El 6 de juny de 1944, les tropes aliades van assaltar les platges de Normandia per obrir el camí cap a Alemanya des de l'Oest. Avui es compleixen 77 anys del dia D de la batalla de Normandia, que va suposar l'inici de la fi de el feixisme instal·lat en el poder d'Europa.
El 1933 Hitler arribava al
poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per implantar la que fins
ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història
contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de
tot tipus de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa i el
genocidi del poble jueu i d'altres minories ètniques. També Mussolini a Itàlia
i Franco a Espanya van aplicar polítiques similars, en el nostre cas després
del Cop d'Estat militar del 18 de juliol, amb una llarga guerra civil i una inacabable
post-guerra. En el cas d'Espanya va comptar amb el suport entre els sectors més
conservadors i tradicionalistes, inclosa la pròpia església catòlica.
El feixisme sempre es nodreix
de plantejaments polítics molt senzills i plantejats amb una escenografia molt
populista. Els partits d'extrema dreta comparteixen un mateix estil retòric:
atribueixen el poder legítim al "poble" en detriment de les elits,
englobant com a elits a tota la classe política i a tot allò que soni a expert.
També comparteix una sèrie de valors i actituds com: un nacionalisme exacerbat,
nativisme, xenofòbia (la qüestió migratòria és el seu tema estrella) o
negacionisme de la subordinació efectiva de la dona en la societat. En aquest
sentit ja podríem comença a parlar de
nacionalpopulisme o de populisme autoritari.
Aquest relat populista també ha
estat assumit, en moltes ocasions, per col·lectius que en altres moments de la
historia van ser víctimes del pròpi feixisme. Al llarg de la història hem pogut
veure com s'han donat canvis de rol, en què col·lectius que han estat víctimes
del feixisme, han passat a ser executors de la mateix repetint la mateixa barbàrie.
Només per posar un exemple, Adenauer, primer canceller de la República Federal
Alemanya (RFA), havia defensat al 1932 la inclusió dels nazis al govern de
l'anomenada República de Weimar, i durant les primeres dècades de la nova RFA
un nombre significatiu de directius i funcionaris del seu govern van ser
ex-membres de el partit nacional-socialista. La història sempre m’ha ensenyat
que les dictadures de llarga durada estan plenes de zones grises que no
permeten una fixació clara de fronteres entre col·laboradors fanàtics i
demòcrates resistents. Si ens fixem en Espanya en l'exemple, podem veure com
Gil-Robles, un dels personatges destacats de l'oposició democràtica entre 1975
i 1977 havia donat un clar suport el 1936 als militars colpistes amb Franco al
capdavant, com també ho va fer Cambó, fundador i líder de la Lliga Regionalista
a Catalunya. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar el 1951 per la
seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial, mentre el seu fill,
el rei Balduí, va mantenir sempre una excel·lent relació amb el feixisme
franquista imperant a Espanya.
Molts anys després de la
Segona Guerra Mundial, l'estat d'Israel, que va acollir a tants supervivents de
l'holocaust nazi, va practicat i continua fent-ho un genocidi sistemàtic contra
el poble palestí, destacant Sharon i Netanyahu en aquesta política repressiva
que es porta fent durant dècades. Una política que ha consistit en confinar els
seus habitants en veritables guetos, destruint milers dels seus habitatges,
restringint l'aigua i l'electricitat i bombardejant directament els seus pobles
i ciutats, com a suposada represàlia a qualsevol atac de la resistència
palestina.
D’aquesta manera, podem
comprovar com el coqueteig amb el totalitarisme feixista ha format part de
l'agenda política europea durant dècades, facilitant que l'extrema dreta continuï
el seu ascens, esgarrapant suports de la dreta, l'esquerra i sobretot
facilitant l'abstenció ciutadana, com una esperpèntica postura de "vot de
protesta" contra el propi sistema.
L'actual escenari polític
europeu ens posa davant dels ulls un panorama inquietant en què el Front
Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com Rassemblement National), la
Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement la Lega), l'Alternativa
per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat
(Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia
(Sverigedemokraterna), el partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a
Àustria, el partit Popular Danès (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes,
i més recentment també a Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un
partit extraparlamentari a obtenir 52 escons al Congrés dels Diputats, han fet
visible l’aler a cau d’orella del feixisme de sempre. Encara que no ens
enganyem, en realitat el feixisme que a Espanya representa representa Vox
sempre ha tingut presència parlamentària a través de la “franquícia franquista”
que ha representat el Partit Popular, bressol del neoliberalisme espanyol de la
segona meitat de segle XX.
Personalment crec que un dels
perills més grans que hem d'afrontar com a societat, no és altre que el ressorgiment del
feixisme. El liberalisme i el conservadorisme són moral i políticament
acceptables, però el feixisme el totalitarisme en la seva màxima expressió que
anul·la la dignitat i la voluntat humana, tot alienant a l'individu, ha de ser
combatut des de la formació dels nostres joves fins l'activisme més compromès.
Crec que cada cop es fa més
evident la transformació del conservadorisme popular en un moviment similar al feixisme.
No obstant això, i a l'igual que va passar a l'Europa de principis de segle XX,
els temors als enemics externs i interns del "poble" podrien portar
al fet que les societats, i els conservadors en particular, creguin que la
solució es troba en un Estat, amb un líder tot poderós, que desenvolupi el
paper d'àngel protector de tots els mals que ens puguin caure a sobre. De fet,
en la seva defensa d'un model de democràcia més directa el conservadorisme
popular ja fa evidents certs trets autoritaris. El que fa que alguns
col·lectius temorosos d'un possible ascens al poder de l'esquerra, com
col·lectius liberals, optin per donar suport a una versió remasteritzada del
feixisme de tota la vida.
Es fa indispensable un pacte
demòcrata per iniciar un nou "Dia D", com el de 1944 a les platges de
Normandia, per protegir-nos de l'ascens i arribada al poder d’aquest neofeixisme,
especialment en moments en què l'aparició de la pandèmia del Còvid-19 està
generant molta incertesa a la nostra societat. Els millors representants del conservadorisme
i del liberalisme tenen per davant la responsabilitat d'establir una clara
línia entre el que és acceptable i el que no ho és. El nostre futur pot
dependre d’això.
