Arxiu del blog

dissabte, 13 de setembre del 2008

Qui jutja al jutge? Un altre jutge.


Una vegada, fa molts anys, Pedro Pacheco, llavors Alcalde de Jerez, va manifestar públicament que “la justícia era un cachondeo”. Era el més greu que s’havia escoltat en la història de la nostra democràcia contra aquest poder de l’Estat, la Justícia. No se quina va ser la causa immediata de la seva acusació ni si per això van arribar a castigar-lo però el que si puc afirmar avui, molt temps després, és que es va quedar curt perquè la justícia no és una conya sinó que és una vergonya.

El mateix dia que el Consell General del Poder Judicial sancionava al jutge Rafael Tirado amb 1.500 euros per falta greu, aquesta comissió disciplinària imposava una multa de 7.500 euros al jutge de Toledo Ángel Luis de Olmo per haver comès abús d’autoritat i tenir halitosis, una malaltia que produeix una forta olor de l’alè, tal com li acusaven els funcionaris del seu jutjat.

L'instructor de l’expedient obert al magistrat de Sevilla Rafael Tirado i la comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va imposar a aquest una multa de 1.500 euros, van interpretar la llei de la manera més favorable al jutge, ja que la sanció podia haver arribat fins als 6.000 euros.

D'altra banda, alguna vegada que quan es crema una fotografia del rei, la justícia actua amb tot el seu pes sobre els supòsits delinqüents. Aquesta imparcialitat està generant un autèntic clam social i polític a favor de l'aplicació equànime de la llei, independentment del nom i el càrrec de l'acusat.

I un ja no sap, certament, si Pedro Pacheco es va passar en el seu moment o si en realitat es va quedar curt.

La indecent actuació del jutge Tirado al no ordenar la presó per a un pederasta com l’assassí de la nena Mari Luz és una fallada del sistema judicial, lent i ineficaç. Penalitzar-lo amb 1.500 euros és com exonerar-lo a ell i a tot el sistema.

Fets com aquest posen de manifest la necessitat de portar a terme una reforma del règim disciplinari dels jutges i acomodar els tipus a les circumstàncies. Aquesta sentència reflecteix la frivolitat que afecta a bona part de les activitats públiques del nostre país.



Al meu entendre, aquesta resolució ve a confirmar el clima de corporativisme judicial que, des del primer moment, va envoltar l'escàndol d'aquella tragèdia, quan es va intentar passar la responsabilitat d’una banda a una altra i es van buscar en va culpables d’aquest caos fora fins i tot de l'àmbit de la justícia.

No se si aquest intent d'impunitat és causat per alguna indecent actitud corporativista o pel fet insòlit que l'únic dels tres poders de l'Estat, el judicial, descansa individualment persona a persona el que fa que alguns transitin impunement sense responsabilitzar-se dels seus errors.

Personalment penso com el Canceller alemany Otto Von Bismarck “Amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan”.

dijous, 11 de setembre del 2008

Suport assistit a una mort digna: massa bonic per a ser veritat.


Bernat Soria sempre ha estat un tipus al que he admirat i respectat. Vaig tenir la sort de conèixer-lo l'any 2005 en la cerimònia de lliurament dels premis ASPID. Vull dir que és una persona que transpira senzillesa, intel·ligència, humor del fi i capacitat de connectar amb totes les persones.

Ara sembla ser que el ministeri que dirigeix prepara canvis normatius per a garantir que els malalts terminals no sofreixin doloroses i inútils agonies. Fins a aquí tot molt bé, sempre he estat un ferm defensor de l'aplicació de l'eutanàsia activa. Per tant, amb notícies com està hauria de motivar-me a ser més optimista i esperar resultats.

Probablement seria optimista si no anés per la segona part de l'anunci fet per Bernat Soria, que és que el següent pas que planeja el departament promet més polèmica: regular el suïcidi assistit, això és, la possibilitat que un malalt rebi ajuda per a posar fi a la seva vida, sense que necessàriament es trobi en situació terminal.


Aquesta possible norma donaria resposta a casos com el de Ramón Sampedro, que tots recordem per l'impacte mediàtic que va suposar el seu suïcidi i l’Oscar guanyat per la pel·lícula "Mar endins", que després d'una llarga batalla legal va morir per ingestió de cianur al 1998.

A partir d'aquí és quan tot això fa olor a embolic i reconec com a certes les tesis del Partit Popular, que insinuen que tot això només és una cortina de fum per a desviar l'atenció de la falta d'idees del govern central, per a aplicar mesures que ajudin a pal·liar la creixent i galopant crisi econòmica.

En certa forma, aquesta possible mesura de legalitzar l'eutanàsia activa i el suport al suïcidi assistit, estaria en la línia de les esmenes sobre la mort digna aprovades al juliol pel 37º Congrés del PSOE, encara que aquest text evita termes com eutanàsia o suïcidi assistit.

Així doncs, recomano al President de la Conferència Episcopal Espanyola (Antonio María Rouco Varela) que comenci a treure la pols dels crucifixos i a comprar centenars de metres de llençols (encara que sigui en els basars xinesos) per a preparar les pancartes pertinents.

Per la seva banda, Mariano Rajoy ja pot plantejar-se una estratègia, per què ara no té al seu costat als gossos bordadors de la FAES (Aznar, Zaplana i Aceves).

Cony de país.

dimarts, 9 de setembre del 2008

La prova de foc del Montilla, pot sortir cara o pot sortir creu.


Aquest cap de setmana s'ha produït una mobilització general dels anomenats "Barons" del PSOE. Sembla ser que a casa del Zapatero hi ha hagut “zafarrancho de combat”, o sigui, que han tret el Sancristo gros per a neutralitzar a l'indisciplinat del Montilla.

Això ve a tomb, perquè el president de la Generalitat, José Montilla, ha rebut fortes crítiques dels barons del PSOE, que han qüestionat el front comú català pel finançament. El president d'Andalusia, Manuel Chaves, retreu a Montilla que lligui pressupostos amb les relacions amb el PSOE, i l’histriònic dirigent socialista, Alfonso Guerra, acusa d'irresponsable una possible unitat per a exigir un finançament millor perquè podria acabar donant el govern al PP. Advertint de les conseqüències que en alguna comunitat autònoma, en al·lusió directa a Catalunya, s'uneixin tots els partits contra el govern.

Aquest personatge, també assegura que no pot entendre com poden unir-se tots els politics, de dretes i d'esquerres, per a poder exigir al govern.

Personalment no m'estranya que Alfonso Guerra no pugui entendre com a socialista, el que sí va entendre com a andalús quan era vicepresident del govern amb el Felipe. Lo fotut d'aquesta història, és que aquesta ala dura del PSOE, els Barons, van omplint-se la boca de parlar de federalisme i ells són els primers en carregar-se la concepció federalista de l'estat espanyol.

Considero un posicionament molt intel·ligent el qual està desenvolupant José Montilla. D'una banda està tibant la corda amb l'ala dura del PSOE, aconseguint d'aquesta forma neutralitzar els moviments nacionalistes d'Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència i Unió. Per l'altre costat està obrint unes noves expectatives a la ciutadania catalana, que si arriben a signar-se en forma d'un bon acord de finançament per a Catalunya, li poden representar una o dues legislatures de Govern de la Generalitat.

Per tant, aquesta anomenada "prova de foc" pot ser un arma de doble full. D'una banda pot ser que només serveixi com a cortina de fum per a pressionar al PSOE, però per l'altre pot arribar a suposar la consolidació i maduresa del Partit Socialista de Catalunya com a una opció catalanista, pragmàtica i de consens social.

Aquesta segona opció obligaria a reinventar el nacionalisme de CIU i ERC. En canvi el de ICV no faria falta, per que aquest és més de plastilina i pot adaptar-se i moldejar-se a qualsevol marc polític que pugui sorgir.

Cony de país.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Estic perplex davant d’aquesta suposada perplexitat!


Sembla ser que la societat catalana està perplexa davant la pèrdua de lideratge del nostre país. Així és com l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), veu a una Catalunya que "no acaba d'entendre" la transformació que està sofrint i que no ha sabut adonar-se a temps d'uns canvis que n’obliguen a replantejar la seva economia, política i cohesió social.

En pocs anys han succeït massa canvis; hem passat dels famosos "Som 6 milions" a 7 milions i escaig d'habitants, amb un creixement de població del 20 % i en canvi el nivell de recursos que l'estat ha invertit a Catalunya només ha augmentat el 8,5%.

Tinc la impressió que a Catalunya la globalització és una oportunitat que ens ha agafat amb el pas canviat. Potser l'escenari polític ha estat el més idoni per a afrontar els canvis socials hem sofert. Ens hem mogut d'un oasi polític de la època Convergent (que vist en perspectiva tampoc era tant) i a una època de govern tripartitt certament accidentada.

Des del meu punt de vista, aquesta suposada sensació de perplexitat s'ha alimentat de la falta d'inversions de l'Estat central al nostre país. Paral·lelament a aquesta situació, crec que s'ha donat una falta de lideratge polític, al govern de la Generalitat, en les últimes quatre legislatures: les dues últimes del Pujol amb els seus pactes amb els Populars per a mantenir-se al poder, la del Maragall caracteritzada per les convulsions i el caos i l'última del Montilla amb un panorama de claudicació, enfront dels socialistes espanyols (veurem com acaba).

Aquesta falta de lideratge polític, ha fet que els partits d'inspiració catalanista (en aquesta qualificació només vull excloure al Partit Popular de Catalunya), hagin manifestat una incapacitat de plantejar un projecte de país comú, capaç d'il·lusionar i de cohesionar les diferents sensibilitats catalanistes.

Això ha ocasionat que al llarg de l'última dècada, Espanya s'ha desacomplexat i la fúria espanyolista s'ha deslligat. Només cal visitar la península per a comprovar que: no estan tan malament com ens pensàvem fa uns anys i nosaltres no estem tan bé com ens havien fet creure.

Amb aquest panorama podem constatar que avui dia, ser espanyol no és una cosa que faci vergonya ja, sinó que encara que em costi de reconèixer, ser espanyol està de moda. Fins al punt, que en esportistes catalans com el Gasol i el Xavi, amb el seu "Viva Espanya!" mostren la seva espanyolitat sense complexos.



Per tant, no penso que la societat catalana estigui en un estat de perplexitat, al meu entendre la societat catalana està emprenyada per el poc pes específic dels polítics catalans, generant una situació de malestar. Aquest malestar ha anat creixent a mesura que la ciutadania ha pres consciència del cost que a Catalunya li suposa la seva integració dintre d'un Estat espanyol centralista, en el que la fórmula de cafè per a tots ha estat l'engany més brutal que s'ha fet a la ciutadania catalana, ja que la tassa més petita de cafè sempre és per a Catalunya.

Jo crec qu les catalanes i els catalans entenen perfectament les causes dels seus problemes quotidians. El que la societat civil catalana no entén, i potser la deixa perplex, és que no s'avanci amb fermesa, unitat i sentit de país cap a una solució definitiva.

Perquè serà que en aquest cony de país sempre estem obstinats a veure l'ampolla mig buida. Potser és que som massoquistes i ens obstinem a voler utilitzar sempre el camí més estret i més difícil. Mireu, som tan collonuts que celebrem la nostra festa nacional, amb la commemoració d'una derrota enfront de les tropes borbòniques de Felipe V.