Arxiu del blog

dissabte, 27 de febrer de 2021

La llibertat d'expressió com a agent de cohesió democràtica.

A Espanya, la llibertat d'expressió ha patit un greu retrocés, quan el Partit Popular va imposar la seua majoria absoluta per aprovar en solitari la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) al 2015, més coneguda com la "Llei Mordassa") i la reforma de el Codi Penal, que van entrar en vigor l'1 de juliol del mateix any.

Aquesta Llei va ampliar la potestat sancionadora de l'Administració, omplint-la d'imprecisions legals orientades específicament a afavorir la discrecionalitat policial a l'hora d'actuar. En conseqüència, el seu objectiu no és altre que provocar l'autocensura informativa, no només dels mitjans de comunicació sinó també de les pròpies persones, aconseguint així una desmobilització ciutadana per por a les represàlies. Replicant el model que tants èxits va donar durant el franquisme.

Si fem cas a l'informe "Espanya: activistes socials i el dret a la informació, en el punt de mira", elaborat per una organització del prestigi d’Amnistia Internacional, ja recollia tot un seguit de testimonis sobre identificacions massives de manifestants per poder repartir acusacions sense fonament, o poder fer acusacions policials a periodistes que només volien fer la seva feina. Així doncs, per a una institució emblemàtica en la defensa dels drets humans com és Amnistia Internacional, aquesta Llei Mordassa no respecta cap dels estàndards internacionals dels drets humans i danya les llibertats d'expressió, informació, reunió pacífica i associació.

Cada dia que passa es fa més evident que aquesta llei s'està utilitzant contra l'activisme social i, específicament, contra activistes que defensen els drets fonamentals de l'ésser humà, obstaculitzant el seu dret a expressar les seves reivindicacions de manera pacífica. A tot això hi hem d’afegir, les limitacions a la distribució d'imatges d'autoritats o membres de les forces de seguretat que recull la LOSC o Llei Mordassa estan impedint, no només l'exercici del dret a la informació, sinó també la consecució de proves per a la posterior denúncia als tribunals.

A hores d'ara, ja resulta evident que la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) ha aconseguit emmordassar a molta més gent de la que s’ha multat. Les identificacions massives dutes a terme per la policia durant les manifestacions o concentracions, encara que després no acabin en multes, aconsegueixen el seu objectiu de desmobilitzar la ciutadania per la por de poder ser multats.

No oblidem que el dret a la llibertat d'expressió també abasta els drets a la llibertat d'opinió, d'informació i de premsa. Per tant, és fonamental per poder exercir altres drets humans i participar activament en una societat lliure i democràtica.

Aquesta setmana hem estat assistint a nits de protestes amb manifestacions orquestrades en defensa de la llibertat d'expressió, ocasionades per la detenció del raper Pablo Rivadulla Duró (més conegut com a Pablo Hasél). Aquesta detenció ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de la ciutadania. Després d’una lista llarga d’abusos policials y judicials para retorçar las lleis i atemorir la població, la gent ha explotat i ha tret la ràbia continguda pel descontentament amb la gestió del govern i del Poder Judicial..

Per poder il·lustrar-ho vull destacar alguns casosvergonyosos com són:

• Josep Miquel Arenas (Valtònic). Un altre raper com Hasél, que actualment està exiliat a Bèlgica per fugir d'una condemna de tres anys i mig de presó, per suposats delictes en les lletres de les seves cançons entre els quals destaquen d'injúries a la Corona amb amenaces.

• César Strawberry. El Tribunal Suprem el va condemnar a un any de presó i sis d'inhabilitació per sis tweets sobre els GRAPO i sobre la mà dreta del genocida Francisco Franco, Luis Carrero Blanco.

• La Insurrección. Els 12 integrants de el grup "La Insurrección" per enaltiment del terrorisme dels GRAPO.

• Cassandra Vera. Aquesta jove tuitera va fer diferents piulades fent broma del Carrero Blanco. Com quan va fer els tweets tenia 17 anys, la policia va esperar que complís els 18 per denunciar-la per enaltiment del terrorisme.

• El grup " Títeres desde abajo". Aquests dos titellaires madrilenys participaven en un espectacle públic representant una obra infantil en què apareixia un cartell amb el lema "Gora Alka-ETA". Van passar cinc mesos a la presó fins que la fiscalia va retirar l'acusació al veure les mobilitzacions socials al carrer.

• Toni Galmés. Dibuixant que va fer un llibre-còmic sobre els incidents del referèndum del 1-O a Catalunya després de la denúncia de quatre sindicats de la Policia Nacional. L'acusaven d'haver comès delictes d'injúries, calúmnies i malversació de cabdals.

• La revista Mongòlia. El Tribunal Suprem va confirmar la condemna a la revista Mongòlia per un fotomuntatge del extorero Ortega Cano. La publicació satírica va haver d’indemnitzar-lo amb 40.000 euros per divulgar aquesta imatge.

• La reforma de la Llei general de telecomunicacions (coneguda com "cop d’Estat digital") es va gestar al 2019 sota el mandat de Pedro Sánchez. Atorga al Govern la capacitat de suspendre per criteris d'ordre públic l'accés a la xarxa o alguna de les seves parts (pàgines web, aplicacions, protocols ...); podent intervenir la connexió a Internet i les comunicacions sense control judicial.

• Mikel Urbaien. Periodista de “Notícias Navarra”, a què la Guàrdia Civil li va prendre el mòbil i va tallar el vídeo que estava gravant durant les protestes contra la monarquia de l'estiu de 2020.

• Javier Bauluz. Periodista a qui la Policia li va impedir cobrir l'arribada d'immigrants a les Canàries a l'octubre i a més va ser sancionat.

• Mireia Comas. Fotoperiodista de La Directa, que va ser detinguda durant una cobertura d'un desnonament a Terrassa i es va enfrontar a un judici on la fiscalia demanava per a ella un any de presó acusada d'atemptat contra l'autoritat.

• Willy Toledo. L'actor va seure al banc dels acusats per una publicació a Facebook en què utilitzava l'expressió "em cago en Déu".

Si ens guiem pel “Democracy Index”, que valora el nivell de democràcia que hi ha a 167 països de tot el món, basant-se en cinc criteris (el procés electoral i el pluralisme, el funcionament del govern, la participació política, la cultura política i les llibertats civils). Veurem que Espanya s'ha enfonsat en l'índex de qualitat democràtica (Democracy Index) publicat pel diari britànic “The Economist” i ha retrocedit sis punts respecte a l'any passat. Després de la investidura de Govern de PSOE i Unides Podem, i quan s'esperava que Espanya recuperés posicions, el país ha passat d'una puntuació del 8,29 al 8,12.

Al meu parer es confirma que el retrocés democràtic que està vivint Espanya, no es deu a l'eix de dretes o esquerres. Estem veient que el que havia de ser el Govern més progressista de la democràcia espanyola està fent el mateix que el govern de tall franquista del Partit Popular i no ha derogat la Llei Mordassa, ni als derogat els articles de el Codi Penal que apuntalen aquesta Llei. Amb la qual cosa es posa en evidència que Espanya té un dèficit democràtic històric, que sotmet qualsevol decisió al criteri dels poders fàctics del IBEX 35 que actuen com els autèntics valedors del postfranquisme.



 

diumenge, 21 de febrer de 2021

Els ODS és la teràpia per tranquil·litzar-nos la consciència?

Al setembre de 2015, 193 països, van aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a l'Assemblea General de Nacions Unides. Uns objectius que conformen l'anomenada Agenda 2030, una agenda universal ambiciosa que situa els drets humans en el centre, sense deixar ningú enrere. O al menys aquest hauria de ser el seu objectiu.

Els ODS van arribar com una manifestació d'una evidència incontestable, d'un bany de realitat. Eren fruit d'un equilibrat consens, ple d'interessos afins i tot contraposats; d'un esforç molt ambiciós, encara que incomplet (sense abordar el fenomen de la immigració), presentaven com a principal novetat l'interès per la implicació empresarial i ciutadana, la fixació de fites i l'establiment d'indicadors que poguessin permetre la seva anàlisi periòdicament.

És veritat que els ODS han pecat d'anar amb el lliri a la mà, acumulant defectes de forma i fons, com que a totes les iniciatives d'organismes transnacionals els faltava la capacitat coercitiva d'obligar al compliment dels compromisos assumits per cada país, a part de no tenir cohesionat un lideratge comú que permeti que tots i cadascun dels països se’ls sentin com a propis.

La inexistència d'òrgans que supervisin el compliment dels mateixos brilla per la seva absència, i ho deixa tot en mans dels diferents actors (països, regions, ciutats, governs o empreses) siguin capaços de comprometre’s amb el compliment d'uns objectius molt dispars. Personalment em sorprèn la paradoxa que no s'hagi comptat amb els recursos que la intel·ligència artificial pot aportar per a l’assoliment d’aquests objectius. Tampoc s'han elaborat guies sobre com fer-ho. Tot i que probablement els propis ODS ja són la guia que hem de seguir i, en conseqüència, les eines per aconseguir-ho se les hagi d’empescar de cada un dels actors.

Vull posar un exemple d'aquesta manca de concreció, com ho és la dificultat per delimitar la línia que delimita la pobresa. Com és sabut la pobresa té múltiples cares i pot ser abordada des de diferents perspectives. Per exemple, el no tenir accés a l’aigua potable en països africans o del sud d'Àsia pot ser un factor potenciador de la pobresa. D'altra banda, podem veure com la falta d'ingressos per mantenir la calefacció a l'hivern pot ser un altre agent que permeti delimitar la pobresa en països desenvolupats d'Europa. Aquests dos exemples defineixen dues realitats molt diferents. I de dues maneres d'experimentar la pobresa, el caràcter relatiu en el temps i en l'espai fa enormement complex trobar una manera precisa de mesurar-la i per tant dificulta molt més esbrinar com combatre-la i complir amb el primer dels 17 objectius de els ODS.

La concepció dels ODS com una actuació global en 17 àmbits d'intervenció específics, en els que qualsevol actor pot treballar per assolir la seva fita, independentment del seu: sector, àmbit o objectiu, ha arribat a donar als ODS un èxit mediàtic sense precedents. Tant és així, que si en un discurs l'orador no parla de la seva aposta pels Objectius de Desenvolupament Sostenible corre el risc de ser repudiat pels mitjans de comunicació. Així han estat les coses des de 2015, quan l'objectiu fonamental per a bastir els ODS han de ser les aliances mitjançant el diàleg.

Sempre he cregut que han importat més les aparences que els continguts i, també com sempre, a Espanya anem amb més retard del compte. Al 2018 es va crear la figura de l'alta comissionada, amb dependència directa de la presidència de Govern; es va aprovar al 2019 el Consell de Sostenibilitat, òrgan assessor de Govern (per cert, mai s'ha reunit), que ara vol modificar-se per ampliar-lo a 50 vocals fent-ho dependre de la Secretària d'Estat de l'Agenda 2030. Simultàniament segueix existint a Espanya un inoperant Consell Estatal de Responsabilitat Social de les Empreses (CERSE), integrat en el Ministeri de Treball, que també es vol modificar, amb la qual cosa es constatarà una curiosa duplicitat de funcions amb el Consell de Sostenibilitat. Així ens va!

Des que es van aprovar els ODS moltes empreses i entitats de Tercer Sector s'han involucrat fins a l'extrem d’utilitzar-los com el seu propi horitzó comú, incorporant-los a la mecànica diària de la seva activitat habitual, treballant per a la seva consecució. També aquest compromís l'han segellat moltes de les universitats amb nous i singulars projectes. L'àmbit acadèmic ho té assumit entre en la seva activitat diària i s'hi ha posat a treballar, cosa gens fàcil quan els mitjans són escassos, i quan ja els propis ODS són una estranya paradoxa perquè s'atén al que el sistema demana i s'observen en la pràctica les debilitats i enganys del propi sistema: la desigualtat, o els vergonyosos retalls en sanitat i educació.

Aquestes contradiccions es desprenen també de l'informe "Agenda 2030 en els mitjans de comunicació", elaborat per CANVAS Estratègies Sostenibles (1), en col·laboració amb l'empresa de Data Science Graphext en què s'analitza la presència dels ODS en el discurs dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Segons aquest estudi, els cinc ODS amb més presència en els mitjans de comunicació són:

1. ODS 13, Acció pel clima (41,5%).

2. ODS 3, Salut i benestar (26,7%), per influència directa de la pandèmia.

3. ODS 11, Ciutats i comunitats sostenibles (24,2%).

4. ODS 8, Treball decent i creixement econòmic (22,8%).

5. ODS 7, Energia assequible i no contaminant (22%).

En canvi els objectius que, a primer cop d'ull, ens semblarien com més transcendents perquè afecten directament a la persona, han tingut una menor cobertura en els mitjans de comunicació:

1. ODS 1, Lluita contra la pobresa (11,8%).

2. ODS 5, Igualtat de Gènere (11,7%).

3. ODS 10, Reducció de les desigualtats (11,6%).

4. ODS 4, Educació de qualitat (11,5%).

5. ODS 2, Fam zero (5,2%).

Davant d'aquestes contradiccions, em plantejo si estem davant d'un analgèsic per calmar la mala consciència del Club Bilderberg, o realment ens estem plantejant uns compromisos que permetin entreveure un món sostenible; tant a nivell econòmic, com a nivell ètic o s nivell humà.

Ja hem perdut cinc anys, i tots sabem que l'Agenda 2030 no podrà complir-se perquè els polítics així ho han decidit. Encara que, naturalment, seguiran omplint-se la boca parlant en públic dels ODS i acabaran culpant a la pandèmia dels retards acumulats des de 2015. Perquè no seguim perdent el temps, crec que ja comença a ser és hora de donar-li el protagonisme necessari a la Societat Civil perquè, des de la decència i sense subterfugis, es decideixi a plantar cara al desafiament global, assumint com a propi aquest gran repte comú.

 

Per a consultar l'informe: "Agenda 2030 en els mitjans de comunicació", podeu fer-ho en aquest enllaç:

https://www.canvasconsultores.com/agenda-2030-en-los-medios-de-comunicacion/



 

diumenge, 14 de febrer de 2021

Quan l'enaltiment de la violència feixista resta impune.

L'atac per part de tres joves a una persona, sense llar, que dormia davant el Gimnàs Social Sant Pau, a Barcelona ha tornat a posar el focus en una altra de les grans pandèmies que ens assetgen com és la del feixisme.

Davant d'aquesta situació, jo em faig una pregunta molt senzilla: quines pistes ens ajuden a detectar la violència extrema de les dretes contra els que discrepen  de les seves postures? La meva resposta també és molt senzilla, la pista més clara per desemmascarar-los, és la incapacitat que tenen de contrarestar els arguments de la democràcia i de la pluralitat, fent vàlida aquella afirmació que un feixista és "una persona de ganivets llargs i idees curtes".

Considero que conversar amb un feixista és com pretendre creuar una porta pintada a la paret. El feixista no reflexiona sobre si mateix, està acorralat en la seva pròpia visió de món. D'aquí que aquesta tancada monolítica impedeixi qualsevol possibilitat del diàleg, repudiarà sempre la conversa, criminalitzarà sovint a tots aquells que l’interpel·lin. Esta situació permet, inicialment, percebre que els feixistes detesten comparèixer als debats electorals, repudien seure a dialogar, tal com van fer els neofranquistes espanyols rebutjant radicalment el seure’s a parlar amb el govern català de l’1 d’octubre, o amb l'esquerra independentista basca.

Les decisions polítiques dels feixistes, especialment aquelles dirigides a negar l'existència de l'adversari, estan provocades per la seva "racionalitat delirant". Tot i considerar que l'adjectiu "delirant" al·ludeix a dos fenòmens psiquiàtrics: primer una actitud de tipus "psicòtic" respecte als seus adversaris representats com l'encarnació del mal, com a criatures menyspreables a les quals se'ls pot atacar pel simple fet de pensar i ser diferents. Al contrincant no se'l considera com a interlocutor, no és un homònim, se’l deshumanitza.

La ment feixista sent una especial repulsió davant de qui li refuta les seves idees i és capaç de raonar-li i qüestionar-li la seva visió de les coses. El feixisme davant la seva incapacitat de contra argumentar llavors amenaça i ridiculitza.

Tot aquest raonament és un advertiment per mantenir viva la nostra autoreflexió i evitar que el feixisme pugui germinar en cada un de nosaltres. Perquè no hi ha dubte que totes les persones estem exposades a la metamorfosi feixista. Pensem que els autoritarismes sempre prosperen amb la complicitat de la majoria. La resignació i la indolència són motivacions per al patriarca ferotge. La millor mostra de salut mental passa per la solidaritat, la unitat en la diferència, l'inconformisme, actuant per allunyar qualsevol mostra de resignació i mai mirar cap a un altre cantó.

No deixem mai que el feixisme utilitzi la seva arma preferida per acovardir-nos, que no és altra que la por. Si els poses en evidència, si els delates, si els denúncies, arrenquen una campanya d'amenaces per fer-te callar. La por sempre ha estat una arma útil, una arma que els feixistes gestionen minuciosament bé, amb l’expertesa que els hi ha donat la Història més recent d'Espanya. Un d'ells, per exemple , Abascal o qualsevol periodista dels que s'han unit a la causa, t’assenyala. Posa sobre la teva esquena una diana, i són milers els que es llancen a l'assetjament i l'amenaça, fan servir la violència amb la impunitat que els ofereixen estructures feixistes instal·lades tant: en els cossos i forces de seguretat de l'Estat, com en el poder executiu o el propi poder judicial. L'anonimat, aquesta pràctica de covards i violents, permet en aquesta època digital que aquest mètode s'estengui com una llengua de podridura que tot ho infecta.

És imprescindible visibilitzar totes i cadascuna de les agressions físiques o verbals que pugui provocar el feixisme. És per aquesta raó que la lluita contra les seves agressions no demana silenci, sinó símbols poderosos. Hem de contrarestar els actes pseudo-heroics dels portaveus feixistes amb milers d'actes diaris de resistència. Convido a tots els que vulguin aturar la carrera cap a la barbàrie del feixisme al nostre país a aprofitar qualsevol ocasió per parlar en contra del racisme i el feixisme, en un esperit de solidaritat col·lectiva i desobediència constructiva.

Penso que el nostre pitjor error seria l'acceptació passiva i acrítica. Cada atac als drets democràtics, cada fustigació al dissens ideològic, cada agressió física o verbal d'origen totalitari, reconfortarà al feixisme creixent. Cada agressió d'una persona de qualsevol col·lectiu vulnerable, dels que atenen la xarxa d'organitzacions catalanes, que es rebi en silenci, amb resignació i indiferència, estarà preparant les condicions per al pròxim atac fatal. L'odi feixista es combat amb la mobilització crítica i festiva, fomentant la unitat ciutadana i diversa, alçant la veu i no desistint de la voluntat d'interpel·lar l'inacceptable en qualsevol mostra d'odi.

Aquests delictes no només estan motivats per un odi infundat cap a un grup en si (estrangers, persones LGTBI, persones amb discapacitat) sinó que a més busquen crear una amenaça a tot el col·lectiu al què pertany la víctima de l'acte en si. Una persona és la víctima, però el col·lectiu a què pertany pateix una amenaça en el seu conjunt. La lluita contra els delictes d'odi és fonamental per aconseguir consolidar una societat plenament plural, democràtica, lliure i igualitària. Les entitats socials han d'aixecar el vol i assumir el paper que s'espera d'elles, el de representar les víctimes. Han de ser les grans estructures federatives del sector social les que han de portar aquests delictes d'odi als tribunals i preveure una part del seu pressupost per fer front a aquesta xacra feixista.



 

dissabte, 6 de febrer de 2021

Cop d’Estat judicial: la nova eina del franquisme feixista espanyol.

Durant la, mal anomenada, transició va existir una connivència entre el Govern espanyol i el poder judicial. Aquest pacte no escrit es va considerar del tot necessari per encobrir, el que jo considero, el terrorisme d'Estat dels GAL. Això és la guerra bruta que el poder executiu va engegar per combatre el terrorisme d'ETA. Aquesta guerra bruta necessitava una cobertura legal que “interpretés” les normes jurídiques que hi havia al país teixint complicitats entre els poders executiu i judicial.

 El problema del poder judicial a Espanya és que sempre va transigir amb el franquisme latent als reductes de poder durant la transició. Els governs de l'Estat espanyol, sense importar del color que fossin, tenien una clara la necessitat de controlar l'aparell repressiu disciplinant, per això es van ocupar bàsicament de controlar en primer lloc tres aèries de l'exercici del poder hegemònic: d'una banda, les forces Armades, que van ser les encarregades de generar el soroll de sabres que atemoriria a la població; en segon lloc, totes les forces de control policial (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i parapolicial (amb tolerància infinita amb els grups d'extrema dreta); i en tercer lloc, els mitjans de comunicació (públics i privats) conjuntament amb el sistema educatiu. Aquests són els tres eixos disciplinaris que el poder econòmic del franquisme, concentrat a l'IBEX-35, va impulsar per consolidar el seu poder.

 Personalment discrepo de la qualificació de la Transició a la democràcia amb el qualificatiu de "modèlica". No podem idealitzar així, assumint que d’aquella transició s'havia arribat a un sistema democràtic homologable a qualsevol altre existent a l'Europa Occidental. Aquesta suposada transició el que sí que ha demostrat clarament és que les forces conservadores, que havien dominat la dictadura, continuaven tenint moltíssima influència en els aparells de l'Estat.

 Els aparells de l'estat heretats de la dictadura no es van purgar mai i el feixisme va romandre latent i visible encara en els nostres dies. Un exemple indiscutible és la situació que es viu al Consell General del Poder Judicial (el màxim òrgan del sistema judicial espanyol), que té el mandat caducat des de fa dos anys; la que per renovar és necessari un acord de tres cinquenes parts dels diputats al Congres. Si un dels grans partits d'àmbit espanyol decideix bloquejar la renovació pot fer-ho sense cap problema.

 Els dirigents dels partits d'extrema dreta (PP, VOX i Ciutadans) estan disposats a fer tot el necessari per tenir jutges amics, transigents amb tot el seu ventall de delictes del seu catàleg. Com per exemple el cas de el president de Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que va ser durant vuit anys director general de Justícia, precisament amb un govern de PP. La impunitat judicial és tan notòria que ni tan sols es preocupen de dissimular: per exemple el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, va afirmar textualment que en la renovació del CGPJ es jugaven nomenaments vitals per al PP. En altres ocasions hem tingut de veure incrèduls, com el Tribunal Suprem arxivava causes contra els dirigents de PP, inclosa la falsificació del currículum acadèmic del seu màxim dirigent, Pablo Casado.

 Però l'alteració democràtica és encara molt més greu, quan el mateix Partit Popular va decidir que el conflicte entre Espanya i Catalunya havia de ser resolt pels tribunals en comptes d'en l'àmbit polític. Amb la qual cosa durant anys va impugnar la majoria de les lleis que sortien de Parlament de Catalunya i va interposar demandes i querelles a tort i a dret per paralitzar l'acció política. Utilitzant el Tribunal Constitucional va anul·lar l'estatut d'autonomia de Catalunya de l'any 2010, que havia estat aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català. D'altra banda, va utilitzar al Tribunal Suprem, amb membres amb el càrrec també caducat, per dictar presó preventiva contra els organitzadors del referèndum d'autodeterminació i va dictar sentència de sedició, amb nou anys de presó, contra els convocants de manifestacions de protesta; va ser el mateix president del CGPJ i de TS, Carlos Lesmes, que va justificar que la unitat d'Espanya era el fonament de l'ordenament jurídic espanyol, per a argumentar i reinterpretar l'esperit de la Llei per a utilitzar-la com a arma política. Un exemple més d'aquesta manipulació la trobem al Tribunal Suprem que va jutjar i va condemnar els consellers de govern català, donant validesa i credibilitat a una frase inaudita pronunciada per un dels fiscals (Javier Zaragoza), que deia que "organitzar un referèndum és delicte encara que no estigui tipificat en el codi penal ". Una expressió demencial en un jurista que si hagués estat escrita en un examen de primer de Dret comportaria el suspens immediat de l'assignatura.

 D'altra banda, el propi Tribunal Suprem qui ara es nega a complir els requeriments del Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que demana la immediata posada en llibertat dels consellers de govern català empresonats. Va ser un tribunal supeditat al CGPJ, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va inhabilitar als presidents de Catalunya Mas i Torra.  O la intervenció del Tribunal Suprem va ser decisiva perquè el govern del PP destituís el president Puigdemont. També es va inventar tota mena d'argúcies legals per impedir als polítics exiliats Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras ocupar els seus escons al Parlament Europeu.

 La dreta franquista de PP, VOX i Ciudadanos pretenen governar el país com si fos el seu cortijo particular i utilitzar el poder judicial per protegir-lo. Un exemple el tenim amb l'ex dirigent de PP Cayetana Álvarez de Toledo quan va verbalitzar: "El poder judicial és l'últim dic de contenció contra el progressisme". I aquells aparells de l'Estat, inclosa una "policia patriòtica", dissenyada per combatre les idees dels catalans independentistes, ara s'utilitzen per torpedinar el propi govern de coalició de PSOE amb Unides Podem.

 El Pedro Sánchez es va equivocar a l'aplaudir la política del Mariano Rajoy judicialitzant la política espanyola de l'155. Ara ho està pagant i s'ha tornat contra ell. Espanya té un greu problema al no haver sabut eliminar el franquisme dels aparells de l'estat ni amb el PSOE, ni amb el PP. Van tenir 45 anys per fer-ho i no és que no sabessin o no volguessin, simplement no van voler.


divendres, 29 de gener de 2021

La Covid-19 posa a prova la nostra capacitat de resiliència.

En el transcurs de gairebé un any que portem de pandèmia, ja hem pogut veure com la nostra societat ha anat evolucionant durant aquesta quarantena, havent-se d'adaptar en la forma de relacionar-se amb el seu entorn mitjançant videotrucades i sense l’escalfor del contacte físic, hem traslladat l’espai de treball a les nostres cases amb el teletreball, fins i tot algunes activitats d'oci com el gimnàs s'han vist convertides en videotutorials i classes en línia.

 Aquest estat d'alarma perllongat ens està posant a prova tant a nivell psicològic, com a nivell social. Vivim submergits constantment en una horrible realitat en la qual moltes persones viuen atemorides davant d'una incertesa creixent, on veiem a personal de neteja, personal d'atenció al client, personal sociosanitari, Mossos d'Esquadra, Policia Municipal, periodistes, enfrontar-se al virus amb determinació i generositat pel bé comú. Hem constatat el sofriment de persones properes a nosaltres què no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats morts.

 Tot i la rebolcada que la Covid-19 ha donat a la nostra escala de valors, crec que aquesta pandèmia també ens està deixant unes grans lliçons de vida. D'aquesta crisi podríem treure’n algun aprenentatge? Jo crec que sí, que hauríem de tenim l'oportunitat de transformar-nos en una societat formada per individus més resilients i empàtics.

 Constantment sento queixes per no poder sortir de casa, per coartar-nos la nostra llibertat individual. És dur, ho sé, l'ésser humà som animals socials. I durant el nostre període de formació mai ens han preparat per a gestionar el patiment prolongat al llarg de el temps. Des de la nostra infància ens protegeixen constantment per evitar qualsevol contratemps. En definitiva, eviten que aprenguem a gestionar actituds d'adaptació al patiment de la realitat canviant. Vull aclarir que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o no trobar dificultats davant les adversitats; la resiliència parteix d'un punt de vista realista, de la confiança que el cop rebut no ens desestabilitzarà, si l’assumim i el fem servir per a millorar la nostra vida. No podem viure convençuts que no hi ha problemes perquè això no és cert i ens allunya molt de la realitat, provocant que aquesta ens colpegi amb més força quan decidim tornar a apropar-nos a ella.

 Precisament aquesta capacitat d'auto transformació ha fet que sense adonar-nos, hem fet bandera del sentit d'unitat i solidaritat que ens caracteritza com a éssers humans. Ajuntant-nos per donar el nostre suport col·lectiu cap a aquells professionals que han fet que la famosa corba de contagi disminueixi, amb grans aplaudiments durant les llargues tardes de confinament domiciliari. A això hi vull afegir el respecte a les normes de confinament sortint a unes hores determinades per donar un simple passeig, que tan sols fa un any ens sonaria a innocentada si ens diguessin que això es convertiria en un privilegi. Hem pogut veure com la ciutadania s'implicava de forma directa en teixir una xarxa de suport per autoprotegir-se.

 Vivim en una societat on l'individualisme i la capacitació són considerades grans virtuts que totes les persones hem de desenvolupar per assolir l’èxit social, i sense adonar-nos arriba un microorganisme i ens fa vulnerables a tots, sense fer distincions entre gènere, raça, o nivell socioeconòmic. Crec que aquest virus demostra el que molts ja sabem des de fa temps: la necessitat de reconèixer la interdependència entre uns i altres. Tots necessitem ajuda dels altres, en major o menor mesura, ningú és un Superman complet i tots som vulnerables. Llavors crec que ja comença a ser hora que canviem de paradigma: comencem a impulsar una evolució que transcorri de l'individualisme al col·lectivisme. Aquest virus només es pot combatre amb solidaritat i de res serveix el mercadeig dels recursos sanitaris per aconseguir una suposada salvació. Les retallades en el subministrament de vacunes per vendre-les a països que paguen el doble, abandonar a la seva sort continents sencers com Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia no ajudarà a erradicar aquesta pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut i els nostres científics no deixen d'insistir que només podem sortir d'aquesta situació si ho fem de forma col·lectiva.

 Hem pogut comprovar que per afrontar amb unes mínimes garanties l'embat de la pandèmia, ha estat una peça clau el nostre Sistema Públic Sociosanitari; al capdavall, la vida d'una persona no pot dependre de les seves possibilitats econòmiques i els professionals que lluiten per les nostres vides no només mereixen tot el nostre respecte, admiració i gratitud, sinó que els hem de dotar de recursos suficients per poder fer la seva tasca amb totes les garanties de seguretat, perquè gràcies a que ells no es queden a casa ens en sortirem. En realitat, la mesura preventiva d'aïllament deriva en gran part, de la impossibilitat del sistema sanitari de suportar l'ascens de la corba.

 És justament en aquests moments de crisi, quan ens adonem del que realment és el més important en la nostra vida. És hora de relativitzar els nostres objectius vitals, perquè puguem adonar-nos que cal viure cada dia com si fos l'últim, practicar molt més "el presentisme", el dia d'avui és l'únic que tenim segur, les persones hem vingut a aquest món a ser feliços. Per tant, no patim anticipadament pels problemes que encara no han passat. No tinc cap mena de dubte que la conquesta de la felicitat és un canvi en la nostra actitud que es pot aprendre. No podem canviar els fets perquè el destí no depèn de cada un de nosaltres individualment, per altra banda sí que podem triar la nostra actitud davant aquest destí. Per tant, la meva lluita diària és i serà l’intentar ser feliç tots i cada un dels dies que tingui per davant i per aconseguir-ho continuaré sent flexible i adaptant la meva actitud als reptes que la vida em posi per davant.

 


diumenge, 10 de gener de 2021

A la societat urbana li urgeix complementar-se amb el món rural.

Durant l'estat d'alarma declarat com a conseqüència de la pandèmia del Covid19, el teletreball, ja sigui en exclusiva o d'una forma mixta, presencial i on-line, s'ha convertit en una opció real en el món laboral, permetent treballar fora de la oficina habitual. Hem pogut observar com arran de la pandèmia, el món rural s'ha posat en valor i ha entrat a les agendes polítiques.

Aquesta pandèmia ha fet percebre que les àrees rurals ofereixen un refugi segur contra el virus, donada la seva menor densitat de població i conseqüentment un menor risc d'infecció. Això ha motivat a alguns urbanites a cercar aixopluc al camp. Tot i això, en realitat les zones rurals són extremadament vulnerables a les crisis de salut pública de qualsevol tipus, ja sigui perquè les seves poblacions estan més envellides o els seus serveis de salut són més fràgils.

En aquest procés hem vist que algunes segones residències convertint-se en l'habitatge principal de famílies que vivien ancorades a l'àmbit urbà. La rebolcada que ens ha fet aquesta pandèmia ens ha permès veure que hi ha persones que decideixen començar una nova vida fora de la ciutat. S'està posant en valor tot allò que el món rural ens evoca: més tranquil·litat, un aire més pur i una vida menys estressant. El món rural torna a guanyar centralitat i una nova mirada molt més positiva, amb valors molt més en alça.

Encara que sóc conscient que queda molta feina per fer, fins que es pugui permetre la possibilitat real de treballar des del medi rural en treballs tecnificats, queda molta feina fins a disposar de suficient cobertura de fibra òptica.

Les persones que vivim al món rural necessitem exactament el mateix que qualsevol altre ciutadà en qualsevol lloc de món: que se'ns garanteixin els drets fonamentals. És a dir que hi hagi serveis bàsics de salut, de cultura, d’habitatge, connectivitat d'alta velocitat o de mobilitat, per poder desenvolupar el nostre estil de vida amb la mateixa eficàcia i eficiència que les persones que treballen en l'àmbit urbà.

Cal que des del món rural s’incideixi de forma pedagògica, per transmetre la necessitat de canvis de percepció a la majoria de la població catalana que viu en l'àmbit urbà. És imprescindible fer sentir el paper que té el món rural a la nostra societat, per això ens cal reivindicar d'una manera decidida que el món rural s'encarrega de gestionar el 85% del territori. Un territori que, deixant de banda, que és el que ens dóna de menjar, també és el que ens transmet uns valors col·lectius i ens arrela a la nostra essència com a societat. La pandèmia no ha fet més que obrir-nos una finestra d'oportunitat per a reflexionar sobre el nostre tipus de vida. Cal posar en valor la importància que té gestionar aquest 85% del territori. Gestionar els nostres boscos, el camp, la muntanya. Es tracta de gestionar l'escenografia del nostre país que permet a la societat urbana identificar-se amb la naturalesa quan escapen del seu món de ciment.

Si sabem aprofitar la crisi existencial que a ocasionat aquesta pandèmia, ha de ser l'oportunitat per pal·liar el despoblament i per reactivar el món rural mitjançant el desenvolupament d'activitats econòmiques, amb joves que puguin posar en pràctica els seus projectes de vida laboral i fins i tot amb certs segments professionals de la població urbana que poguessin donar continuïtat a la seva activitat professional i als seus projectes d'innovació. Tot això, afavoriria entre altres coses, un alleujament de la pressió demogràfica en àrees urbanes, una disminució de la contaminació a les ciutats i una millora en la conciliació familiar.

Pensem que el despoblament de les àrees rurals està induït per la falta d'activitat econòmica, la manca d'ocupació de qualitat, raonablement ben remunerat i estable. El sector primari per si sol no és capaç de mantenir una riquesa i una ocupació que retingui a la cada vegada més escassa població jove. Més aviat al contrari, ja que actualment tenim un sector primari subvencionat i endormiscat per la PAC. Per afrontar aquest repte és necessari dotar de mitjans per al foment d'ocupació en activitats no només lligades a el sector agroalimentari, forestal o de turisme rural, sinó, a empreses energètiques, industrials, a la implantació de franquícies amb segell mediambiental i un ampli ventall de possibilitats que, mantenint la seva essència, permetin la connexió de les zones rurals al món digital de segle XXI.

Per a poder apropar-nos a una solució que garanteixi la supervivència en el món rural, les decisions s'han de prendre tan a prop com es pugui d’allí on sorgeixen els problemes; massa vegades aquestes decisions respecte a el món rural es prenen des de despatxos de les ciutats. És molt important, de cara a el futur, valorar i saber entendre la importància que tenen els espais rurals a l'hora de generar aliments i fixar el paisatge. Necessitem contemplar Catalunya com un gran complex espacial de caràcter urbano-rural on hi hagi possibilitats de treballar de formes molt diferents.



dissabte, 2 de gener de 2021

La sanitat pública en temps de pandèmia.

A finals del segle XIX, tenir accés a la salut era només un privilegi de les classes adinerades. Només els més rics es podien pagar el servei d'un metge. Va ser justament en aquesta època en què es va produir un canvi de paradigma. Els gestors públics van descobrir que era més econòmic prendre mesures preventives que tenir d'assumir els costos de tenir a la seva població malalta.

Els primers a reaccionar van ser els anglesos, que el 1848 van promulgar la Llei de salut pública, coincidint amb l’esclat de la industrialització. En aquella època els barris obrers eren un brou de cultiu ideal per a malalties altament contagioses com el còlera, el tifus o l'escarlatina, que impedien disposar de mà d'obra forta i estable. No va ser fins aleshores quan es va entendre que la pobresa no era una circumstància individual, per tant s’havia d'abortar des d'una perspectiva global per part de les administracions públiques. Així doncs, van ser els inicis dels sistemes de salut públics que anirien apareixent per Europa.

Recordeu aquell precepte que deia: "de tot se n’ha de treure alguna cosa positiva"? Doncs bé, el Covid-19 ha posat cap per avall tots els sistemes d'atenció sanitària a nivell mundial. Tot i que que on han tingut un impacte més terrorífic ha estat en els països del primer món, on ens sentíem molt segurs que aquest tipus de pandèmies es donaven només en sistemes sanitaris del tercer món.

Amb l'impacte de la pandèmia s'han tensionat els sistemes d'atenció sanitària. Aquest desbordament ens ha permès veure les diferències existents entre els mateixos països rics, que tenen un sistema d'atenció sanitària pública, davant de països que històricament han funcionat amb un sistema d'atenció sanitària privat.

El gran avantatge de la sanitat pública per afrontar el repte d'aquesta pandèmia, ha estat que en una situació tan difícil com aquesta els ciutadans han prioritzat els centres públics, gràcies a la qualitat de l'atenció sanitària. Fins i tot les assegurances privades han derivat als seus pacients al sistema públic d'atenció sanitària quan han sorgit les primeres complicacions.

Això passa perquè la inversió en equipament mèdic és molt més gran en el sector públic, disposant de millors mitjans per tractar les malalties més greus. A més, compten amb els millors hospitals (encara que aquests no tinguin les comoditats) i millors especialistes, amb millors resultats per al pacient.

En canvi, en el sistema privat d'atenció sanitària, els salaris es veuen complementats mitjançant primes de productivitat, la prescripció de proves diagnòstiques (que, en alguns casos s'han demostrat innecessàries), la prolongació injustificada dels tractaments, jornades laborals més llargues o realització de tasques pròpies de qualificacions professionals superiors, per posar només uns exemples. Sense oblidar-nos les malalties cròniques o greus que queden directament excloses, degut als elevats costos dels seus tractaments i són derivats a la sanitat pública o, directament, s'impedeix l'accés a aquest tipus d'assegurances privades quan les persones pateixen determinades patologies.

Per tant, hem vist com la pandèmia ha arribat en el pitjor moment de la sanitat pública, en ple procés privatitzador i especialment austericida en comunitats com Madrid (PP), Catalunya (CiU), Balears (PP), Canàries (PP) i País Basc (PNB). Totes elles liderades per partits amb ideologies neoliberals i consevadores.

Mentrestant, la sanitat privada ha crescut sense parar des de l'inici de la crisi del 2011: l'exercici de 2017 va presentar unes xifres d'escàndol, arribant a més de 6.400 milions d'euros, un 16,85% més que el 2013, incrementant-se any rere any. Mentrestant, la despesa pública total encara no ha recuperat el nivell anterior a la crisi de 2011.

Davant d'aquest panorama tan desolador, és crucial recordar el valor que té la sanitat pública per a la nostra societat. I recordar que l’hem de defensar davant d'aquells que intenten aprofitar-se de la pandèmia per prendre decisions basades en el seu interès privat, i no en l'interès general.

Ara que li hem vist les orelles a el llop, hem d'impulsar un gran pacte d’Estat a favor de la sanitat pública, forçant als partits polítics a que el posin en els seus programes electorals i que el defensin, més enllà de les declaracions merament patrioteres embolicats en banderes nacionals.

Ara més que mai cal que ens plantem, evitant així que ens continuïn retallant els nostres drets fonamentals. Com republicà convençut que sóc, vull exigir als Reis Mags que obliguen als nostres polítics a complir aquests cinc punts:

1.- Acabar i revertir les retallades que han ocasionat la precarització de la sanitat pública.

2.- Potenciar els serveis públics, com a garantia de salut dels ciutadans, que al seu torn fa de motor de l'economia i la democràcia de l'Estat de benestar. 

3.- Promoure la gestió pública dels serveis socials, especialment la sanitat, que ha de prevaler com a garantia dels drets socials de la ciutadania.

4.- Reforçar el sistema públic d'atenció social i sanitària, com a eina per millorar i fomentar la solidaritat entre la ciutadania, erradicant així les bretxes socials.

5.-Fer de la sanitat pública el motor de recuperació econòmica i social de país.

Tal com va dir Benjamin Franklin "No canviïs mai la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder". Bon any a tothom!