El PSOE es troba amb tres problemes estratègics que li dificultaran la seva estructuració d'una alternativa de poder al Partit Popular:
En primer lloc els socialistes espanyols estan en debilitat, pel que fa a lideratge polític, tant dins com fora del propi partit. L’Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar el Congrés de Sevilla per la mínima i se'ns va vendre públicament com una alternativa de futur, després de l'època Zapatero. Era obvi que un suposat líder de 62 anys, no es podria vendre com una opció renovadora. Entre altres coses perquè el seu paper en els governs del Felipe González i del Zapatero sempre va ser el d'un home gris, acostumat a fer els treballs bruts de les clavegueres de l'Estat. D'altra banda, el Rubalcaba mai va destacar per significar amb una nova empenta ideològica en el centreesquerra espanyol.
En segon lloc el PSOE afronta aquesta conferència amb una crisi en l'àmbit territorial. El PSC català ha començat a marcar distàncies de la cúpula del PSOE, cosa que ha incomodat no només a la cúpula de Ferraz, sinó a molts dels seus barons territorials que mai han volgut entendre la pròpia idiosincràsia de Catalunya i del socialisme català. El PSOE sap prou bé, que perquè pugui arribar a la Moncloa, necessita obtenir uns bons resultats a Catalunya. Si l'electorat català no li ofereix més de 20 diputats a les eleccions estatals, el PSOE no té cap possibilitat de guanyar unes eleccions nacionals per molt bons resultats que obtinguin en feus com Andalusia.
El socialisme espanyol viu a Catalunya les seves hores més amargues. El PSC, en una contorsió gairebé impossible, reclama el dret a decidir però en una consulta legal i pactada amb el Govern. En canvi el PSOE només està disposat a oferir una reforma constitucional de tall Federal, que encara que sent atractiva en principi, no es percep amb la força suficient per reunir el consens del Partit Popular que la faci semblar creïble. Així doncs, amb tot aquest panorama els socialistes catalans continuen en caiguda lliure al no satisfer ni als uns ni als altres. A la ciutadania catalana no la convenç amb uns arguments federalistes que es perceben com a foc d' encenalls, sense una solidesa política al darrere que li donés veracitat i contundència. Però el PSC tampoc convenç els socialistes espanyols, que veuen inviable autoritzar una consulta que tenen la certesa que perdrien.
En tercer lloc, el PSOE té encara molts deures per fer. Primerament té una executiva plena de dinosaures de la política socialista, que haurien de passar a la reserva. Té un president (José Antonio Griñán) imputat en el cas dels ERO's d'Andalusia la qual cosa li suposa un llast polític, que en temps tan convulsos com els que vivim, és difícil de portar. D'altra banda té diputats com l’Alfonso Guerra que es mostren públicament com vividors de la política, ja que és l'únic diputat que ha estat en totes les legislatures des de la instauració de la democràcia.
Aquesta situació fa que les expectatives d'aquesta Conferència Política dels socialistes espanyols, jo la percebi com un cant a la frustració. Un partit que "es diu progressista" mai pot posar pals a les rodes a l'hora de donar la veu al poble. Precisament és en aquest punt en el que haurien de diferenciar-se de la dreta retrògrada espanyola i convèncer els seus votants que Espanya no és un poble uniforme culturalment. Que precisament és la riquesa de cultures la que fa que Espanya pogués ser percebuda com un país plural.
Malauradament no tinc cap esperança que l'esquerra espanyola sàpiga enviar un missatge a la ciutadania, que els convenci prou com per motivar una rebel•lió contra la dreta. Lamentablement el centreesquerra del PSOE, a través dels seus barons territorials, cau en els mateixos errors que la dreta troglodita. Buscarem un enemic com l'independentisme català, que faci que la gent reaccioni i es mobilitzi amb els seus vots. Aquesta pel•lícula ja l'hem vist i no ens aporta res a la solució del problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada