que ells exigeixen complir després de passar-la pel seu sedàs interpretatiu.

El pacifisme és la gran força que té la reivindicació catalana. L'Estat espanyol pot inventar les mentides que vulgui per justificar les seves accions, però la resposta de la societat catalana només pot ser la de posar en evidència les misèries del règim del 78 mitjançant actes pacífics. La de mostrar al món que a l'Europa del segle XXI la democràcia i els drets humans encara continuen sent una assignatura pendent de resoldre a Espanya.

Siguem intel·ligents i abracem al pacifisme com a mitjà de defensa de l'agressió espanyola. Ells només poden combatre al pacifisme amb la provocació i la mentida i tothom ho està veient. Tal i com digué el Mahatma Gandhi “Fins i tot si ets un en minoria, la veritat és la veritat”.

dijous, 29 de març del 2018

Catalunya posa cap per avall a la democràcia espanyola.


No descobriré la sopa d'all quan dic que Espanya ha estat i és un país acomplexat. Històricament la política espanyola s'ha mogut a cop d'enyorança dels temps de conquesta. Espanya ja fa molts anys que va perdre el sentit del ridícul i actua sistemàticament envestint, com el bou al primer cop de capa vermella que el provoca. La seva reacció sempre és impulsiva i gens raonada.

L'encaix de Catalunya a Espanya va començar sent un “assumpte intern”, en què molts països amb democràcies consolidades s'escudaven. Per passar a ser titular en els principals mitjans de comunicació de tot el món.

La detenció del president de la Generalitat a Alemanya va obrir els informatius dels mitjans de comunicació, fent bullir la xarxes socials d'Europa i Amèrica. Evidentment per assolir aquest protagonisme mediàtic es necessita una gran estratègia de treball. O és que algú pensa que aquest boom mediàtic és fruit de la casualitat?

L'equip del president Puigmont ha traçat una estratègia mil·limètrica per aconseguir una internacionalització del conflicte sense precedents. Aquest equip tenia molt clar que Alemanya era la pedra angular per posar llum a la podridura de la democràcia espanyol. Hem passat de les declaracions que era un "assumpte intern", a peticions de Nacions Unides defensant els drets de Puigmont, Sánchez i Turull per poder ser investits presidents de la Generalitat, o sentències del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg dient que cremar la foto del petit Borbó forma part de la llibertat d'expressió.

El president Puigmont i els exiliats han posat en evidència la mediocritat del sistema democràtic espanyol i les seves pròpies pors: com la por a la responsabilitat, por al canvi i, el que és més greu, por al futur. Tal com va dir el "Podemita" Pablo Iglesias: "Catalunya ha despertat a la bèstia, pel seu afany independentista". Fins qui hauria de representar a les màximes aspiracions progressistes de la societat espanyola, tenia por de "despertar a la bèstia", segurament preferia conviure amb la bèstia per adormir al progressisme espanyol tal i com va fer Santiago Carrillo.

Aquest canvi copernicà no és casualitat. Els consellers de les Generalitat i els diputats del Parlament, exiliats en països on la separació de poders és una garantia de llibertat de la ciutadania, han fet visible les greus deficiències democràtiques de l'Estat espanyol. Un estat en el qual els ministres del Govern despengen el telèfon per trucar directament als jutges (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual els mitjans de comunicació nacionals estan en mans de l'oligarquia empresarial de l'Ibex 35 (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el partit que exerceix el govern corromp les relacions empresarials per enriquir-se (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el Ministeri de l'Interior no té escrúpols en utilitzar les clavegueres de l'Estat per inventar-se proves contra polítics catalans (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol redacten atestats alterant la realitat del que va passar (exactament igual com feia el dictador Franco). A Madrid tenen un refrany que diu "blanco y en botella ... Leche". Amb la qual cosa, quan hi ha tantes semblances amb les estratègies del dictador Franco, serà perquè estem convivint amb un règim que ha perpetuat el franquisme.

És evident que a l'estirar la manta comença a sortir tot la pudor que hi ha als soterranis de l'Estat. Tinc la sensació que la prioritat de l'Estat espanyol no és la unitat territorial. La principal preocupació per encoratjar el "a por ellos" contra Catalunya és la protecció de la monarquia. Estic convençut que si el President Puigmont en comptes de proclamar la República catalana, proclama un sistema monàrquic català, el petit Borbó no hagués tingut por que el republicanisme espanyol es despertés.

Als oligarques espanyols no els senta bé la República. Prova d'això és que les dues anteriors les van asfixiar tot just quan naixien. Per a ells és molt millor una monarquia a la qual puguis sucar fàcilment.

dimecres, 14 de març del 2018

La llibertat d'expressió com a indicador de qualitat democràtica.

Quan l'Estat espanyol té, en plena ebullició el debat sobre la qualitat democràtica del seu sistema, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) deixa al descobert les misèries d'un poder judicial espanyol sotmès a la voluntat Poder Executiu i de les elits econòmiques del país.

Els fets es remunten a l'any 2007 quan dos joves gironins van expressar les seves opinions polítiques cremant una foto del vell Borbó de cap per avall, per denunciar la seva repulsa a la visita del monarca a la ciutat de Girona. Per aquest fet, l’Enric Stern i el Jaume Roura van ser condemnats per l'Audiència Nacional a 15 mesos de presó, eludible amb una fiança de 2700 €.

Doncs bé, el TEDH ha resolt que "la llibertat d'expressió s'estén a informacions i idees que ofenen, xoquen o molesten" a la classe dirigent. El Tribunal entén que aquestes manifestacions s'emmarquen en el "pluralisme, tolerància i amplitud de mires sense les quals no hi ha societat democràtica".

Espanya ha patit una greu involució democràtica en els últims anys, la prova més fefaent de que el govern d'ultra dreta del Partit Popular, ha portat l'Estat espanyol a una conculcació de drets, és la posada en funcionament l’any 2015 de la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a Llei Mordassa). En el moment de la seva promulgació, el relator de les Nacions Unides va instar als legisladors espanyols a derogar la llei. I un diari com el New York Times va reflectir que "aquesta llei porta records dels pitjors dies del franquisme". Aquests comentaris no són casuals, ja que els inspiradors d'aquesta llei són els hereus ideològics del totalitarisme més recalcitrant simbolitzat pel dictador assassí Francisco Franco.

Aquesta deriva totalitària de la legislació espanyola es veu en que, la mateixa Llei Mordassa, prohibeix entre altres coses:

Manifestar-se al costat del Congrés o el Senat. Deixant, de forma arbitrària, la decisió de la prohibició en mans de la policia i no d'un jutge.

Fotografiar els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Anul·lant d'aquesta manera la possibilitat que els ciutadans puguin registrar els abusos policials i utilitzar-los com a prova contra els agents. Sense aquestes imatges la comunitat internacional no hauria conegut la salvatjada que van cometre a Catalunya l'1-O.

Protestar a les altures. Es pot denunciar a qui escali edificis o monuments sense autorització. Un article fet a mida per prohibir les accions de Greenpeace.

La resistència pacífica i les assegudes. Aquesta normativa atorga a la policia la capacitat de multar als que es neguin a dissoldre reunions i manifestacions en llocs públics un cop ho hagi ordenat la "autoritat competent".

Aturar un desnonament. Un altre article de la llei fet expressament per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Aquesta llei dificulta les accions dels activistes de la PAH, fomentant que la policia sancioni els que impedeixin l'execució d'un desnonament.

En resum, estem veient com a Espanya s'empresona cantants per les seves opinions polítiques, es segresten edicions de llibres i revistes satíriques per qüestionar la salut democràtica de l'actual règim, o s’apallissen àvies per defensar el seu dret a votar. En canvi, d'altra banda, veiem com els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, oculten informacions respecte a la corrupció del Partit Popular o promouen el creixement Ciutadans com a partit que haurà de abanderar els interessos de la ultradreta en el futur. L'establishment espanyol ja té amortitzat al Partit Popular, amb la qual cosa va promoure un partit amb cares noves i vinculat a la consolidació del franquisme ocult en els poders de l'Estat.

Davant aquesta deriva totalitària, el primer indicador de qualitat democràtica que ha de "controlar", és el de la llibertat d'expressió. Un país en què els seus ciutadans no puguin fer públic el seu desacord amb les accions dels diferents poders de l'Estat, és un país malalt que involuciona cap a una dictadura. Això sí, una "dictadura monàrquic parlamentària".

divendres, 9 de març del 2018

La interpretació del feminisme segons Comissions Obreres i UGT.

 
La vaga per reivindicar les polítiques d'igualtat de gènere que s'ha fet aquest 8 de març, ha desbordat totes les previsions hagudes i per haver. Aquesta mobilització ha tingut èxit, tot i el posicionament descaradament masclista dels dos sindicats majoritaris  com són Comissions Obreres i UGT.

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948, consagra la "igualtat de drets entre homes i dones", abordant tant els temes d'igualtat de gènere com els de justícia social cap al col·lectiu femení.

Al 1979, l'Assemblea General de Nacions Unida va adoptar la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CETFDCM) per a la implementació legal de la Declaració sobre l'eliminació de la discriminació contra la dona. I d'això ja en fa 39 anys, de manera que dedueixo que aquests sindicats (CCOO i UGT) han tingut temps, més que suficient, per implementar les reivindicacions més que necessàries.

Precisament aquesta mateixa convenció defineix la discriminació contra les dones en els següents termes: "Qualsevol distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per part de les dones, sigui quina sigui el seu estat civil, sobre la base de la igualtat de dones i homes, dels drets humans i de les llibertats fonamentals en l'àmbit polític, econòmic, social, cultural, civil o qualsevol altre ".
 
Per tant, crec que en ple segle XXI és descaradament inacceptable que aquestes organitzacions, que tenen com a missió fundacional defensar els drets dels treballadors i treballadores, hagin fet un ridícul tan estrepitós convocant només dues hores de vaga. És evident que aquest "postureig" que han intentat fer per sortir a la foto i no fer emprenyar als poders fàctics que els financen, ha estat un error d'estratègia que ha posat en qüestió la utilitat d'aquests sindicats.

Ja no parlem només de lluitar contra la injustícia d'una bretxa salarial imposada per un teixit empresarial clarament masclista, sinó que des que la ultra dreta espanyola va prendre el comandament del govern al 2011, Comissions Obreres i UGT s'han amagat per evitar que el propi govern tiri de la manta i tregui a la llum totes les seves misèries de la mala gestió de projectes d'inserció laboral. Han hagut de ser les organitzacions sindicals minoritàries les que han donat suport, sense complexos, a la denúncia social per la igualtat de gènere.

Però al marge del dret a l'equiparació d'oportunitats (que no aguanta cap tipus de discussió), hi ha el dret a la vida. Espanya és un país masclista per definició, la prova de tot això la tenim en les xifres de dones que han patit aquest tipus de violència. Des del 1 de gener de 2003 fins al 21 d'abril 2017, segons les dades oficials, 920 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles. Des que el 2013 es comptabilitzés també a les víctimes menors per la violència de gènere, han mort 23 nenes i nens. L'any 2017 va ser el més mortal, amb 8 menors assassinats. A aquesta xifra caldria sumar-hi altres morts de dones provocades per actes criminals comesos per homes diferents al company, no comptabilitzades en les estadístiques.

Així doncs, a la vista d'aquestes xifres estem davant d'una crisi social tremendament preocupant. Però el més preocupant és la ceguesa voluntària de Comissions Obreres i d'UGT, que onegen la bandera de la llibertat com esquer argumental, però que a l'hora de la veritat es rendeixen als dictàmens d'un govern que els té agafats pels ous i que els fa actuar igual que els titelles.

La meva àvia sempre deia "no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure".


diumenge, 25 de febrer del 2018

Quan el corporativisme s'utilitza com a eina de submissió.

L'anomenat "procés" polític de Catalunya continua el seu objectiu de desemmascarar a una democràcia de disseny, que es va construir cimentant les bases inspirades en el franquisme més totalitari.

El "procés" va començar executant tant a la "Puta", com a la "Ramoneta". D'aquesta manera va destrossar partits com CiU, PSC, Unió o ICV. Dels quals només subsisteix el PSC, que ha hagut de ser teledirigit des de Madrid pels barons del PSOE. Aquesta profunda higienització de la política catalana, ha posat sobre la taula el tema principal de debat. Dret a la independència si o dret independència no.

Doncs bé, el "procés" continua arrencant les caretes d'aquells que s'amagaven darrere d'equilibris d'equidistància entre l'independentisme i la repressió de l'independentisme. El President del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable senyor Roger Torrent, va ser convidat per l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), ​​per a la sessió solemne en homenatge a Sant Raimon de Penyafort, juntament amb un núvol d'advocats i de juristes encapçalats per Jesús Maria Barrientos (President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), Francisco Bañeres (fiscal en cap de Catalunya), Concha Taló (fiscal en cap de Barcelona) i Eugeni Gay (exvicepresident del Tribunal Constitucional), davant els quals Torrent els va dir a la cara "Cal denunciar l'existència de presos polítics, acusats de rebel·lió i sedició per delictes inexistents".

Aquest atac al món jurídic va fer mal, molt de mal! Tots els lacais al servei de M. Rajoy van haver de aixecar-se en mig del discurs i abandonar la sala per escenificar davant els seus mentors el rebuig a la "trampa" del Col·legi.

Tot i que una part dels assistents van aplaudir el discurs, la gran majoria van callar o van visibilitzar la seva protesta per no sortir retratats i posar en perill la seva cartera de clients. El món de l'advocacia sempre s'ha caracteritzat per un corporativisme molt superior al d'altres col·lectius professionals.

Torrent va tenir la gosadia de recordar-los que estem davant d'una crisi d'Estat de Dret que s'evidencia de manera específica en: una falta de separació de poders provocant que el poder judicial sigui sotmès pel Poder Executiu, i la manca de garantia efectiva dels Drets i les Llibertats fonamentals.

Puc entendre que s'aixequessin aquells que fan homenatge a un poder judicial teledirigit per M. Rajoy. Però no puc entendre a aquells que van aixecar la seva veu contra el President del Parlament de Catalunya, invocant una suposada inadequació de les seves paraules a l'acte.

El nivell de submissió de l'advocacia barcelonina al poder del 155, va quedar patent definitivament quan la presidenta de l'ICAB, Maria Eugènia Gay, va recriminar al president del Parlament seves paraules.

En primer lloc el President del Parlament, a dia d'avui, és la primera autoritat de Catalunya i no pot dirigir-se a ell tractant-de tu.

En segon lloc representa el Parlament elegit en les passades eleccions del 21 de desembre. Amb la qual cosa té la representativitat del poble català.

En tercer lloc, el president del Parlament, va posar de relleu la deriva antidemocràtica que està patint Catalunya i que han denunciat desenes de juristes d'Espanya i de l'àmbit internacional.

Prou de gent venuda al franquisme i la ultradreta espanyola.
 

dilluns, 5 de febrer del 2018

Les entitats d'iniciativa social i la bretxa digital.

El proper 26 de febrer s'iniciarà una nova edició del Mobile World Congress, que posarà en contacte a milers de professionals del sector de la telefonia mòbil, de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquesta sinergia tecno-econòmica no és casual. Cada vegada es fa més patent que la nostra societat està orientada a interrelacionar-se digitalment. Tant les relacions entre les persones, com entre aquestes i les empreses o les administracions evolucionen cap a una intervenció digital completa.

Com en moltes altres facetes de la vida, també en l'àmbit tecnològic tindrem una societat que evolucionarà i funcionarà a dues velocitats. Els seus col·lectius més fràgils estan condemnats a ser víctimes de la bretxa digital, agreujant més la seva situació personal de vulnerabilitat.

Aquest mateix destí el comparteixen les mateixes entitats socials sense ànim de lucre, que no disposen dels recursos econòmics suficients per a digitalitzar-se, per poder mantenir el ritme creixent d'implementació digital, per millorar els programes de suport a les persones excloses tant del món real com el món digital.

Precisament per poder abordar aquest nou repte cívic, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, ​​l'Obra Social la Caixa i la Fundació Mobile World Capital, va posar en marxa el projecte m4Social (www.m4social.org), per aconseguir crear una plataforma, que posés en contacte tot el coneixement existent sobre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i així poder donar resposta a les necessitats socials mitjançant la tecnologia digital.

Aquesta iniciativa reivindica el valor social del mòbil, molt més enllà del que representa la telefonia, i posa sobre la taula tot el potencial que pot tenir per facilitar les necessitats dels col·lectius més febles. El principal objectiu del m4Social no és altre que incrementar el nombre de projectes tecnològics i d'empreses d'emprenedors, que tinguin en el seu ADN les necessitats d'aquells col·lectius que no tenen l'accés a aquesta tecnologia bàsica.

D'aquesta manera, el m4Social neix per ser l'aglutinador que posa en contacte les necessitats socials, amb els desenvolupadors d'aplicacions per al telèfon mòbil i els finançadors dels projectes per poder materialitzar-los.

Els àmbits en què m4Social està actuant són tan variats com necessitats tenen les persones i les organitzacions. En relació amb les persones, vull destacar el paper indispensable que aquesta plataforma té en el tipus de tecnologies per a les persones amb discapacitat. Des aplicacions que ajudin a millorar l'autonomia personal, o millorar la capacitat relacional de la pròpia persona amb el seu entorn social més pròxim, fins a aplicacions per a la localització de persones amb problemes de memòria. Pel que fa a les organitzacions del Tercer Sector permetrà elaborar eines que optimitzin la gestió diària en les pròpies organitzacions, perseguint una major eficiència en la gestió dels recursos i una millor qualitat de les dades obtingudes.

La incorporació dels smartphone a la nostra vida quotidiana és una realitat ineludible que ens envolta, i aquesta circumstància no es pot obviar ni desaprofitar en el procés d'intervenció social. I és precisament per això, que el nou context de la Societat de la Informació i el desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació incideixen, de manera directa, en els àmbits econòmic, polític, social i cultural de la nostra societat. Fent imprescindible una profunda transformació social, econòmica i política i que no deixi a ningú pel camí.

diumenge, 28 de gener del 2018

Les llegendes de CaixaBank.

 
El director general de CaixaBank, Juan Antonio Alcaraz, ha assegurat que els desnonaments "forman parte de la leyenda urbana, nosotros no hemos desahuciado a nadie", va dir "Los bancos no queremos desahuciar a nadie; evidentemente tenemos una hipoteca, una propiedad y queremos que la hipoteca se pague". Està clar que si noi!!! Tu ets dels que creuen que una mentida repetida 1000 vegades acaba convertint-se en realitat.

CaixaBank empastifa la seva imatge una vegada i una altra amb els èxits socials que aconsegueix a través de la seva "Obra Social la Caixa". En la meva opinió només hem de veure els jocs de mans que fan amb la Responsabilitat Social Corporativa de la seva fundació, per després mostrar les totes les seves polítiques neoliberals més radicals.

Són molt els projectes que desenvolupen amb els col·lectius més vulnerables; amb la infància per a la seva alimentació diària "cap nen sense bigoti", amb els col·lectius més desfavorits a través del seu programa "incorpora", amb els emprenedors per donar ajudes i crèdits als que intenten fugir de l'atur i la desesperació muntant la seva pròpia empresa "emprèn". Aquesta és la cara més amable d'aquest gegant bancari, que com tots té el seu revers de la moneda.

Ja fa anys que CaixaBank desenvolupa estratègies de mercat en les quals es mostra bel·ligerant amb els moviments socials. Corria l'any 2013 quan líders socials com l’Arcadi Oliveres (president de Justícia i Pau) o la monja benedictina Teresa Forcades, durant la Diada nacional de Catalunya l'11 de setembre, van plantejar encerclar les torres de CaixaBank de l'avinguda Diagonal de Barcelona, ​​amb la intenció de crear les bases per a un canvi de règim polític, econòmic i social basat en una economia cooperativitzada, una democràcia horitzontal i unes finances ètiques.

L'elecció de CaixaBank no va ser casual. La Caixa s'ha convertit en el símbol del poder econòmic i financer de Catalunya i a nivell estatal és la primera entitat d'Espanya en valor dels seus actius: 350.989 milions d'euros, després d'absorbir a Caixa Girona, Banca Cívica, Banc de València, etc. . De les 6300 oficines que posseeix el grup, només 1581 són a Catalunya i el 65% del seu volum de negoci procedeix de fora de Catalunya i de les Balears.

A més, el radi d'acció de CaixaBank s'estén molt més enllà del propi sector financer i arriba al negoci dels carburants, l'aigua, les telecomunicacions, les infraestructures i la salut. És líder en pensions, assegurances i targetes bancàries. Amb més de 13 milions de clients i una quota de mercat a Espanya del 14,6%, articula la seva influència a través del poder econòmic de les seves empreses, els seus vincles amb mitjans de comunicació, partits polítics i, fins i tot, amb la Casa Reial per la vinculació de l'exresponsable Fernando Almansa o la pròpia filla del Rei emèrit d'Espanya.

Cristina de Borbó va entrar a treballar amb un gran endoll trifàsic que li reportava un sou de 200.000 euros anuals i un lloc molt interessant, directora de l'Àrea Social ". Aquest salari arriba avui als 300.000 euros anuals, i la infanta els percep en el seu nou destí a Suïssa, on s'ha instal·lat fugint de la polèmica suscitada pel cas Urdangarín. CaixaBank també va trobar un lloc de treball per a l'excap de la Casa del Rei Alberto Aza, al que va nomenar membre del consell d'administració de Criteria.

Com podem veure aquest monstre econòmic estén els seus tentacles en tots els nivells del poder a Espanya, disposa de més de 13.000 habitatges socials a Espanya i encara que s'omplen la boca dient que "CaixaBank no realitza desnonaments d'habitatge habitual", l'informe realitzat per la plataforma d'afectats per la hipoteca (PAH) al costat del Observatori DESC indica que el 13,8% de les persones afectades per un desnonament tenien la seva hipoteca a CaixaBank.

Per tant, el director general de CaixaBank, Juan Antonio Alcaraz, ha quedat retratat públicament per la provocació de les seves declaracions. Aquest no és l'estil que CaixaBank ha utilitzat al llarg de la seva història. Sempre ha estat un monstre bancari que ha mesurat molt les seves manifestacions públiques per cuidar la seva imatge i mostrar-se com una entitat propera a la ciutadania.

És per això que el Juan Antonio Alcaraz ha fet el paper de "l'enfant terrible" amb la seva intervenció per omplir titulars dels mitjans de comunicació. Exhibint múscul i deixant molt clar que en la nostra lògica occidental i capitalista, qui té diners mana i qui no en té obeeix.

D'aquesta manera estem veient com un banc com CaixaBank estan fent un gir copernicà per mostrar-se com una entitat agressiva, que res té a veure amb el missatge ensucrat de la Fundació la Caixa que s'està quedant sense ànima. Si "l'ànima de la caixa" de la qual tant s'han omplert la boca.