Arxiu del blog

dissabte, 21 de març del 2009

Els bisbes tenen raó.

Si, si, no és que estigui enxampat per una al·lèrgia primaveral de collons. Estic perfectament bé de salut, tant física com mentalment. Però és que estic totalment d'acord amb la campanya que han iniciat els bisbes espanyols, sobre que estan molt més protegits els drets animals que els drets de les persones. I us explicaré el que fa al cas.

Sembla ser que han volgut invertir part dels diners que recapten del 0,7% de l'Impost sobre Rendiment de les Persones Físiques, a contractar una multimilionària campanya de publicitat al servei de la seva ideologia. Vagi per davant que la publicitat, al servei de l'Església és perfectament lícita, encara que dubtosament ètica pel que fa al seu cost. Perquè a la meu entendre convé atenir-se als codis propis d'aquestes tècniques de la comunicació, pensades per a augmentar les vendes d'un producte. O d'una idea, com en el cas dels polítics a la caça del vot.

Sembla ser que durant el mes de març, veurem per tot el país fins a 1.300 tanques, a més de 30.000 cartells i 8 milions de fullets, on un bebé i un linx apareixen junts.

Així, amb aquesta campanya l'Església Catòlica pretén menjar el coco a l'opinió pública, amb a la idea que a Espanya tractem millor als animals i les plantes que als éssers humans.

I és precisament aquí on jo coincideixo amb la Conferència Episcopal Espanyola. Tenen tota la raó del món. I baso la meva argumentació en el cas del Troy, un gos pastor alemany que teníem a la meva casa fa uns anys i que va morir a causa d'un tumor maligne.

Doncs es tracta que quan el veterinari va diagnosticar que el Troy no tenia cap possibilitat de curació i que s’acostava a una agonia de sofriment, ens va proposar d'una forma directa i sincera que el millor per a l'animal era aplicable una eutanàsia activa. A casa tots vam estar d'acord a aplicar un sedant al Troy i posteriorment una injecció letal que acabés amb el seu sofriment.

Doncs per això, coincideixo plenament amb els bisbes i exigeixo que es doni a les persones el mateix dret que empara als animals. I així establir que el dret a decidir sobre una mort digna com exercici de la llibertat sobre la pròpia vida, ha de prevaler sobre el dret a decidir sobre un projecte de vida. Aquesta última decisió només li correspon prendre-la a la dona i els bisbes no són dones, almenys que jo ho sàpiga.

dimecres, 18 de març del 2009

La síndrome post polio, una nova realitat.

Ha estat per a nosaltres un repte el crear un marc de debat, per a donar veu a les demandes que des del propi col·lectiu es fan paleses, per a millorar l'atenció i la qualitat de vida d'unes persones que al llarg dels anys hem hagut de canviar constantment el nostre propi projecte de vida.

Des dels primers diagnòstics de la llavors anomenada paràlisi infantil, han transcorregut molts anys. La investigació i la ciència mèdica van aconseguir eradicar la poliomielitis del nostre país.

La lluita constant per a la superació d'una discapacitat com la generada per aquesta malaltia, ha fet que les persones que l'hem patit hàgim de continuar una lluita ininterrompuda, per a afrontar les conseqüències derivades de l'aparició d'un empitjorament dels seus símptomes.

Cada vegada es fa més evident la necessitat que el nostre sistema sanitari disposi de les especialitzacions i dels protocols necessaris, per a conèixer la realitat epidemiológica d'aquesta patologia.

Per tant, és de vital importància facilitar la investigació necessària, que estigui orientada a evitar el deteriorament funcional progressiu diverses dècades després d'un episodi agut de poliomielitis amb seqüeles motores.

És necessari evitar que les persones que patim la síndrome postpolio hàgim de viure un veritable laberint d'estudis i visites mèdiques per a obtenir un diagnòstic real.

Desgraciadament, el desconeixement d'aquesta patologia arriba a encara nivells aclaparants entre la població dels anomenats supervivents de la polio i, pitjor encara, entre una immensa majoria dels metges a qui hem de recórrer a la recerca d'ajuda, i de qui freqüentment reben un tractament terapèutic que, en el millor dels casos arriba a resultar innocu.

Vista la situació, per a nosaltres seria complir un objectiu essencial, que poguéssim aconseguir, entre altres objectius:

* El poder difondre informació relativa a la Síndrome Post-Polio, tant entre els qui hem patit la poliomielitis, com entre el personal mèdic del nostre territori, inclosos els actuals estudiants de diferents branques de la salut.

* Poder difondre les necessitats per a així ajudar a promoure la investigació científica i clínica, per a trobar les millors alternatives d'atenció i prevenció de la discapacitat que aquesta síndrome provoca en qui la pateix.

* I finalment, posar sobre la taula la necessitat de fomentar la cooperació tècnica i logística dels serveis de salut, per a oferir als ciutadans que l’estan patint, o poden patir-la, el suport i l'atenció necessàries, en termes de tractament preventiu, així com en l'adequació de les ajudes tècniques, a fi que puguin continuar sent productius, almenys fins a l'edat en la qual qualsevol altra persona normalment ho és.

Desitgem que puguem debatre extensament sobre les conseqüències d'una malaltia desconeguda, la situació actual a Espanya de la síndrome postpolio, les bases fisiològiques i les seves possibilitats terapèutiques. Així com, la síndrome postpolio des del punt de vista multidisciplinari, donada l'extensa experiència d'investigació de l'institut Guttmann, que conjuntament amb l'Institut de Salut Carlos III de Madrid són els principals referents al nostre país.

També cal abordar els aspectes legals en relació a la protecció de les persones amb síndrome postpolio i les seves dificultats quan no poden seguir treballant.