Els bisbes també surten de l'armari.....

Com va dir Oscar Wilde “De vegades penso que Déu creant a l'home va sobreestimà una mica la seva habilitat”, i quan parlem dels seus franquiciats a Espanya, encara demostren tenir menys talent es nostres.

Per això penso que ja era hora que comencéssim a veure signes de modernitat en el si de l'església catòlica al nostre país, i la prova més clara la tenim en les declaracions realitzades per Juan Antonio Martínez Camino, el nou i flamant bisbe i portaveu de la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola.

Tots sabíem que sempre l'Església Catòlica havia estat ficada en política, d'això mai n'hem tingut cap dubte. De fet, després de la guerra civil espanyola la postura dels ambaixadors de Déu a la terra (perdó, de moment deixem-ho només a Espanya) ha estat sempre molt clara, “prop del poder a qualsevol preu”.

La cúpula eclesial catòlica sempre ha pensat que en aquest país amb els únics que es pot negociar (perquè entenen més de negocis), és amb la dreta nacional espanyola. A aquesta dreta és fàcil d'acontentar-la, l'única cosa que cal fer-li és legitimar divinament a totes les seves icones històriques com en Cid Campeador o els Reis Catòlics.

Per a l'església, negociar amb les esquerres ha estat sempre una autèntica pèrdua de temps. Cal reconèixer que a Espanya les esquerres sempre han estat quatre i han tingut cinc opinions. Amb tant debat intern d'idees, solen acabar amb el cap massa calent i es pot chamuscar alguna església o algun convent.

Ja en temps del cabdill d'Espanya, l'Església Catòlica es va encarregar de fer-li tot el treball d'escenografia pública, legitimació social i de laboratori d'idees. Un mica a l'estil del que ara és la FAES per al Partit Popular.

Durant la transició van tenir la cintura necessària per a passar el més desapercebuts possible. Això sí, sense perdre de vista el poder. Com durant les legislatures de Felipe González, en les quals monsenyor Tarancon era la parella de ball del sevillà.

Ara per fi s'han decidit a sortir de l'armari i a prendre públicament posicionaments polítics. Realment crec que és una decisió valenta, que permetrà poder situar políticament i sense cap tipus de dubtes a la Conferència Episcopal Espanyola.

Aquest nou tipus d'actitud política, em sembla molt més honesta i coherent amb la resta de la societat. Doncs ara juguen amb les mateixes cartes que la resta de ciutadans, i així, com tothom, tindran opcions de treure profit quan guanyin els seus, i haver de fotre's quan els seus hagin perdut. Ep!!!, sense rancúnia per això.

Per cert, als ques no s'ha sentit molt és als bisbes catalans, que només han trencat el silenci claustral per a dir que les declaracions "no s'han fet en el millor moment". Per a dir només això, millor que haguessin continuar amb el seu silenci claustral.

Davant aquesta situació penso que molts creients deuen sentir que com més prop ets de l'Església, molt més lluny ets de Déu.

Lo Bep.

Recolzament total al plantejament que fan la gent de MIFAS en la editorial del seu Full Informatiu.

Vull presentar-vos el contingut de l'editorial que publica la Fulla Informativa de l'associació MIFAS de Girona, en l'edició de gener del 2008.

És important perquè és una editorial que reflecteix d'una forma sintètica, la sensació de malestar que té el nostre col·lectiu respecte a les expectatives creades en el nostre sector, referent a l'atenció a les persones en situació de dependència.

Hi ha moltes incerteses per aclarir, comença a ser hora posem les coses clares comencem a concretar i especificar com i quan.

Lo bep.

Editorial Full Informatiu de MIFAS, gener de 2008.

En el moment de redactar aquest editorial el govern central ha dissolt el parlament i ha convocat eleccions pel proper 9 de març. La legislatura s’ha acabat amb diverses normatives que presumptament han millorat la qualitat de vida de les persones amb disminució, però també existeix un cert recel sobre l’aplicació i la posta en marxa de totes aquestes novetats.

La llei de la Dependència és difícil d’entendre, i tot just ara mateix arriben resolucions que no convencen gens ni mica. Sembla que durant l’any 2008 entraran les persones que tinguin grau II, però ens hem quedat una mica estorats en veure que per arribar al grau III, ha estat, és molt difícil.

La llei és nova i per tant podem entendre que existeixi una certa confusió. La llei és de l’estat però la seva posta en marxa és funció de la comunitat autònoma, cosa que també ja són ganes de marejar a la perdiu.

La reforma de les pensions de la Seguretat Social ha passat molt de puntetes pels diaris i mitjans de comunicació. Ha estat segurament una de les principals qüestions negatives donat que si fa poc era molt difícil accedir a les prestacions d’invalidesa de la Seguretat Social ara encara serà més complicat. Sembla que hi hauria altres maneres de que el sistema d’atenció social no perdés l’equilibri. La sensació general per part nostra és que el col·lectiu de discapacitats és vulnerable i que una cornejada més no vindrà pas d’aquí.

A la classe política que vindrà a veure’ns durant les properes setmanes se’ls demanarà que pensin més i millor amb nosaltres. No pot ser que existeixi la sensació d’un gran avançament amb això que en diem l’estat del benestar i al darrera de tot plegat només surtin dificultats per a la nostra gent.

Fa gràcia per exemple que als joves no se’ls posi cap tipus de problema per accedir a una renda d’emancipació de 210 euros mensuals per pagar el lloguer d’un pis, sempre i quan no guanyin més de 22.000 euros anuals. La gent amb discapacitat física que vol demanar una ajuda al Departament d’Acció Social i Ciutadania ho té molt complicat, i si es guanya mínimament la vida, l’accés a determinades prestacions és merament ciència ficció. Algunes d’aquestes ajudes són indispensables per viure una mica millor, o per tenir accés a determinats tractaments. (fisioteràpia, eliminació de barreres, ajudes al transport, ajudes tècniques, etc..).

Al final, segurament no sabem, no en sabem prou de fer-nos valer. No som cap esquer electoral que faci un mínim de gràcia i per això perdem oportunitats que altres tenen i que nosaltres mai aconseguirem. Les ajudes a joves n’és només un exemple, però també n’hi haurà d’altres. Els governs finalment –tots- utilitzen els recursos públics per fer polítiques socials que siguin favorables al seus interessos. Ja s’entén que s’han de dedicar diners a la discapacitat, però no hi tenen gaire afició amb la nostra gent. No és rendible dedicar diners a aquells grups de gent que tenen poc interès i menys encara quan en termes generals són poc cridaners.

Resumint, hauríem de fer-nos mirar bé una mica qui som i què fem. I lògicament a qui tenim al capdavant de les grans confederacions nacionals. Una gent que hauria de fer valer el pes real del gremi, i fer saber que precisament per ser com som, tenim moltes més necessitats que d’altres. Que molts d’altres que se’ls ajuda perquè són un esquer electoral, i nosaltres no ho som. Amb algunes coses tenim mala sort, i ara ja fa massa temps que dura.

L'espectacle començarà, posint-se els cinturons….

De vegades una grip, et permet ralentir el teu ritme de vida i fer un volt per les diferents opcions d'informació digital que estan a la xarxa.

Llegint mitjans de comunicació de diferents colors i amb una vinculació més o menys directa, amb alguna de les opcions polítiques que es presentaran a les eleccions del proper 9 de març. Observes que els sondejos d'intenció de vot que es publiquen, coincideixen en un punt molt important: que la distància entre els dos partits majoritaris, és prou curta com per a preveure que cap d'ells tindrà opció de govern amb majoria absoluta.

Al meu entendre, aquesta és una bona notícia per als ciutadans, ja que tots els governs (ja sigui el PSOE en temps del Felipe o el PP en temps de l'Aznar) han tingut legislatures nefastes, quan han tingut en les seves mans una majoria absoluta que els ha permès governar amb prepotència.

Que això sigui una bona notícia (almenys al meu entendre), no és garantia que en el desenvolupament dels pactes postelectorals, es trobi una bona relació d'equilibri amb els partits minoritaris.

Bàsicament els partits que aspiren a jugar aquest paper de facilitadors d'una opció de govern, jugaran l'opció de l'espai del centre que actualment està sense un dels aspirants a estar en aquesta zona, amb motiu de la decisió de l'ala dura del PP de desplaçar-se dos passos més ala dreta.

El PSOE en canvi, encara que ha tingut actuacions marcadament progressistes en algunes de les lleis que ha desenvolupat, no s’hi ha desplaçat tant cap a l'esquerra i si que fa marcats esforços per a ocupar la major franja possible de l'espai del centre, o esquerra moderada. Posem l'hi el nom que vulguem. El que si que patirà es el desgast de les incoherències internes que ha tingut al llarg de la legislatura.

Els partits nacionalistes, com sempre, jugaran la basa d'aconseguir una sèrie d'objectius o peces caça, que posaran al seu sac per a dur-los al seu territori.

Estem davant d’unes eleccions que els resultats que s'auguren, crearan una certa incertesa, sent el terreny millor abonat per a què a mesura que avanci la campanya electoral, augmenti la tensió en les relacions personals.

Per tant és necessari advertir que el nombre de despropòsits electorals per minut que escoltarem, establirà records difícils de superar.

Lo Bep.

Qualsevol poder, si no es basa en la unió, és feble.

El principi fonamental sobre el qual se sustenta el sistema democràtic és la separació i independència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Aquest hauria de ser la base principal que caracteritzés l'Estat de Dret modern.

El poder legislatiu, ens van ensenyar que havia de ser el qual elaborés sistema lleis amb el qual ens hauríem de regir. Per tant, la seva competència és única i exclusivament la de crear l'ordenament jurídic de la nostra societat.

També van ensenyar-nos que el poder executiu era aquell que s'encarregava gestionar per tant aplicar les lleis creades pel poder legislatiu. Així que és en aquest debat de la gestió directa, en el que ha d’establir-se el debat polític i si cap la lluita entre les diferents opcions del gestionar la nostra societat.

En tercer lloc ens van ensenyar, que el poder judicial era el qual s'encarregava de dirimir la interpretació de les lleis, que el poder legislatiu i l'executiu feien en l'aplicació de les seves funcions. En teoria el poder judicial ha de limitar-se a interpretar la llei, però sembla ser que això no és exactament així, quan els partits majoritaris (amb opcions de poder, o sigui de tocar cuixa) intenten col·locar a jutges afins a la seva ideologia, com a membres del Consell General del Poder Judicial.

Entenc que aquest plantejament de control judicial sobre el funcionament polític i l'organització de l'estat, està posant en mans de quatre persones (totes elles assalariades pel propi estat i al servei del nacionalisme espanyol) l'autèntic poder de decisió a Espanya. En resum que ens estan governant una colla de treballadors de la nostra organització, que haurien d'estar al nostre servei.

Creuen realment que acabaran amb el nacionalisme basc o el català utilitzant el poder judicial com element de coacció? Personalment crec que no. De res els servirà el fet de:

• Il·legalitzar els partits abertzales a Euskadi.
• Desnaturalitzar l'estatut aprovat pel parlament de Catalunya en el 2006 (utilitzant el Tribunal Constitucional).
• Posar traves per a evitar el referèndum sobre el dret d'autodeterminació del poble català.

Així no contribuiran a construir un estat espanyol en el qual cada comunitat s’hi senti identificada. És només qüestió de temps que la nostra societat maduri i admeti que no només estem a Espanya, també i sobretot estem a Europa.

El poble català no es resignarà a perdre la seva dignitat, ens estan abocant a prendre la decisió de constituir Catalunya en Estat independent integrat en la Unió Europea en ús dret d'autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides per a tots els pobles en aplicació del principi democràtic.

La unió és la clau que ha d’unir als pobles, per tant, qualsevol poder que no es basi en ella, sempre serà feble.

Lo Bep.

Joan Capri, l'humor del poble i una intel·ligència finíssima.

Vaig tenir una gran sorpresa quan vaig descobrir que el circuit català de RTVE recuperava la figura de Joan Capri en El doctor Caparrós, que va ser una de les comèdies més populars en els anys setanta i que va potenciar l'audiència del català en televisió.

Lamentablement, l'actor teatral queda oblidat i només viu en la memòria dels qui van assistir a les seves representacions; i una vegada hagi mort l'últim dels seus espectadors encara amb vida, el seu record s'esborrarà del tot; serà un nom que no significarà res per a ningú. Clar que ens queden els seus monòlegs, que vàren esser gravats en discs de 45 i 33 rpm. Aquí sí que hi ha molt del Capri real, del Capri del teatre, del monologuista que tant ha influït en actors i personatges populars, com Joan Pera i Andreu Buenafuente, per exemple, que mai han ocultat aquesta influència.

Des de petit vaig tenir l'ocasió de conèixer els seus monòlegs en cintes de cassette, ja que el meu pare n’era un gran fan del seu estil d'humor, però sobretot de la seva visió crítica de la vida. Amb el seu humor mossegador i elegant era capaç de convertir qualsevol tema mundà en el protagonista de la seva actuació.

Els temes dels seus monòlegs són intemporals, tot i tenir més de 40 anys, tracten temes que no passen de moda. Són els mateixos que avui: els retards de la Renfe, els consells dels metges, la incomprensió sobre el que fan als joves, l'obsessió pel menjar, els problemes per a arribar a final de mes, les preocupacions per l'estètica, el consumisme, les retencions de tràfic, la por a morir-se...

Capri va crear un estil diferent, propi, estrany, singular, rabiosament modern, natural i fora de tota classe d'escoles interpretatives, un estil que procedia de l'home del carrer: Capri era l'home quotidià parlant a altre home quotidià (el públic) des de l'escenari o a través d'un micròfon d'enregistrament o de ràdio. El Capri dels monòlegs és un Capri que adopta el punt de vista de l'home del carrer i parla tal com l'home del carrer.

Vagi des d'aquest Blog el meu record cap a una gran figura de l'humor català.

Lo Bep.