Arxiu del blog

dissabte, 2 de gener del 2021

La sanitat pública en temps de pandèmia.

A finals del segle XIX, tenir accés a la salut era només un privilegi de les classes adinerades. Només els més rics es podien pagar el servei d'un metge. Va ser justament en aquesta època en què es va produir un canvi de paradigma. Els gestors públics van descobrir que era més econòmic prendre mesures preventives que tenir d'assumir els costos de tenir a la seva població malalta.

Els primers a reaccionar van ser els anglesos, que el 1848 van promulgar la Llei de salut pública, coincidint amb l’esclat de la industrialització. En aquella època els barris obrers eren un brou de cultiu ideal per a malalties altament contagioses com el còlera, el tifus o l'escarlatina, que impedien disposar de mà d'obra forta i estable. No va ser fins aleshores quan es va entendre que la pobresa no era una circumstància individual, per tant s’havia d'abortar des d'una perspectiva global per part de les administracions públiques. Així doncs, van ser els inicis dels sistemes de salut públics que anirien apareixent per Europa.

Recordeu aquell precepte que deia: "de tot se n’ha de treure alguna cosa positiva"? Doncs bé, el Covid-19 ha posat cap per avall tots els sistemes d'atenció sanitària a nivell mundial. Tot i que que on han tingut un impacte més terrorífic ha estat en els països del primer món, on ens sentíem molt segurs que aquest tipus de pandèmies es donaven només en sistemes sanitaris del tercer món.

Amb l'impacte de la pandèmia s'han tensionat els sistemes d'atenció sanitària. Aquest desbordament ens ha permès veure les diferències existents entre els mateixos països rics, que tenen un sistema d'atenció sanitària pública, davant de països que històricament han funcionat amb un sistema d'atenció sanitària privat.

El gran avantatge de la sanitat pública per afrontar el repte d'aquesta pandèmia, ha estat que en una situació tan difícil com aquesta els ciutadans han prioritzat els centres públics, gràcies a la qualitat de l'atenció sanitària. Fins i tot les assegurances privades han derivat als seus pacients al sistema públic d'atenció sanitària quan han sorgit les primeres complicacions.

Això passa perquè la inversió en equipament mèdic és molt més gran en el sector públic, disposant de millors mitjans per tractar les malalties més greus. A més, compten amb els millors hospitals (encara que aquests no tinguin les comoditats) i millors especialistes, amb millors resultats per al pacient.

En canvi, en el sistema privat d'atenció sanitària, els salaris es veuen complementats mitjançant primes de productivitat, la prescripció de proves diagnòstiques (que, en alguns casos s'han demostrat innecessàries), la prolongació injustificada dels tractaments, jornades laborals més llargues o realització de tasques pròpies de qualificacions professionals superiors, per posar només uns exemples. Sense oblidar-nos les malalties cròniques o greus que queden directament excloses, degut als elevats costos dels seus tractaments i són derivats a la sanitat pública o, directament, s'impedeix l'accés a aquest tipus d'assegurances privades quan les persones pateixen determinades patologies.

Per tant, hem vist com la pandèmia ha arribat en el pitjor moment de la sanitat pública, en ple procés privatitzador i especialment austericida en comunitats com Madrid (PP), Catalunya (CiU), Balears (PP), Canàries (PP) i País Basc (PNB). Totes elles liderades per partits amb ideologies neoliberals i consevadores.

Mentrestant, la sanitat privada ha crescut sense parar des de l'inici de la crisi del 2011: l'exercici de 2017 va presentar unes xifres d'escàndol, arribant a més de 6.400 milions d'euros, un 16,85% més que el 2013, incrementant-se any rere any. Mentrestant, la despesa pública total encara no ha recuperat el nivell anterior a la crisi de 2011.

Davant d'aquest panorama tan desolador, és crucial recordar el valor que té la sanitat pública per a la nostra societat. I recordar que l’hem de defensar davant d'aquells que intenten aprofitar-se de la pandèmia per prendre decisions basades en el seu interès privat, i no en l'interès general.

Ara que li hem vist les orelles a el llop, hem d'impulsar un gran pacte d’Estat a favor de la sanitat pública, forçant als partits polítics a que el posin en els seus programes electorals i que el defensin, més enllà de les declaracions merament patrioteres embolicats en banderes nacionals.

Ara més que mai cal que ens plantem, evitant així que ens continuïn retallant els nostres drets fonamentals. Com republicà convençut que sóc, vull exigir als Reis Mags que obliguen als nostres polítics a complir aquests cinc punts:

1.- Acabar i revertir les retallades que han ocasionat la precarització de la sanitat pública.

2.- Potenciar els serveis públics, com a garantia de salut dels ciutadans, que al seu torn fa de motor de l'economia i la democràcia de l'Estat de benestar. 

3.- Promoure la gestió pública dels serveis socials, especialment la sanitat, que ha de prevaler com a garantia dels drets socials de la ciutadania.

4.- Reforçar el sistema públic d'atenció social i sanitària, com a eina per millorar i fomentar la solidaritat entre la ciutadania, erradicant així les bretxes socials.

5.-Fer de la sanitat pública el motor de recuperació econòmica i social de país.

Tal com va dir Benjamin Franklin "No canviïs mai la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder". Bon any a tothom!