Arxiu del blog

dimecres, 30 de desembre del 2009

El Fundraising o la captació de fons per a activitats sense afany de lucre.


Potser per a poder valorar el desenvolupament real del sector sense ànim de lucre a la nostra societat, hauríem de mesurar-lo per la capacitat de desenvolupament de tres aspectes que caracteritzen a la filantropia, com poden ser: la donació voluntària, l'organització voluntària i el voluntariat. No n’hi ha prou amb tenir moltes Organitzacions No Lucratives i un elevat nombre de voluntaris, com és el cas de Catalunya. També és necessari que les butxaques dels ciutadans, els consells d'administració de les empreses, i els patronats de les fundacions, donin el pas endavant que permeti passar de les paraules als fets i així poder demostrar que el factor determinant és la generositat amb la qual flueixen els diners.

Em penso que no existeix consens a l'hora de definir el Fundraising. Però per a definir-lo d'alguna manera, ho podríem fer com el procés de resolució de sol·licitar i acceptar regals econòmics d'individus, empreses i fundacions per a organitzacions que desenvolupen tasques sense ànim de lucre. La funció del fundraising, per tant, és essencialment comunicació i és essencial analitzar-la des de la perspectiva de les relacions que afecten a l'organització receptora i tots els públics que l'envolten.

Llavors per a mi, ho definiria com el conjunt d'activitats a desenvolupar per a captar i gestionar fons i béns de persones, empreses, fundacions i Administracions Públiques amb destinació a finalitats no lucratives. Els destinataris d'aquestes col·lectes, d'aquests donatius o campanyes de socis, són generalment associacions i fundacions, encara que també s'apliquen les seves tècniques en l'àmbit del finançament de partits polítics.

Aquesta captació de recursos significa que les ONG’s han d'adaptar la seva estructura i formació per a especialitzar a professionals encarregats de la seva gestió. Aquest equip de fundraisers hauria de desenvolupar la seva feina des de dintre de la pròpia ONG, del propi col·lectiu que els ha de gestionar en última instància. Sent així, això és independent que aquestes persones siguin voluntàries o assalariades de l'organització. La clau està que tota la gestió és interna, controlada fins a l'últim cèntim per l'organització, independentment de les consideracions sobre el cost d'aquesta actuació.

Tot i així, hem pogut observar que en els últims anys s'ha generalitzat un fenomen que té el seu origen en el món de la política. I és que el Fundraising es professionalitza, i es subcontracta fora de la pròpia organització. Apareixen d'aquesta forma les empreses externes especialitzades en la captació de recursos econòmics per als objectius de les ONG’s.

A jo em sembla bé que si al mercat existeixen alternatives millors, més eficients i rendibles que el voluntariat o la contractació interna, s’hi ha de recórrer. En aquest sentit vull recordar que també les ONGs competeixen i que és una manera d'estimular la seva eficiència. Però com en qualsevol subcontracta hi ha el perill de la falta de control. Lo que implica que no se sàpiga traslladar la càrrega emocional, de compromís, cap al potencial client. La falta de control suposa també que, davant pràctiques irregulars, poc ètiques o fins i tot il·legals d'aquestes subcontractes, el dany a l'ONG és molt més gran que a una empresa normal. Queda danyada la línia de flotació de la pròpia ONG, com és la seva credibilitat en el compliment de la seva missió.

Estaria bé començar a regular i posar fites als límits en que han de relacionar-se les entitats del cridat tercer sector, les administracions públiques i el sector empresarial. Encara ens ressonen en les orelles els casos de l'Orfeó Català o d’algunes ONG que actuen com multinacionals del tercer sector com Intervida, o sense anar més lluny casos de finançament irregular de partits polítics.

divendres, 25 de desembre del 2009

Nadal: Ves quin remei.


Avui parlem sense embuts: el Nadal cau malament en general. Ens recobrim d'una capa de falsedat al intentar demostrar una falsa felicitat que ens esforcem a exterioritzar. Si surts al carrer pots trobar-te bandes de “kinkis” Pares Noel que escalen tots les balconades de les cases. No hi ha prou amb adornar amb reclams nadalencs l'interior de les llars, ningú s'assabenta que a la teva casa ets molt feliç celebrant el nadal, per això necessites comprar llums exteriors, figures lluminoses o Pares Noel escalant façanes. Quants més “andromios” tinguis a la vista exterior, més feliç seràs aquest Nadal.

Després de milers d'anys el Nadal segueix sent això: un simple convencionalisme, però elevat ara a l'enèsima potència. Una orgia de propaganda, consumisme compulsiu i estúpids clixés que es repeteixen any rere any. Fins a tal punt, que fins els qui no creuen també la celebren. En les últimes dècades, ja després de la segona guerra mundial no és més que una festa vinculada al més feroç consumisme.

Són unes festes que han perdut el seu sentit religiós per a la majoria de la població. Fins a s'han volgut secularitzar amb l'ascens d'un personatge que no és més que una aberració del departament de màrqueting de Coca-cola. L'origen del personatge arrenca al segle IV d.d. de C. en la figura d'un bisbe turc que es va convertir en San Nicolás. Inicialment el color amb el qual es representava a principis del segle XX era el color verd, però per a integrar-lo en la seva campanya publicitària per a la venda de la beguda americana per excel·lència, el departament de màrqueting de Coca-cola ho va transformar al seu color corporatiu que és el vermell. Per tant, aquest vell gros i beneït que ens han venut no deixa de ser un producte més del nostre "Nadal".

Però avui dia es valoren més els “saraus” als que s'acudeixen en aquestes dates. El sentit religiós que abans tenia ha passat a ser una entelèquia. Les religions cristianes, cada vegada tenen menys seguidors que visquin el Nadal d'una forma acord a les directrius apostòliques. La gent aprofitem, cada vegada més, aquestes festes per a iniciar períodes de vacances, que han aconseguit que aquestes dates seguin temporada alta en moltes destinacions turístics.

Vaja, que vivim en una societat on els convencionalismes nadalencs formen part del ciment que uneix els maons de la nostra estructura social. En el qual també vull destacar l'estúpid primer anunci de l'any, o com les marques ens volen vendre la seva “infinita generositat” o les cues per a comprar qualsevol cosa.

Per cert, avui dia de Nadal a casa meva ens reunim tots i menjarem de primer "Sopa de nadal" (brou de carn consistent, amb galets farcits de carn d'olla), de segon espatlla de cabrit al forn i per a postres "tronc de nadal" i varietat de torrons. Tot regat amb cava català. Els bons costums no s’han perdre mai, encara que siguin purs convencionalismes.

Bon Nadal.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un any complicat per als drets de les persones amb discapacitat.


Tanquem l'any 2009 amb una gran preocupació, en referència a l'aconseguit per les persones amb discapacitat, doncs amb la finalització d'aquest any reivindiquem la urgent implementació de la igualtat efectiva, d'oportunitats i de tracte pel que fa a les persones amb discapacitat, i d'aquesta manera poder exercir els nostres drets i deures com ciutadanes i ciutadans.

Tot fa pensar que per a l’any 2010 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, perquè les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normal i natural.

Encara avui continua fent-se palesa que la gran majoria dels esforços per assolir millors nivells de desenvolupament i qualitat de vida de les persones amb discapacitat, es fa a partir d'esforços de la societat civil organitzada, i continuem carregant a la família amb tot el pes de l'atenció a les persones amb els nivells de dependència més grants. Amb una perversió total de l’anomenada Llei de Dependència.

L'administració s'ha tret el mort de damunt adjudicant prestacions simbòliques per a atendre a persones amb nivells molt elevats de dependència. Una persona amb un Grau 3, Nivell 2 i amb uns recursos econòmics totalment insuficients per a la vida diària, rep una prestació de 500 euros al mes. Aquesta prestació sol acabar engreixant els ingressos de la unitat familiar, però no milloren la qualitat de vida de les persones ateses. Si la persona que te cura d’un familiar amb dedicació exclusiva, hagués de pagar-se el sou i la seguretat social amb aquests 500 € al mes, només li arribaria per a cotitzar dues hores i mitjana diàries.

Amb aquests 500 € s'ha tornat a posar a la dona com a pal de paller de l'autèntica atenció a les persones depenents, apartant-la del seu propi projecte de vida i tancant-nos a les persones amb discapacitat en els nostres propis domicilis.

La Llei d'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència és una de les lleis que, suposadament, haurien de millorar les nostres vides. Han passat tres anys i, com era desgraciadament previsible, aquesta llei segueix sense implementar-se adequadament. La figura de l'Assistent Personal continua sense ser regulada i per tant no s'està facilitant el control de les nostres vides de forma autònoma.

És ben cert que el món està en crisi i, potser, sempre ho estarà. Però parlar de crisi ara mateix és referir-se al crac econòmic que ens està afectant. No obstant això, per al nostre col·lectiu, la crisi és permanent, i ens perjudica més que a uns altres. Un exemple és l'atur que no cessa de créixer i que per a les persones amb algun tipus de discapacitat s'aguditza encara més.

A la província de Lleida el 70% de les persones amb discapacitat i en edat laboral estan parades. Sí, sé que parlar d'això ara, quan hi ha tantes famílies a la vora de l'abisme per estar tots els seus integrants a l’atur, potser soni extravagant; però és que, quan passi aquesta crisi, i l'economia torni a créixer i les ocupacions es multipliquin una altra vegada, les dones i els homes amb discapacitat seguiran a l'atur.

Que el 2010 faci realitat els vostres somnis!

diumenge, 13 de desembre del 2009

El dret a la gestió en llibertat de la pròpia vida.


Aquest és el cas de l’Aminatou Haidar, l'activista del Sahara Occidental, que es manté en vaga de fam com a mesura de pressió per a reivindicar una causa social i política del seu poble. Ningú dubta que el dejuni de l'activista saharaui és un d'aquests casos excepcionals i que va de debò, perquè dura ja més de 25 dies i res fa pensar que desistirà de la seva actitud.

Ens tornem a enfrontar davant el dilema del dret d'elecció sobre la gestió de la pròpia vida en un àmbit de llibertat. Ja no es tracta de valorar la decisió presa per Haidar des d'un punt de vista estrictament polític, sinó de valorar la repercussió de les decisions preses per la pròpia persona respecte al dret que té de gestionar la seva vida com ella decideixi.

L'entorn del ser humà és un món de significats més enllà de l'aparença i dels valors. Per tant penso que alguns d'aquests valors, els quals s'orienten a la recerca del bé que proporcionarà la felicitat, són valors ètics que han de ser acceptats universalment, per exemple la llibertat, o la igual en dignitat de totes les persones. Ningú està en poder de la veritat absoluta que li justifiqui a actuar per sobre de la llibertat individual de la pròpia persona, i més encara quan aquesta llibertat s'aplica en decisions que afecten a la pròpia vida.

Entenc que l'ésser humà és "per se" un ésser diferent i totalment autònom de la col·lectivitat en la que habita (sigui la família, el barri, la ciutat o el país). Per tant el dret en l'aplicació d'aquest principi d'autonomia, exigeix el respecte a la capacitat de decisió de les persones, i el dret que es respecti la seva voluntat, en aquelles qüestions que es refereixen a elles mateixes.

Aquest cas de l’Aminatou Haidar comença a plantejar-se com un nou repte legal, en el que la vaguista roman a l'aeroport de Lanzarote en contra de la seva voluntat, però no està institucionalitzada en cap presó i sota responsabilitat de l'Estat, ja que ella vol tornar al Aaiún i tornar amb els seus al Sàhara Occidental, d'on va ser expulsada pel govern del Marroc i obligada a pujar en un avió rumb a aquesta illa canària el passat 14 de novembre.

Els defensors de l'eutanàsia activa, hauríem de seguir amb molta atenció el desenvolupament dels esdeveniments. Perquè una estat laic i aconfessional, com el nostre, no pot limitar el dret a l'autodeterminació individual de les persones, per moltes pressions que rebi de qualsevol confessió religiosa.

Per això, i com defensor del dret a una eutanàsia activa dintre de l'ordenament jurídic actual, demano a tots els homes i dones d'arrelades conviccions religioses que no facin el més mínim esforç per a salvar la meva ànima. Per a això, ja sóc bo jo mateix.

divendres, 11 de desembre del 2009

Quan anar a escola és converteix en un esport d'aventura.


És necessari fer una cura d'humilitat per a entendre algunes de les situacions dramàtiques que es viuen en uns altres indrets del nostre planeta. Alguna cosa deu estar fallant en el nostre sistema educatiu, quan estem veient que la canalla no tenen la motivació necessària aixecar les antenes i donar entrada al coneixement.

Avui toca remoure consciències, per tant em sembla curiós que a occident posem en perill la nostra vida per diversió, per a generar descàrregues d'adrenalina i en canvi persones amb unes necessitats molt més apressants viuen aquest mateix fet com una rutina més en la seva vida, ja de per si mateixa bastant dura.

És per això que he volgut reflexionar sobre aquest reportatge, que fa temps que circula per la xarxa, sobre un grup de nens colombians que, per a anar a la seva escola, han de travessar cada dia un profund precipici de més de dos-cents metres, amb l'única ajuda d'un arnés desballestat, amb el que es pengen d'una corriola revellada que corre per un cable de més de vuit-cents metres. Com a sistema de frens per a a esmorteir el cop que causaria la inèrcia de la caiguda, només utilitzen una petita forqueta que creuen amb la corriola. La mateixa aventura cada dia per a anar a escola i per a tornar a les seves cases.


Resulta emocionant veure a aquesta canalla (algunes vegades fan aquesta arriscada travessia dos nens junts, agafats l’un a l'esquena de l'altre) posant en joc les seves vides per a poder aprendre.

Em pregunto que els passa als nostres joves quan menyspreen l'oportunitat d'acudir a l'escola i, arribat el moment, consideren que aprendre és una tortura o un càstig. Fracàs, absentisme i conflictivitat a les aules contrasten amb l'actitud d'aquests petits herois colombians.

És ben cert que de vegades de tant mirar-nos el melic, correm el perill de quedar-nos guenyos.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Un nacionalisme espanyol acomplexat.


Aquesta és la sensació que transmet bona part d'un nacionalisme espanyol reaccionari, integrat per un ampli sector del Partit Popular i altre de molt important del PSOE, que veu en l'Espanya plurinacional un perill de pèrdua d'identitat de la cultura del toro, la paella i les sevillanes.

Sembla com si darrere d'aquestes pors s'amaguessin unes inseguretats sobre el valor de la pròpia cultura espanyola (entesa com la pell de brau), i que tenen per costum visualitzar a Catalunya com la comunitat rica, avariciosa i insolidària, que pretén aniquilar el castellà dintre del seu territori.

Moltes són les accions que demostren que la cultura espanyola és una cultura temerosa i insegura de si mateixa, que aspira a ser implantada per la força davant el temor que altres cultures peninsulars puguin assumir uns nivells de protagonisme, com a mínim perillosos per a la unitat cultural Espanya, entre els quals és necessari destacar: La batalla en l'elaboració de l'estatut de Catalunya, l'acord per a models de finançament, el recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut de Catalunya o la negativa a lliurar els papers de Salamanca, entre d’altres.

Recentment s'ha obert un front de resistència a nivell internacional amb la defensa davant el Tribunal Internacional de Justícia (CIJ), per part de l'estat espanyol, de la il·legalitat de la declaració unilateral de la independència de Kosovo al febrer de 2008. Aquesta és una porta que és necessari tancar com més aviat millor, no sigui que alimenti falses esperances a comunitats obstinades a torejar al toro espanyol.

Davant del tribunal, Espanya va defensar que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no és d'acord amb el Dret Internacional, ni amb el principi de sobirania i integritat territorial de Sèrbia. Amb un esforç desesperat per a evitar que el tribunal emeti una opinió consultiva que obrís la caixa de Pandora dels "nacionalismes perifèrics" de l'estat espanyol.



Aquest nacionalisme espanyol és el que proclama que Espanya no és ni discutible ni interpretable, i imposa a tots l'obligació d'acceptar-lo així. Llavors és quan hem de preguntar-nos si aquesta és l'afirmació d'un dret col·lectiu o la negació de drets individuals? De qualsevol manera no deixa de ser una mica obscè que l'únic dels nacionalismes triomfants de tots els existents a la península ibèrica, és a dir, l'únic que ha aconseguit passar de potència a acte i tenir un Estat, sigui també l'únic que es nega a reconèixer-se en la condició de nacionalista. Potser el motiu d'aquesta negativa, hauríem de buscar-lo en diverses raons:

Primer perquè negar-lo és una manera d'eludir el seu caràcter impositiu (és difícil que es pugui imposar una cosa que no existeix).

Segon perquè el nacionalisme espanyol duu un gran llast de l'època que era component essencial del sistema ideològic del franquisme.

Tercer perquè reservar l'etiqueta de nacionalisme per als nacionalismes perifèrics és una manera de marcar-los, de situar-los en un estadi ideològic arcaic allunyat de la música liberal contemporània.

Per tant, probablement els catalans hauríem de continua utilitzant la hipocresia com l'única i veritable forma moderna d'insubmissió davant l'espantall del nacionalisme espanyol.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Els líders polítics mundials també tenen baixes passions.



Aquesta és la foto que m'ha enviat la Maite Andrés, una instantània recollida en una d'aquestes cimeres internacionals. Realment em confirmen la conclusió a la qual havia arribat que la imatge que ens transmeten els líders polítics, no és altra cosa que l'aplicació del màrqueting en la gestió política.

El que la foto reflexa no és més que una situació concreta que revela la forma que ens comportem les persones (en aquest cas els homes).

En aquest pessebre podem veure com el president de Canadà (Stephen Harper) s'arregla la corbata, conscient que té poques oportunitats d'estar en l'ull de l'huracà mediàtic. En aquest cas aliè als mitjans de comunicació, es prepara per a la posi i alhora xafa amb el peu els papers que se li han caigut a la pobra secretària (1).

Després podem veure a un home segur de si mateix, que es permet dur l'americana mig cordada i ensenyant un tros de corbata per sota (2). Aquest no pot ser altre que el president americà Barack Obama. Es comporta com si la situació no anés amb ell. Potser perquè la seva dona és una tia més alta que ell i que té unes mans que semblen de jugador de pilota basca. Per la qual cosa se'm planteja que si al pobre Barack li passés el mateix que al Clinton, la Michelle Obama li fotria la cara plena de mans al seu marit, amb la qual cosa el tio posa la mirada al capdavant fent-se el llonguis.

Després ja apareixen els presidents llatins, el francès Nicolás Sarkozy i l'italià Silvio Berlusconi. Ambdós tenen la seva mirada posada fixament al cul de la pobra secretària (4) per a observar si des de dalt se li veu el tanga. Ambdós els considero un prototip d'homes masclistes i misogins en més o menys grau. El francès amb més glamur i l'italià més bavós.

Ambdós mandataris són dels que podríem dir de mata baixa, amb el que el francès ha de posar-se unes plataformes tipus Drag Queen (3). Aquest complex és propi d'un petit emperador que s'ha hagut de buscar una parella espectacular per a adornar la seva trista figura.

En canvi l'italià ha optat per passar tantes vegades pel quiròfan com sigui necessari, fins al punt que té la pell de la cara tan estirada i tivant que corre el risc que si riu se li escapi un pet. La seva mirada i el seu somriure lasciu denoten la presència d'un vell verd, dels que conten batalles d'abans de la guerra. Sota els seus peus té un dels papers que recull la secretària (5), probablement amb l'esperança que quan vagi agafar-lo pugui veure-li l'escot.

Al cap i a la fi, en aquest pessebre es reflecteixen les més baixes passions humanes.

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya.


Aquest el títol de l'editorial amb la qual tots els diaris que es fan a Catalunya han sortit avui al carrer. Aquest és un acte sense precedents en la història democràtica del nostre país.

La societat civil i les principals emissores de ràdio capdavanteres amb seu a Catalunya s'han adherit a l'editorial Pro Estatut que dotze diaris catalans publiquen avui sota el títol "La dignitat de Catalunya".

Sembla ser que el redactat ha trobat els seus detractors en els mitjans de comunicació que conformen l’anomenada Brunete mediàtica (El Mundo, ABC, La Razón, COPE), molt aficionats a mesurar amb diferent rasant qualsevol moviment que sorgeixi de Catalunya i que vagi en contra del seu interès d'uniformitzar una Espanya basada en la cultura del toro.

Però també s'ha posicionat, com era d'esperar, el Partit Popular i l'Associació Professional de la Magistratura, que han coincidit a qualificar el text de pressió "intolerable" al Tribunal Constitucional.

És vergonyosa la cara dura amb la que alguns polítics pretenen acusar a la ciutadania catalana de pressionar al Tribunal Constitucional, i en canvi ells exerceixen una pressió molt més radical, bloquejant des de les Corts Espanyoles la renovació dels membres del tribunal que tenen el seu càrrec caducat des de fa més de dos anys. Per a ells, això no és pressionar al Tribunal Constitucional però l'editorial si. Senzillament deplorable!

Aquest gest que han tingut els principals diaris de Catalunya, reflecteix l'opinió per una banda amplíssima de la societat catalana i suposa una acció decidida que ha de fer-nos sentir orgullosos com ciutadans de Catalunya.

Per a mi ha estat una autèntica lliçó de ciutadania, que suposo que els partits polítics amb representació parlamentària hauran consensuat abans, però que ha de ser l'embrió sobre el qual es doni suport a una posició unànime de la classe política catalana.

Prou de complexos i comencem a dir les coses pel seu nom i a defensar d'una forma contundent la nostra dignitat com a catalans.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Catalunya i Espanya: un matrimoni de conveniència.


Que històricament hagi hagut interessos contraposats en la relació entre Catalunya i l’estat espanyol, no és cap novetat. Tampoc ho és que des de Madrid s’enverina a la resta d'Espanya amb la idea del victimisme català i la seva insaciable necessitat de disposar de més autonomia. Per la nostra banda hem venut una imatge d’un nacionalisme català centrat en la barretina i la faixa, donant la sensació que som el melic del món, però només fent un volt per les diferents comunitats espanyoles observes que en altres contrades el més ximple fa rellotges.

Definitivament crec que el matrimoni entre Catalunya i Espanya està perdent el caliu que li quedava. Aquesta és la sensació davant l’aparició de diferents globus sonda que estan sorgint en forma de filtracions als mitjans de comunicació sobre el desmantellament del nucli bàsic del nou Estatut de Catalunya.

Per aquest motiu m’ha semblat idoni l’article signat pel ex conseller del govern del Maragall, Josep Maria Vallés publicat en el dia d’avui a El País.

Sincerament penso que la visió que l’opinió pública espanyola té de Catalunya està molt lluny de ser considerada com a conciliadora. Sembla ser que el treball d’intoxicació política que la Brunete mediàtica ha realitzat, ha donat els seus bons resultats. D’aquesta forma, amb l’argument anticatalà, tant el Partit Popular com el PSOE treuen bons rendiments electorals en determinades comunitats autònomes. Com més radicalitzen el seu discurs contra Catalunya, més augmenten els seus vots tribals.

Però a Catalunya tampoc hem fet les coses d’una forma coherent i intel·ligent. Durant massa anys hem banalitzat el nostre discurs polític prioritzant temes identitàris, per davant de temes estratègics en àmbits com l’economia, l’atenció social o la indústria.

Ara ens tocarà entomar una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, totalment polititzada i que només respondrà a qüestions d’estratègia d’Estat respecte al problema català.

Quin tipus d’acatament a la sentència pretenen que tinguem des de Catalunya, quan el propi Tribunal Constitucional té a una bona part dels seus membres amb els períodes de mandat caducats. La sentència que emeti l’alt tribunal serà qüestionada per tots amb motiu de com s’ha portat a terme tot el procés. Si la sentència fos favorable als interessos de Catalunya (i tal com ho pinten és del tot impossible), la qüestionarien els guardians de la nació espanyola, amb la monarquia al capdavant.

Al meu entendre per a l’única cosa que servirà aquesta sentència negativa del Tribunal Constitucional, és per a llevar la màscara als polítics catalans i forçar-los a posicionar se sobre com afrontar el desgreuge produït tant: al Parlament de Catalunya, al Congrés i Senat espanyol i finalment al poble català que ho va aprovar en un referèndum. Crec que l’escenari polític no deixa racons on amagar-se, ara tocarà donar-la cara davant de l’electorat i pot ser que a més d’un li trenquin.

dissabte, 21 de novembre del 2009

L'elit dels treballadors de les terres de Lleida és a la Diputació Provincial.


Aquesta és la portada amb la qual va obrir la seva edició el Diari Segre, divendres passat 20 de novembre de 2009. Sembla ser que això és el que estableix el conveni col·lectiu dels treballadors de la Diputació, que s'havia signat l'any 2001 i que ara ja fa més d'un any que s'està negociant un nou conveni. Probablement la filtració d'aquesta notícia als mitjans de comunicació forma part d'un interès estratègic per alguna de les parts negociadores, per a tirar damunt dels sindicats a l'opinió pública.

Però al marge que això formi part d'una estratègia, estem assistint a un autèntic divorci entre la classe política i la ciutadania. Enmig de processos sagnants com el cas Millet o l'Operació Pretòria iniciada pel jutge Baltasar Garzón, ara estem assistint a un altre dels merdés polítics que abunden en el nostre sistema democràtic.

D'una banda els sindicats majoritaris a la Diputació de Lleida llancen una denúncia als mitjans de comunicació, acusant als polítics d'aquesta institució d'augmentar-se el sou en plena època de crisi. D'altra banda, alguna “ànima càndida” fa arribar als periodistes la informació de les prebendes que els treballadors d'aquesta privilegiada institució tenen respecte a la resta de mortals.

És senzillament vergonyós que sindicats i polítics arribin a airejar les seves vergonyes quan els interessa, i en canvi es tapen el cul mútuament quan les dues parts el tenen a l’aire.

Al meu entendre, les persones que estan al capdavant de les institucions públiques, les hem triat perquè les gestionin tenint sempre present l'interès comú dels ciutadans i la igualtat d'oportunitats entre els mateixos. Doncs bé, resulta que tenim uns polítics que els tremola el pols quan tenen de negociar un conveni i es veuen en el punt de mira de les protestes sindicals. Aquest tipus d'aprenents de polítics sempre prioritzen les enquestes i l'opinió dels mitjans de comunicació, que prendre una decisió valenta en la defensa de la igualtat de tots els treballadors que pot suposar-los un desgast polític.

Potser ha arribat el moment de començar a plantejar-se la necessitat de buidar de contingut, polític i econòmic, a les diputacions provincials i repartir aquesta concentració d'interessos econòmics en organismes més propers al ciutadà, que evitin l'aparició d'aquestes “Coves d’Alí Babà” plenes de diners que permeten aquest tipus de temptacions corporativistes i escandaloses.

La gent les està passant més putes que Caín i estem veient constantment l'aparició d'excessos de dispendi públic, que l'única cosa que aconsegueixen és cabrejar més al ciutadà que paga els seus impostos religiosament i que espera veure com aquests diners s’utilitzen d'una forma coherent.

L'any que ve comencen les conteses electorals i la pinta que té tot plegat és que la gent deixarà d'anar a votar. Cre que al final tots aquests polítics de pa sucat amb oli hauran de sortir amb globus.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Com vendre fum i com comprar-lo.



Un dels qualificatius més utilitzats per a referir-se als que es lucren de lo paranormal, l'esotèric i l'acrític, és el de "venedors de fum". Quan ens venen un relat fantasios sobre ovnis, una embogida interpretació pseudo històrica de les Piràmides d'Egipte, o un flascó d’aigua màgicament convertida en medicament homeopàtic, el que ens venen és... doncs això, fum.

Les temporades en les que abunden aquest tipus de venedors és en les preliminars de les eleccions. És una època especialment abonada per a l'aparició de grans quantitats de venedors de fum.

La veritat, és una llàstima pensar que pugui haver tants i tan variats venedors de fum, sobretot perquè, com ens diuen les lleis del mercat, el fet que existeixin es deu al fet que hi ha un bon nombre de compradors de la seva mercaderia. Existeix un flux monetari bastant considerable consistent que els diners passen de la butxaca dels passarells a la dels espavilats.

Evidentment el fet que existeixi venedors de fum, implica que s'organitzi una indústria paral·lela encarregada d'establir les regles del joc perquè existeixin compradors de fum. Almenys és sobre això en el que s'ha fixat el debat en la recentment finalitzada Conferència de Canvi Climàtic Barcelona 2009.

Els evidents signes del canvi climàtic que s'està produint en el nostre entorn, va obligar a establir com objectiu en el Protocol de Kioto el reduir un 5,2% les emissions de gasos d'efecte hivernacle globals sobre els nivells de 1990 per al període 2008-2012. Aquest ha estat l'únic mecanisme internacional per a començar a plantar cara al canvi climàtic i minimitzar els seus impactes.

Amb tot això, els venedors de fum han aconseguit, per fi, deixar de ser estigmatitzats. Ara apareix una nova casta verda que fixarà els seus objectius a comprar fum o, el que és el mateix, quotes de CO2.

Això sí, els compradors de fum seran els països més industrialitzats que compraran les quotes que no utilitzen (perquè no tenen indústria) els països més subdesenvolupats. I així se'ns quedarà a tots la consciència molt tranquil·la, ja que continuarem produint la mateixa quantitat de merda sobre el planeta i el que ens passem del límit, ho compensarem comprant-los el fum que no produïxen als països més pobres.

A això se l’anomena "Justícia Verda" i la resta són ximpleries.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Convergència o el pujolisme sense Pujol.


Passen els anys i és indubtable que Convergència no troba la manera de sobreposar-se a la sortida de Jordi Pujol i a la garrotada d'haver perdut, juntament amb Unió, la Generalitat en dues ocasions malgrat ser la formació amb més escons.

Està clar que l'herència política de Pujol està pesant com una llosa, en la capacitat de maniobrabilitat de l'actual direcció encapçalada per l’Artur Mas.

Pujol va nomenar a Mas com hereu universal de la seva obra política, protegint-lo dels intents de lideratge del Duran Lleida, al llarg de l'últim mandat del president Pujol.

Estava clar que per a anul·lar a una bèstia política com el Duran Lleida (que les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques sempre li han atorgat un gran lideratge), era necessari no només acollir sota la seva protecció al Mas, sinó que era imprescindible estructurar tota una "Guàrdia Pretoriana" (el nom és pura coincidència) amb personatges fidels al Pujol i els seus interessos polítics.

És ara quan la capacitat de maniobra de Mas, es veu limitada a l'hora de prendre decisions que allunyin a Convergència dels bolets que li estan esquitxant de casos de corrupció i enriquiment fàcil.

Tot el que havia estat necessari per a dirigir el destí de la Federació de Convergència i Unió segons les voluntats de la família Pujol, ara es tornen un llast per a l'actual executiva que es veu limitada en la seva capacitat de resposta pels estrets vincles que uneixen al Macià Alavedra i al Lluís Prenafeta amb Jordi Pujol. Sembla ser que en l'últim llibre de Pujol titulat "Memòries. Temps de construir (1980-1993)", hi ha tres passatges dedicats a aquests dos històrics militants expulsats del partit temporalment, segons m'ha explicat un amic que ha tingut temps per a llegir-lo.

Així mateix, la detenció de l’Alavedra i el Prenafeta, i el registre dels locals de la fundació Catalunya Oberta, són atacs directes al cor del pujolisme. I aquest ha respost sense encumanar-se a ningú i per dues vegades el Pujol ha deixat amb el cul a l'aire a l’Artur Mas, el lideratge del qual mai ha estat prou acceptat com per a arrelar amb solidesa, i més des de l'aparició dels casos Millet i Pretòria:

La primera quan va amenaçar amb "estirar de la manta" per a esclarir el finançament dels partits polítics que havien rebut finançament del Palau de la Música. Donant a entendre que té mes informació que no ha comunicat al jutge.

La segona quan surt públicament i sense que ningú l'hi demani, per a ratificar davant els mitjans de comunicació, la gran amistat que l’uneix amb els dos històrics militants detinguts. Deixant a l'actual cúpula del partit en una situació incòmoda.

Personalment crec que Convergència necessita redirigir el seu rumb cap a una línia ideològica que li permeti superar el pujolisme. Necessita donar un cop de timó que puguin liderar les noves generacions del partit i desprendre's de l'estructura pujolista.

Penso que Convergència té gent jove experimentada en política, que no han estat tan embolicats per la flassada pujolista i que superen en capacitat política a l'Oriol Pujol "el fill de l'amo" i la seva orquestra. I aquí radica el drama de la CIU post-pujolista: està perdent la seva identitat, defrauda a una part del seu electorat tradicional i és incapaç d'enganxar al més jove amb un missatge reciclat.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Partits polítics: no hi ha un pam de net.


Es fa molt difícil pensar en positiu respecte a la transparència i la gestió política, després de veure com en poc temps han aparegut al mercat casos com: el cas Gürtel, el caso Millet menjo l'última andanada de l'Operació Pretòria.


Tot aquest Maremagnum de corrupció política, corrupció empresarial i interessos individuals, ens duu a que la ciutadania s'allunya cada vegada més de les institucions públiques que la representa.

Està clar que els mecanismes de control establerts per a garantir el bon ús dels fons públics, no està funcionant. Personalment crec que hi ha un especial interès perquè no funcioni correctament, ja que és evident que l'actual llei de finançament dels partits polítics té moltes escletxes per les quals trobar finançament irregular, que permeti mantenir les costoses estructures organitzatives dels actuals partits polítics amb representació parlamentària.

Sembla ser que els Tribunals de Comptes, tant el català com l'espanyol, ja havien fet referència a desajustaments comptables i financers en cadascun dels tres casos que impliquen un finançament irregular. Ningú ha fet cas de les incidències recollides en els informes d'aquests tribunals, que en el millor dels casos podríem justificar com que no hi ha els recursos humans suficients per a fer un seguiment més detallat, però que també podem justificar com una desídia intencionada per a facilitar l'entrada de diners frescos i irregular a les caixes dels partits polítics.

Aquest últim capítol de l'Operació Pretòria ens ha de fer reflexionar sobre la qüestió: Per què passa el que passa? Probablement, la corrupció obeeixi a un parell de cultures: la de l'enriquiment ràpid i la de finançament dels partits polítics.



La cultura de l'enriquiment ràpid ve de la mà del creixement econòmic, de l'urbanisme, de les plusvàlues que es generen a cop de compravenda de solars i especulació immobiliària. En aquesta conjuntura sorgeix la temptació de recalificar il·lícitament el terreny públic en benefici propi. I més si apareix la figura del conseguidor, del blanquejador i del promotor amb diners calents.

És tan fàcil que amb una sola signatura, algú pot arribar a ser milionari. I la signatura arriba molt ràpidament perquè l'ésser humà és dèbil per naturalesa. I si la cosa es fa bé ningú se n’assabenta. Quantes vegades no haurà passat abans sense que s'hagi descobert?. En definitiva, el corrupte i la corrupció prenen carta de naturalesa.

La cultura de l'enriquiment ràpid es complementa amb una cultura partidista que no selecciona degudament als militants de la formació, que tolera determinats personatges perquè són dels nostres, que amaga o nega qualsevol problema que posi en dubte la imatge del partit, fins que es fa evident per si mateix perquè la merda acaba fent pudor, i que aprofita qualsevol escletxa per a forçar la legalitat, que no reforma la legislació perquè treu algun tipus de profit de la mateixa.

Seria molt trist haver d'admetre com a certa l'afirmació de l’Enrique Jardiel Poncela, que va dir “La fi de la religió, de la moral, de la política, de l'art, no ve sent des de fa quaranta segles més que ocultar la veritat a ulls dels necis”. Encara que de moment raons no li falten.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

El meu amic Félix.


Vagi per davant que això no és una cançó dedicada a Félix Rodríguez de la Fuente. Aquesta era una de les afirmacions preferides de la classe política i financera de Barcelona, això sí, abans que el nostre amic Félix Millet caigués en desgràcia (si és que pot dir així).

Sembla ser que "el meu amic Félix" ha estat capaç de posar de potes enlaire no només a la judicatura catalana, sinó també el finançament de partits polítics i algunes organitzacions "notables" de la ciutat de Barcelona.

D'una banda "el meu amic Félix" ha aconseguit que el jutge Juli Solaz hagi estat criticat per un bon nombre de companys jutges, fins a arribar a anomenar-lo als micròfons de Catalunya Radio "el jutge caragol" per la lentitud a instruir el sumari del cas, donant marge a una possible destrucció de proves que poguessin suposar denúncies de major nivell per a "el meu amic Félix" i el seu compintxe.

Tinc la sensació d'estar vivint una experiència Berlusconiana pel que fa a condicionar l'actuació de la justícia en benefici de l'acusat. No sabria explicar el perquè, potser perquè no és necessari explicar-lo.

El fiscal continua obstinat a augmentar el nivell de les acusacions per a obligar al jutge Solaz a ficar a "el meu amic Félix" i el seu compintxe a la presó, sostenint que la gravetat de les penes associades als delictes que se'ls imputen -falsedat en document mercantil i apropiació indeguda-, que podrien suposar al voltant de 14 anys de presó, permetria per si sola i més enllà de consideracions relatives al seu suposat arrelament o a la seva pretesa absència de perillositat, l'ingrés a la presó d'ambdós.

Per l'amor de Déu! Com anem a posar a la presó a un home que ha sabut gastar-se 500.000 € en unes vacances familiars a Dubai. A aquest home se li hauria de donar una càtedra a la facultat de Turisme de qualsevol universitat prestigiosa del nostre país. No cregueu que és fàcil gastar-se aquests diners i quedar-se tan ample.

El treball que ha fet "el meu amic Félix" per a Catalunya té un valor incalculable per al desenvolupament i el creixement futur del nostre país. Principalment per tres aspectes:

Primer: Ha humanitzat unes de les principals icones de la cultura catalana. Ens ha fet veure que organitzacions simbòliques com l'Orfeó Català o el Palau de la Música Catalana, que són humanes i com a tals poden ser utilitzades al seu caprici: demanant donatius a la ciutadania en campanyes publicitàries, obtenint subvencions astronòmiques de les administracions i implicant a les principals empreses en la seva xarxa de mecenatge. I tot això amb la confiança que li han donat per la seva vinculació familiar amb Lluís Millet (fundador de l'Orfeó Català). Demostrant que de txorissos n’hi ha de casa bona.

Segundo: Ha posat els collons per corbata a la classe política catalana, a l'evidenciar que, des del seu feu, "el meu amic Félix" havia repartit amb la mà trencada a qualsevol organització política necessitada de finançament. D'aquesta forma ha aconseguit que ningú utilitzi políticament i amb la boca gran, aquest escàndol per a batalletes de cara a la galeria.

Tercer: Ha aconseguit que, per fi, els fiscals i els jutges es tirin els trastos pel cap. En aquest país estàvem acostumats que no es pot criticar ni la Corona (amb el que a mi em posa) ni la judicatura, doncs "el meu amic Félix" ha aconseguit que jutges i fiscals deixin de ser tan corporativistes i que per una vegada treguin les seves misèries a relluir.

Com podeu veure, ningú ha fet tant per Catalunya com "el meu amic Félix".

dilluns, 12 d’octubre del 2009

La Presidenta del Tribunal Constitucional té por.


Al Tribunal Constitucional estan que treuen foc pels queixals, perquè ja duen tres anys estudiant la forma de com retallar l'Estatut de Catalunya i no semblar una república bananera als ulls de l'opinió internacional.

Els continus retards del Tribunal Constitucional a l'hora de dictar la sentència que resoldrà el recurs presentat pel partit Popular contra l'Estatut de Catalunya, tenen com a efecte col·lateral que s'eternitzi la situació de provisionalitat que viu i treballa el ple d'aquesta cort de justícia.

Sembla ser que els magistrats més pròxims al Partit Popular, inicialment volien guanyar les votacions per golejada. Però al veure que això no era possible han anat reduint les seves pretensions i avui ja es conformen amb guanyar de penal i en l'últim minut (tal com han fet històricament les coses a Madrid).

Aquesta història es complica més cada dia que passa, ja que un terç dels membres del tribunal, entre ells la pròpia presidenta del Constitucional María Emilia Casas, duen des de desembre de 2007 a l'espera de la renovació, després d'haver esgotat el seu mandat de nou anys, i si no hi posen ma poden arribar al segon aniversari d'interinitat sense que el PP i el PSOE hagin arribat a cap acord per a impulsar la seva substitució pel ple del Senat.

Però sembla que la sentència sobre l'Estatut de Catalunya és el punt determinant perquè els dos grans partits es plantegin abordar la substitució dels magistrats del Constitucional, l'inici de la negociació es pot veure també dificultat per les pèssimes relacions que viuen ambdós partits, immersos en acusacions d'espionatge il·legal i tècniques d'eliminació del contrari pel 'cas Gürtel'.

Al meu entendre, la forma en la que el Tribunal Constitucional està actuant sembla denotar una ineficiència notable, potser no tant per culpa de la negligència, sinó al temor d'assumir la seva responsabilitat com òrgan judicial i evadir un possible enfrontament polític. Els magistrats progressistes del Tribunal Constitucional podrien resoldre definitivament aquest conflicte, que no fa més que desgastar al govern socialista, utilitzant el vot de qualitat de la presidenta, agafant el toro per les banyes i assumint les responsabilitats del seu càrrec. Els magistrats conservadors ja ho haguessin fet si haguessin tingut l'oportunitat, perquè la dreta té molt més clars els seus objectius i les accions a realitzar per a aconseguir-los.

Per tant i a la vista de lo succeït en aquest tribunal, em costa molt diferenciar els posicionaments i les diferències entre el PP i el PSOE pel que fa a la concepció d'Espanya.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

La banda del Félix Millet ho tenia gairebé tot lligat.


La burgesia catalana sempre ha disposat de mecanismes de control polític i judicial sobre l'organització de l'estat democràtic. I la prova més clara és que el Fèlix Millet (lladre confés) figurava com a membre d'un sens fi d'institucions culturals, fundacions i empreses locals, que segons algun mitjà comunicació va arribar a acumular fins a 59 càrrecs.

Sembla ser que, aquest lladre confés, era un dels integrants del G-16 barceloní, un grup de 16 entitats locals que es troben d'una forma periòdica i l'opinió de la qual juga un paper fonamental en la definició de prioritats polítiques. L’affaire Millet afecta per tant al cor de l'elit social barcelonina. Potser gran part de l'enorme resposta periodística i la culpabilització social de Millet s'explica per la necessitat d'aïllar la seva figura d'una elit temerosa de veure qüestionats els seus privilegis. Per tant, seria Naíf pensar que amb Millet s'acaba tot el problema de corrupció i ús d'informació privilegiada. Hi ha molts més exemples de persones que en bastants casos, com el mateix Fèlix Millet, apareixen també vinculades a altres entitats del G-16, que obliguen a considerar que el cas va més enllà de la mera història del saquejador incansable.

I això hem fa pesar que ja al 2002 la Sindicatura de Comptes va detectar anormalitats, les quals no van impedir que tant les administracions corresponents com els propis patrons miressin per a altre costat. Alguna cosa fa pudor de mort, o s'aplica l’Omertà, quan fa set anys que es van donar avisos del que estava passant i ningú va moure ni un dit. Fins el propi jutge (que va actuar a instàncies de la inspecció d'hisenda) encara no ha cridat a declarar als propis imputats, donant un marge de temps suficient per a poder fer desaparèixer proves tal com han mostrat les imatges de les càmeres de seguretat.

Detecto un interès generalitzat en els partits polítics catalans, en no remoure la situació. Tal com diuen els gallecs “No Meneallo”. Potser per que alguns han sortit a la foto i els altres sigui només qüestió de temps que siguin cridats a posar davant les càmeres. Ara seria el moment d'aplicar la sentència de la Bíblia que deia “el que estigui net de pecat que llenci la primera pedra”. I si voleu que us digui la veritat, encara no he vist llençar-ne cap de pedra ni als partits de l'oposició, ni als quals estan al govern. Personalment tinc la sensació que tots, en un moment o altre, han parat la mà al mecenes Millet.

Després de l'explosió del cas Orfeó Català podem observar diferents reaccions de personatges públics, que estan sortint a la palestra amb les investigacions. Vull destacar alguns personatges com:

Àngel Colom que, davant els micròfons de Catalunya Ràdio, va tenir la fatxenderia d'agrair al corrupte del Millet la seva contribució per a reduir el deute del Partit per a la Independència.

Oscar Tusquets, que figurava com a “vedette” del projecte d'hotel i que va ser qui va remodelar el Palau de la Música, no ha dubtat a sortir corrent quan s'ha destapat el cas i ha tingut la poca vergonya de denunciar, amb bastants anys de retard, que les obres van costar la meitat del que es va dir).

Tot plegat una auténtica vergonya, si tenim en compte que si les entitats de tipus social reben una subvenció de 5000 € per a la realització d'un projecte, i al final del mateix només se n'han gastat 4500 €, l'administració els envia una carta amb amenaces d'accions judicials si abans de la data indicada no han ingressat els 500 € de diferència. Llavors m'agradaria saber on estaven aquests vigilants de l'erari publico, a l'hora de controlar a la banda del Millet.

Potser aquests vigilants eren cecs, amb la qual cosa els recomanaria que s’afiliecin a l'ONCE.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Me "Río" de Madrid.


Aquesta ha estat una lliçó d'humilitat que la comunitat internacional ha volgut posar de rellevància amb l'elecció de Rio de Janeiro, com seu dels Jocs Olímpics de 2016.

Madrid té una necessitat imperiosa d'organitzar uns Jocs Olímpics. Això ja era una evidència molt clara al 1986 quan Barcelona va presentar la seva candidatura a l'organització els Jocs Olímpics de 1992, perquè tots entenem que l'organització d'un event d’aquesta grandària suposa un gran aparador per a difondre per a tot el món, un model de cultura, un model de país i fins a un model de nació.

Ja al 1986 van sorgir les primeres veus crítiques a que fos Barcelona, la primera ciutat espanyola que aspirés a l'organització d'aquesta macro trobada esportiva. Era evident que el pes del "nacionalisme català" o simplement d'un catalanisme actiu, era un perill per a un model cultural d'Espanya centrat en el flamenc, els toros i una llengua colonitzadora de Sud américa.

Al 1992, Barcelona va mostrar al món: una llengua diferent de l'espanyola, unes tradicions culturals radicalment distintes al clixé espanyol, una organització de la societat civil que gens tenia a veure amb la societat espanyola i finalment una execució dels Jocs Olímpics eficaç i perfecta.

Madrid necessitava un aparador similar per a auto afirmar-se en el seu nacionalisme espanyol imperialista, que té com grans baluards a icones esportives i culturals amb una estrella cada vegada més apagada.

La candidatura de Madrid 2016 va congregar a més de 6000 persones en la Plaça d'Orient (curiosament el mateix lloc on Franco arengava cada any a les masses), amb l'objectiu de demostrar una capacitat de convocatòria que estigués en línia amb la imatge d’españolitat que embolicava aquest projecte.

Es va considerar que era necessari treure del seu palau als emblemes de la corona: un rei que, amb la congelació del pressupost a la casa real per al 2010, ha decidit reduir costos i deixar-se la barba i d'altra banda una reina que mai ha despertat gran interès en l'opinió pública internacional. Sembla clar que Barcelona 92 va tenir sort que els reis d'Espanya es quedaran a casa aquest dia i que la candidatura catalana estigués representada només per l'alcalde de la ciutat i els representants institucionals triats democràticament.


Aquesta és una enquesta interactiva publicada a través de la xarxa Internet per l'edició digital del periòdic La Vanguardia, el dissabte 3 d'octubre de 2009 a les 11 del matí.

La candidatura de Rio de Janeiro ha presentat un argument diferent als empleats fins a ara per altres ciutats: ja no es tracta del que podem fer pels Jocs, sinó simplement que “ens els mereixem". Amb aquest raonament tan senzill i tan potent, la candidatura de la ciutat brasilera va guanyar per golejada (66 vots a favor de Rio contra 32 a favor de Madrid). Al meu entendre ha quedat clar que la percepció que es té d'Espanya en l'esfera internacional, està molt lluny de la imatge que se'ns ven sovint de la "mare pàtria".

A Sudamérica estan fins als collons de l'imperialisme espanyol que tan poc els va aportar a nivell de desenvolupament, i que en l'opinió de moltes persones d'aquests països, consideren que van saquejar la seva riquesa natural sense aportar res.

Sembla ser que la samba es mostra avui dia molt més fresca, simpàtica i contagiosa, que el txotis carrincló, d'aire txulesc que encara es respira per l'altiplà espanyol.

dimarts, 29 de setembre del 2009

La gestió dels Bancs i Caixes d'Estalvi al nostre país: una imatge autènticament pornogràfica.


Durant l'any 2006, abans que les hipoteques escombraries i els actius tòxics enfonsessin la Borsa de Wall Street, hi va haver veus provinents de sectors socials i de la banca ètica que van predir la pèrdua de confiança en les entitats bancàries. Al·legant que els bancs produïxen assegurances, compra de valors i tot aquest tipus de productes de cincia ficcio que no són recursos massa útils per a la gent que necessita aigua potable. Davant la qual cosa, se'm planteja una pregunta: Com gestionen els nostres diners les entitats bancàries?

La gent volem saber si els nostres diners van en la mateixa direcció que els nostres ideals i que les nostres escales de valors. Ja que les diferències en comissions i tipus d'interès, són cada vegada més ajustades per la competència. Amb la qual cosa, el ciutadà pot començar a plantejar-se si amb la renúncia a unes molles dels percentatges d'interès, pot intervenir en la inversió del seu capital per al foment d'activitats i accions èticament responsables amb la societat. Donant, d'aquesta manera, una nova dimensió a l'estalvi, convertint-lo en un gran instrument de transformació social.

La possibilitat que amb els nostres estalvis, es fomentin valors com la solidaritat, el compromís mediambiental o el desenvolupament cultural, farà que les entitats bancàries prioritzin un tipus d'inversions en detriment d'altres menys ètiques.

Al meu entendre, els bancs tradicionals mai han estat transparents, ni ho seran d'ara endavant. És l'ànsia de guanyar més dels bancs i dels consumidors el que els fa mirar cap a un altre costat. I és justament per això, que neixen les iniciatives d'estalvi ètic, préstecs solidaris, per a donar resposta a una ciutadania, cada vegada més justa, responsable i compromesa amb el seu entorn més proper.

La banca ètica demostra que les finances són perfectament compatibles amb l'ètica i el benefici social. L'existència dels bancs ètics ha de reforçar el nostre dret d'exigir que s'apliquin una sèrie de criteris ètics en les polítiques d'inversions. Aquesta exigència ha de ser més gran encara en el cas de les caixes d'estalvi, entitats que van néixer amb una clara vocació de promoure un benefici social i que haurien de recuperar-la.

No en va, estan començant a aparèixer al mercat, diferents iniciatives de banca ètica com poden ser la holandesa Triodos Banc, la vasca Fiare, l’italiana Popolare Banca Ètica, etc. que tenen una característica important en la qual coincideixen, com és la transparència: l'inversor és informat de la iniciatives que reben els crèdits de l'entitat, de les condicions i criteris aplicats,… de forma aquest tingui la informació suficient per a decidir si està d'acord amb l'ús que es fa dels seus diners.

dimarts, 22 de setembre del 2009

La transparència en la gestió de les ONG’s.


La necessitat de fomentar la transparència en la gestió de les Organitzacions No Governamentals, és un fet que ja a dia d'avui s'està ja posant de manifest d'una forma aclaparadora.

La societat civil ha trobat un mecanisme per a cobrir les necessitats que l'Estat no proveïx als ciutadans, tant en l'àmbit de l'assistència social, el foment de la cultura o de millores mediambientals. Les Organitzacions No Governamentals (ONG) son aquesta forma d'agrupació de la societat civil, compromesa amb la construcció de l'Estat Social i Democràtic de Dret que treballa pel bé comú. Des d'aquesta responsabilitat, basada en l'aspiració d'ampliar la noció de lo públic al país, les ONG han d'assumir el compromís de demostrar l’interior de les seves organitzacions amb la màxima transparència a la societat.

Últimament hem tingut exemples de frau en la gestió, com la qual s'ha produït a la Fundació Orfeó Català i l'associació del mateix nom, que gestionen el Palau de la Música Catalana. Amb la repercussió social i mediàtica que una institució tan emblemàtica i arrelada al nostre país ha pogut tenir per a la ciutadania, fa que torni a planejar el dubte sobre les organitzacions que treballen en l’anomenat Tercer Sector.

Crec que és imprescindible incrementar la visibilitat d'aquestes organitzacions en la societat, presentant informació pública de forma permanent i sistemàtica sobre les activitats de la pròpia organització i de la seva gestió, com la millor manera de donar a conèixer el que són i fan, per a així poder aconseguir una major cota de credibilitat i de suport públic.

Penso que els qui aporten recursos per a la realització de les activitats tenen dret a informació fiable sobre la manera com s'inverteixen les seves aportacions. Això implica dotar-se de sistemes objectius de producció d'informació sobre el desenvolupament dels programes i la seva situació financera; la utilització d'aquestes eines ha d'anar més enllà de complir uns requisits administratius, ha de ser una oportunitat perquè els donants, ja siguin públics o privats, confirmin la seva confiança en la gestió de les ONG, al poder conèixer amb major amplitud i detall, el resultat del seu finançament.

Per tant, les ONG que vulguin una bona eina que no només facilita la transparència davant la ciutadania, sinó que a més estableix pautes de funcionament que a més ajuden a millorar el funcionament intern de l'organització, poden sotmetre's de forma voluntària a l’auditoria de la Fundación Lealtad, entitat sense ànim de lucre i independent que, a partir de la informació facilitada per cada ONG, elabora una anàlisi basant-se en els seus 9 Principis de Transparència i Bones Pràctiques. Aquesta anàlisi queda reflectit en un informe en el qual es recull de forma detallada el compliment per part de l'entitat auditada de cadascun dels seus 9 principis, així com una visió general de l'organització. Amb aquestes auditories la Fundación Lealtad busca fomentar la confiança de particulars i empreses en associacions i fundacions perquè aquestes puguin complir les seves finalitats.

Per que al cap i a la fi, les Organitzacions No Governamentals som com l'esposa del César, que no només ha de ser honrada sinó que a més ha de semblar-ho.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Del referèndum d'Arenys de Munt a les crues necessitats socials.

En la majoria de les celebracions per la Diada Nacional de Catalunya celebrades ahir, com cada any es van posar de manifest davant la classe política i els mitjans de comunicació, les autèntiques necessitats de la societat civil catalana.

Aquest sistema d'organització dels actes del 11 de setembre, ens permet que una vegada a l'any els ciutadans de forma espontània, puguem acostar-nos als màxims dirigents de les institucions públiques i dels partits polítics que compareixen a les ofrenes florals i davant els mitjans de comunicació, per a expressar la nostra opinió sobre els problemes que ens pertoquen de prop.

Entenc que l'obligació dels màxims dirigents de les nostres institucions, és la de solucionar els problemes materials de la gent de forma sostinguda a través d'una economia forta i igualitària: és a dir, una economia que creixi, no que s’estanqui i que redistribueixi.

Està molt clar el molt baix nivell de satisfacció que la societat civil té, en relació a les mesures preses pels nostres dirigents per a afrontar la crisi econòmica que se'ns ha vingut damunt.

Ahir vam poder comprovar que a la gent li preocupa molt més temes com: l'alt nivell d'atur, el difícil accés a l'habitatge, la precarietat laboral dels quals tenen la sort de treballar o la ineficàcia de l'aplicació de lleis fetes de cara a la galeria com la "Llei de Dependència", que un referèndum de festa major.

Aquestes són situacions que preocupen a la ciutadania que té el dret d'exigir als responsables polítics que apliquin solucions immediates. És del tot necessari adaptar l'acció política a les necessitats ciutadanes. No podem permetre'ns generar debats que actuïn com cortines de fum, per a diluir els anhels socials dels ciutadans.

Suposo que Arenys de Munt ha de tenir necessitats d'infraestructures, d’equipaments municipals, d’integració de la immigració, etc. com tots els municipis de Catalunya. Per tant és extremadament perillós entrar en el joc de la demagògia desmesurada, convocant consultes populars que només serveixen de cara a la galeria.

Jo també vull un referèndum en el qual el poble català pugui expressar d'una forma lliure, la seva voluntat d'autodeterminació. Però el que mai defensaré és la teatralització al carrer de la independència de Catalunya. Per a això ja tenim la Fira de Teatre en el carrer de Tàrrega, que té molta més tradició i experiència en aquests esdeveniments.

Dit això, també vull posar en evidència l'excessiu nacionalisme espanyol, que els jutges han manifestat al prohibir la implicació de l'ajuntament i l'autorització d'una concentració de feixistes d’ultradreta. Amb això l'única cosa que aconsegueixen és fomentar una gran desafecció dels ciutadans, cap a un poder judicial excessivament polititzat i al servei d'un poder executiu, amb un model d'estat anacrònic i tronat.

La gent tenim problemes importants per solucionar i no haver d'estar pendents dels capritxos de polítics sense idees per a resoldre els problemes dels ciutadans, i jutges que actuen de marionetes del nacionalisme espanyol més caspós.

Veig el nostre panorama polític amb un gran escepticisme, per l'escassesa de líders capaços de mobilitzar a la ciutadania i coherents amb les necessitats del seu poble.

Entenc que només amb persones que van destacar a la fi del segle XX difícilment resoldrem els problemes que uns partits amb estructures del segle XIX tenen per a plantar cara als reptes del segle XXI.

En resum, menys referèndums teatrals i més solucions socials.

dimecres, 2 de setembre del 2009

El virus de la Grip A: entre la prevenció i el negoci.


Estem sent crivellats per milers de missatges apocalíptics sobre els estralls que causarà el virus AH1N1 o molt més conegut com el virus de la grip A.

Aquest tipus de missatges arriben fins i tot a ser contradictoris com els que està llançant el Ministeri de Sanitat, dient un dia que tancaran les aules si hi ha més de tres casos i anunciant justament el contrari després d'uns dies.

Estem rebent informació per part els responsables sanitaris de la Generalitat, advertint l'elevat absentisme laboral que les empreses tindran aquesta tardor i recomanant mesures de planificació per a afrontar les repercussions en la producció, que aquesta pandèmia pot provocar en el teixit empresarial. Els grans profetes del sistema sanitari, estan vaticinant absentismes entre 30% i el 40% de les plantilles. Redeu quin merdé que ens anuncien!!!

Al meu entendre, s'han d'evitar reaccions exagerades que no ajuden a contenir la propagació del virus AH1N1, i, no obstant això, causen danys a les nostres economies, societats i pobles.

Entenc que la maduresa de la ciutadania és prou gran, com per a destriar el correcte i necessari, del superflu i apocalíptic.

A ningú se li escapa que darrere d'aquesta alarmant pressió mediàtica i política, apareixen interessos econòmics centrats en els grans pressupostos que els governs estan anunciant que invertiran, per a comprar milions de dosis de vacunes que encara ningú pot garantir ni l'eficàcia preventiva, ni els efectes secundaris que puguin tenir.

No crec que sigui massa ètic crear situacions d'autèntic histerisme entre la societat, per a després trobar la justificació política per a esgarrapar partides pressupostàries (a càrrec del detriment en inversió en altres necessitats), que permetin plantejar grans negocis amb la indústria farmacèutica. Ja sabeu la dita: “Qui l’oli remena se’n unta la mà”.

En aquest sentit, vull destacar que el canal de publicitat més efectiu que la indústria farmacèutica utilitza per a vendre els seus productes, és la generació d'alarma social referent a la salut de les persones. Si no, només heu de fixar-vos en les campanyes de publicitat que entre finals de setembre i desembre, ens amenacen tots els anys amb productes antigripals màgics, per a combatre el grip estacional.

Personalment penso que cal estar especialment sensibilitzats amb el virus AH1N1, però no caure en paranoies que facin el joc als grans negocis de la indústria farmacèutica. Seny, molt seny!!!

diumenge, 23 d’agost del 2009

La retallada de l'Estatut de Catalunya deixa amb el cul a l'aire a una bona part de la classe política catalana.

Sembla ser que tots donen per bo que els recursos d'inconstitucionalitat, que el Partit Popular va presentar al Tribunal Constitucional contra el text català, prosperaran i es farà efectiu una retallada de l'Estatut.

Ara és el moment en el que els partits catalans estan començant a posicionar-se per a justificar-se o per a treure rendiment electoral, del cada vegada més evident de retall estatutari. Amb la qual cosa es posa de manifest el que moltes vegades denuncio de falta de nivell polític de les cúpules dirigents dels nostres partits.

D'una banda tenim al Partit Popular de Catalunya, que com a mínim és l'únic que pot sentir-se satisfet amb la retallada de l'Estatut de Catalunya, ja que hauran aconseguit una part dels seus objectius a nivell nacional. Entenc que aquesta victòria serà celebrada amb cava valencià o toledà, a la seu central del Partit Popular del carrer Gènova. Encara que dubto que a nivell de Partit Popular de Catalunya ho celebrin de cara a la galeria, ells saben que si tenen alguna possibilitat d'esgarrapar algun vot a Convergència i Unió passa per no fer sang amb el catalanisme moderat de dretes.

Per part d'Iniciativa per Catalunya Verds, no els queda altra opció que la de deixar-se dur per la tendència majoritària de protesta per la retallada i en aquest cas moure les seves fitxes, de tal forma que no posin en perill les seves cadires al govern de la Generalitat. El fet de “tocar cuixa” fa que es prioritzi el dret a l'exercici del poder i no la coherència ideològica. Recentment el seu líder Juan Saura va declarar que "no veu perill per a l'estabilitat del tripartitt en una eventual sentència contrària de l'Alt Tribunal”.

En canvi, a Esquerra Republicana de Catalunya es viu aquesta retallada com una possibilitat de lideratge en l'abanderament de la reivindicació catalanista pel dret de l’autogestió. No importa que hi hagi incongruències com haver votat en contra de l'estatut que es va a retallar. Del que es tracta és d'aprofitar la situació per a posicionar al partit de cara a les pròximes eleccions autonòmiques de finals del 2010. Es tracta només d'una primera estratègia de supervivència electoral embolicada en un paper de regal justificat en arguments de defensa nacional catalanista.

Respecte al paper de Convergència i Unió, crec que és el més còmode de tot l'arc parlamentari. Que l'Estatut sigui retallat des de Madrid, és donar oxigen electoral a una situació política complicada que ha plantejat el nou finançament pactat pel govern de la Generalitat i el govern central. Aquest augment de finançament, deixava amb el cul a l'aire el treball d'oposició fet des del Parlament de Catalunya per part de la coalició nacionalista. Amb la qual cosa, el fet de poder liderar una mobilització de la societat civil catalana, amb un matrimoni de conveniència entre els partits polítics catalans per a desenvolupar aquesta reivindicació popular, li dóna moltes més possibilitats per a afrontar amb més garanties les eleccions de l'any que ve. És significatiu destacar que l’ex vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena (persona vinculada a CIU), ha declarat en l'última Universitat Catalana d'Estiu, que el Tribunal Constitucional actuarà contra la Constitució Espanyola si retalla l’Estatut. Tot plegat, escalfant motors per al posicionament estratègic.

I finalment vull posar de manifest el paper del Partit Socialista de Catalunya en aquest marc previ a la retallada estatutària. D'una banda des del PSOE de Madrid ja es comencen a escoltar veus com la del ponent constitucional Gregorio Peces Barba, que ha dit que Catalunya "no s’immutarà" si el Tribunal Constitucional decideix "alguna retallada assenyada" a la reforma del seu Estatut d'Autonomia i ha recalcat que, amb aquesta sentència de l'Alt Tribunal, "estarà tancat l'Estat de les Autonomies". Per tant, que ningú s'enganyi quan la posició del socialisme espanyol respecte a la definició limitada de l'estat de les autonomies.

Des de Catalunya el President de la Generalitat i Primer Secretari dels socialistes catalans, ha rebutjat una manifestació contra la retallada del Estatut abans que surti la sentència. Posicionant-se en la línia del que Peces Barba anunciava des de Madrid. Faltarà veure ara quina és la veu i el posicionament dels sectors més catalanistes del Partit Socialista de Catalunya. A veure si al final, serà veritat allò de la sociovergència i s'està preparant a les cuines dels dos partits majoritaris a Catalunya, uns pactes de garanties de gestió del poder a Espanya i a Catalunya.

Jo personalment m'inclino pel posicionament del President Maragall, que lliure de lligaments ideològics i de regles del partit, s'ha posicionat en l'organització d'una manifestació a Catalunya en previsió de la retallada del Tribunal Constitucional. Maragall molt lúcid, s'inclina per una estratègia pro activa i no per la del "Català Emprenyat".

En qualsevol cas, penso que els catalans hem de sortir al carrer de forma massiva i posar de manifest la nostra reivindicació i el nostre posicionament respecte als drets que es recullen a l'Estatut, i evidenciar la pudor que desprèn aquest tribunal excessivament polititzat que ja fa més de dos anys que hauria d'haver-se renovat i inexplicablement contínua podrint-se.