Arxiu del blog

dissabte, 17 de juliol del 2010

L'estratègia política catalana és "campi qui pugui".


La ressaca de la manifestació multitudinària en defensa de l'estatut, ens ha tornat a la crua realitat. Posant de manifest la misèria de la política i sobretot el perfil general de la mitjana dels nostres polítics.

La ciutadania va parlar molt clar el dissabte passat demanant una sola veu i una sola posició, respecte a la defensa de l'estatut del 2006, va ser la més gran manifestació de la història de Catalunya. Ja era de preveure que els nostres polítics viuen d'esquena al poble i en l'únic que es posen d'acord és en pactar les seves prebendes. A l'hora d'aprovar els privilegis i els beneficis de la jubilació per als diputats i diputades del nostre Parlament, a l'hora de garantir uns drets especials per quan deixin la vida política etc.

És cert que alguns guionistes de la manifestació, l'havien dissenyat perquè fos única i exclusivament en defensa de l'Estatut. Però el poble sempre és molt savi i va voler anar molt més enllà del que havien previst els guionistes. El poble va cridar de forma unànime "Independència i adéu Espanya". I aquest crit ha provocat nerviosisme tant a Espanya com a Catalunya.

A l'altiplà espanyol ha crispat els nervis del mateix govern, fent que lo Zapatero hagi de avançar-se negant qualsevol possibilitat de modificar la constitució per adaptar-la a les necessitats del segle XXI. Ha hagut de treure pit per acontentar els barons del PSOE, que ens donen constantment lliçons de nacionalisme.

D'altra banda el Partit Popular suavitza el seu discurs anticatalanista, veient el paper que li tocarà jugar a les pròximes eleccions catalanes. Ara l'anticatalanisme no toca! En aquest moment no és rendible políticament. La bandera de l'anticatalanisme la hauran de treure per a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011 i per les generals del 2012. Llavors sí que és electoralment rendible ser molt anticatalà, encara que s'hagin d'utilitzar tones de demagògia.

A Catalunya també ens ha resultat traumàtic el posicionament del poble en la manifestació. L'opció sobiranista que de manera unànime es va sentir des del Passeig de Gràcia fins a la plaça de Tetuan, no pot deixar indiferent a ningú a Catalunya. Pot agradar o no per als interessos electorals de novembre. Però és el que la gent pensa. A partir d'ara cadascú que actuï com més li convingui. El dret a auto enganyar-se el tenim tots i la capacitat d'exercir-lo encara més.

Cap partit polític pot prostituir la voluntat de la gent que va ser la manifestació. El nostre país necessita, ara més que mai, polítics amb Seny i polítics valents que sàpiguen interpretar la voluntat dels ciutadans.

Estic convençut que les catalanes i els catalans necessitàvem tenir proves clares i fefaents que des d'Espanya no es contempla l'encaix sobiranista català. Ha estat necessari cansar a la gent durant més de dos anys amb la creació de l'Estatut, perquè ara, molts que no eren sobiranistes, hagin sortit al carrer cridant sense complexos "Adéu Espanya". També han col.laborat els pallassos del Tribunal Constitucional, al demostrar ser un tribunal totalment polititzat i sense cap autoritat moral per haver dictat la sentència que va emetre. La gent se sent estafada i manipulada per uns magistrats al servei a la pàtria i no de les lleis.

Em vaig trobar a molta gent coneguda a la manifestació. Gent a qui li vaig sentir cridar "Independència" sense haver-se mostrat mai independentistes. Gent cansada de veure que no és possible estudiar cap altre altre camí que no sigui el de la ruptura. Gent dolguda per l'engany del Tribunal Constitucional i gent convençuda del sobiranisme que va liderar els càntics i lemes que es corejaven de forma generalitzada.

Crec que a les pròximes eleccions autonòmiques no guanyarà ni el més independentista dels candidats que es presenti, ni el més moderat i ambigu. Guanyarà el que sàpiga interpretar millor el que els ciutadans van dictar al carrer el 10 juliol.

diumenge, 11 de juliol del 2010

The independence day.


Ahir vaig poder viure una experiència que no oblidaré mai, assistint a la manifestació convocada per Omnium Cultural, per reivindicar el dret de Catalunya a sentir-nos una nació i defensar el nostre dret a decidir.

Va ser una diada plena d'encerts en les quals vull destacar l'excel•lent organització de l’Omnium Cultural, però sobretot l'actitud de la ciutadania de cridar als quatre vents el lema de la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim". Vaig poder veure a molts socialistes coneguts cridant "INDEPENDÈNCIA" a ple pulmó, això sí, no portaven a sobre cap símbol independentista.

Abans de començar la manifestació, estava a la cantonada de Provença amb Passeig de Gràcia (just davant de la Pedrera), quan vaig veure un grup de turistes japoneses que li preguntaven a un senyor d'Esquerra Republicana, que repartia unes mans de cartró gegants a les que hi posava el lema "adéu Espanya". Perquè era aquesta manifestació? A lo que el senyor republicà els contestava en un anglès macarrònic (per això jo ho vaig entendre), que la llengua mare d'Antoni Gaudí era el català i que l'autor del monument que tenien davant, formava part d'un poble, del que la cultura havia estat reprimida històricament per una Espanya insegura i temorosa de si mateixa.

Deixant de banda el monument de Gaudí, ens desplacem Passeig de Gràcia avall per arribar al lloc on es fixaria la capçalera de la manifestació. Com que anàvem en representació del col•lectiu de persones amb discapacitat, ens acostem al lloc de la capçalera on havíem de ser. En aquest moment va ser en el què vaig sentir més vergonya de la classe política que tenim. Per la poca vergonya que tenen els polítics amb un càrrec públic.

Sobre les cinc de la tarda van començar a arribar cotxes oficials amb vidres foscos dels que sortien personatges més o menys histriònics. Comparteixo que iniciés la manifestació una gran senyera de la que seguissin els màxims presidents de les dues institucions catalanes. Tant el president de la Generalitat com els expresidents i el president del Parlament com els seus expresidents, per una qüestió de respecte a les institucions i a les persones que les representen o han representat. Però d'aquí cap enrere ni diputats, ni alcaldes, ni presidents de diputació, ni molt menys regidors. Tots aquests haurien d'haver estat diluïts darrere de la pancarta de l’Omnium Cultural, com a ciutadans del carrer.

La ciutadania els escridassava quan avançaven amb moltes dificultats. Ells no eren els protagonistes, el protagonista era el poble català i ells com a servidors del poble havien d'haver-se diluït darrere de la pancarta de la societat civil, sense esperar a ser fotografiats en primera línia com si ells haguessin estat els artífexs de l'actual situació.

Cada dia em reafirmo més en la mediocritat des nostres polítics, tenim uns polítics que van amb els llums curtes i només valoren els resultats a curt termini. La proximitat de les eleccions catalanes els ha posat massa nerviosos i tots aspiren a acaparar el protagonisme dels actes públics en què ells no pinten res.

Les persones que ens trobàvem al voltant de l'entitat organitzadora, vivíem l'esdeveniment com una forma d'expressió lliure de les nostres aspiracions. Hi havia alegria en les salutacions i en els bons propòsits que ens desitjàvem mútuament. Vaig tenir l'oportunitat de saludar a un bon amic del que feia anys que no sabia res. La manifestació em va permetre retrobar-lo.

El poble català va donar una autèntica lliçó de civisme, de conviccions d'auto afirmació i de voler ser. Catalunya va dir de forma clara i contundent "si aquest és el model d'Espanya que ens proposen, Adéu Espanya".

Però hem vist com aquesta mobilització sense precedents del poble català, ha causat nerviosisme i malestar a la prudent mediàtica madrilenya. Només cal veure que els mitjans de comunicació dirigits pel nacionalisme espanyol cavernari, han ocultat als seus ciutadans l'autèntica magnitud de la mobilització a Catalunya. Una prova palpable és la xifra facilitada per una empresa especialitzada que ha estat contractada per l'agència EFE, que ha xifrat en 50.000 els participants en la manifestació. Quan la guàrdia urbana parla de 1.100.000 participants i els organitzadors de 1.500.000 catalans mobilitzats. Per tant, és fàcil de constatar que la desinformació de la ciutadania continua sent una de les estratègies de la Brunete mediàtica.

Tot hi el silenci informatiu, la Casa Reial, l'Exèrcit, el Congrés i el Senat hauran de revisar quina és la postura que adopten per encaixar el model de Catalunya dins del funcionament d'una Espanya plural i democràtica. Sense la politització de tribunals de disseny fets a mida o la modificació de lleis que s'adaptin a la nova realitat.

El món ha vist que Espanya no té només el problema de la crisi econòmica i el problema de l'elevat nombre d'aturats. Espanya ha de resoldre definitivament quin és el seu model d'estat en el que els pobles que la conformin, puguin sentir-se còmodes dins d'un estat federal i lliure.

Ahir més d'1 milió de persones vam estar cridant "Espanya no és el nostre lloc. Adéu Espanya".