Arxiu del blog

dissabte, 2 de juny del 2012

Quina imatge tenen els europeus d'Espanya?

Espanya s'està convertint en un referent internacional sobre corrupció, gestió pública barroera i enganys en la gestió bancària. La imatge internacional d'Espanya està greument afectada per la incompetència de les nostres estructures democràtiques i per la ineptitud d'un Cap de l'Estat, que posen en evidència la nul•litat de la corona com a organització de l'estat.

Només els principis ètics i les conviccions democràtiques ens poden immunitzar contra aquesta plaga de gestors mediocres i de líders ineptes. Les societats tolerants amb un alt índex de corrupció llisquen perillosament cap al descrèdit internacional. L'honestedat i la transparència en el maneig de la cosa pública han de ser els valors sobre els que es construeixin les estructures d'estat.

No n’hem tingut prou amb capítols tan denigrants: com veure com el gendre del cap de l'Estat es lucrava il·legalment a tort i a dret, com el mateix rei feia ostentació en una cacera quan a la ciutadania se li exigeixen esforços duríssims, quan el mateix president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial dilapida els fons públics en hotels de luxe a Marbella, quan Caja Madrid com una de les principals caixes d'estalvis d'Espanya acaba de forma vergonyosa amb el cas Bankia necessitant més de 23.000 milions d'euros per refinançar-se. Com volem que ens vegin els europeus? Crec que la resposta és ben senzilla. Ens veuen com un país de corruptes, de ineptes, d'aprofitats que volen viure sense fotre brot a costelles d'Europa.

 Probablement a Espanya tinguin molt interioritzada la corrupció i es consideren els fons públics com un patrimoni que es pot gastar indegudament i sense retre comptes a ningú. Que es pot disposar dels diners públics sense miraments sense admetre crítiques ni limitacions a la seva omnipotència.

Com a ciutadà tinc una amarga sensació d'indefensió en veure personatges com el senyor Carlos Divar, president del Tribunal Suprem i del Consell General del poder judicial, que representa que hauria de ser el súmmum de l'honestedat com a màxim representant de la judicatura espanyola. Em sento defraudat i indefens davant d'una interpretació del sistema legal que sempre acaba afavorint als mateixos. Com volen que cregui en una justícia que el que l'aplica ja és injust? Com a ciutadà estic estupefacte en veure aquest espectacle de prestidigitació interpretativa de les normes penals.

Des d'Europa ens veuen a Espanya com un circ perpetu. I des de Madrid es viu aliè a la gran distància que existeix entre l'ètica de la societat civil i el comportament indigne dels nostres representants polítics, judicials i econòmics que amenacen de trencar la cohesió necessària entre els ciutadans i l'Estat. Al meu entendre, només veuran a Espanya com un país decent quan els representants de les seves institucions es comportin d'una forma decent.

Tal com va dir el psicòleg francès Gustave Le Bon, "L'anarquia es a tot arreu quan la responsabilitat no hi es en lloc". I sembla que com la responsabilitat a Espanya brilla per la seva absència, la que està el control del destí del propi país és l'anarquia.

diumenge, 27 de maig del 2012

El joc brut del Partit Popular.

Molts coincidim que en una època de crisi és necessari l'esforç de tots per remuntar el vol. Però aquest plantejament es fa difícil d'assumir quan apareixen, un dia i un altre, notícies de Bankia amb clars indicis de malbaratament, mala gestió o "gestió interessada" ves a saber d'un banc al servei d'interessos polítics i economics. de Madrid.

Només faltava que el seu actual president José Ignacio Goirigolzarri s'ha presentat davant els mitjans de comunicació per dir que ell "no ha vingut a depurar responsabilitats". Cosa que està aconseguint amb la cortina de fum que ha estes per a protegir els interessos de personatges de primera línia de la política actual.

Suposo que el govern de Mariano Rajoy haurà de dir alguna cosa sobre això, perquè un banc que necessita una injecció de diners públics de 23.465.000 milions d'euros per cobrir el forat generat per una gestió excessivament polititzada des d'institucions governades pel Partit Popular, tindrà alguns responsables. I aquesta ànima càndida del president Goirigolzarri no té cap intenció d'esbrinar de qui ha estat la culpa de la festa.

En aquesta mateixa línia s'està comportant la ministra d'Ocupació i Seguretat Social Fátima Báñez, que s'ha embolicat la manta al cap i ha donat una tisorada de mort a les polítiques actives per a la inserció laboral en el mercat ordinari de les persones amb discapacitat.

Carregar-se d'un cop de tisora els Serveis d'Integració Laboral, que les entitats del tercer sector han organitzat per facilitar les polítiques d'integració de les persones amb discapacitat en el mercat ordinari de treball, no és només una mala gestió pública, sinó que és una estafa en tota regla al 10% de la població que té algun tipus de discapacitat.

Més indignant és encara l'argument que la susdita ministra a utilitzat per justificar aquesta mesura que condemnarà a milers de persones al llindar de la pobresa. L'excusa perfecta és que pretén dedicar tot el pressupost que retalla a aquestes polítiques actives, a crear incentius per a l'empresa ordinària, amb l'objectiu que aquests incentius animin a l'empresa a contractar més persones amb discapacitat.

Amb aquest argument no enganya ningú. És ben sabut que l'empresa ordinària no contracta a persones amb discapacitat pels incentius econòmics que pugui rebre de l'estat. De fet el 80% dels empresaris, que contracten persones amb discapacitat, manifesta que el motiu que els ha mogut a la contractació és la seguretat que els donen els Serveis d'Integració Laboral amb l’acompanyament a la integració d'aquestes persones al seu lloc de treball.

La pregunta que em faig és: que persegueix la ministra ampliant la partida d'incentius a l'empresa ordinària? La resposta és molt senzilla. Quan finalitzi l'any tots els milions d'euros que no s'hagi gastat en aquesta partida d'incentius a la contractació a l'empresa ordinària, passaran directament a reduir el dèficit de l'estat central.

La ministra sap perfectament que el teixit empresarial espanyol no utilitzarà aquests incentius per contractar persones amb discapacitat. Per tant és una aposta segura per inflar l'esmentada partida pressupostària tant com es pugui, per aconseguir el màxim d'excedent a desembre de 2012. Per tant, tot el que hagi robat la ministra Báñez a les persones amb discapacitat, li servirà al senyor Rajoy per reduir el dèficit que ells generin amb la seva gestió en el govern central. Van a carregar una part molt important del pes de la crisi, sobre aquells que més dificultats tenen per sobreviure.

Ja no és qüestió que la ministra Fátima Báñez tingui poca sensibilitat social. L'evidència ens indica que la ministra té molt poca vergonya social i cap escrúpol per condemnar a l'exclusió a les persones amb discapacitat. Amb ministres tan descerebrats com aquesta senyora, difícilment podem enfrontar una sortida conjunta de la crisi. Només sortiran d'ella els protegits del senyor Rajoy a Bankia o de la senyora Báñez amb les empreses de treball temporal.