Arxiu del blog

dissabte, 23 de febrer del 2008

La via independentista d'Esquerra Republicana de Catalunya és incompatible amb l'exercici del poder.

Cada vegada que ens acostem a uns comicis electorals, podem observar com totes les forces polítiques intenten establir la seva quota de mercat electoral, amb posicionaments que els permetin segmentar el seu possible electorat i alhora deixar-los marge de negociació per a poder exercir el poder.

En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya podem veure a un partit que es defineix com "d'esquerra socialdemòcrata favorable a la independència de Catalunya i dels Països Catalans". Després d'aquesta definició de Viquipèdia podem observar un posicionament electoral com a partit d'esquerres i independentista, la qualificació d'independentista és sens dubte per a diferenciar-se en el plantejament del concepte nacionalista, “propietat” de Convergència i Unió.

Per tant, ens movem en un terreny en el que hem de compaginar el posicionament en el mercat electoral, jugant amb els conceptes de nacionalisme i progressisme.

Esquerra Republicana de Catalunya està compartint inquietuds de govern, amb un partit purament esquerres com Iniciativa per Catalunya i un partit de centre i esquerra com el Partit Socialista de Catalunya. Però en aquesta tasca té un seriós inconvenient, perquè el seu posicionament independentista la fa un soci incòmode per als plantejaments nacionalistes de PSC i ICV, i també ocasiona un risc polític per al partit estatal (PSOE) amb l'amb el que el PSC està coalligat, ja que alguns posicionaments que Esquerra Republicana de Catalunya es veu obligada a prendre, són incòmodes en el dia a dia polític entre PP i PSOE.

Respecte al component nacionalista (independentista) de ERC, ha de lluitar i guanyar quota de mercat a Convergència i Unió. Això suposa que ambdós partits han de competir a veure "qui la fa més llarga", han de lluitar per una franja electoral que pot desplaçar-se uns mil·límetres en un sentit o en un altre, en funció dels conceptes i les idees que estiguin a la venda.

Conceptes com catalanisme, sobirnisme, nacionalisme o independentisme són sovint contestats des de la capital del regne amb la qualificació de "separatistes". Doncs bé, en aquests matisos és on, totes les forces polítiques de Catalunya, han hagut de posar una especial atenció per a desmarcar-se de posicions que poguessin situar-les en una dependència de qualsevol estructura a nivell espanyol.

Per a Esquerra Republicana de Catalunya és tremendament complicat jugar a ser partit d'esquerra moderada i alhora partit independentista (pujant el nivell de ADN quatribarrat respecte d’altres adversaris).

Crec que ERC està consumint els seus últims cartutxos en aquesta posició política ambivalent i haurà de posicionar-se i triar quina bandera pretén enarborar, si la de les quatre barres o la de la falç i el martell, per a entendre'ns.

Jugar a tot per a poder continuar tocant cuixa de poder, és una situació massa ambigua per a perpetuar-la massa en el temps. L'electorat al que es dirigeix cada vegada li exigirà major claredat en els seus posicionaments.

D'una banda Convergència i Unió ja l’ha posat dues vegades en una situació d'enfrontament amb els socis de govern a Catalunya. La primera amb la reprobació al Parlament de Catalunya, del projecte d'un túnel del tren d'alta velocitat per la Sagrada Família i la segona amb el suport a la proclamació d'independència de Kosovo.

Encara que en aquesta darrera es va salvar per la campana per la incompetència d'alguns diputats i diputades de CiU que van arribar tard a la votació, havent d'aguantar una esbroncada monumental del fill de l'amo.

Normalment en política, quan un partit no decideix d'una forma clara quins són les seves línies programàtiques i la seva estratègia, els electors acaben decidint per ell i posant les coses al seu lloc.

Lo Bep.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Estats Units serà capaç de tenir una Presidenta o un President negre?

Al meu entendre Estats Units és un país (si és que pot denominar-se així), amb una mentalitat molt masclista.

La possibilitat que el Partit Demòcrata (la dreta moderada o de centre) pugui optar a la presidència de la Casa Blanca amb un dels dos candidats que té en joc, fa que s'obrin grans possibilitats per al candidat del Partit Republicà (la dreta més radical) diguem.

El gran inconvenient dels dos candidats del Partit Demòcrata, és que representen a col·lectius que estan afectats pels grans debats de marginació, de la societat nord-americana.

D'una banda tenim a la Hillary Clinton que a demés de saber portar la cornamenta amb digniat, en aquest cas estaria en el grup de les persones marginades per qüestió de gènere. Per tant, la dona continua sent objecte de marginació en els llocs de treball i de representació en la nostra societat, inclosa l'europea. Quan parlem de la societat nord-americana aquest grau de marginació augmenta significativament per una qüestió merament cultural.

En aquesta línia de debat, el sistema electoral d'Estats Units és obert democràticament, però només si tens diners i els diners va majoritàriament als candidats del sexe masculí.

Al Senat, per exemple, hi ha poques dones, pero com Hillary Clinton tenia una àmplia agenda de contactes i venia d'on venia, va poder moure's i aconseguir diners. Una altra dona ho hagués tingut molt més difícil. Per per tant no és el prototip de dona nord-americana amb capacitat i possibilitats d'accés al poder.

D'altra banda tenim al Barack Obama, que en aquest cas estaria situat en el grup de persones marginades per qüestió de raça. Obama va ser batejat per alguns com "la gran esperança blanca" per encarnar el somni de reconciliació en un país amb profundes divisions racials.

Personalment tinc grans dubtes que la maduresa de la societat nord-americana, sigui capaç de donar opcions de govern a qualsevol dels dos candidats del Partit Demòcrata. Penso que els prejudicis que encara existeixen en la societat d'Estats Units són massa arrelats com perquè no es tinguin en compte a l'hora de triar el seu president.

Per tant, el senador Republicà John McCain podria tenir serioses expectatives d'èxit en la seva carrera per a entrar en la Casa Blanca.

Desitjo ferventment que la societat nord-americana maduri a passos de gegant en pocs mesos per a demostrar que tenen alguna cosa més que poder nuclear.

Lo Bep.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Si no torna aviat Duran Lleida, trobarà el seu programa electoral radicalment canviat.

A mesura que ens acostem a les eleccions del dia 9 de març, la precampanya electoral comença a prendre un aire cada vegada més interessant.

Semblava clar que el plantejament de precampaña electoral que feia Duren Lleida, com cap de llista de Convergència i Unió, era el d'una concepció de la possible negociació postelectoral en clau de política espanyola.

Sembla que Duran Lleida tenia un especial interès a ser ministre (o almenys així ho reflectien alguns mitjans de comunicació). No se que hi que podia fer de cert en això, el que si que crec és que Duran Lleida, estava duent la precampaña electoral per un camí que li permetés arribar al dia 9 de març amb unes possibilitats de negociació amb el PSOE el més obertes possible.

En els seus atacs a la gestió de Rodríguez Zapatero, no ha estat especialment agressiu, prenent cert to conciliador. Això li ha valgut que en les últimes enquestes elaborades pel Centre d'Investigacions Sociològiques pujava a unes posicions privilegiades com líder polític en l'estat espanyol.

En canvi, des de que ha deixat la precampanya electoral per motius de salut i l’ha substituït Artur Mas, la campanya ha pres un enfocament diferent. És lògic, a Mas li interessa establir com a criteri de negociació amb el PSOE, la legitimitat del govern d’entesa que actualment està gestionant la Generalitat de Catalunya.

Els interessos d'Arturo Mas tenen uns objectius merament territorials, sent conscient que la seva carrera política necessita urgentment d'un cop de timó que el pugui dur al palau de la Generalitat. Si no és així, el seu crèdit al capdavant davant de Convergència i Unió a Catalunya s'està esgotant a marxes forçades.

Estem davant d'una situació interessant des del punt de vista de l'estratègia política, encara que a hores d'ara ja no ens sorprèn res de tot plegat.

Lo Bep.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Kosovo independent i Vladimir Putin encoratja les independències a Espanya.

Sembla mentida l'embolicada que pot ser la vida, d'una banda Kosovo es proclama república independent de Servia i això no agrada a Vladimir Putin, per un altra, el cap rus insinua la idoneïtat de proclamar les independències de les diferents comunitats històriques del nostre país. Qui els entengui que els compri!

Anem a veure el temps que trigarà el govern de l'estat espanyol a reconèixer a Kosovo com a país independent. Amb Montenegro van ser dels últims de la Comunitat Europea en manifestar públicament el seu reconeixement.

El nacionalisme espanyol torna a tenir una mala peça al teler, ja que tindrà l'obligació de reconèixer internacionalment la independència d'un país que l'ha proclamat unilateralment. De fet, en pocs dies molts ideòlegs de la uniformitat d'Espanya es quedaran amb el cul a l'aire, doncs molts dels seus arguments en els quals sustentaven la unitat d'Espanya, es posaran en evidència amb les accions que irremeiablement haurà d’emprendre el govern espanyol.

Probablement, seria més intel·ligent afrontar les diversitats d'identitat i culturals que té Espanya, d'una forma real. Una forma que ajudés a enriquir una identitat d’un país multicultural i que amb això es donés un exemple de democràcia del segle XXI.

Personalment sempre he cregut que els països han de ser el que els seus ciutadans lliure i directament decideixin. Però ja em toca una mica els pebrots que hagi de ser el senyor Putin el qual faci de defensor dels drets del poble català.

Senzillament perquè el cap d'estat rus no és el paradigma de la democràcia ni de la defensa dels drets humans. Res, paradoxes té la vida per a viure-les!

Per això creo que la política és com patinar sobre rodes. Es va en part on es desitja anar, i en part on el duen a un els maleïts patins.

Lo Bep.