Arxiu del blog

divendres, 21 de novembre del 2008

La incompetència de Baltasar Garzón o l'acolloniment davant la dreta espanyola.


Ahir va ser dia 20 de novembre, dia de la memòria per als feixistes que recorden la mort de Franco i José Antonio Primo de Rivera. Probablement no és tan important el volum de seguidors que reten homenatge a aquesta celebració, com que trenta anys després en la caiguda de la dictadura, encara no s’hagi cicatritzat aquesta ferida.

Per tant, no és d'estranyar que aquestes celebracions hagin estat contrarestades per l'aparició d'alguns manifestos signats per intel·lectuals, entre ells alguns premis Nobel menjo José Saramago, i juristes internacionals que han investigat les repressions en altres països amb dictadures, en els quals donen suport la causa de Garzón i exigeixen al Govern que compleixi amb la legalitat internacional i ofereixi veritat, justícia i reparació a les víctimes, com s'ha fet al mig món.

Algun d'aquests manifestos duien per títol "Per a passar pàgina, primer cal llegir-la". Realment trobo molt encertat el títol, ja que no és possible que els tribunals espanyols hagin assumit la seva competència per a investigar i perseguir els crims més greus de dret internacional comesos en altres països com: Xile, Argentina, Guatemala, Xina, Rwanda, L'Iraq, El Marroc, Palestina, Àustria i Alemanya i s'abstinguin ara d'investigar els crims d'igual gravetat comesos en el nostre propi país.

En aquest sentit, considero desproporcionat l'atac a la iniciativa de Garzón des dels poders fàctics de la histèrica dreta espanyola, que a través de la Brunete mediàtica, han creat alarma en la nostra societat i indefensió en els demandants.

Penso que és inconcebible que en un país que es vanagloria de ser la vuitena potència del món, hagin aparegut aquestes reaccions d'odi que ha impulsat la Brunete mediàtica, que el van ovacionar com a justicier quan atacava als socialistes pels GAL i les critiques per una banda de la dreta espanyola que, convé recordar-lo, s'ha negat, fins a la data, a condemnar al Parlament el cop d'estat il·legal contra un govern legítimament constituït com va anar el del 18 de juliol de 1936.

I és que crec que una part del que ens passa és aquí. No que es vulgui reobrir ferides sinó que encara estan obertes moltes perquè no es van tancar bé. Ningú busca revenges, canvi de la truita, revisió de fortunes, empresonaments etc. Es busca recuperar una dignitat perduda i maltractada per part dels vencedors durant massa anys. Els que van guanyar la guerra si que van tenir la seva llei de memòria històrica, van enterrar bé a tots els seus morts, fins i tot van posar a les façanes de totes les esglésies d'Espanya la seva llista de “caiguts”.

I cal recordar que a Catalunya van ser executats personatges polítics de diferents ideologies, això si totes diferents a la dels insurgents, com va ser el republicà President Companys o el cristià demòcrata i catalanista Carrasco i Formiguera.

En aquest sentit, considero que de tots els arguments contra l'acció de Garzón respecte als crims franquistes, el més ridícul és el que l’acusa d'obrir ferides feliçment tancades. És una falsificació interessada de la realitat, que cal relacionar amb l'intent sistemàtic de la dreta de fer una lectura de la transició amb un sol objectiu: blanquejar el franquisme.

Les ferides del franquisme mai han estat tancades. Simplement, han estat tapades. Aquest tipus de ferides només es tanquen si un país les afronta oberta i lleialment, amb voluntat de comprensió i amb generositat. Aquí no hi ha hagut dol. Aquí simplement el que va haver durant la transició va ser una amnistia, reforçada amb un compromís tàcit d'amnèsia, arrencat sota el xantatge del soroll de sabres i del risc d'un cop d'estat.

D'altra banda, un altre dels arguments darrere del que li agrada parapetar-se a la dreta és el de la simetria. Va haver crims pertot arreu: pel costat dels republicans i pel costat dels rebels. Fins a aquí res a dir. Només que no val oblidar tota la resta. Que els rebels es van aixecar contra un règim democràtic legalment constituït. Que les atrocitats del costat republicà es van acabar amb la guerra i van ser cruelment sancionats pel nou règim o pagades amb l'exili pels que van poder escapar. I que les atrocitats del franquisme van seguir practicant-se durant la legalitat que ells van instal·lar, amb i sense simulacres judicials.

Crec que el problema no és una decisió judicial que en qualsevol cas arriba tard i que ja hem pensava que no aniria més lluny d'una reparació simbòlica. El problema és la relació entre la dreta espanyola i el franquisme. O més precisament: la incapacitat de la dreta espanyola d'acceptar que té arrels en el franquisme i que aquest forma part de la seva tradició. La dreta espanyola s'ha mogut gairebé sempre de la mà de l'Església i dels militars. La realitat és així. I per molt que la dreta vol dissimular-ho la història no canviarà.

Lo lamentable de la situació, és que en aquest tema el nacionalisme espanyol (representat per le dreta i amb la benedicció d'algunes tendències del PSOE), no veu necessari passar pàgina.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Moisés Broggi Doctor en saviesa.


Avui he tingut l'ocasió de poder escoltar una classe magistral i posteriorment poder conèixer, a una persona d'aquestes que podríem anomenar savis.

La qüestió és que he assistit a les XXIII Jornades de Bioètica que organitza la Universitat de Lleida. La classe magistral de la inauguració, l'ha impartit el doctor Moisés Broggi. El doctor Broggi va néixer en el 1908 en la ciutat de Barcelona. va estudiar medicina en la Universitat de Barcelona.

Durant la Guerra Civil Espanyola va participar en el bàndol republicà, implicant-se en l'equip mèdic de les Brigades Internacionals. Al finalitzar la guerra va ocupar una plaça a l'Hospital de Vallcarca de Barcelona, per a posteriorment especialitzar-se com a cirurgià de l'Hospital Clínic. Va Ser cessat, de tots els seus càrrecs oficials sent sotmès a un procés de depuració per part del règim franquista.

A l'any 1966 va ser nomenat membre de la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual va ser nomenat president en l'el 1980. L'any 1981 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya, i així mateix també ha estat guardonat amb la Medalla d'Or de Barcelona. Al juliol de 2008 també va ser guardonat amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a "el seu dilatada i prestigiosa carrera com cirurgià i el seu compromís ètic i social". També a l'any 2008 va ser guardonat amb la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta persona senzilla tímida i humil, ha estat un dels metges que han donat testimoni del seu compromís cap a la societat, en una època històrica molt complicada en la nostra història recent, la II República Espanyola i l'autonomia amb la Generalitat Republicana.

Durant l'etapa republicana, amb 27 anys, va poder inaugurar i dirigir el primer servei d'urgències en un hospital públic espanyol. Fins que va començar la Guerra i el van nomenar metge de les Brigades Internacionals, lo que li va permetre conèixer a Ernest Hemingway, qui el va identificar en els seus escrits com “el petit i valerós metge”. Allí va idear els quiròfans mòbils, instal·lats en camions que intervenien en el mateix front de guerra.

Amb la dictadura no va poder exercir com a doctor en la sanitat pública però va desenvolupar una reeixida carrera en el camp privat, el que li ha permès guanyar-se una merescuda fama de metge humanista i molt proper als seus pacients.

A l'acabar la seva ponència, vam coincidir en el descans de les jornades (el que ara anomenen el coffe breack), i vaig tenir la sort que el Doctor Vinyes (Rector de la Universitat de Lleida) es va acostar per a presentar-me’l.

La conversa que vaig mantenir amb ell va ser curta però molt carregada de significat.

Un home centenari i d'una intel·ligència com la seva, el primer que va fer va ser interessar-se intensament per les dificultats que les persones amb discapacitat teníem a Lleida.

Quan jo li vaig preguntar que d'on treia l'energia per a tenir una ment tan lúcida i una agenda d'activitats com la qual duu. Els seus ulls petits em van mirar profundament i després d'un petit respir em va dir "noi mira de ser feliç, aquesta és la recepta”.

Per la meva banda, només vull dir-li gràcies Dr. Broggi no només pel que ha estat, sinó pel que és avui.

diumenge, 16 de novembre del 2008

La Llei de Dependència s'ha convertit en la presa de pèl més gran en el que portem del nou segle.


Els governs del Partit Popular, liderats per José Mª Aznar, no van tenir pebrots suficients per a desenvolupar i engegar una Llei que donés respostes a les necessitats de les persones amb discapacitat en matèria de Dependència. Era el que li venia recriminant el partit socialista enfront de la inexcusable realitat que moltes persones i famílies senceres estaven vivint de forma penosa i costosa en les seves pròpies carns i a la que no podien plantar cara d'una forma estructurada després dels canvis socials esdevinguts, l'augment de l'esperança de vida i la transformació del paper de la dona en la societat, van ser potser les causes més importants que van motivar al partit socialista a posar-se les piles i facilitar la creació d'aquesta llei.

Una Llei que en principi es pretenia universal com la resta de lleis universals, sanitat, pensions, educació, com element conformador del quart pilar de l'estat del benestar i dirigit als col·lectius més desfavorits, tercera edat i persones amb discapacitat, per ser aquests sectors els que com a ciutadans més necessitaven el reconeixement dels seus drets com a universals, però que per molt que ens la pintin de color rosa, no s'acosta ni de lluny als plantejaments inicials.

Aquesta llei en principi pretenia evitar precisament la dependència tant dels beneficiaris com de les famílies afectades a través de mecanismes de prestació de serveis o de mesures preventives, semblava voler-se presentar com una llei que pretenia separar el blat de la palla, per a afrontar millor la problemàtica social que afecta a moltes famílies al nostre país i que per contra s'ha convertit en un totum revolutum a hores d'ara gairebé impossible de desxifrar.

Primer va ser l'estudi i la creació del Llibre Blanc de la Dependència (lo de blanc devia ésser per l'ingenu dels seus plantejaments). Un estudi de la realitat social i econòmica a la que haurien d'enfrontar-se des de la pertinença de recursos i infraestructures disponibles i la projecció de necessitats futures.

Després va ser la seva tramitació parlamentària a través de comissions de treball i participació dels col·lectius socials directa o indirectament implicats, deixant-nos fer una teràpia de grup que segons sembla després no ha servit de res.

Posteriorment apareixeria de la mà del Govern i a través del Ministeri de Treball i Assumptes Socials l'elaboració d'aquest primer esborrany de projecte de Llei, per a la seva posterior tramitació parlamentària fins a la seva aprovació com Llei.

Després de gairebé dos anys de la seva entrada en vigor hem vist córrer rius de tinta a través de mitjans de comunicació escrits. Alguns, com pot ser sense anar-me massa lluny, el meu propi cas, després de molts intents i esforços duts a terme, hem passat de l'esperança a la frustració.

Personalment penso que la classe política en general ens ha pres per babaus, a l'intentar vendre'ns una situació que des del principi no tenien el compromís polític de materialitzar. Senzillament els uns (els del govern) han anat venent fum d'una forma conscient i deliberada, i els altres (els de l'oposició) ens han utilitzat únicament com arma per a desgastar al govern sense propostes reals per a desenvolupar.

Al meu entendre, ni el Govern central ni la Generalitat han complert correctament els seus deures. A les persones amb discapacitat ens està començant a pujar la mosca al nas. O com diuen en el meu poble, se'ns estan inflant els collons i estem farts de que la discapacitat sigui un pilota de ping-ping que vagi passant d’un camp a l’altre.

Per a nosaltres està Llei constituïa una oportunitat per a avançar en els drets socials plens de les capes de la societat amb majors necessitats de suport. Però en canvi és avui tristament font de disputes, d'enfrontaments, de frustració i de desesperació.

Hem de d’anar a votar massivament a les pròximes eleccions i fotre a tots aquests polítics contra la paret, encara que sigui votant en blanc.