Arxiu del blog

divendres, 15 d’agost del 2008

La pilota és a la teulada del Montilla.

Vull fer una petita reflexió sobre l'editorial que publica avui divendres 15 d'agost de 2008, el diari Segre.

José Luis Rodríguez Zapatero estan sent empès cada vegada més (pels barons del seu partit), cap a posicions més radicals en defensa del clàssic i caspós nacionalisme espanyol.

Els jocs de prestidigitació lingüística que Zapatero ha fet fins a ara, li donaven un marge de credibilitat entre l'electorat català. Aquest marge cada vegada s'ha fet més petit i a dia d'avui dubto molt que li quedi cap saldo.

Zapatero ha utilitzat a tota la seva artilleria pesada per a respondre a les escopetades d’artilleria que tant Montilla com diferents representants de les famílies del Partit Socialista de Catalunya, amb José Zaragoza al cap, han anat disparant a discreció.

Primer va ser la vicepresidenta Fernández de la Vega, després diferents presidents de comunitats autònomes socialistes (Galícia i Aragó) i com a traca final van treure a la “Cabra de la Legión” José Bono, dient que els diputats del PSC te al Congrés, han de donar les gràcies a la figura de Zapatero. Que fent la contra anàlisi a les seves paraules, fàcilment podria’m deduir que Zapatero és avui president gràcies als vots que el poble català va donar al PSC.

En resum que, com diu l'editorial, ja només ens queda confiar que el President de la Generalitat José Montilla, sigui capaç d'aguantar la pressió a la que l’estan sotmetent des del PSOE i pugui mantenir el pols ferm en defensa dels interessos del poble de Catalunya.

Aquest és un repte entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols. També seria necessari que els convidats de pedra, en aquest cas Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, sàpiguen estar a l'alçada que els correspondria com representants per una banda majoritària de l'electorat català, sense anteposar les seves estratègies de partit als interessos de Catalunya.

Lo Bep.

dijous, 14 d’agost del 2008

La intervenció quirúrgica a les 7 Portes.

De vegades anem pel món amb una relaxació displicent que ens indueix a fotre la pota. Aquest és el cas que li va succeir ahir a la meva companya, quan una veïna es va acostar per a preguntar-li per l'operació de genoll que li havien practicat a una amiga comuna.

La seqüència del diàleg amb la meva companya va ser la següent:

- Com està la Teresa? M'han dit que l'han operat a les 7 Portes.

- Dona, estic segura que a les 7 Portes deuen tenir molts ganivets. Però fins al dia d'avui no em consta que facin operacions. Segurament et referiràs a l'operació que li van fer a les 3 Torres.

- 7 Portes o 3 Torres, tan se val?

Com bé sabeu, el "Cafè de les 7 Portes" és un típic restaurant barceloní que va ser inaugurat en 1836. Han estat més de 150 anys de contínua millora en el bon fer d'aquest clàssic de la restauració de Barcelona. Però no hi tenen la ma trencada en obrir-te en canal.

També coneixeu perfectament que la Clínica de les Tres Torres és un centre mèdic privat que va néixer en 1973, fruit de la iniciativa d'un grup de prestigiosos mèdics i cirurgians, que van unir els seus esforços per a oferir una assistència mèdica dintre de la sanitat privada d'alta qualitat científica i humana, amb un gran confort dels serveis generals i de hotelería. Però no son el Ferran Adrià i no tenen cap estrella de la Guia Michelin.

Aquesta és la situació. No és el mateix el Cafè de les 3 Portes que la Clínica 7 Torres, o potser m’he equivocat i és al revés…. Bé, ja m'heu entès!!!

Lo Bep.

dimarts, 12 d’agost del 2008

El Bar de la Sibil·la, no ho digueu a ningú però és un lloc Privilegiat.



Si sou forasters i us trobeu a Lleida aquests dies d'estiu, no aneu a fer un beure el Bar de la Sibil·la. Això deixeu-ho només com un petit privilegi per als lleidatans.

El Bar de la Sibil·la te molt bones vistes cap a la plana de Lleida i que en un dia clar ens permet una gran panoràmica sobre la ciutat de Lleida i la seva horta. És, sens dubte, el punt emblemàtic de la ciutat i el millor mirador, alberga entre altres elements el perímetre emmurallat més gran d'Europa, l'antiga fortalesa àrab de la Suda i la catedral o Seu Vella.

Les sibil·les són les adivinadores o pitonisses en el món antic i els seus llibres profètics eren consultats per a conèixer l'esdevenidor. Així inspiren el nom i la imatge de la terrassa. El seu disseny va ser premiat l'any passat pel FAD.

El bar de la Sibil·la està ubicat a dalt del Turó de la Seu Vella, davant de la Porta dels Fillols. Hi podeu arribar des del centre amb els ascensors que hi ha instal·lats, tot hi que les llargues pendents i les llambordes dificulten la mobilitat a les persones amb discapacitat. El millor és anar-hi amb vehicle propi, ja que amb la tarja d’aparcament et deixen estacionar a la porta del bar.

El moment més adequat és anar-hi per la nit, perquè s'hi sol estar més fresc que al centre de la ciutat.

La beguda més sol·licitada és el mojito. La Sibil·la també ofereix servei de restaurant i com a novetat d’aquest any presenta l’entrepà del turó.

Obren tot l'any cada dia de 10.00 a 03.00 hores excepte els diumenges, quan tanca poc després de les 00.00.

Abans hi programaven concerts i hi punxaven dijeis, però com que no poden posar la música gaire alta ara aposten per petites exposicions.

Si voleu tenir Lleida als vostres peus i badar al ritme de la ciutat, una bona recomanació és el Bar de la Sibil·la.

Nom: Bar de la Sibil·la.

Adreça: Turo de la Seu Vella, S/N  25001 Lleida

Telèfon: 973229790

Tenen de tot menys pàgina web, si no ja fora la hòstia en patinet.

Lo Bep.

P.D.- Escolteu el Cant de la Sibil·la.

La llengua catalana per a alguns col·lectius d'immigrants necessita d'accions integradores i fermesa en les obligacions.

A la premsa de ponent es publica avui informacions d’un estudi elaborat per la Universitat de Lleida i pagat per la "Genialitat de Catalunya”, segons el qual els llatinoamericans i magrebins són els col·lectius més poc inclinats a aprendre el català.

En l’estudi es reflecteix que els immigrants d'origen magrebí i llatinoamericà solen tenir una actitud negativa cap a l'aprenentatge de la llengua catalana.

Segons l’estudi, la manca de motivació ve determinada per la consideració d'aquest idioma com a minoritari. A més, creuen que el castellà és més útil i fins i tot, veurien com un avantatge la desaparició de la llengua catalana.

Tant els magrebins com els sud-americans perceben actituds estereotipades i xenòfobes que probablement es deguin a una falta de contacte intercultural.

Suposo que en el cas dels llatins tenen més importància el fet que la seva llengua sigui el castellà. Aquest fenomen ja va succeir en les dècades dels 50 i els 60, ja que arran del flux d'emigració interior, van arribar A Catalunya moltes persones provinents d'Extremadura, Andalusia, Galícia o les Castelles. El resultat d'aquesta immigració era que com que els ciutadans de Catalunya ja dominàvem el castellà, els nou vinguts no tenien la necessitat d'esforçar-se per a aprendre una llengua que en aquells dies, fins i tot, estava prohibida.

Es dóna la circumstància que aquests immigrants són els que menys integrats se senten en la societat lleidatana. Potser per que a Lleida el català encara cotitza a la borsa de la seva gent, a diferència de Barcelona.

D'altra banda, els nouvinguts procedents de l'Europa de l'Est i l'Àfrica subsahariana valoren positivament l'idioma i estan més amatents a ampliar els seus coneixements.
Realment aquest nou panorama, ens ha d’empènyer a establir llaços de comunicació amb els col·lectius menys integrats, amb la finalitat que percebin el paísen el que treballen com una mica més propi.

Però d'altra banda haurem disposar de mesures clares i contundents, perquè aquests nous ciutadans entenguin el coneixement de la llengua catalana com una de les seves obligacions de respecte al país que els acull.

Res de racismes, però també res de menyspreus culturals.

Lo Bep.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Los coixos ja estem avesats als incompliments de les lleis.


Cada dia que passa sembla més evident que al govern de José Luis Rodríguez Zapatero li interessa que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre els recursos d'inconstitucionalitat que va presentar el Partit Popular contra l'Estatut de Catalunya.

En aquest país de pandereta és costum habitual en passar-se les lleis pel folro dels collons. De fet, les persones amb discapacitat, no ens hem escandalitzat tant que les lleis s'infringeixin de forma sistemàtica. És que ja hi estem tan acostumats que aquests episodis, que el tema de l'Estatut no ens enxampa amb els pixats al ventre.

Ara surt el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, i vol deixar clara com és la seva opinió referent a això. "És una pràctica poc edificant". (Al meu entendre una afirmació poc contundent).

Però la vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, té una opinió totalment contrària a la meva i ha acusat al president de la Generalitat, d'haver incorregut en «un excés verbal», per les seves declaracions en relació amb el finançament autonòmic.

Per la seva banda l’expresident del govern Felipe González va publicar un article titulat “Crisi i prioritats”, on proposa que com “ambdós fronts no poden ser atesos alhora de manera raonable, perquè sigui satisfactori el resultat és millor escalonar-los i centrar-se en lo fonamental”. I lo fonamental mai és Catalunya. Però de tots és conegut l'especial afecte que el President, que va haver de sortir de la Moncloa per la porta de darrere, té cap tot lo català.

Per la seva banda, el sotssecretari general de Comunicació del PP, Esteban González Pons. Diu que, "avui és el dia que s'ha demostrat que el xec que els havia donat Zapatero als nacionalistes catalans és un xec en descobert". Personalment creo que una mica de raó té en el seu plantejament partidista.

Per la seva banda, l'ala més catalanista del Partit Socialista de Catalunya, encapçalada pel conseller d'Economia de la Generalitat, Antoni Castells, va vincular el nou finançament amb la votació dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2009 al Congrés. Va avançar que els partits catalans treballen per a tenir un model de finançament abans que es votin les esmenes a la totalitat dels PGE, ja que aquests han de recollir "bona part" d'ells. No es va pronunciar sobre si els diputats del PSC -25- haurien de votar en contra i va destacar la unitat d'acció amb Convergència i Unió.

De fet, no crec que arrivi la sang al riu. Personalment penso que els socialistes catalans s'estan arromangant la camisa per a ensenyar múscul, però d'aquí a deixar amb el cul a l'aire al govern de Zapatero en els pressupostos hi ha molta distància. Ja que el nucli pro PSOE dels socialistes a Catalunya és prou consistent com per a evitar febleses dels sectors catalanistes, que ara no tenen un líder com ho va ser en el seu moment Pascual Maragall.


www.Tu.tv


Voleu dir que tota aquesta comèdia no es veia venir?

Lo Bep.