ONG’s o multinacionals del Tercer Sector Social.

 

Tot i que definim una ONG com una Organització No Governamental, en realitat qualsevol organització privada és, en sentit estricte, una organització no governamental perquè no pertany a cap govern. Així doncs, comencem a dir les coses pel seu nom utilitzant el terme ONG per identificar organitzacions que no són part de les esferes governamentals i que la finalitat fonamental no és el repartiment de dividends entre els seus propietaris, sinó que se centra en la realització del bé social.

Però si fugim de qualsevol encasellament en la definició que limiti la nostra capacitat d'abstracció, ens adonarem de la dificultat que té definir el concepte de "no governamental". De fet les estructures que representen al teixit social a Catalunya, com la Taula de Tercer Sector Social o la Confederació de Tercer Sector Social, estan tenint serioses dificultats en l'elaboració de la Llei de l'Tercer Sector o de la Llei d'acció concertada, per definir el requisit del "nonprofit" o sense ànim de lucre.

Davant d'aquesta situació em sorgeix la pregunta: És suficient que qualsevol organització, ja sigui associació o fundació, es defineixi com "nonprofit" per sobre entendre que persegueix el bé social? Al meu entendre, evidentment, no és suficient.

Segons un estudi que la Fundació Consumer (dels supermercats EROSKI) ha publicat a la seva pàgina web, tan sols Greenpeace, Amnistia Internacional, Missions diocesanes i l'Associació d'educació ambiental i ecologia social obtenen el 100% dels seus ingressos sense recórrer a subvencions o concerts amb institucions públiques. La resta depenen "excessivament" del finançament governamental, posant en perill la seva independència ideològica dels governs de torn.

En aquest sentit, una de les premisses fonamentals que ha de prevaler en qualsevol ONG és la captació de socis que financin la missió fundacional de la pròpia organització. Per exemple, Creu Roja, la que més socis té i ja se sap que com més socis té una ONG, menys dependència hauria de tenir de les ajudes públiques.

Aquesta és la llista de les principals de la Fundació Consumer:

•      Creu Roja amb 676.000 socis.

•      Fundació Intervida amb 343. 000 socis.

•      Metges Sense Fronteres amb 323. 000 socis.

•      Intermón Oxfam amb 240. 000 socis.

•      Comitè Espanyol d'UNICEF amb 167. 000 socis.

•      ANESVAD amb 155. 000 socis.

•      Fundació Vicente Ferrer amb 151. 000 socis.

Tot i així, crec que no n'hi ha prou amb no dependre de les ajudes de les administracions públiques per ser fidels al mandat missioner de l'organització. Cal recordar que la gestió de la pròpia ONG ha d'estar fonamentada en la transparència com a salvaguarda de l'honorabilitat dels fins que persegueix la missió de la pròpia organització. Segons reflecteix el mateix estudi de la Fundació Consumer una quarta part de les ONG analitzades no fan públics les seves despeses d'administració i gestió, una dada que jo considero molt important ja que com més petit sigui el percentatge de despesa que dediquin a la seva pròpia estructura, més eficient serà la gestió del seu pressupost per poder dedicar-lo directament a la consecució dels objectius de la seva missió. Per tant, la transparència en la gestió ha de ser el pilar fonamental sobre el qual s’ha de bastir l'estructura de la pròpia organització.

En aquest sentit, no només es fa necessària la publicació dels pressupostos de les ONG’s sinó que, de la mateixa manera que s'exigeix ​​a les administracions públiques, també hem d’exigir que es publiquin els sous de les estructures tècniques de la pròpia organització. Malauradament, les grans ONG amaguen la remuneració salarial de les seves cúpules. La qual cosa impedeix a la opinió pública comprovar si els sous d'alguns càrrecs tècnics i polítics estan al nivell d'alts directius d'empreses privades multinacionals. Al meu entendre que els sous s'equiparin als d'aquestes companyies privades no és dolent, sempre que el valor afegit que aquestes persones aportin a la gestió estès acord amb la seva retribució. Per tant la prova del cotó que a mi m'agrada fer és respondre a aquesta pregunta: Aquesta persona guanyaria el mateix sou si treballés en una empresa privada? Si la resposta és sincera no aguanta cap defensa.

Moltes d'aquestes "Multinacionals del Nonprofit", en les últimes dècades, han crescut de manera desmesurada a Espanya fins a esdevenir un potent moviment capaç d'incidir en la política nacional i internacional. Es parla molt del seu paper humanitari, però poc del seu nou perfil empresarial, i encara es parla menys de la seva democràcia interna, la seva transparència i la seva eficàcia.

En alguns casos poden exercir una força política capaç pressionar governs per imposar la seva agenda alternativa, i en molts casos aquests governs acaben assumint les principals reivindicacions del moviment.

Un bon exemple el trobem en les grans reunions internacionals de Nacions Unides, com a Viena 93, Pequín 95 o Kyoto 97, han estat un banc de proves de la força del moviment de les "Multinacionals nonprofit". La seva capacitat mobilitzadora ha facilitat la posada en marxa de Tribunal Penal Internacional, el Protocol de Kyoto, la popularització del comerç just i el desenvolupament sostenible. Són les organitzacions no governamentals que en les dues últimes dècades s'han convertit en protagonistes absolutes de l'activisme social, abastant campanyes que van des del maltractament a les dones a la igualtat de drets per al matrimoni homosexual.

Tota una prova de la influència d'un moviment que gaudeix d'enorme acceptació social a la nostra societat. Tot i això, a Espanya només prop de 5 milions de persones contribueixen al seu finançament. Segons l'estudi realitzat per la Coordinadora d'ONG de Cooperació per al Desenvolupament (CONGDE que engloba unes 400 organitzacions). Un 86% dels enquestats es declarava convençut de la seva eficàcia i de la seva capacitat per millorar la vida de les poblacions que atenen, però només un terç creia que la gestió dels seus fons era transparent. Les respostes deixaven a més al descobert la realitat d'una base social que ignora en què consisteix realment l'ajuda que ofereixen i qui són els seus finançadors fonamentals. En molts casos s'exhibeix una opacitat preocupant, quan es tracta de mostrar la transparència necessària que pugui combatre qualsevol dubte de mala praxi.

En la meva opinió, crec que haurien de ser les mateixes organitzacions no governamentals, o al menys les més serioses, les que exigissin més transparència per posar ordre a dins de l'anomenat tercer sector, que penso que ara per ara està afectat d'un gegantisme massa preocupant.

Aquesta exhibició de poder i de diners, en principi només per complir els seus objectius missionals, no són la millor carta de presentació per demostrar una humilitat que s’ha d'exhibir com a valor inalienable. Tinc la sensació que algunes d'aquestes grans organitzacions Nonprofit confonen els seus òrgans de govern amb els "Consells d'Administració" d'empreses privades exercint des d'aquesta nova dimensió un poder de lobby a la societat a favor dels interessos d'un determinat col·lectiu.

O hi ha una legislatura social, o l'independentisme s'abocarà al precipici.

 

El Govern d'Aragonés té tasques pendents de l'anterior govern i dels compromisos adquirits per ERC amb Junts i la CUP, que plantegen reptes com augmentar la despesa en Salut, impulsar una renda bàsica, abordar l'emergència habitacional, repensar el model d'ordre públic i aprovar un doble rescat socio-cultural contra els efectes de la pandèmia, que marquin tota l'acció de govern.

Amb el pas dels anys, la d'Economia s'ha convertit en una cartera imprescindible per als equilibris interns dels governs de coalició. Tradicionalment, aquest departament l'ocupava algú del mateix partit que manava a la presidència, però això va canviar el 2015, quan Oriol Junqueras va ser nomenat vicepresident econòmic y en els últims anys, amb Pere Aragonès, ha passat el mateix: el president era Puigdemont o Torra, i el número dos del Govern era d'Esquerra.

Ara serà al revés, amb ERC a la presidència i algú designat per Junts a Economia, però en aquest cas no serà algú del partit com s'havia especulat sinó un independent. En concret, és Jaume Giró, que fins 2019 va ser director general de la Fundació La Caixa.

La cartera d'Economia sempre ha tingut molt poder, bàsicament perquè totes les decisions de despesa de la Generalitat passen per allà. Això sol generar tensions amb els diferents departaments, que sempre estan plorant per aconseguir més diners dels què els donen inicialment.

A més d’això, l'equip d'Economia ocupa càrrecs rellevants en institucions de tot tipus, des de la Fira de Barcelona fins a l'Institut Català de Finances. Aquesta última institució, per cert, ja fa més de 10 anys que té el projecte d'aconseguir la fitxa bancària, una llicència que li permet convertir-se en un banc públic formalment acceptat pels supervisors i reguladors. No podem oblidar que, justament aquest, és un dels objectius que Junts li ha encarregat a Giró és aconseguir aquesta llicència per operar sense dependre de les autoritzacions de Madrid.

Un altre dels principals reptes que el nou govern haurà d'assumir és el de l'habitatge en un escenari d'emergència social, que demana una solució per frenar desnonaments i garantir pisos assequibles. Fer arribar el 5G a tot el país, complir els objectius de l'Agenda Urbana de l'ONU i seguir el programa dels nanosatèl·lits.

La creació per primera vegada d'una conselleria de Feminismes (en plural) i Igualtat ha estat celebrada per les organitzacions que treballen pels drets de les dones i dels col·lectius LGTBIQ +. Aquesta ha de ser una oportunitat per garantir que es fan polítiques amb perspectiva de gènere des de totes les conselleries. El nou departament també haurà d’afrontar el repte de desenvolupar i dotar de recursos la llei contra la violència masclista. Tot recordant altres temes sobre la taula com més cases d'acollida per a víctimes de violència masclista i els ajuts per a famílies monoparentals.

Pel que fa referència a el Departament d'Educació, cal recordar les promeses d'universalitzar l'accés a les llars d'infants, augmentar el pressupost per a l'escola inclusiva i així com afrontar la reforma en profunditat del batxillerat.

Recordem que el primer gran anunci que va fer l'anterior conseller d'Educació, Josep Bargalló, va ser tornar a finançar les llars d'infants. Concretament, va dir que el Govern es tornaria a fer càrrec de la part que li correspon del finançament, retirat arran de la crisi econòmica. També és urgent continuar amb el desenvolupament del decret de l'escola inclusiva, amb més contractacions que garanteixin una bona atenció als alumnes més necessitats especials.

Una de les Mega Conselleries és la d'Empresa i Treball, que haurà d'afrontar molts reptes que els seus antecessors no van aconseguir tirar endavant. Aquest és un Departament que té una gran transcendència, sobretot en plena crisi econòmica del Covidid-19 i ara que les àrees d'Empresa i Treball es tornen a unificar, com havia passat fins al 2015. Un problema històric: l'atur. Abans de la pandèmia era del 11% (ara arriba a el 13%, però la xifra previsiblement pujarà quan s'acabin els ERTO).

Pel que fa referència a el desenvolupament de les polítiques socials, el sector ha agraït que finalment s'estructurés en una Conselleria pròpia, que permeti afrontar els reptes socials amb una interlocució més directa amb qui ha de aplicar-los a nivell polític.

És evident que l'impacte de la pandèmia continuarà més enllà de la immunitat de grup. La mateixa Taula de Tercer Sector demana enfortir la xarxa de protecció i activar "un rescat social". Les ONG han atès més de 800.000 persones que no tenien diners per menjar o pagar el seu habitatge. Amb més població en risc i el col·lapse dels serveis socials, ara toca accelerar les prestacions i provar la renda bàsica universal. La cara de la crisi són les cues de la fam però també els desnonaments i els infrahabitatges al fet que els nous pobres o els que no tenen papers es veuen abocats. La Covid ha destapat mancances en el model de residències de gent gran i en general de l'ajuda a la dependència. Les llistes d'espera són eternes i les famílies reclamen més ajudes per l'atenció domiciliària dels dependents.

Les organitzacions socials que estan sota el paraigua de la Taula de Tercer Sector, insisteixen en la necessitat de "posar en marxa un rescat social". Entre altres mesures, demanen ampliar els requisits de la renda garantida de ciutadania, que deixa exclosos el 40% de las persones més vulnerables, o que hi hagi un mateix circuit per demanar l'ingrés mínim i la renda catalana.

Durant aquesta legislatura el govern català també haurà d'abordar la reformulació del sistema d'atenció a la dependència. Catalunya lidera la llista d'espera de les ajudes a la dependència. El 31% dels dependents (74.628 persones) estan esperant una ajuda, un terç d'aquests es troben en situació de dependència greu. Els avis i les persones amb discapacitat són els que més pateixen aquesta situació. Per això, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), reclama una direcció general específica que acabi amb aquest greuge.

I ara el més difícil, per al govern d'Aragonés, serà poder abastar tots aquests fronts oberts en tan sols dos anys. Si tenim en compte els dos anys de marge que ha donat la CUP al Govern de coalició de Junts i ERC, que també coincidiran amb les eleccions espanyoles que es faran d'aquí a dos anys, si tot va bé. Resumint, el govern català ha de fer els deures en el termini de dos anys, sense oblidar els resultats que pugui obtenir a la taula de negociacions amb el govern espanyol.

També el Govern català haurà de demostrar que la confiança que la ciutadania ha donat a l'independentisme, ha estat corresposta amb el talent aplicat a la gestió pública. A nivell social i polític, a Catalunya estem en temps de descompte i cal optimitzar totes i cadascuna de les gestions que políticament haguem de fer.

L'emergència social ha de passar necessàriament per davant de l'eix nacional. El moviment independentista només aconseguirà "eixamplar la base", si la societat percep que en el camí cap a la independència no es deixa ningú pel camí. Si no s'anteposa l'eix social a l'eix nacional, a hores d'ara l'independentisme caminarà cap al precipici.

Cal que ens conjurem per establir un nou dia D contra el feixisme.

El 6 de juny de 1944, les tropes aliades van assaltar les platges de Normandia per obrir el camí cap a Alemanya des de l'Oest. Avui es compleixen 77 anys del dia D de la batalla de Normandia, que va suposar l'inici de la fi de el feixisme instal·lat en el poder d'Europa.

El 1933 Hitler arribava al poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per implantar la que fins ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de tot tipus de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa i el genocidi del poble jueu i d'altres minories ètniques. També Mussolini a Itàlia i Franco a Espanya van aplicar polítiques similars, en el nostre cas després del Cop d'Estat militar del 18 de juliol, amb una llarga guerra civil i una inacabable post-guerra. En el cas d'Espanya va comptar amb el suport entre els sectors més conservadors i tradicionalistes, inclosa la pròpia església catòlica.

El feixisme sempre es nodreix de plantejaments polítics molt senzills i plantejats amb una escenografia molt populista. Els partits d'extrema dreta comparteixen un mateix estil retòric: atribueixen el poder legítim al "poble" en detriment de les elits, englobant com a elits a tota la classe política i a tot allò que soni a expert. També comparteix una sèrie de valors i actituds com: un nacionalisme exacerbat, nativisme, xenofòbia (la qüestió migratòria és el seu tema estrella) o negacionisme de la subordinació efectiva de la dona en la societat. En aquest sentit ja podríem  comença a parlar de nacionalpopulisme o de populisme autoritari.

Aquest relat populista també ha estat assumit, en moltes ocasions, per col·lectius que en altres moments de la historia van ser víctimes del pròpi feixisme. Al llarg de la història hem pogut veure com s'han donat canvis de rol, en què col·lectius que han estat víctimes del feixisme, han passat a ser executors de la mateix repetint la mateixa barbàrie. Només per posar un exemple, Adenauer, primer canceller de la República Federal Alemanya (RFA), havia defensat al 1932 la inclusió dels nazis al govern de l'anomenada República de Weimar, i durant les primeres dècades de la nova RFA un nombre significatiu de directius i funcionaris del seu govern van ser ex-membres de el partit nacional-socialista. La història sempre m’ha ensenyat que les dictadures de llarga durada estan plenes de zones grises que no permeten una fixació clara de fronteres entre col·laboradors fanàtics i demòcrates resistents. Si ens fixem en Espanya en l'exemple, podem veure com Gil-Robles, un dels personatges destacats de l'oposició democràtica entre 1975 i 1977 havia donat un clar suport el 1936 als militars colpistes amb Franco al capdavant, com també ho va fer Cambó, fundador i líder de la Lliga Regionalista a Catalunya. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar el 1951 per la seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial, mentre el seu fill, el rei Balduí, va mantenir sempre una excel·lent relació amb el feixisme franquista imperant a Espanya.

Molts anys després de la Segona Guerra Mundial, l'estat d'Israel, que va acollir a tants supervivents de l'holocaust nazi, va practicat i continua fent-ho un genocidi sistemàtic contra el poble palestí, destacant Sharon i Netanyahu en aquesta política repressiva que es porta fent durant dècades. Una política que ha consistit en confinar els seus habitants en veritables guetos, destruint milers dels seus habitatges, restringint l'aigua i l'electricitat i bombardejant directament els seus pobles i ciutats, com a suposada represàlia a qualsevol atac de la resistència palestina.

D’aquesta manera, podem comprovar com el coqueteig amb el totalitarisme feixista ha format part de l'agenda política europea durant dècades, facilitant que l'extrema dreta continuï el seu ascens, esgarrapant suports de la dreta, l'esquerra i sobretot facilitant l'abstenció ciutadana, com una esperpèntica postura de "vot de protesta" contra el propi sistema.

L'actual escenari polític europeu ens posa davant dels ulls un panorama inquietant en què el Front Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com Rassemblement National), la Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement la Lega), l'Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat (Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna), el partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a Àustria, el partit Popular Danès (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes, i més recentment també a Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un partit extraparlamentari a obtenir 52 escons al Congrés dels Diputats, han fet visible l’aler a cau d’orella del feixisme de sempre. Encara que no ens enganyem, en realitat el feixisme que a Espanya representa representa Vox sempre ha tingut presència parlamentària a través de la “franquícia franquista” que ha representat el Partit Popular, bressol del neoliberalisme espanyol de la segona meitat de segle XX.

Personalment crec que un dels perills més grans que hem d'afrontar com a  societat, no és altre que el ressorgiment del feixisme. El liberalisme i el conservadorisme són moral i políticament acceptables, però el feixisme el totalitarisme en la seva màxima expressió que anul·la la dignitat i la voluntat humana, tot alienant a l'individu, ha de ser combatut des de la formació dels nostres joves fins l'activisme més compromès.

Crec que cada cop es fa més evident la transformació del conservadorisme popular en un moviment similar al feixisme. No obstant això, i a l'igual que va passar a l'Europa de principis de segle XX, els temors als enemics externs i interns del "poble" podrien portar al fet que les societats, i els conservadors en particular, creguin que la solució es troba en un Estat, amb un líder tot poderós, que desenvolupi el paper d'àngel protector de tots els mals que ens puguin caure a sobre. De fet, en la seva defensa d'un model de democràcia més directa el conservadorisme popular ja fa evidents certs trets autoritaris. El que fa que alguns col·lectius temorosos d'un possible ascens al poder de l'esquerra, com col·lectius liberals, optin per donar suport a una versió remasteritzada del feixisme de tota la vida.

Es fa indispensable un pacte demòcrata per iniciar un nou "Dia D", com el de 1944 a les platges de Normandia, per protegir-nos de l'ascens i arribada al poder d’aquest neofeixisme, especialment en moments en què l'aparició de la pandèmia del Còvid-19 està generant molta incertesa a la nostra societat. Els millors representants del conservadorisme i del liberalisme tenen per davant la responsabilitat d'establir una clara línia entre el que és acceptable i el que no ho és. El nostre futur pot dependre d’això.

El sistema judicial espanyol al servei de l'IBEX 35.

Mal van les coses quan el mateix president de Tribunal Suprem d'Espanya i del Consell General de Poder Judicial, Carlos Lesmes, no se li ocorre una altra declaració que dir que "El Consell General del Poder Judicial es crea per a dues funcions en les que no pot intervenir el govern: el nomenament de càrrecs i la disciplina, perquè al jutge se’l controla amb el pal i la pastanaga ". Mai ningú havia dit les coses tan clares com quan el propi Carlos Lesmes admet sense ruboritzar-se que "al jutge se’l controla".

Aquesta afirmació que podria quedar-se en una relliscada o ficada de pota, té una especial rellevància quan al setembre de 2020 va ser presentada, davant la Comissió Europea, una nova denúncia per corrupció judicial sistèmica en la qual es torna a posar com a exemple la impunitat, del Banc Santander o el poder de lobby que exerceixen els grans despatxos d'advocats que tenen la capacitat d'accedir de manera immediat a jutges i fiscals.

L'Estat espanyol ha estat denunciat una altra vegada davant la Comissió Europea per corrupció judicial, i molt em temo que no serà l'última, ja que la ciutadania ja n’està farta del funcionament del sistema judicial, que prioritza sistemàticament els interessos de les elits davant dels de poble.

A més, la dita denúncia fa referència a les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques en els quals es recull la mala consideració que tenen els espanyols sobre la Justícia i la corrupció dels jutges, que consideren en un 80% que és bastant o molt necessària una reforma de l'Administració de Justícia perquè al 59% els inspira poca o cap confiança, i el 51% considera que el grau d'independència dels jutges és força baix o molt baix per la seva politització i corrupció.

El franquisme ancorat en una gran part de la judicatura tolera que determinats jutges, de la corda franquista, puguin tenir una incontinència verbal que hauria d’impedir als jutges fer manifestacions de censura o aprovació als altres poders de l'Estat, trencant l'aparença d'imparcialitat del Poder Judicial.

Cada dia que passa es fa més evident que un sector ideològic s’ha fet l’amo de les estructures del poder judicial i està contínuament exculpant qualsevol sortida de to d'un magistrat filo-franquista, mentre que al magistrat Santiago Vidal el van sancionar perquè en la seva condició de magistrat havia tingut una actuació continuada que acreditava la pèrdua objectiva de la seva neutralitat política. Està clar que si la ideologia és la seva, la bona, la acceptable, no passa res, però si és la de l'enemic, cal sotmetre-la a base de cops i garrotades.

Aquesta és la, anteriorment esmentada, política del pal i la pastanaga que exerceix el Carlos Lesmes amb la seva tropa, que es dedica a protegir els que són dels seus i intentar dur a Tribunal Constitucional la llei que li podria impedir continuar amb els nomenaments a dit que ha estat fent, fent una provocació i un pols a la sobirania popular.

Hi ha casos molt paradigmàtics sobre com s'adoctrina a la judicatura per donar la "resposta adequada" a segons quin tipus de demandes judicials. Cada dia que passa està més clar que la connivència que la ciutadania veu entre la banca i la Justícia arriba al seu punt màxim de pornografia, quan el denunciat és un banc com el Santander. Hi ha jutjats a Espanya en els quals totes les causes que arriben de l'entitat càntabra són arxivades. A l'Audiència Nacional, i més en concret el jutge Fernando Andreu, va arxivar el cas dels 2.000 milions d'euros ocults a Suïssa, el que era un clar exemple d'evasió fiscal. El mateix Baltasar Garzón, va arxivar la querella de Rafael Pérez Escolar per apropiació indeguda, suborn, prevaricació, estafa, malversació de cabals públics, falsedat en document mercantil, maquinació per alterar el preu de les subhastes en relació de la compra de Banesto i que va ser qualificada com la “més gegantina malversació de cabals públics de la història financera espanyola”. Tot això ha passat després de l'escàndol dels cursos de Baltasar Garzón a Nova York que van ser patrocinats pel Santander.

El sistema judicial espanyol pateix dels mateixos mals que el sistema polític. Està clar que les empreses de l'IBEX 35, amb la banca com a estendard, no solament acullen polítics descatalogats, sinó que les portes giratòries de la Justícia també afavoreixen a la banca. Parlem molt de la transferència de càrrecs polítics a l'empresa privada però passa desapercebuda com jutges i fiscals de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem deixen els seus llocsal sistema judicial, per anar a treballar com a advocats en bufets privats defensant a les entitats que, precisament, van ser jutjades per ells mateixos . El cas del jutge Gómez Bermúdez és un dels més paradigmàtics perquè en el seu moment va intentar ser president de sala en la querella de Pérez Escolar o va ser el ponent de la doctrina Botín.

Aquests nous lletrats, lluny de limitar-se a defensar els seus clients en els tribunals, s'han convertit en directors d'acurades operacions en què la seva agenda de contactes té un paper estel·lar en la defensa dels interessos de les grans corporacions empresarials.

Davant d'aquesta situació, em pregunto: podem parlar obertament de l'existència de corrupció judicial a Espanya? Són moltes les denúncies interposades per la societat civil i per ciutadans que així ho mostren. En la meva opinió només es podrà revertir la situació amb una revolució absoluta el tercer poder que busqui d'una manera definitiva l'absoluta independència dels tribunals respecte als interessos dels poders financers o de les grans famílies. Només així a Espanya s'aconseguirà no només que la Justícia sigui justa, sinó que a més de ser justa també ho sembli.

 

El Big Data ja és el "Gran Germà"?

És indiscutible que en el nostre deambular pel món real i pel món virtual, deixem de forma inconscient una gran estela de dades personals. Entenent com a dades personals, qualsevol informació relacionada amb nosaltres que pugui utilitzar-se per identificar-nos; incloent nom, fotos, adreça de correu electrònic, adreça IP, dades bancàries, publicacions en les nostres xarxes socials, informació mèdica, dades biomètriques, confessió religiosa o dades sobre la nostra orientació sexual. Doncs bé, totes aquestes dades s'emmagatzemen en el que són les anomenades Bases de Dades, o més conegudes com a Big Data.

Però jo em pregunto, sabem realment qui disposa de les nostres dades personals? Aquesta és una pregunta que els ciutadans hauria’m de fer-nos quan rebem trucades o correus electrònics de empreses que ens ofereixen productes, que han seleccionat, mitjançant l'obtenció de dades en les nostres visites a pàgines web i la seva gestió utilitzant la Intel·ligència artificial, elaborant d'aquesta manera bases de dades que es distribueixen sense cap control a preus galàctics.

Però per respondre a aquesta pregunta hem de plantejar-nos les eines que tenim per identificar aquestes empreses que fan servir les nostres dades indegudament. Afortunadament ja estan apareixent aplicacions que permeten a les persones identificar quines empreses tenen les seves dades i exigir-los que cessin d'usar-los en un termini de 30 dies. Posant en marxa la reclamació dels sis drets que recull el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD): com el dret d'accés, modificació, supressió, limitació, portabilitat i oposició a l'ús d'aquestes dades.

Des de fa uns anys, Europa es regeix pel Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) que controla que les empreses facin un ús correcte de la informació aconseguida. I és justament aquest reglament el que pretén ajudar-nos en la posada en valor de les nostres dades, per poder controlar la informació que estem cedint a empreses i administracions públiques, sense tenir en compte el perill de la possible creació d'una nova identitat digital amb la nostra informació.

Crec que no n'hi ha prou amb saber qui té les dades, a més hem d'esbrinar de quina manera les hem estan utilitzant. Necessitem conèixer de quina manera els algoritmes utilitzats en la Intel·ligència Artificial, han tractat la informació i han obtingut els resultats, com per exemple, que tinguis un perfil idoni perquè et concedeixin un crèdit o pel contrari que t'ho deneguin a arran d'aquestes dades.

La cessió de dades a tercers no és una cosa que hagi aparegut amb les tecnologies de la informació. Per atorgar el nostre consentiment a la cessió de dades, primer estampava’m la nostra signatura en un full de paper i ens emportàvem una còpia en paper carbó. Després va ser mitjançant un clic, i actualment ni això. Moltes vegades amb tan sols navegar per una pàgina web o per utilitzar una aplicació ja estem donant permís perquè es guardin i facin servir les nostres dades personals. Per posar un exemple, quan comprem un nou dispositiu connectat a Internet, el primer que desitgem és començar a utilitzar-lo com més aviat millor, autoritzem de seguida la cessió de les nostres dades perquè puguem començar a utilitzar-lo ràpid. I tot això sense que hàgim estat advertits de la destinació de la nostra informació. Però ara amb l'entrada en vigor del RGPD, és exigible que en qualsevol d'aquests dispositius s’activin avisos que informin als seus usuaris, que les seves dades seran recollides i de com seran utilitzades. Per exemple, es tractaria que ens informin que la informació que cedim al registrar-nos, acabarà en uns servidors que estan als EUA i que es compartiran amb una altra empresa en la que els seus servidors podrien estar a la Xina.

I és justament en aquest punt on vull fer una petita reflexió. Actualment al món estan emergint dos grans models de gestió de la informació personal que generem diàriament. El primer és el model americà en el què les grans bases de dades les gestionen grans corporacions empresarials, inicialment amb una voluntat d'explotació decididament comercial. El segon model és el que vindria ser el model xinès o rus, en què les bases de dades les gestiona directament el propi Estat amb una voluntat inequívoca de control i fiscalització del ciutadà.

Però certament tant el sistema americà, amb el sistema xinès susciten grans recels respecte a la utilització del "Big Data" (terme assignat a conjunts de dades tan extensos que no poden gestionar-se mitjançant sistemes tradicionals d'administració de bases de dades). Aquest tipus de recel sobre la destinació de les nostres dades, es va multiplicar exponencialment des que Edward Snowden, ex subcontractista de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units, revelés informació secreta sobre l'espionatge massiu, per part de govern, en les comunicacions telefòniques i per correu electrònic als Estats Units.

Tant els governs com les empreses privades tenen a la seva disposició un conjunt d'eines per a l'anàlisi del Big Data, disposant de programes per a la computació automatitzada que utilitzen la Intel·ligència Artificial per desenvolupar els seus algoritmes. Mitjançant els quals poden utilitzar aquestes eines poden buscar, extreure i analitzar grans quantitats de dades públiques provinents d'Internet, de les seves pròpies bases de dades internes i també de les bases que provenen d'empreses externes. Aquestes noves eines de programari permeten buscar dades existents i extreure els elements que es necessiten per després disseccionar-les o combinar-les per realitzar anàlisis predictius per encertar en les propostes als seus clients.

Segons la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC), el valor de mercat d'aquestes dades ja ha arribat actualment la xifra de 60.000 milions d'euros, posant en evidència el sucós pastís que hi ha en el negoci del Big Data gestionant les nostres dades personals per als Estats i el sector empresarial.

Al meu entendre, estem de facto davant del que George Orwell ja descrivia, l'any 1949, en la seva novel·la titulada 1984, com el "Gran Germà". Aquest gran germà en forma de govern de l'Estat o de les grans corporacions empresarials, ja disposa de la informació necessària sobre cada un de nosaltres, com per fer prediccions de les nostres actuacions futures.

Sectors com la banca, les companyies d'assegurances o les empreses de telefonia, per posar un exemple en el sector privat, o directament els governs de cada Estat ja tenen les eines tecnològiques per situar-nos a cada un dels segments en la nostra societat. Amb la qual cosa, cada vegada serà molt més difícil la utilització de l'anomenat "ascensor social" per poder canvia de nivell de vida. Tal com succeeix a l'Índia, les persones que pertanyen a les "Castes" més humils estaran degudament etiquetades per controlar les seves vides i tutelar un possible ascens social. També els sectors socials més rics disposaran de més eines i arguments per evitar caigudes ruïnoses.

Encara tenim la imatge mental que hi ha una sola persona asseguda davant d'un ordinador, en algun lloc, amb totes les dades i que pot accedir a la nostra vida privada. En realitat, el que passa és que un sistema de computació automàtic fusiona les nostres dades per crear valor per al propi Estat o per a qui vulgui comprar-los.

Crec que els ciutadans hem d'assumir que les nostres dades són un dels béns més valuosos de segle XXI i que no hem de regalar aquest bé tan preuat perquè sigui utilitzat per controlar-nos . En el futur haurem d'estar molt més informats sobre com funciona i com protegir-nos a nosaltres mateixos i com protegir la nostra informació.

 

La II República com a paradigma d’una renaixença escapçada.

Tal dia com avui, el 14 d'abril de 1931, fa 90 anys, Espanya va intentar donar un salt al futur per fugir d'una estructura de país ancorat en una monarquia corrupta, que mantenia una organització de la societat amb una estructura gairebé medieval: als pobles encara manaven el cacic local, l'alcalde i el capellà. És justament per això que amb la proclamació de la II República s’aspirava a un procés de transformació, generant un canvi que col·loqués al país com una de les democràcies més avançades del moment. Cada 14 d'abril és especial per als que ens sentim republicans, però el d'aquest any ho és potser una mica més, amb una monarquia borbònica esquitxada per la corrupció una altra vegada i el els valors republicans en alça als carrers.

L'arribada de la República, al 1931, va fer créixer l'esperança massiva de deixar enrere la incompetència i la corrupció sustentada per la monarquia de l'època, més interessada a crear entramats corruptes, que en estructurar un país que posés a l'interès comú com a centre d'organització social. La breu etapa republicana va ser un dels períodes més esperançadors de la història moderna d'Espanya, i per això possiblement també va ser dels més tergiversats. Cal separar, com qui diu, el gra de la palla per recordar-la tal i com era, i així poder entendre el seu llegat per fer-li justícia.

Era obvi que, partint del model d'aquell estat corrupte, el nou projecte republicà reformista, necessitava molt més temps per desenvolupar-se. Les reformes econòmiques, socials, polítiques, culturals i de règim de família que van impulsar les esquerres eren una autèntica declaració de guerra per les classes que sustentaven el "statu quo" econòmic i social heretat de la monarquia corrupta d'Alfons XIII.

Aquesta nova organització de l'Estat, molt més rupturista amb els privilegis d'una oligarquia que s’havia mantingut en el poder durant segles, va irrompre amb propostes tan actuals com la defensa dels drets de la dona. Aquests exemples paradigmàtics van acabar sent intents insuficients de posar en marxa les reformes promeses per part dels governs republicans. Sense oblidar que les resistències de les forces conservadores com: l'oligarquia econòmica, l'Església catòlica i una part de la cúpula militar, no estaven disposats a renunciar als seus privilegis.

Quedava molt clar que les reformes econòmiques, socials, polítiques i culturals que van impulsar les esquerres implicaven tensar la corda amb la cúpula del poder econòmic i social amb la monarquia al capdavant. Concretament tres millores clau com: la reforma agrària, la del sistema de relacions laborals i la del sistema educatiu suposaven un punt d’inflexió massa radical pel règim. Aquesta revolució suposava un terratrèmol polític i social que sacsejava els grups de poder existents en aquell moment. Amb la República es donava pas a un sistema en què els espanyols deixaven de ser súbdits d’un règim medieval, per passar a ser ciutadans de ple dret.

Les oligarquies defensores de la "madre pátria", van evidenciar la ferma convicció de frenar el creixent anhel transformador que envaïa els carrers. Tot i que l’antic règim no van tenir més remei que acceptar el canvi en un principi, tot seguit van començar a conspirar contra la República i, com que per la via democràtica no van poder acabar amb moviment republicà, ho van acabar fent per la via dictatorial amb un cop d’Estat militar que va derivar en la guerra civil.

Si una part de la societat van voler mutar la pell de país, els poders fàctics es van posar ràpidament a teixir estratègies comunes per desmantellar l'esperit reformista. Tota aquesta combinació d'ambicions socials va suscitar l'oposició fèrria de l'Església, de la cúpula militar, els cacics latifundistes, la burgesia industrial i els banquers.

Davant d'aquesta evolució social, es va crear una aliança conservadora molt forta que va exercir tot el control en els mitjans de comunicació de l'època, invertint molts diners en posar les màximes dificultats possibles per al desenvolupament dels valors republicans. Amb la qual cosa, la dreta va arribar a la conclusió que una esquerra unida guanyaria les eleccions de 1936 i que, davant d'això, l'única solució per als seus interessos era subvertir l'Estat democràtic i de dret amb un cop militar que acabés amb la II República.

La dreta inicia una campanya d'intoxicació contra els valors d'una II República incipient, provocant als anarquistes, que van veure en la República una continuació de l'anterior sistema corrupte i igual de nociva que la monarquia borbònica. Frustrant als seguidors dels partits d’esquerres, la qual cosa acaba repercutint en una fractura de la coalició que va afavorir la victòria electoral de les dretes a les eleccions de 1933, desmantellant d’aquesta manera les reformes, iniciant una contrareforma que intensifica les divisions socials. L’enrenou social i polític, escalfa els carrers i és l'excusa perfecta perquè la dreta acusi la República de ser incapaç de mantenir l'ordre públic, justificant d'aquesta manera la necessitat d'un cop militar.

La veritat és que la II República aspirava a dur a terme una profunda modernització del país amb: la reforma agrària, l'establiment d'un nou marc de relacions entre l'Església i l'Estat o la reforma militar, però de manera molt especial una reforma educativa que afectés a tots els nivells de l'ensenyament. Creant escoles, formant mestres, promocionant un ensenyament laic i mixt. Però un Estat que tenia a la població sotmesa amb un analfabetisme imperant, no podia permetre que s’obrissin les finestres de l’Estat perquè entressin aires reformistes i democràtics. Tot el llegat de la II República va ser  ampli, però els 40 anys de dictadura franquista, i la seva repressió sobre els partits i les organitzacions que van proclamar la República, han portat a l'oblit d'aquests èxits.

La II República va ser la primera institució que va acabar restablint les llibertats i drets en el sentit més ampli com: el sufragi universal, el masculí i sobretot el femení, va modernitzar l'Estat concedint les autonomies a Catalunya i Euskadi, va voler sotmetre l'exèrcit al poder civil.

És justament per tots aquests avenços que es van aconseguir, que em pregunto si només és pura nostàlgia. Em nego a renunciar a la reconquesta dels valors republicans i la seva plasmació en aportacions en camps tan diversos com la cultura, l'economia, el món del treball o la política. Recuperant els principis ètics en els quals es van assentar aquests valors, i que avui tant necessitem. No podem oblidar el paper que van jugar les dones en la vida social, cultural i política, ni els avenços que es van dur a terme en el terreny educatiu que s'assemblen poc amb la realitat dels anys trenta. Però el que ningú pot posar en dubte és la immensa tasca realitzada en la construcció d'una societat d'homes i dones lliures i iguals.

La II República va ser l'intent de el poble espanyol de lluitar pels seus drets i conquerir la seva plena ciutadania. Per tant, crec que el millor homenatge que podem fer a la II Republica és tornar-la a proclamar.

 

Carrasco i Formiguera compromís de país.

Tal dia com avui de l’any 1938, ara fa 83 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) un escamot paramilitar del bàndol franquista afusellava, a Burgos, el polític demòcrata cristià Manuel Carrasco i Formiguera. Doctorat en Dret Mercantil, havia estat docent de la xarxa d’escoles tècniques de la Mancomunitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1920-1922) per la Lliga Regionalista, fundador del partit catalanista Acció Catalana (1922), creador del setmanari nacionalista L’Estevet (1922), diputat a les Corts republicanes (1931-1933) per Acció Catalana, conseller de Sanitat de la Generalitat del primer govern Macià (1931) i líder de la Unió Democràtica de Catalunya (1932-1938).

En esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) l’assetjament que va patir a mans d’elements incontrolats anarquistes i comunistes el va obligar a marxar amb la seva família a Guipúscoa (1937), des d’on col·laboraria activament amb el govern basc del lehendakari Aguirre. Poc després es produïa la caiguda de Guipúscoa a mans del bàndol franquista i Carrasco i Formiguera es desplaçaria primer a Barcelona, i assetjat de nou, a Biscaia. Durant el trajecte, el vaixell on viatjava —també amb la seva família— va ser interceptat per la marina de guerra franquista. Carrasco i Formiguera seria detingut, traslladat a Burgos, empresonat, maltractat, jutjat sense garanties processals i condemnat a mort (28 d’agost de 1937) per un tribunal militar del bàndol franquista.

Les múltiples gestions diplomàtiques que va portar a terme el Vaticà, adreçades a evitar el compliment de la sentència, només van aconseguir demorar l’execució. Carrasco i Formiguera va ser al corredor de la mort durant vuit mesos.

La figura de Manuel Carrasco i Formiguera és el viu exemple dels valors que el moviment independentista d’avui no té, al ser incapaç de bastir un Govern en compliment del mandat majoritari del poble català. És per això que vull rescatar de l’oblit la figura d’un polític republicà, catalanista i catòlic, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Fidel als valors republicans des de posicionaments polítics conservador i catòlics, en coherència amb els seus valors democràtics, va ser afusellat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat perseguit pels anarquistes i comunistes pel fet de ser catòlic. Per tant, penso que en un moment polític i social com el que estem vivint és molt adient recuperar la memòria d’aquest personatge cabdal en la història de Catalunya.

Carrasco i Formiguera és rellevant perquè en una època en què als catòlics els costava ser visivilitzats com a republicans, en què l’Església estava festejant amb el feixisme de Hitler, Mussolini i Franco, i en què les estratègies independentistes oscil·laven, en algun cas, en una forma semblant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esquemes i ens diu que es pot ser catòlic i fervorosament republicà, que es pot ser catalanista i independentista aconseguint un entorn favorable, i que la Doctrina Social de l’Església es pot aplicar en la vida econòmica i social de les societats democràtiques, fent-ho no des d’un partit catòlic sinó des d’un partit de catòlics, i entenent que la pluralitat política dels catòlics no només és possible sinó que és necessària. Amb aquest missatge Carrasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vindria a Europa.

Va reivindicar l’ensenyament en català i el dret de la llengua catalana dins l’Església, i també la catalanització pública de la ciutat de Barcelona, cosa que després va impulsar sent ja regidor de l’Ajuntament, primer a les llistes de la Lliga Regionalista i, després, des de les files d’Acció Catalana.

Mai va renegar del seu catolicisme. La seva condició de creient era confiar més en l’Evangeli que en l’Església; no parlava ni de bisbes ni de cardenals, sinó dels drets dels creients i del potencial humanístic i transformador que té l’Evangeli. Eren criteris que fins 30 anys després, amb el Concili Vaticà II, no van ser impulsats. Va ser un precursor d’aquella democràcia cristiana que a partir de l’any 1945 construeix, amb liberals i socialdemòcrates, l’Europa del benestar.

Manuel Carrasco i Formiguera hauria de servir d’exemple per entendre que el moviment independentista, a dia d’avui, té  sobre la taula el mandat explícit de fer un Govern que atengui les necessitats socials i econòmiques més peremptòries, en primer lloc, i d’aprofundir en afegir més col·lectius al projecte independentista. De res serveix marcar línies vermelles per “marcar paquet” i rostar un grapat de vots als altres grups independentistes. A veure si sou capaços d’entendre que el moviment independentista necessita la confluència de posicions anticapitalistes com les de la CUP, passant pels neoliberals i conservadors de Junts i els socialdemòcrates de ERC. També han d’acceptar que l’electorat independentista no és un bloc monolític de pensament únic. Per tant, calen renuncies a postulats maximalistes i que totes les parts prioritzin l’interès general del país, visualitzant als altres partits com a col·laboradors necessaris per assolir l’objectiu comú de la independència.

Tan de bo que l’exemple patriòtic del Manuel Carrasco i Formiguera us serveixi per no malbaratar la confiança que la ciutadania us va donar el 14 de febrer.

 

L'accés a Internet com a dret inalienable.

La història evolutiva de la nostra civilització ha anat descobrint avenços tecnològics, que han representat punts d'inflexió, marcant un abans i un després. Un d'aquests grans canvis ha estat l'aparició d'Internet. A dia d’avui sense internet, no hi ha ciutadania digital ni tampoc hi ha ciutadans apoderats. Per tant, a dia d’avui per garantir una ciutadania de ple dret és imprescindible tenir un accés de qualitat a internet, esdevenint un dret tan essencial com ho pot ser l’accés a l’aigua, a les vacunes o a l’energia.

L’accés a la xarxa digital és el que ha de garantir la plena igualtat d’oportunitats en coneixement, treball, serveis assistencials, competitivitat econòmica i consum. Garantir el dret a l’accés universal a internet és el camí per ser ciutadans plens, per tenir una societat sense ciutadans de primera i de segona, una societat amb igualtat d’oportunitats, visquis on visquis, ja sigui a la muntanya o en un poble petit allunyat de grans metròpolis o en un barri socialment deprimit d’una gran ciutat. L’accés a internet s’ha de convertir en un gran anivellador d’oportunitats.

En qualsevol país amb una democràcia consolidada i amb uns drets humans plenament reconeguts, no s’entendria que l’Estat no defenses drets com l'accés a la sanitat, l'ensenyament o a un sistema de protecció social. Doncs bé, l'aparició d'Internet ha provocat que les polítiques públiques hagin de garantir també  l’accés a internet independentment del lloc on es resideixi.

Per dur a bon port l’incentiu d’aquestes polítiques, caldrà que en l'àmbit rural o en llocs de muntanya hi hagi una implicació pública a l’hora de desplegar infraestructures de telecomunicacions com: fibra òptica o  antenes,  que serveixin de base per tal que els operadors privats puguin acabar prestant un servei en territoris on trigarien anys a fer-ho, o no ho farien mai, si haguessin d’obrir nous mercats.

Per altra banda, en llocs on el problema consisteix en pagar la factura mensual de la connectivitat, caldrà fer polítiques de copagament social i de telecentres públics, per poder apropar l'accés a la xarxa a col·lectius especialment vulnerables tant econòmica com socialment. Cada vegada són més les famílies en les que l'única pantalla que hi ha a la llar és la de la televisió, generant d'aquesta manera una nova forma de pobresa que tot just comença a amenaçar-nos: la pobresa tecnològica. En definitiva una nova forma de desigualtat en les oportunitats socials. Les persones que no tinguin al seu abast un accés econòmicament assequible a les telecomunicacions, com a eina per comunicar-se, i per interaccionar amb tots els recursos disponibles a la xarxa, entraran a formar part del grup que sovint anomenem "pobres tecnològics". Tot i que aquest tipus de pobresa no es percep immediatament, en canvi, té unes conseqüències dramàtiques a mig i llarg termini, perquè condemnarà el futur de les generacions venidores. Tots estarem d'acord que avui ningú es morirà per no poder tenir un accés a Internet. Però també coincidirem en que les seves oportunitats laborals i de socialització seran infinitament menors que les persones connectades.

De la mateixa manera que avui ningú posa en dubte la necessitat que les administracions públiques haguessin construït autopistes, o línies de tren, per millorar la interactivitat entre les persones i incentivar el creixement de l'economia, també caldrà que per combatre aquest nou tipus de pobresa les administracions promoguin amb diners públics el desplegament de tot tipus de xarxes de telecomunicacions, regulant i afavorint la competència per tal d’abaratir la factura tecnològica de les llars del nostre país. Només així serem capaços de fer que les persones amb menys recursos tinguin les mateixes oportunitats de desenvolupament personal en un món cada dia més globalitzat.

A dia d'avui el fet d'estar ben connectat a internet ja ha esdevingut un dret inherent a la condició humana, amb totes les conseqüències que això comporta i que els governs i les administracions han de procurar facilitar i protegir. Sempre he pensat que la tecnologia genera, sense cap tipus de dubte, oportunitats per millorar la societat, i per tant facilita, democratitza i expandeix l'accés a productes i serveis que milloren la qualitat de vida de les persones independentment de l'origen, raça o sexe.

En l'informe BBVA "Com utilitzar la tecnologia per lluitar contra la pobresa i l'exclusió social", que va elaborar l’any 2019, i constatava que el 70,4% dels habitants dels 47 països menys desenvolupats del món estan abonats a un servei de telefonia mòbil. La connectivitat mòbil, sense importar el lloc de connexió i procedència socioeconòmica, evita desplaçaments que requereixen recursos i temps. Aquest informe d'investigació situa a la telefonia mòbil com la tecnologia que més impacte té, actualment, en la lluita contra la pobresa. Per comprendre l'impacte d'aquesta tecnologia en aquestes societats, cal entendre la realitat socioeconòmica i cultural de les poblacions i grups vulnerables. Certament la telefonia mòbil ha esdevingut una de les eines més útils per la seva major penetració i adaptació en entorns de pobresa i exclusió.

Els models i les formes sobre com s’ha de garantir aquest dret seran diversos. En qualsevol cas, es tracta que siguin eficaços i que garanteixin la competència, tot garantint un model de desplegament d’infraestructures de telecomunicacions que promogui un ecosistema de diversos operadors, tan nacionals com estrangers, en un marc de competència que protegeixi al ciutadà davant dels abusos en els preus.

Avui estar connectats ja no és un servei més, és un nou dret digital conquerit que s’ha de garantir. I els Estats han de facilitar-lo i protegir-lo. És del tot necessari aconseguir una societat del coneixement on la inclusió dels individus en la generació de coneixement sigui total, que les societats del coneixement siguin fonts de desenvolupament per a tothom.

Penso que en el món globalitzat actual, les Tecnologies de la informació i de la Comunicació són un instrument clau per potenciar processos de desenvolupament. És un intangible com amb la pròpia educació; que ni es menja, ni cura, ni dóna ingressos, però contribueix a reforçar processos de millora de la salut, de l'ocupació i de la participació social.

Per tot això, cal posar tot l’esforç en que la mateixa bretxa digital no arribi a convertir-se en un nou motiu d'exclusió, fent que la desigualtat sigui cada vegada més gran.

La monarquia espanyola no es blanqueja ni amb tones de lleixiu.

 

La Casa Reial espanyola segueix rebent garrotades, tant des del propi país, com des de l'exterior. Un dels més contundents ha set el periodista francès Anthony Bellanger, a l'emissora pública francesa France Inter, en què qualifica el cas del Rey fugit com "vodevil grotesc molt castellà" i l'actuació del Borbó com "estafador d'estar per casa ".

El periodista apunta que la investigació sobre el frau fiscal amb comissions il·legals, evidència que qui va governar a Espanya durant 39 anys és "descendent de Lluís XIV i ha actuat com un vulgar delinqüent".

Així mateix Bellanger recorda que des del 2014, Joan Carles ja no té immunitat i en aquests moments està "nu jurídicament", a disposició de que qualsevol iniciativa que decideixi iniciar la seva persecució judicial.

Això ens posa en evidència que la monarquia espanyola està en caiguda lliure, per demèrits del propi Joan Carles, però també ens posa de relleu que el seu fill, i actual Rei, tot i haver intentat treure’s el mort de sobre per no enfonsar-se amb el seu pare, tot i expulsar a les seves germanes de la "família Reial", no ha aconseguit netejar la seva imatge. La Casa Reial és perfectament coneixedora del criteri de l'opinió pública espanyola, tement que en qualsevol moment la situació pugui empitjorar pel fet que apareguin noves confidències comico-patètiques que accentuïn més el deteriorament públic de la corona.

Quan un periodista, com Anthony Bellanger, des d'un país on hi ha un ple respecte a la llibertat d'expressió diu que "Joan Carles es passejava per Ginebra com un vulgar gàngster, de segona divisió, amb 2 milions en metàl·lic"; és que la pudor de la putrefacció de la Casa Reial espanyola, ja ha creuat el Pirineu. I crec que a Europa no hi ha ni prou calç, ni suficient pintura blanca per plantejar la monarquia.

Encara que ben mirat, els Borbons ja havien donat pistes de la seva fam defraudadora, al perdre les seves corones en moltes ocasions en els últims segles i que una més no seria l'excepció, sinó més aviat seria la regla.

Per això, el degoteig d'informacions relacionades amb les finances de el rei emèrit, va continuar quan la Fiscalia va confirmar que estava investigant les seves despeses, suposadament amb fons de l'empresari mexicà Allen Sanginés-Kraus, li va seguir una segona sorpresa, quan es va anunciar que la Fiscalia obria una nova investigació després de rebre un avís de el Servei Executiu de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals del Banc d'Espanya (SEPBLAC) dependent del ministeri d'Economia.

Ara el Govern d'Espanya (el més progressista de la història en boca del seu president Pedro Sánchez), haurà de ser el protagonista principal d’aquest vodevil que contribueixi a blanquejar la imatge d'una monarquia (brotxa en mà).

La campanya de blanqueig de la Casa Reial ja va començar a l'inici de la pandèmia en el moment en què el Rei actual (fill del rei fugat), va impulsar una gran donació alimentària realitzada per una organització social de reconegut prestigi com la Creu Rojai i que portava el títol de "Creu Roja RESPON enfront del Covid-19".

Felip VI va mobilitzar a totes les Corporacions Nobiliàries del país, utilitzant totes les Ordres Militars, les cinc Reials Mestrances, les Ordres Internacionals amb activitats a Espanya, així com a altres corporacions nobiliàries i cavalleresques perquè compressin 38.604 litres de llet de llarga durada i al voltant de 25.000 litres d'oli. Totes aquestes institucions Nobiliàries, vindrien a ser els "Senyorets de l'Estat espanyol", que han col·laborat intensament des de l'inici de la pandèmia amb organitzacions benèfiques perquè de forma "senyorial" es lliuressin aliments als seus vassalls i a les seves famílies. Això sí! Tot aquest treball de campanya i blanqueig d’imatge, servia per a "recomanar" als dirigents d'aquestes organitzacions socials, que públicament agraïssin el suposat “l'impuls del Rei".

Continuant amb l'operació "neteja de la Corona" i sense anar més lluny, el passat 23 de febrer el Congrés dels Diputats va acollir un acte per commemorar el 40 aniversari de l'intent de cop d'Estat de 1981. L'esdeveniment va comptar amb la presència del Felip VI; del President del Govern, Pedro Sánchez, altres membres de l'Executiu, representants de la cambra baixa, del Senat i d'altres poders de l'Estat. No obstant això, diversos grups independentistes van desestimar la invitació a un acte que "només va servir d'operació per blanquejar la monarquia". I just a la fusta, l'actual cap d'Estat va intentar "rentar la cara a l'Emèrit del seu pare" en lloc de "llançar un missatge clar de condemna del franquisme".

L'opacitat que envolta la monarquia espanyola, així com la reiterada negativa del Congrés a investigar les presumptes accions il·lícites de la Família Reial, tampoc ajuden a millorar la seva imatge. I, de fons, els problemes judicials i els escàndols econòmics que assenyalen a l'emèrit, investigat per la Fiscalia del Tribunal Suprem pel presumpte ús fraudulent de targetes black, blanqueig de capitals i el suposat cobrament de comissions de la construcció de l'AVE a la Meca .

La necessitat de Règim del 78, en mans del PP i del PSOE, d'inventar històries per presentar al Petit Borbó com algú que es preocupa pels seus súbdits, fa que una compra de materials per actuar davant l'emergència del coronavirus per valor de 432 milions d'euros que va fer el Govern d'Espanya, els mitjans de comunicació afins al "Regiment del 78" ho van vendre com que tot el que havia arribat a Espanya fins ara era donat gràcies a les gestions del rei Felip VI. Mitjans com La Vanguardia, El País, Onda Cero, OK Diari o Atresmedia, entre d'altres, van publicar que el material xinès que arribava era gratis, quan ja havia estat pagada per davant o com si aquesta compra no es pogués haver fet sense el rei, tal i com ho van fer altres països que van adquirir aquests materials abans i en abundància, sense necessitat de que cap Borbó hi intercedís com Alemanya, França o Holanda.

El més ridícul d'aquest intent de blanqueig de la monarquia, és que aquestes mascaretes donades falsament a #MarcaEspaña, s’hagués atribuït a Felip VI el mèrit d'aquesta donació, quan la veritat és que ja les havia pagat el Govern d’Espanya. En canvi els mitjans defensors del Règim del78,  van intentar confondre l'opinió pública, assumint aquest material com a donacions que el multimilionari xinès Jack Ma, cofundador d’Alibabà, va fer a tots els països d'Àfrica, o de qualsevol altre país tercermundista, que les hagués demanat. És realment curiós que es treballés tant per blanquejar a Felip VI, si no és que blanquejant al Borbó s'apuntalava al propi règim de el 78 post franquista. Aquesta és l'autèntica "Marca Espanya".

La llibertat d'expressió com a agent de cohesió democràtica.

A Espanya, la llibertat d'expressió ha patit un greu retrocés, quan el Partit Popular va imposar la seua majoria absoluta per aprovar en solitari la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) al 2015, més coneguda com la "Llei Mordassa") i la reforma de el Codi Penal, que van entrar en vigor l'1 de juliol del mateix any.

Aquesta Llei va ampliar la potestat sancionadora de l'Administració, omplint-la d'imprecisions legals orientades específicament a afavorir la discrecionalitat policial a l'hora d'actuar. En conseqüència, el seu objectiu no és altre que provocar l'autocensura informativa, no només dels mitjans de comunicació sinó també de les pròpies persones, aconseguint així una desmobilització ciutadana per por a les represàlies. Replicant el model que tants èxits va donar durant el franquisme.

Si fem cas a l'informe "Espanya: activistes socials i el dret a la informació, en el punt de mira", elaborat per una organització del prestigi d’Amnistia Internacional, ja recollia tot un seguit de testimonis sobre identificacions massives de manifestants per poder repartir acusacions sense fonament, o poder fer acusacions policials a periodistes que només volien fer la seva feina. Així doncs, per a una institució emblemàtica en la defensa dels drets humans com és Amnistia Internacional, aquesta Llei Mordassa no respecta cap dels estàndards internacionals dels drets humans i danya les llibertats d'expressió, informació, reunió pacífica i associació.

Cada dia que passa es fa més evident que aquesta llei s'està utilitzant contra l'activisme social i, específicament, contra activistes que defensen els drets fonamentals de l'ésser humà, obstaculitzant el seu dret a expressar les seves reivindicacions de manera pacífica. A tot això hi hem d’afegir, les limitacions a la distribució d'imatges d'autoritats o membres de les forces de seguretat que recull la LOSC o Llei Mordassa estan impedint, no només l'exercici del dret a la informació, sinó també la consecució de proves per a la posterior denúncia als tribunals.

A hores d'ara, ja resulta evident que la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) ha aconseguit emmordassar a molta més gent de la que s’ha multat. Les identificacions massives dutes a terme per la policia durant les manifestacions o concentracions, encara que després no acabin en multes, aconsegueixen el seu objectiu de desmobilitzar la ciutadania per la por de poder ser multats.

No oblidem que el dret a la llibertat d'expressió també abasta els drets a la llibertat d'opinió, d'informació i de premsa. Per tant, és fonamental per poder exercir altres drets humans i participar activament en una societat lliure i democràtica.

Aquesta setmana hem estat assistint a nits de protestes amb manifestacions orquestrades en defensa de la llibertat d'expressió, ocasionades per la detenció del raper Pablo Rivadulla Duró (més conegut com a Pablo Hasél). Aquesta detenció ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de la ciutadania. Després d’una lista llarga d’abusos policials y judicials para retorçar las lleis i atemorir la població, la gent ha explotat i ha tret la ràbia continguda pel descontentament amb la gestió del govern i del Poder Judicial..

Per poder il·lustrar-ho vull destacar alguns casosvergonyosos com són:

• Josep Miquel Arenas (Valtònic). Un altre raper com Hasél, que actualment està exiliat a Bèlgica per fugir d'una condemna de tres anys i mig de presó, per suposats delictes en les lletres de les seves cançons entre els quals destaquen d'injúries a la Corona amb amenaces.

• César Strawberry. El Tribunal Suprem el va condemnar a un any de presó i sis d'inhabilitació per sis tweets sobre els GRAPO i sobre la mà dreta del genocida Francisco Franco, Luis Carrero Blanco.

• La Insurrección. Els 12 integrants de el grup "La Insurrección" per enaltiment del terrorisme dels GRAPO.

• Cassandra Vera. Aquesta jove tuitera va fer diferents piulades fent broma del Carrero Blanco. Com quan va fer els tweets tenia 17 anys, la policia va esperar que complís els 18 per denunciar-la per enaltiment del terrorisme.

• El grup " Títeres desde abajo". Aquests dos titellaires madrilenys participaven en un espectacle públic representant una obra infantil en què apareixia un cartell amb el lema "Gora Alka-ETA". Van passar cinc mesos a la presó fins que la fiscalia va retirar l'acusació al veure les mobilitzacions socials al carrer.

• Toni Galmés. Dibuixant que va fer un llibre-còmic sobre els incidents del referèndum del 1-O a Catalunya després de la denúncia de quatre sindicats de la Policia Nacional. L'acusaven d'haver comès delictes d'injúries, calúmnies i malversació de cabdals.

• La revista Mongòlia. El Tribunal Suprem va confirmar la condemna a la revista Mongòlia per un fotomuntatge del extorero Ortega Cano. La publicació satírica va haver d’indemnitzar-lo amb 40.000 euros per divulgar aquesta imatge.

• La reforma de la Llei general de telecomunicacions (coneguda com "cop d’Estat digital") es va gestar al 2019 sota el mandat de Pedro Sánchez. Atorga al Govern la capacitat de suspendre per criteris d'ordre públic l'accés a la xarxa o alguna de les seves parts (pàgines web, aplicacions, protocols ...); podent intervenir la connexió a Internet i les comunicacions sense control judicial.

• Mikel Urbaien. Periodista de “Notícias Navarra”, a què la Guàrdia Civil li va prendre el mòbil i va tallar el vídeo que estava gravant durant les protestes contra la monarquia de l'estiu de 2020.

• Javier Bauluz. Periodista a qui la Policia li va impedir cobrir l'arribada d'immigrants a les Canàries a l'octubre i a més va ser sancionat.

• Mireia Comas. Fotoperiodista de La Directa, que va ser detinguda durant una cobertura d'un desnonament a Terrassa i es va enfrontar a un judici on la fiscalia demanava per a ella un any de presó acusada d'atemptat contra l'autoritat.

• Willy Toledo. L'actor va seure al banc dels acusats per una publicació a Facebook en què utilitzava l'expressió "em cago en Déu".

Si ens guiem pel “Democracy Index”, que valora el nivell de democràcia que hi ha a 167 països de tot el món, basant-se en cinc criteris (el procés electoral i el pluralisme, el funcionament del govern, la participació política, la cultura política i les llibertats civils). Veurem que Espanya s'ha enfonsat en l'índex de qualitat democràtica (Democracy Index) publicat pel diari britànic “The Economist” i ha retrocedit sis punts respecte a l'any passat. Després de la investidura de Govern de PSOE i Unides Podem, i quan s'esperava que Espanya recuperés posicions, el país ha passat d'una puntuació del 8,29 al 8,12.

Al meu parer es confirma que el retrocés democràtic que està vivint Espanya, no es deu a l'eix de dretes o esquerres. Estem veient que el que havia de ser el Govern més progressista de la democràcia espanyola està fent el mateix que el govern de tall franquista del Partit Popular i no ha derogat la Llei Mordassa, ni als derogat els articles de el Codi Penal que apuntalen aquesta Llei. Amb la qual cosa es posa en evidència que Espanya té un dèficit democràtic històric, que sotmet qualsevol decisió al criteri dels poders fàctics del IBEX 35 que actuen com els autèntics valedors del postfranquisme.