Arxiu del blog

divendres, 14 de setembre del 2012

Un milió i mig de voluntats.

Res tornarà a ser com abans. Més d'1 milió i mig de persones vam sortir al carrer per visualitzar d'una forma clara i contundent les aspiracions d'una bona part de la nostra ciutadania (jo considero que una part majoritària). Si més no, els que vam estar al carrer ens vam posicionar a favor de Catalunya com a estat independent. És cert que hi ha hagut prop de 6 milions de catalans que no van assistir, la qual cosa no indica que siguin tots anti independentistes.

Els motius de l'èxit de la manifestació de la diada els podem trobar en aspectes com, la maduració d'una ciutadania que veu com el model de país a què aspira Catalunya, no té un encaix en una Espanya artificialment homogènia, en què queden pocs espais per trobar encaixos antinaturals. Tampoc hauríem d'oblidar la conjuntura de crisi en la què estem submergits, que està desmuntant l'estat protector i deixa en evidència el diferencial entre els impostos que es paguen i els serveis que s'obtenen. La fórmula alemanya hauria resolt aquesta part del problema del nostre país, però probablement hauria complicat el d'altres territoris.

La manifestació de la diada ha donat més relleu encara l'etern problema del desencontre entre Catalunya i Espanya. Però a diferència de la manifestació del 10 de juliol de 2010, aquesta manifestació va ser molt més pacífica, serena i convençuda que aquesta situació no té aturador. Les catalanes i els catalans que estàvem al carrer, varem passar per sobre del tots els partits polítics. Dels uns més que d’altres, però tots es van quedar en fora de joc. La gent no cridava consignes partidistes, la ciutadania va ignorar a la classe política i es va centrar en un discurs clar i contundent demanant la independència.



Aquest missatge inequívoc ha generat nervis i temors a les Castelles. Els més cauts com el president del Congrés dels diputats Jesús Posada, estava disposat a repensar la posició de Catalunya dins de l'estat espanyol, o el ministre d'Exteriors García-Margallo apuntava amb molta cura a la necessitat d'adaptació a l'ordenament jurídic europeu. Els més bocamoll continuen amb el seu discurs tronat de la "unitat constitucional d'Espanya", com qui agafa el Sancristo gros per fer front al dimoni català. Un cas molt paradigmàtic és el del president extremeny Monago, que continua entestat a que no vol que els extremenys mantinguin als catalans. Tinc la sensació que després de la diada, des del carrer Gènova, li hauran enviat un morrió amb el logotip del Partit Popular.

En qualsevol cas, tinc molt clar que la capacitat de resiliència que té el poble català, està feta de pedra picada. Les generacions que van viure atemorides per la dictadura i la transició, han cedit el lideratge a un jovent sense complexos i amb les idees ben clares.

 Ara és el moment de parlar de tot. És hora que Catalunya es reuneixi amb Espanya amb un ordre del dia obert i amb totes les possibilitats sobre la taula, exposant els punts claus i les línies vermelles que han de tenir en compte en tota negociació.