Arxiu del blog

dimecres, 11 d’abril del 2018

La violència política i visceral del règim del 78.

La violència política obeeix a un motiu específic, i és el de dirigir-se contra els opositors ideològics, ja sigui perquè s'abstinguin d’anar contra el sistema (establishment), o atemptar contra la política imperant. Per tant, estem assistint a una venjança visceral de la colla del 155, no només per arrasar l'independentisme a Catalunya, sinó per arrasar amb la identitat històrica i cultural del nostre país.

L'argument de la violència va ser la pedra de toc que li va permetre al govern espanyol derrotar el terrorisme basc. La comunitat internacional es va solidaritzar, i es va alinear, amb les tesis que l'Estat espanyol esgrimia per atacar l'independentisme. Com més sang vessava ETA, més suport internacional rebien el Felipe González, l'Aznar, el Zapatero i el Rajoy.

Així doncs, l'Estat espanyol no té altra alternativa que provocar que la reacció del poble català sigui violenta. Espanya necessita, per tots els mitjans, provocar un aixecament de la població que, a ulls de la comunitat internacional, justifiqui un correctiu al poble català.

Estem assistint a l'aplicació d'una volta més de rosca en la utilització política dels tribunals espanyols per passar comptes amb l'independentisme català. És tal la impunitat amb la qual s'està intentant ofegar i derrotar un moviment recolzat per amplíssims sectors populars, que només exigeixen que es respecti el seu dret d'autodeterminació, que l'esquerra demòcrata espanyola té l'obligació de fer pública la seva posició.

El fet que el 27 d'octubre es proclamés, ni que fos "de manera simbòlica", la República de Catalunya va fer encendre totes les alarmes del franquisme espanyol. Els "inventors" del règim del 78 de seguida van estar d'acord a intervenir "per terra, mar i aire" la Generalitat de Catalunya amb el 155. Amb la proclamació de la República, la Corona es va veure en perill i es necessitava una resposta ràpida que dissuadís a un moviment republicà espanyol (gairebé inexistent) de somnis perduts.

El petit Borbó i el Club del 155 necessiten que es generi violència a Catalunya. Per a això compten amb la col·laboració inestimable del poder judicial, que emparant-se en atestats plens de falsedats intenten criminalitzar a tort i a dret, per provocar reaccions irades dels sectors més hiper ventilats de l'independentisme català.

Les provocacions van començar el dia en què es va iniciar el registre en el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Els Mossos van oferir la possibilitat d'estacionar els vehicles de la Guàrdia Civil al pàrquing del propi edifici, cosa que "la Benemèrita" va declinar deixant els cotxes davant de la porta, oberts i amb armes de foc a dins. Jo em pregunto: Que es pretenia amb això? On estava la violència? La resposta que jo em dono a aquestes incògnites és que si algun descerebrat hagués agafat les armes per vessar sang, la violència ja estava més que justificada. En resposta a la segona pregunta era evident que no va existir violència en cap moment. La ciutadania es va concentrar al voltant de la Conselleria llançant proclames de "In, Inde, Independència". Els líders de l'Assemblea i d'Òmnium van pujar a sobre del vehicle policial per aixecar la bandera pacifista, convencent als assistents de dissoldre’s i donar per acabada la seva manifestació. Aquests fets els va veure tot el món gràcies a la xarxes socials que van registrar tots i cada un dels moviments que es van produir.

Els règims totalitaris tenen per costum utilitzar l'alteració de la realitat, és a dir la mentida, per crear-se les justificacions necessàries que els permetin actuar al marge o en contra de la llei. Justament aquesta llei que ells exigeixen complir després de passar-la pel seu sedàs interpretatiu.

El pacifisme és la gran força que té la reivindicació catalana. L'Estat espanyol pot inventar les mentides que vulgui per justificar les seves accions, però la resposta de la societat catalana només pot ser la de posar en evidència les misèries del règim del 78 mitjançant actes pacífics. La de mostrar al món que a l'Europa del segle XXI la democràcia i els drets humans encara continuen sent una assignatura pendent de resoldre a Espanya.

Siguem intel·ligents i abracem al pacifisme com a mitjà de defensa de l'agressió espanyola. Ells només poden combatre al pacifisme amb la provocació i la mentida i tothom ho està veient. Tal i com digué el Mahatma Gandhi “Fins i tot si ets un en minoria, la veritat és la veritat”.