Arxiu del blog

dissabte, 25 d’octubre del 2008

La Casa Real actua com els capellans: "Feu el que dic i no mireu el que faig".


Hi ha situacions que em fan bullir la sang, com per exemple les declaracions de Felipe de Borbón (Príncep d'Astúries, o sigui Príncep dels asturians), a l'acte de lliurament dels seus premis, en les quals va fer una crida en la que deia que hem de treballar "units per a estabilitzar i sanejar, com més aviat, el sistema financer internacional perquè la crisi ha posat de relleu els grans riscos i desafiaments de la globalització”. I s'ha quedat així de satisfet…

Caldria ensenyar-li a l'hereu de la corona que cal predicar amb l'exemple abans de lliurar-se a la demagògia, que és més pròpia dels polítics del nostre país. Ja que els Pressupostos Generals de l'Estat han contemplat una despesa per a la Casa Real de 8,5 milions d'euros (quatre milions de pessetes diaris) per a l'any 2008, el que suposa un increment del 14,5% pel que fa a l'any anterior, o el que és el mateix, un 12% més que l'IPC. A més de tenir aquests quantiosos ingressos, la família real espanyola s'estalvia una gran quantitat de despeses com viatges -que corren a càrrec del ministeri d'Afers exteriors- o escortes -pagats per Interior-, entre altres.

Per tant, aquesta és una dada que xoca amb la congelació salarial de parlamentaris i alts càrrecs governamentals i fins i tot amb la menor pujada del pressupost de les Corts Generals, que augmenta un 2% fins als 237,06 milions d'euros. Tenint sempre en compte que aquests són càrrecs electes directament pels administrats.

Així podem veure que la nostra emblemàtica família real està subvencionada pels treballadors espanyols per la mòdica quantitat de 8,5 milions d'euros (1.414 milions de pessetes) pels serveis al poble. Si tenim en compte una jornada laboral de 40 hores a la setmana, són 160 hores al mes i equivalen a 1920 hores a l'any. Així, el monarca com autònom (suposo que es cotitzarà la seguretat social en aquest règim per a poder cobrar la jubilació) factura a raó de 4.427 euros l'hora a l'estat espanyol (xifra que s'obté de dividir els 8,5 milions d'euros per les 1920 hores que estableix la nostra legislació laboral com jornada de teball). Aquest preu deu de ser l'acordat pel gremi de les cases reals europees.

Això sense contar la de milions d'euros que suposo que estaran ocults en partides del Ministeri de l'Interior per a la seva protecció, transport i actes quotidians oficials amb els seus respectius menjars i estades hoteleres. Els 8 milions seran per a oci del Rei, a més de gaudir a la seva disposició les comoditats i el luxe del patrimoni públic de l'Estat espanyol.

Llavors, voldria demanar-li al Príncep dels asturians que abans de demanar la nostra solidaritat per a combatre la crisi, que parli amb el seu real pare i que trobin mútuament una solució a les milers de persones en situació de dependència, que han estat enganyades amb la presa de pèl de la llei de mossen Caldera. Si se'ns demana solidaritat, el més lògic i lleial és que està solidaritat sigui recíproca cap a les persones a les quals se'ls exigeix.

Per això, sempre m'he sentit republicà. Crec que un Cap d'Estat haurem de mantenir-lo i sufragar-lo sempre entre tots. Doncs bé, ja que he de contribuir a mantenir-lo, també vull contribuir a triar-lo per a què així la cadira vagi canviant de cul cada cert període de temps.

Tenir sempre el mateix cul en la mateixa cadira, és perjudicial per a la cadira i per al cul que té tendència a fer-se cada vegada més gran.

divendres, 24 d’octubre del 2008

El crepuscle roigenc dels Monegros. Una autèntica passada!


Acabo d'arribar d'un viatge de treball a Madrid. Sóc plenament conscient que es pot anar a Madrid per molts altres motius que no siguin laborals. Però hi ha certs temes, generalment relacionats amb els diners, que només pots anar a resoldre'ls a la capital del regne.

He sortit de l'estació d’Atocha a les 17:30 hores connectant la música en conserva que duc instal·lada al mòbil en format MP3, i sobre les 19:55 hores estava creuant el desert dels Monegros (que per cert cada vegada és menys desert amb els regs intensius que estan instal·lant), quan començaven a sonar temes dels Beathles com: Let It Be, Something, Yesterday, Imagine, Here Comes The Sun o Michelle entre altres.



Just quan sonaven John Lennon i companyia, les ondulacions desèrtiques dels Monegros que es veien en l'horitzó, començaven a prendre un color vermellós crepuscular que m'han creat un clima intern de pau que feia temps que no sentia.

Han estat uns minuts d'aïllament total del vaivé del tren i del murmuri dels viatgers. Veritablement hi ha moments en els quals no fa falta fumar-se un Canut per a sentir-te en harmonia amb el teu entorn.

En resum, vinc de Madrid veritablement optimista pels resultats obtinguts en les reunions mantingudes i per l'experiència tardorenca que he pogut viure als Monearos, que demostra que la felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Els coixos podem jurar bandera. Hòstia tu!


Després del daltabaix del desenvolupament i aplicació de la Llei de Dependència, de les retallades en política social justificats amb una crisi (que el passat mes de març en campanya electoral ningú preveia). Sembla ser que als màxims representants del COCARMI i de l'ONCE, no tenen res millor en que invertir el temps que en obstinar-se que els coixos jurem bandera. Manda huevos! que deia aquell.

La veritat és que m'ho va comentar ahir el Quin Bonaventura, a la reunió d’ECOM en la que vam coincidir a Barcelona. Personalment m'ho vaig prendre com una a conya coneixent el sarcasme del meu company.

Però Redéu, aquest matí m'arriba un correu electrònic enviat des del cau d’Alí Bava i els seus quaranta, en el que hem certificava que el Ministeri de Defensa, Fundació ONCE i el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) signaran dijous que ve, dia 29, un conveni que permetrà a les persones amb discapacitat jurar bandera.

Sembla ser que en aquest conveni es pretén fomentar l'autonomia personal, la plena integració i compliment dels drets de les persones amb discapacitat en el marc de les polítiques de defensa.



No us vull enganyar, però davant aquesta animalada m'ha entrat canguelis, per que em veig als meus 47 anys desfilant per La Castellana amb un obús instal·lat a la meva cadira elèctrica i la putada més gran és que duria davant de mi a la Cabra de la Legió (i no em refereixo a José Bono aquesta vegada).

Però això és inquietant, perquè a més de la nota de premsa m'han enviat la fitxa d'inscripció. Amb la qual cosa sembla com si e posessin la pistola al pit i tractant-se de la jura de bandera, sembla que hi ha una certa relació. Per cert, aquesta fitxa d'inscripció l’hi he enviat al Quim perquè comenci a emplenar-la.

A veure si entre tots omplim un AVE i ens plantem al Palau del Pardo el dia 15 de novembre, i muntem un acte paral·lel amb l'Estel·lada. Cony de país!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

L'entorn associatiu de les persones amb discapacitat també està en crisi.


No crec que hi hagi cap dubte sobre els objectius i el significat de l'existència del moviment associatiu, però del treball diari en tot aquest eixam de persones que interaccionen, es desprèn que existeixen bastants problemes susceptibles de millorar.

Hem penso que aspectes com l'escassa participació dels socis dintre de les nostres organitzacions, així com la participació de les associacions en el món Federatiu, ens hauria de fer reflexionar sobre el canvi de model que necessita el nostre entorn.

Davant aquesta situació, és necessari plantejar-nos quin ha de ser el paper que juga el nostre moviment associatiu. Sense cap tipus de dubtes, la nostra funció com organitzacions representatives, es limita majoritàriament a l'organització de grups d'autoajuda. Poques són les organitzacions, dirigides per persones amb discapacitat, que han fet el salt a la gestió de serveis dirigits als seus propis associats o a usuaris del seu entorn immediat. Les que gestionen serveis per a persones amb discapacitat física, majoritàriament estan dirigides per familiars de les pròpies persones amb discapacitat.

Per tant, es fa cada vegada més evident la necessitat d'actualitzar el model existent. Ja que les poques organitzacions prestadores de serveis i dirigides per persones amb discapacitat, necessiten d'un relleu generacional. Majoritàriament són entitats amb 25 o més anys d'història, en la que els seus dirigents duen ocupant els càrrecs massa temps. I quan dic massa temps em refereixo que han perdut l'ímpetu i la creativitat de la joventut i en conseqüència, generant a la vegada la inexistència de nous dirigents preparats que aportin noves idees. Aquestes entitats, desgraciadament no tenen lluites per accedir a la direcció. Si l'entitat funciona bé el soci s'acomoda i no té cap necessitat de canvis.

La sensació que tinc és que hem perdut la nostra característica reivindicativa i no mereix la pena l'esforç de lluitar per a aconseguir els nostres drets i els dels altres. Probablement aquesta sensació de laxitud pugui deure's al fet que hem aconseguit ja una bona qualitat de vida i els nostres problemes són secundaris.

Per tant, crec que aquesta actitud de compromís i esforç a l'hora de seguir treballant per a culminar un projecte d'organització, corre el risc d’arribar a fracassar, i bàsicament seria per dos motius prou importants.

Un, perquè existeix una gran escassesa de participació dintre del moviment associatiu, i en conseqüència una falta de relleu en la direcció.

L'altre per l'escassa força reivindicativa del moviment associatiu. Fet que evidentment, ens ha de dur a un replantejament en la metodologia de recerca de recursos que ens permetin finançar la nostra existència i continuïtat, així com aconseguir i consolidar el nostre model amb un major grau d'independència dels poders públics.