Arxiu del blog

dilluns, 15 de desembre del 2008

Corasson Loco… o l'esquizofrènia dels socialistes catalans.


Arribats a aquesta alçada de la pel·lícula, cada vegada es fa més complicat per al sector catalanista del PSC justificar la situació a la qual Zapatero està duent als socialistes catalans.

D'una banda el Partit Socialista de Catalunya està consolidat en el mapa polític català, com el partit que governa als principals municipis de Catalunya. Les quatre capitals de províncies catalanes i les seves corresponents diputacions provincials estan dirigides o sustentades pel PSC.

Per tant, la confiança que l'electorat català està donant al Partit Socialista de Catalunya, el legitima com una de les principals opcions polítiques que té encomanada la gestió de l'administració dels catalans.

Entenc que aquesta responsabilitat ha hagut de pesar molt, a l'hora de prendre la decisió de donar suport sense fisures els Pressupostos Generals de l'Estat i no deixar a Zapatero en pilota picada davant del Partit Popular.

A la seu del PSC existeix una gran preocupació perquè només queden dues setmanes perquè expiri el pacte entre Montilla i el president del Govern, i el clima de relacions amb el PSOE s'equipara a moments de tensió entre ambdós partits com els ocorreguts als anys 80 per qüestions com l'OTAN o la LOAPA. Al meu entendre crec que utilitzen diferent Zoom a l'hora d'enfocar la realitat política, si s'avalua des de la seu del PSC a Barcelona o la del PSOE a Madrid.

Per tant, he d’entendre que les mirades polítiques són de diferent distància a l'hora de contemplar els suposats escenaris que poden donar-se en un futur. D'una banda Zapatero acaba d'estrenar la seva segona legislatura i encara li queden tres anys de gestió per a anar desplegant el seu suposat programa. Per l'altre, Montilla està travessant l'equador de la seva legislatura i necessita començar a sumar punts de cara a l'electorat català, per a afermar el seu lideratge i començar a treballar-se una victòria més folgada de la qual va tenir al 2006. Sobretot perquè algun soci de govern, com Esquerra Republicana, té bastants números per a fer-li el salt i iniciar una croada nacionalista amb Convergència i Unió.

Dita això, el repte que els socialistes catalans han fet al PSOE, amenaça amb que si es donés el cas que no s'arribés a un acord i no es tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans.

Aquesta situació obre unes noves perspectives en els posicionaments que els dos partits polítics federats, han anat mantenint fins a ara. Però alhora també s'obren grans incògnites i sobretot a mi em sorgeixen preguntes com:

Serà capaç Sabater de controlar als barons del PSOE i desembussar l'acord de finançament per a Catalunya?

Arribat el cas. Seran capaços els socialistes catalans de desmarcar-se del PSOE i generar una crisi que deixaria a Zapatero en pilotes davant de la dreta espanyola?

Serà capaç Convergència i Unió de gestionar una crisi d'aquest nivell amb sentit de país? Sense caure en demagògies massa fàcils.

Serà capaç Esquerra Republicana de Catalunya d'abandonar el vaixell del tripartitt per a salvar els seus immobles davant unes eleccions catalanes anticipades?

Davant tanta incertesa només em ve al cap aquella cançó del Bob Dylan titulada "La resposta està al vent", i aquí a les terres de Lleida sembla que ara bufa el que diem un "vent d'Aragó" massa fort perquè puguem saber on estan les respostes.

Cony de país.