Una experiència per a prendre consciència de la realitat.

Ahir divendres 7 de març de 2010, vaig poder viure l'experiència d'acompanyar un grup de professionals del món del periodisme, que es van atrevir a acceptar el repte que els va proposar l'Associació ASPID, de seure en una una cadira de rodes durant 45 minuts i fer una ruta per la ciutat de Lleida, per tal de poder fer activitats de la vida diària.

Tenint en compte que les persones que van acceptar el repte no estaven acostumades al maneig d'una cadira de rodes, vam tenir la prevenció de comptar amb la col.laboració d'un grup de voluntàries i voluntaris de l'Institut d'Ensenyament Secundari Ronda de la ciutat de Lleida. Bàsicament per a què els donessin un cop de mà i no haguessin de cansar-se tant. La meva grata sorpresa va ser que aquest grup de periodistes (tots molt joves), es resistien a ser ajudats pels voluntaris i volien ser ells mateixos els que manegessin la seva cadira de rodes en pendents i llocs difícils.

El seu compromís va ser molt gran en intentar posar-se en el lloc de la persona amb discapacitat, en un nivell el més semblant possible a les circumstàncies reals. Aportant un gran Esforç per la seva banda, que denota el seu compromís per poder transmetre al seu públic les sensacions viscudes des de la pròpia cadira de rodes.

Per això vull agrair especialment aquest esforç suplementari que van realitzar, perquè tots som part de la societat i hem de preocupar-nos d'aportar el nostre suport en funció de la igualtat, de la integració i de les bones pràctiques. En funció del lloc i de les Circumstàncies en les que estem cada un de nosaltres.

És evident que l'accessibilitat a la ciutat és un tema vital, però la poca consciència de la població que no presenta problemes de mobilitat és la trava d'acció que representa la voluntat de millora la ciutat.

Estem en un moment important de canvi social, i l'accessibilitat com tots els temes d'importància social també està evolucionant, i això mateix ens porta a convèncer-nos cada dia més que el futur està en trencar els esquemes antics, oblidar-se de les persones amb discapacitat, de la gent gran, les persones obeses i de les dones amb carrets de nen i optar pel disseny universal.

Està comprovat que el disseny que "serveix a tots" és més còmode també per al que no té cap problema de mobilitat física, aporta un major grau de satisfacció amb el seu entorn i et fa desenvolupar millor amb el teu mitjà. Això passa necessàriament per implicar un disseny d'ordenació.

La condició de "persona amb discapacitat" d'alguns individus està condicionada pel mitjà que els envolta. Per tant, podem arribar a la conclusió que un mitjà físic accessible fa "desaparèixer o atenuar" en gran mesura la condició de discapacitat de les persones. Amb la qual cosa, el disseny universal es converteix en un disseny integrador.

Amb experiències com aquesta, es posen de manifest la necessitat d'un canvi en el disseny urbà i arquitectònic, però probablement aquesta exigència transcendeix els límits de les barreres que dificulten les vides d'alguns, apostant pel reconeixement dels canvis urgents i absolutament necessaris per que tots gaudim de millors ciutats, millors espais públics i una millor qualitat de vida.

Així doncs, vagi des d'aquí el meu reconeixement i el meu agraïment a totes les persones que van intervenir en el taller d'accessibilitat que es va celebrar a Lleida. Tots heu contribuït al canvi social que representa el percebre l'accessibilitat com un dret i una necessitat de totes les persones.

Hem tingut una celebració de l'u de maig amb més pena que glòria.

Era d'esperar que, donades les circumstàncies socioeconòmiques en què vivim, aquest dia de reivindicació obrera i sindical fos especialment dur i participatiu.

Estem amb una taxa d'atur altíssima, i amb unes previsions de creació d'ocupació complicades si tenim en compte el nostre teixit industrial. I els sindicats no han estat capaços de mobilitzar la gent en un dia com el d'ahir.

Tinc la convicció que si aquesta mateixa crisi s'hagués donat amb el Partit Popular al govern, les manifestacions haguessin estat amb una participació històrica. Davant la qual cosa hem plantejo el paper que tenen actualment els sindicats majoritaris al nostre país.

En la meva opinió l'actual crisi econòmica probablement hagi tingut els seus orígens en les especulacions econòmiques de la gran banca, però em nego a creure que sigui l'única raó per la que actualment estem en aquesta situació. Probablement alguna cosa tindrà que veure la debilitat de la nostra indústria per la manca de productivitat i competitivitat de les nostres empreses. Per redreçar l'actual situació en la direcció correcta, i per donar resposta a les persones que estan patint les conseqüències, cal prendre les decisions adequades en cada moment i que probablement moltes d'elles no seran populars.

Han de ser mesures basades en decisions preses només després d'una diagnosi consensuada i realista, i amb unes perspectives d'intervenció a llarg termini.

Cada vegada està més clar que no podem avançar si no som capaços de definir un marc de relació laboral realista. Centrat en temes clau per a la nostra societat i la nostra economia com:

Considerar la formació professional com una eina estratègica per a la millora de les condicions de vida dels treballadors, basat en la creació d'un sistema que permeti la qualificació i el reconeixement de les competències professionals.

Defensar la incorporació al món laboral de tots els sectors socials i, amb especial cura, d'aquells que tenen més dificultats, potenciant l'economia solidària i la inserció social per la via del treball. Considerant aquestes polítiques com una autèntica inversió per a la reducció de la despesa pública.

Potenciar un lideratge empresarial ètic centrat en l'obtenció de beneficis, tangibles i intangibles, incorporant els principis de la responsabilitat social com a eix vertebrador de l'estratègia de gestió empresarial.

Flexibilitzar el mercat laboral, buscant l'equilibri entre les demandes de l'empresariat i l'estabilitat en el lloc de treball.

Aquests propòsits poden sonar a paraules buides. No per què no tinguin contingut, sinó per què hem banalitzat tant el paper que tots tenim en sortir d'aquesta crisi, que ara no coneixem altra estratègia que la de buscar la culpa al veí de davant, sense preguntar-nos què podem fer nosaltres.

Per tant, crec que és imprescindible establir un nou model de creixement econòmic i social sostenible, posant a la persona com a eix principal del sistema, per permetre garantir unes condicions de vida dignes. Però no hem d'oblidar que per aconseguir l'èxit és necessària la implicació de tots: treballadors i empresaris, organitzacions empresarials i sindicals, de la resta de la societat civil liderats per una administració sensible a les necessitats i decidida en l'execució de les seves polítiques.