Arxiu del blog

divendres, 29 de gener del 2021

La Covid-19 posa a prova la nostra capacitat de resiliència.

En el transcurs de gairebé un any que portem de pandèmia, ja hem pogut veure com la nostra societat ha anat evolucionant durant aquesta quarantena, havent-se d'adaptar en la forma de relacionar-se amb el seu entorn mitjançant videotrucades i sense l’escalfor del contacte físic, hem traslladat l’espai de treball a les nostres cases amb el teletreball, fins i tot algunes activitats d'oci com el gimnàs s'han vist convertides en videotutorials i classes en línia.

 Aquest estat d'alarma perllongat ens està posant a prova tant a nivell psicològic, com a nivell social. Vivim submergits constantment en una horrible realitat en la qual moltes persones viuen atemorides davant d'una incertesa creixent, on veiem a personal de neteja, personal d'atenció al client, personal sociosanitari, Mossos d'Esquadra, Policia Municipal, periodistes, enfrontar-se al virus amb determinació i generositat pel bé comú. Hem constatat el sofriment de persones properes a nosaltres què no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats morts.

 Tot i la rebolcada que la Covid-19 ha donat a la nostra escala de valors, crec que aquesta pandèmia també ens està deixant unes grans lliçons de vida. D'aquesta crisi podríem treure’n algun aprenentatge? Jo crec que sí, que hauríem de tenim l'oportunitat de transformar-nos en una societat formada per individus més resilients i empàtics.

 Constantment sento queixes per no poder sortir de casa, per coartar-nos la nostra llibertat individual. És dur, ho sé, l'ésser humà som animals socials. I durant el nostre període de formació mai ens han preparat per a gestionar el patiment prolongat al llarg de el temps. Des de la nostra infància ens protegeixen constantment per evitar qualsevol contratemps. En definitiva, eviten que aprenguem a gestionar actituds d'adaptació al patiment de la realitat canviant. Vull aclarir que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o no trobar dificultats davant les adversitats; la resiliència parteix d'un punt de vista realista, de la confiança que el cop rebut no ens desestabilitzarà, si l’assumim i el fem servir per a millorar la nostra vida. No podem viure convençuts que no hi ha problemes perquè això no és cert i ens allunya molt de la realitat, provocant que aquesta ens colpegi amb més força quan decidim tornar a apropar-nos a ella.

 Precisament aquesta capacitat d'auto transformació ha fet que sense adonar-nos, hem fet bandera del sentit d'unitat i solidaritat que ens caracteritza com a éssers humans. Ajuntant-nos per donar el nostre suport col·lectiu cap a aquells professionals que han fet que la famosa corba de contagi disminueixi, amb grans aplaudiments durant les llargues tardes de confinament domiciliari. A això hi vull afegir el respecte a les normes de confinament sortint a unes hores determinades per donar un simple passeig, que tan sols fa un any ens sonaria a innocentada si ens diguessin que això es convertiria en un privilegi. Hem pogut veure com la ciutadania s'implicava de forma directa en teixir una xarxa de suport per autoprotegir-se.

 Vivim en una societat on l'individualisme i la capacitació són considerades grans virtuts que totes les persones hem de desenvolupar per assolir l’èxit social, i sense adonar-nos arriba un microorganisme i ens fa vulnerables a tots, sense fer distincions entre gènere, raça, o nivell socioeconòmic. Crec que aquest virus demostra el que molts ja sabem des de fa temps: la necessitat de reconèixer la interdependència entre uns i altres. Tots necessitem ajuda dels altres, en major o menor mesura, ningú és un Superman complet i tots som vulnerables. Llavors crec que ja comença a ser hora que canviem de paradigma: comencem a impulsar una evolució que transcorri de l'individualisme al col·lectivisme. Aquest virus només es pot combatre amb solidaritat i de res serveix el mercadeig dels recursos sanitaris per aconseguir una suposada salvació. Les retallades en el subministrament de vacunes per vendre-les a països que paguen el doble, abandonar a la seva sort continents sencers com Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia no ajudarà a erradicar aquesta pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut i els nostres científics no deixen d'insistir que només podem sortir d'aquesta situació si ho fem de forma col·lectiva.

 Hem pogut comprovar que per afrontar amb unes mínimes garanties l'embat de la pandèmia, ha estat una peça clau el nostre Sistema Públic Sociosanitari; al capdavall, la vida d'una persona no pot dependre de les seves possibilitats econòmiques i els professionals que lluiten per les nostres vides no només mereixen tot el nostre respecte, admiració i gratitud, sinó que els hem de dotar de recursos suficients per poder fer la seva tasca amb totes les garanties de seguretat, perquè gràcies a que ells no es queden a casa ens en sortirem. En realitat, la mesura preventiva d'aïllament deriva en gran part, de la impossibilitat del sistema sanitari de suportar l'ascens de la corba.

 És justament en aquests moments de crisi, quan ens adonem del que realment és el més important en la nostra vida. És hora de relativitzar els nostres objectius vitals, perquè puguem adonar-nos que cal viure cada dia com si fos l'últim, practicar molt més "el presentisme", el dia d'avui és l'únic que tenim segur, les persones hem vingut a aquest món a ser feliços. Per tant, no patim anticipadament pels problemes que encara no han passat. No tinc cap mena de dubte que la conquesta de la felicitat és un canvi en la nostra actitud que es pot aprendre. No podem canviar els fets perquè el destí no depèn de cada un de nosaltres individualment, per altra banda sí que podem triar la nostra actitud davant aquest destí. Per tant, la meva lluita diària és i serà l’intentar ser feliç tots i cada un dels dies que tingui per davant i per aconseguir-ho continuaré sent flexible i adaptant la meva actitud als reptes que la vida em posi per davant.