Arxiu del blog

dissabte, 22 de febrer del 2020

Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau.

Podem definir l'eutanàsia com el comportament que, d'acord amb la voluntat o interès d'una altra persona que pateix una lesió o malaltia incurable, generalment mortal i que li causa greus patiments afectant considerablement a la seva qualitat de vida, dóna lloc a la producció, anticipació o no ajornament de la vida de l'afectat.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual ha de ser respectada, tot hi que l'autoritat cregui que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII van afavorir el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona.

Per això, quan “en nom d’un suposat Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir, si és la seva decisió, impedint-li la llibertat d'elecció del propi ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat, jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat i als pitjors temps de l'autoritarisme i de la imposició forçosa.  

És per això que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no m’agrada el que fan.  Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia segur que canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Crec que participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidaritat i de compromís cap als altres.  

Al meu entendre cada ésser humà és propietari de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Per tant, aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Justament és per aquest motiu que crec que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.  

Així doncs, per moltes sotanes o gel·labes que duguin els capitostos de les religions, no tenen cap competència ni autoritat –legal o moral- per a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui més adients sobre la meva vida. I és precisament per aquest motiu, que els fonamentalistes religiosos solen proclamar als quatre vents la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pogués prosperar si es fa el que ells diuen. Normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó en postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes. Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.  

Per una altra banda, el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. Per tant, el sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, està molt emparentat amb el masoquisme. Així doncs, crec que idolatrar el sofriment és el reconeixement a una actitud masoquista per expiar contradiccions internes concebudes com  a pecats. Veient la religió com un consol que mitjançant ficcions i enganys dirigits a apaivagar el neguit de les ànimes, davant la realitat inexorable de la mort. 

En aquest sentit, m'identifico plenament amb el pensament del filòsof alemany Arthur Schopenhauer quan afirma que "Les religions són, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a poder brillar”.  

Així doncs, vull defensar l'exercici de l'eutanàsia com un dret inalienable, de qualsevol persona, per a exercir la plena sobirania sobre la pròpia vida.