Arxiu del blog

diumenge, 17 de desembre del 2017

Federació ECOM: 25 anys ajudant a construir nous projectes de vida.

La Federació ECOM, l'organització de persones amb discapacitat física més antiga del territori espanyol, va néixer a Barcelona al 1971 degut a la necessitat que el col·lectiu tenia per organitzar-se i reivindicar els seus drets. La societat catalana va impulsar, un cop més, l'organització dels seus ciutadans per a la defensa dels propis drets. Entre aquests hi havia el dret a un treball digne, que permetés a cada persona iniciar el seu propi projecte de vida per a una plena inclusió social. Que li permetés trobar en el treball la seva pròpia harmonia i el propi equilibri de vida.

Amb aquest objectiu la Federació ECOM va posar en funcionament equips de treball multidisciplinaris, amb l'únic objectiu interrelacionar entre la persona amb discapacitat i el teixit empresarial més pròxim. Per a això es van crear els Serveis d'Integració Laboral (SIL), amb la finalitat d'intercedir en aquest procés per: fomentar l'autoestima de les persones amb discapacitat, aconseguir llur independència econòmica i potenciar les relacions socials. Tot això orientat a facilitar que la persona amb discapacitat se senti útil i ciutadà de ple dret.

Aquests 25 anys no han estat un camí de roses per als SIL de la Federació ECOM. Tot i els milers de casos d'èxit que hem aconseguit; també el treball realitzat en els SIL's ha hagut de transformar una societat carregada de tabús.

Hem hagut de lluitar contra una deficient formació dels usuaris, un elevat nivell sobreprotecció familiar, una actitud negativa d'una part dels ocupadors i una dificultat per accedir a fonts de finançament per fomentar l'auto empresa.

Han estat un període de treball dur i constant lluitant contra: barreres socials que potenciaven el rebuig a la discapacitat, barreres en l'entorn físic que impedien  la mobilitat a les persones afectades, barreres psicosocials com la sobreprotecció familiar i barreres mentals que generaven l'auto exclusió de les persones amb discapacitat.

Des de 2011 l'economia global en què ens interrelacionem va caure en una gran crisi i quan la situació laboral i econòmica s’estreny, tots els col·lectius pateixen les conseqüències de l'augment brutal de la desocupació. Però un dels col·lectius que, fins i tot en èpoques de bonança econòmica, sol patir més dificultats d'inserció laboral és el de les persones amb discapacitat. En general, el problema per a l'accés d'aquestes persones al mercat laboral no és únicament econòmic. Segueixen prevalen factors com els prejudicis socials, el desconeixement de la discapacitat o la desconfiança.

Aquest treball intens i compromès de la Federació ECOM va fer que altres organitzacions complementessin aquests serveis per tot el territori català. L'Associació MIFAS ho va desenvolupar a les terres gironines i l'Associació ASPID ho va fer per les terres lleidatanes. Conformant així un treball en equip que ha cobert tot el territori català, arribant fins a les comarques més remotes i allunyades dels nuclis de treball.

Han estat 25 anys d'un model d'èxit, que ha posat a les persones amb discapacitat en una situació d'ocupabilitat molt millor de la que tenien abans.

Durant aquest període els SIL de la Federació ECOM han generat tot un canvi del concepte de persona amb discapacitat que vol accedir a l'ocupació. Aquest canvi s'ha fet des de la pròpia persona amb discapacitat i el seu entorn, fins al sector empresarial, passant per orientadors i mediadors laborals. Aquests serveis s'han convertit en punt de referència pel seu coneixement de la discapacitat i la seva repercussió a l'hora de fer una activitat laboral, els posa com a punt de referència per a la inserció laboral tant per al propi col·lectiu com per a les empreses que, tant per consciència social com per "obligació" legal, han optat per la contractació de persones amb discapacitat.

L'esperit que ha mogut aquests 25 anys de treball dels serveis de la Federació ECOM, ha estat el d'un vell proverbi hindú que diu: "Als ignorants els avantatgen els que llegeixen llibres. A Aquests, els que retenen lo llegit. A aquests, els que comprenen lo llegit. A aquests, els que es posen a treballar ".

Gràcies a totes les persones que han participat durant aquests 25 anys posant-se "a treballar" per donar tantes oportunitats i tanta dignitat a tantes persones.
 

dissabte, 2 de desembre del 2017

S’han de dir les coses pel seu nom!!!


Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari: és diu:   PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA.

Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: PRES POLÍTIC.

Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: EXILI.

Quan la policia càrrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: VIOLÈNCIA POLICIAL.

Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: CORRUPCIÓ D’ESTAT.

Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: PREVARICACIÓ.

Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva,  rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: ABÚS POLICIAL.

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: CORRUPCIÓ JUDICIAL.

Quan les institucions de l’Estat prohibeix a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu:  CENSURA.

I quan en un Estat... no hi ha PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA, hi han PRESOS POLÍTICS, hi ha gent a L’EXILI, hi ha VIOLÈNCIA POLICIAL, hi ha CORRUPCIÓ D’ESTAT, hi ha PREVARICACIÓ, hi ha ABÚS POLICIAL, hi ha CORRUPCIÓ JUDICIAL, hi ha CENSURA se’n diu: 

DICTADURA.

LES COSES PEL SEU NOM.

dijous, 16 de novembre del 2017

Les necessitats socials com a ostatge del 155.

El cop d'Estat que el Govern de la banda del Partit Popular ha infringit a les institucions catalanes, amb la col·laboració necessària de Ciudadanos i PSOE, destil·la odi i set de venjança.

Un exemple molt patent és el desig d'humiliació que des del nacionalisme imperialista espanyol, es pretenen infringir als símbols catalans. Aquest 155 humiliant va començar amb l'espantada d'empreses de Catalunya cap a diverses ciutats espanyoles, mitjançant el canvi de seu social. Es tracta d'un càstig col·lectiu, que perjudica per igual a independentistes i als que no ho són. Pretenen realitzar un escarment general per la gosadia posar en qüestió la "sacrosanta unidad del Estado", que volen que serveixi com un avís a navegants. Estem advertits del preu de la democràcia.

Aquesta estratègia medieval que porta a terme el govern espanyol, utilitza totes les eines pròpies de les dictadures més radicals. Conscients que una de les premisses per minar la moral del contrincant, és atacar-lo per la part que més li fa mal. En aquest cas el 155 humiliant s'ha acarnissat amb els col·lectius més febles de la nostra societat. Van començar al mes de juny intervenint comptes de la Generalitat per interferir en les polítiques socials. Conscients que agreujant la distribució dels ajuts als col·lectius més desfavorits, provocarien que aquests col·lectius s'aixequessin contra el Govern de Catalunya.

Les subvencions que estaven assegurades i pressupostades abans que Montoro posés les mans a les butxaques de la Generalitat. Aquestes subvencions es van bloquejar per la intervenció desmesurada d’un govern espanyol embogit, sota la bandera del 155 humiliant.

Aquesta estratègia fa que l'actual ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, hagi tingut la poca vergonya de fer un tweet en què deia textualment "desde el Gobierno trabajamos para no dejar a nadie atrás, por eso hemos liberado el pago de las subvenciones del Tercer Sector de #Cataluña que se encuentran bloqueadas por el incumplimiento de la Generalitat".  S'han bloquejat subvencions com: la Convocatòria Ordinària de Subvencions a Projectes i Entitats (COSPE), les que estaven a càrrec del 0,7% de l'IRPF o les de l'Institut Català de la Dona.Cal ser molt mesquí per fer política amb les precarietats de col·lectius com: persones sense llar, infància vulnerable, persones grans, persones amb discapacitat, entre molts altres.

Val a dir que hi ha una mica de programat i una mica d'improvisat en les accions del 155 emocional. Estava prevista la pluja de menyspreus sobre Catalunya, paper que ha recaigut en els mitjans de comunicació i específicament en les cadenes de televisió, així com a les xarxes socials. Ni al País Basc van rebre tanta humiliació, insults, vexacions, desqualificacions i ultratges durant els llargs anys de la violència terrorista.

No vull ser pessimista, però estic convençut que l'estratègia de la humiliació contra Catalunya, estarà en escena un llarg període de temps. És possible que els efectes demolidors del cop d'Estat del 155, s'oblidin després de les eleccions del 21-D, però la frontera entre espanyols i catalans continuarà més vigent que mai, ja que l'ha alçat l'altre 155. El 155 invisible que ha utilitzat l'escarni i la violència emocional contra tota la ciutadania catalana, fins i tot a aquells ciutadans que no simpatitzaven amb la proposta sobiranista.

Així doncs, sempre ens mantindrem “tossudament alçats” contra aquells botxins que utilitzin estratègies de guerra psicològica com la humiliació i la submissió d'un poble pacífic que aspira a ser lliure. Mai aconseguireu arrencar-nos les nostres idees, Franco (el vostre líder) no ho va aconseguir durant els seus 40 anys de dictadura. Vosaltres (PP, PSOE i Ciutadans) tampoc ho heu aconseguit durant els vostres 40 anys de postfranquisme.

dijous, 2 de novembre del 2017

Ha arribat l'hora de la gent!

Quan vam iniciar el caí cap a la llibertat, teníem definides cadascuna de les fases i dels escenaris en els quals toparíem. Érem conscients de les dificultats que ens posaria un estat embogit, que no ha superat l'assignatura del franquisme, àvid de venjança i amb una voluntat inequívoca de donar un avís per a futurs navegants.

Però la nostra determinació ens ha portat a treure la careta a nivell internacional a la "Transició del 78". Sabíem des del primer moment que els nostres representants polítics anirien a la presó i ells n’han estat sempre plenament conscients. Tot el meu agraïment i reconeixement per la seva enteresa i per la seva determinació.

Ara toca agafar el relleu a tota la ciutadania catalana. Tant els demòcrates que som partidaris d'una República Independent de Catalunya, com els demòcrates que són partidaris de romandre units a Espanya. Ara ja no es tracta de "españoles de bién" o "españoles de mal", ara es tracta de demòcrates o dictadors.

Molts drets fonamentals, com la llibertat d'expressió o el dret a votar, han estat conculcats. Les nostres institucions emanades de les urnes, han estat segrestades per un nacionalisme espanyol identificat al PP, PSOE i Ciutadans.

Així que, la ciutadania catalana ha estat cridada a defensar els nostres drets i llibertats de forma pacífica i assenyada. Ara ens toca sortir al carrer i fer palès el nostre clam amb serenitat i en pau, tal com ens conviden a fer-ho els nostres líders polítics i entitats cíviques.

La gran arma que posen en les nostres mans no és altra que "el pacifisme" entès com aquella doctrina que busca afavorir i estimular totes les condicions perquè la pau sigui un estat i condició permanent de les relacions humanes, tant entre persones, com entre els Estats , nacions i pobles.

És per això, que la millor manera de desarmar la desraó d'un Estat incapaç d'afavorir el diàleg i seduir políticament al seu contrincant, és la constància, la determinació i el somriure com a element de persuasió i arma que posa en evidència l'actitud dictatorial de l'altra part.

Per tant, qui no estigui disposat a assumir la lluita pacífica com el camí a seguir, poc podrà ajudar en la defensa de la dignitat de les nostres institucions. Serà necessària una gran capacitat de resistència i una convicció tenaç, que no defalleixi, davant els innombrables pals a les rodes que l'Estat espanyol anirà propiciant.

L'Estat espanyol s'ha vist obligat, per la Unió Europea, a convocar unes eleccions "autonòmiques" per al proper 21 de desembre per disfressar-se de demòcrates davant la comunitat internacional. Tot i que sóc conscient que molta gent, del sector independentista, les veu com una derrota i una claudicació de les aspiracions sobiranistes de Catalunya, res més lluny de la realitat! Al meu entendre, el 21-D és una eina més en el camí cap a la independència. És una altra possibilitat per a demostrar al món la voluntat sobiranista del nostre país. Amb aquesta convocatòria, l'Estat espanyol s’ha etzibat un tret al peu en tota regla.

Ara ha arribat l'hora del poble català, ens toca anar a les urnes i comptar-nos quants som els uns i quants són els altres. Ara ens toca fer-nos visibles més que mai i implicar-nos en la mobilització popular perquè tothom pugui exercir el seu dret al vot.

Ara ens toca vetllar per un procés electoral just i transparent. Posar la màxima atenció per evitar qualsevol intenció de tupinada per part del govern d'Espanya. El 21-D els independentistes ens juguem el futur per rescabalar un projecte de República Catalana. L'hi devem a les persones que estan empresonades o exiliades. Som-hi tots!

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Les primeres victòries de la República Catalana.


No cal tenir una bola de vidre, per a endevinar el que es pregunta la gran majoria de catalans. Tothom sabíem que l'opció del xoc de trens era un camp inexplorat, en el qual no teníem referències del que succeiria en el futur més proper.

Desconeixem quina serà la reacció de la ciutadania a cadascun dels atacs que suportarem del Govern d'Espanya enarborant la bandera del 155 de la Constitució. Personalment crec que la ciutadania del nostre país mantindrà el compromís i la valentia que van exhibir l'1 d'octubre per defensar la democràcia. Cada atac de l'Estat espanyol és probable que desencadeni una resposta coordinada i mesurada, en forma de mobilitzacions, vagues generals i posicionaments unànimes de tot el sector independentista.

Però incertesa a part, la lluita que el sector independentista ha lliurat per defensar la democràcia i constituir la República Independent de Catalunya, ha obtingut ja les primeres victòries que s'han evidenciat tan a nivell nacional, com internacional. Aquests èxits han remogut els pòsits de la "Transició democràtica del 78", fent aflorar a la superfície les misèries d'un procés que ni va ser transició, ni va ser democràtica.

Entre els èxits que el "Procés català" ha aconseguit vull ressaltar el de fer surar el franquisme que s'ocultava darrere de la façana del Partit Popular. Ha posat en evidència, no només la inspiració franquista del traspàs de l’antiga Aliança Popular a l’actual Partit Popular, sinó també la mentalitat feixista dels fills de les elits de l'època franquista, coneguts més popularment com els "Sorayos". El simple fet de tensar la corda ha visibilitzat al Congrés i el Senat espanyol, el fet que havia estat el primer Parlament europeu en acollir la ultradreta des de fa més de 40 anys.

Un altre gran èxit, del moviment independentista català, ha consistit en ridiculitzar a l'esquerra espanyola i catalana. Aquest vendaval independentista s'ha endut per davant a personatges històrics com: Pere Navarro, Joan Herrera o Joan Saura. Sense oblidar que a Catalunya va aconseguir fracturar l'esquerra catalana, forçant a desaparèixer en les sigles d'IC-V, obrint al PSC en canal i posant contra les cordes els moviments articulats al voltant de "Els Comuns".

Pel que fa a l'esquerra espanyola, el "Procés" ha aconseguit fracturar el PSOE de dalt a baix. Ha destapat les misèries d'un partit que s'autodenominava d'esquerres, però que en realitat mantenia a la ultradreta al govern. Un partit en el qual el seu principal Federació (l'andalusa) ha fet de l'anticatalanisme la seva bandera, exactament igual que la ultradreta del Partit Popular. També va obrir una crisi de lideratge a PODEM.

Un tercer gran èxit del procés independentista és haver ridiculitzat una institució com la monarquia. Institució sobre la qual s'havia bastit una estructura de ressorts per protegir-la durant tota la transició. La descomposició de la Corona va començar amb l'aflorament dels dubtes sobre la seva honradesa al llarg de tota la transició. Escàndols com: els excessos personals del rei emèrit, el procés judicial de la germana de l'actual rei, els dubtes sobre les fonts de finançament de la institució monàrquica o l'espectacle de bragueta fluixa ofert fins al moment, han escombrat tot el glamur artificial que s'havia teixit sobre la Corona. Sense oblidar que el “Procés” ha fet aflorar el tarannà ultradretà de l'actual rei d'Espanya, mostrant-se incapaç d'exercir la funció de mediador al què la Constitució l'obliga.

El quart gran èxit del "Procés", ha estat el poder destapar la manca de pluralitat democràtica dels mitjans de comunicació espanyols. Hem vist com les empreses de l'Ibex 35 (les autèntiques propietàries d'aquests mitjans), s'han conjurat per tergiversar la realitat i informar de forma tendenciosa i esbiaixada a la població espanyola, per poder alimentar l'anticatalanisme a tota la península ibèrica.

I finalment vull destacar un altre gran favor que el "Procés" ha fet a la democràcia espanyola. Ha posat en evidència la manca de separació entre els poders de l'Estat espanyol. Hem vist un Poder Judicial submís davant un Poder Executiu embogit i exempt de valors democràtics. Un Poder Executiu que és liderat pel partit que té més imputats per corrupció de la Unió Europea.

Per tant, estic convençut que el poble espanyol li deu molt a l'independentisme català i a l'actitud democràtica, pacífica i assenyada del poble català.



diumenge, 22 d’octubre del 2017

Escolta Felipe rei!

Escolta Felip reiet, permet-me que t’escrigui en aquesta llengua que em consta que tu tant coneixes i que tan sovint exhibeixes cada cop que ens visites.
 
Aquesta missiva és per dir-te que els catalans fotem el camp del teu reialme una mica cansadets de de ser els cornuts de la pel·lícula i sobre pagar el beure. Com comprendràs és molt difícil sentir-nos vinculats al teu regne, quan som conscients de les nostres limitacions i que no estem a l'altura que la teva corona es mereix.
 
Aquests últims anys, els catalans hem estat abduïts per un grup de descerebrats independentistes, que ens han convençut per a que renunciem a la seguretat de la teva confortable monarquia, per arriscar-nos a crear una vergonyosa república catalana plena de rojos i maçons.
 
En la passada edició dels premis "Princesa de Asturias", ja ens vares advertir que "España tiene que resolver el inaceptable intento de secesión por medio de la Constitución" i la veritat és que ens vas deixar bastant inquiets, perquè ja estàvem força convençuts que la Constitució era aquella llei que era com la "Paraula de Déu" que en cap cas podia modificar-se, tal com sempre ens has advertit. Però mira tu per on, quedava un forat en l'article 155, que era com un paper en blanc perquè hi poguessis escriure i modificar tot el que et donés la gana. Redéu que llestos que sou els espanyols!!!
 
El meu psiquiatre de capçalera, que és una mica roig tot s'ha de dir, em va explicar ahir que l'aplicació d'aquest article de la Constitució era un Cop d'Estat en tota regla al govern elegit per la majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Quan m'ho va dir em vaig quedar una mica inquiet. Jo li vaig dir: No pot ser que el Felip, tan jove i tan modern, fes el mateix que "algú" que va simular fer el 23 de febrer de 1981 un Cop d’Estat per a acollonir als "rojos pelogrosos" i fer que el franquisme planegés de nou sobre el panorama polític del teu regne.
 
En aquest mateix discurs ens vas recriminar que vivim en " Un país abierto y solidario en el que reconocerse todos y en el que los pueblos que lo integran viesen protegidas, reconocidas y respetadas sus lenguas, sus culturas y sus instituciones, formando un patrimonio común que sin duda nos enriquece y nos identifica". Jo t’he entès perfectament.
 
Quan parlaves de "país abierto" estic segur que et referies a les fronteres que teniu obertes perquè no s'ofeguin al mar els milers de persones que vénen a buscar-se un futur. T'agraeixo la picada d'ullet que ens has fet als catalans, al referir-te a nosaltres quan parlaves que érem un país solidari. Gràcies per reconèixer-ho d'una manera explícita, però la solidaritat dels catalans no és infinita i ara hem de abocar la nostra solidaritat a la nostra gent que degut a l'asfíxia del govern del teu país, estan patint molta precarietat.
 
Quan parles de protegir, reconèixer i respectar la nostra llengua, cultura i les nostres institucions, veig la teva magnanimitat al "respectar" amb sentències del Tribunal Constitucional la modèlica immersió lingüística de la nostra República catalana. Així mateix també percebo el respecte del govern del teu reialme per a la cultura de Catalunya amb la retenció de la part que encara no s'ha lliurat dels "papeles de Salamanca" o l'anul·lació de la taxa del cinema per a la promoció del cinema en català . També vull agrair-te que al teu discurs fessis una referència clara i inequívoca al respecte cap a les nostres institucions democràtiques com la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Sóc conscient que això del 155 és només una collonada d'aquesta tropa de franquistes que tens al govern.
 
Escolta Felipe rei! Permet-me que t’ agraeixi personalment tots els esforços que des de la monarquia espanyola heu fet per inculcar el respecte a la legalitat. No et preocupis que jo ja sóc conscient que ton cunyat no té res a veure amb la corona (ell és basc i els bascos ja se sap com són). En referència als "relliscades" del teu pare, sóc el primer que entén que l'home ja té una edat i que si li ve de gust buscar companyia femenina a compte de l'erari públic ... que menys que donar-li un caprici!
 
Gràcies per tot noi... i bon vent i barca nova!
 

divendres, 13 d’octubre del 2017

Per la nostra dignitat #NiUnPasEnrera.

El President de la Generalitat va proclamar la República Catalana, en compliment de la legislació emanada del Parlament de Catalunya i com a mostra de voluntat per al diàleg amb l'Estat espanyol, va sol·licitar al mateix Parlament que la suspengués temporalment.

Moltes han estat les pressions que ha rebut el Govern de Catalunya, per fer un primer pas per diluir la tensió i mostrar-se obert al diàleg sense complexos ni línies vermelles. El mateix Puigdemont ha d’exhibir una exquisida cintura per entomar les pressions externes i conjugar-les amb les pròpies del seu equip. "Junts Pel Sí" té un equip variat en què cada un té el seu pare i la seva mare. La pròpia ex Convergència (PDCat) té en el seu si línies de pensament independentista i d'altres que enyoren la política de "peix al cove" de l'època del Pujol.

Encara que Puigdemont hagués tingut el suport de tots els partits que hi ha a la coalició de JxSí i hagués jugat al gat i la rata, a l'hora de proclamar la independència, per forçar posicionar-se a les forces unionistes de l'Estat espanyol, es veu al atzucac d'haver de dir alt i clar que el passat dimarts 10 d'octubre va proclamar a Catalunya com a Estat independent en forma de república sense embuts, per molt que li pesi a l’Artur Mas i a tota la vella guàrdia convergent.

Al meu entendre, Catalunya ha de culminar el "Procés" que es va començar a gestar al 2010. Qualsevol altra sortida la invalidaria el propi poble català, que no entendria sis anys de manifestacions multitudinàries amb més d'1 milió de persones, perquè ara el estat espanyol pogués aixafar tota aquesta exhibició de dignitat dels últims anys.

Tots els líders i lideresses que van encapçalar i encapçalen les mobilitzacions (Artur Mas, Muriel Casals, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixar i el propi Carles Puigdemont), eren conscients des del primer moment que assumien l'honor de representar al poble de Catalunya en aquest capítol de la història, exposant-se als atacs i la repressió d'un Estat espanyol segrestat pel feixisme de la FAES, personificat en una part important del Partit Popular, Ciutadans i les velles glòries del PSOE.

Tots els nostres líders són persones prou intel·ligents com per pressuposar que estarien a primera línia del punt de mira de la repressió franquista. El mateix Ernest Maragall advertia a Puigdemont i Junqueras, a través del Twitter, que havia arribat l'hora "que assumissin el risc de la llibertat". A ningú se li escapa que si els 10.000 Piolins que continuen de creuer per Catalunya, és el símptoma que indica que l'Estat espanyol entrarà, enarborant el "155 de la Constitució", per terra mar i aire a tot Catalunya.

Espanya té set de venjança i necessiten empoderar-se mitjançant la humiliació de Catalunya. Amb ella creuen que podran enfonsar el catalanisme i revertir l'excés d'autonomia de Catalunya per equiparar-la a la del "cafè per a tots".

Ara entrarem en una etapa en què serà més necessari que mai recuperar la confiança entre la ciutadania i el govern. Per aconseguir-ho la CUP tindrà un paper protagonista, en què haurà de gestionar els greuges i desacords encaixats en la sessió parlamentària del passat dimarts, per fer un front comú per encarar al nacionalisme espanyol que necessita visualitzar-se triomfant.

Penso com Joan Fuster que "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". Per tant, els ciutadans del carrer hem de fer una autèntica demostració de coherència i de pacifisme. La humiliació institucional, la repressió a les manifestacions i les provocacions per incitar la violència, seran les armes que l'Estat espanyol utilitzarà sota la bandera del 155. És aquí justament on es jugarà la victòria final de tot aquest procés. La societat catalana ha emmirallat al món per la seva maduresa, serenitat i cultura pacifista. Aquesta és la nostra arma i és imprescindible que sortim al carrer sense por convençuts de la nostra reivindicació.

Avui és més necessari que mai aplicar-nos la recepta del president màrtir Lluís Companys que deia "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres ". Som-hi !!!

dimarts, 3 d’octubre del 2017

I amb el somriure.... la revolta!

L'1 de novembre hem estat tots cridats a expressar la nostra opinió sobre si Catalunya hauria de ser un Estat independent en forma de República. Tothom hi estava convidat, encara que tot un Estat espanyol ha intentat per terra, mar i aire evitar la seva materialització.

Mariano Rajoy i tota la seva maquinària (mediàtica, judicial i militar) estava programada per a sotmetre qualsevol indici d'organització refrendària. Han jugat un paper ridícul en perseguir ombres durant més de tres mesos, buscant armes letals com paperetes, sobres i urnes. Necessitaven exhibir la seva eficàcia policial i militar, mostrant els trofeus aconseguits gràcies a la seva perspicàcia. Havien intervingut més de 10 milions de paperetes i ho celebraven com si haguessin guanyat la Champions League. Tota la seva posada en escena estava orientada per demostrar el seu poder, amb la doble intenció de transmetre seguretat a nivell internacional i molta por a casa nostra.

En els últims anys l’electorat espanyol ja havia estat adoctrinat en una catalanofòbia visceral, teixida pels mitjans de comunicació espanyols controlats per les grans famílies de l'Ibex 35, que s'han encarregat de crear una realitat paral·lela perquè la ultradreta espanyola del Partit Popular pogués tenir munició per afrontar les seves campanyes electorals. Atiar aquest odi cap a tot lo català ha estat el bàlsam que els ha permès superar la desaparició de la banda terrorista ETA.

La voluntat independentista de la societat catalana, sempre els ha preocupat molt més que la sang vessada en el conflicte basc. Catalunya és per al nacionalisme espanyol el rival a batre. La cultura catalana i la seva llengua sempre han estat el gran perill que pot diluir una cultura espanyola, que el Partit Popular ha creat a cop de toros, cobles i vi.

Aquests últims mesos la maquinària del Tribunal Constitucional ha fet la seva feina suspenent tota l'arquitectura legal del referèndum. Amb això deixava el terreny abonat perquè el Partit Popular pogués utilitzar la força desmesurada per satisfer les ànsies d'aixafament polític, cultural i econòmic de Catalunya. Aquells crits de "A por ellos" ja eren el toc de xafarranxo de combat per saciar l'anticatalanisme arrelat a cop de telenotícies.

Rajoy necessitava no caure en el mateix error que va cometre en el 9-N. Llavors l'extrema dreta espanyola, amb Ciutadans com palmeros, es va sentir perdedora del desafiament català ja que aquell dia van votar 2,3 milions de persones. Ara Rajoy s'havia compromès a evitar que es pogués repetir l'escenari en celebrar el referèndum de l'1-O.

Aquesta estratègia tampoc intel·ligent, ha fet que el Govern de la Generalitat sabés gestionar els seus escassos recursos per sortir victoriós de la contesa de l'1 d'octubre. Fent que es poguessin comptabilitzar més de 2 milions de vots, tenint en compte que s'havien requisat urnes amb vots i s'havien tancat més de 300 col·legis electorals. La comunitat internacional ha pogut veure la violència desmesurada de les forces i cossos de seguretat espanyols.

Utilitzaven la violència, però no hi havia contenidors cremant. Provocaven amb actituds fatxendes, però trobaven mans alçades i somriures. Atacaven alcaldes democràtics, però els ciutadans els defensaven. En definitiva, volien sembrar la por, però han aconseguit aglutinar la gran majoria demòcrata catalana.

Rajoy ha decidit pagar el peatge del totalitarisme que ha exhibit al món sencer, per guanyar les simpaties d'una Espanya amarada d'anticatalanisme. El poble català ha exhibit la força suficient per fer el que el poble espanyol mai ha aconseguit, una cosa tan coherent com trencar amb un Estat heretat del franquisme, desobeint una legislació injusta i per això antidemocràtica.

Com deia el president de la Generalitat, Catalunya s'ha guanyat el dret a existir com a nació. Per aconseguir-ho ha necessitat dos armes de destrucció massiva del totalitarisme, com són el somriure i una ferma convicció de la seva pròpia essència. I amb el somriure... la revolta!
 

dissabte, 30 de setembre del 2017

Catalunya no paga traïdors.

Estem a menys de 24 hores perquè tot el poble català puguem exercir el nostre dret de votar. Estem davant d'un final d'etapa de les relacions entre Catalunya i Espanya. A partir de demà res tornarà a ser el mateix, les profundes ferides obertes a la societat catalana i espanyola faran molt difícil qualsevol acostament a propostes inspirades en terceres dies o somnis federalistes.

El conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya ha estat objecte d'una utilització electoral del govern del Partit Popular, després que se'ls va acabar la beta del terrorisme basc, en la qual el govern post franquista del Partit Popular utilitzava la sang vessada per les víctimes d'ETA per tenir un enemic comú que cohesionés Espanya. L'anticatalanisme ha estat l'alternativa que el govern espanyol ha obert després de l'extinció d'ETA. Per a aquesta nova etapa calia exacerbar a la societat espanyola amb la por a la secessió unilateral de Catalunya. Començant per la retallada a l'Estatut el 2010 utilitzant un Tribunal Constitucional sens dubte il·legal, passant per retallades a les competències de la Generalitat, fins a la utilització corrupta de la justícia per atacar qualsevol intent de consulta referendària.

Després de tot aquest argumentari anticatalanista, de res han servit l'avís del president Montilla de la desafecció que vivia Catalunya en relació a Espanya, del gran error que es cometia amb la persecució lingüística del català, que el dèficit fiscal es convertia en dèficit social a la societat catalana, de la manca o d'infraestructures per al creixement econòmic de Catalunya, o de l'injust finançament català. L'obsessió del govern de Madrid no era altra que asfixiar l'economia i el govern de Catalunya, per terra, mar i aire. Amb l'únic objectiu de retrocedir en les competències autonòmiques i fer realitat el vell anhel del franquisme de fer desaparèixer la cultura i la llengua catalana.

La resposta del poble català ha estat unitària i transversal, donant suport a les opcions polítiques que proposaven la independència com a camí. Aquesta ventada sobiranista s'ha endut qualsevol indici de contemporització i doble joc. Vull recordar la desaparició de CiU, la desaparició d'Unió Democràtica, el canvi radical de Convergència a aspiracions independentistes amb un nou nom, la desaparició de l'ànima sobiranista del PSC transformant-se com la delegació catalana del PSOE o l'esclat en mil bocins del que va ser ICV.

Després del Big Bang polític català, l'esquerra catalana s’ha afanyat a ocupar els diferents nínxols de mercat que han deixat el PSC i ICV. És precisament algun d'aquests trossos, com els "Comuns", que han volgut continuar contemporitzant en el debat que suposa l'eix nacional. Alguns líders i lideresses com l’Ada Colau, un cop han accedit al poder han anat donant cops de timó al ritme que l'evolució política i la pròpia societat els exigia. No hi ha més que recordar la negativa inicial de l'ajuntament de Barcelona a cedir espais per als col·legis electorals i el canvi propiciat a corre cuita pels esdeveniments de les dues últimes setmanes.

La societat catalana s'ha guanyat el dret que d'una manera clara i decidida ens mirem a la cara, per a reconèixer-que "no som espanyols que vivim a Catalunya", sinó tot el contrari "som catalans que hem viscut a Espanya".

Per tant, em veig obligat a recordar que no són fiables aquelles veus que han callat, fins a dia d'avui, mentre ens "destrossen la sanitat", ens asfixien econòmicament i ens conulquen drets fonamentals, per donar-nos nous fulls de ruta en forma de terceres vies o somnis federalistes per teixir nous acords per tornar a encaixar Catalunya a Espanya. Avui ja no em mereix cap credibilitat pel fet d'atorgar callant durant tant de temps.

És per això que els Comuns han experimentat en carn pròpia en la seva època d'ICV i en carn aliena en els seus contrincants polítics, que les catalanes i els catalans ja no compren jugar a la "Puta i la Ramoneta". La ciutadania catalana vol posicions clares i definides en contra o en favor de la independència.

Com deia una representant de la CUP, el poble català no oblida. Catalunya no paga traïdors. Que tot món voti lliurement, però demà tots a votar!

divendres, 29 de setembre del 2017

La conculcació de drets com a resposta.


La convocatòria del referèndum del 1 d'octubre està suposant una autèntica ITV per al sistema democràtic espanyol. De tothom era conegut que el període de transició a un suposat Estat democràtic, no ha estat altra cosa que l'acció de disfressar el postfranquisme per garantir la seva pervivència després de mort del dictador.

La burgesia espanyola i la catalana, que tenien la paella pel mànec durant tota la dictadura franquista, no estaven disposats a renunciar a la seva posició privilegiada i els drets de cuixa que havien tingut abans. Les quatre grans famílies espanyoles que es repartien els latifundis a Andalusia i a l'altiplà estepari o el control de les principals empreses del país, recolzaven una dictadura que llanguia per moments. Així doncs, la seva principal obsessió va ser la de disfressar com a sistema democràtic el que havia vingut sent una dictadura en tota regla.

Per realitzar aquest joc de mans era necessari disposar de les eines que permetessin rentar la imatge de la dictadura. Per tant, el disseny d'una Constitució feta a punta de pistola era la primera arma que el postfranquisme necessitava. Alguns "Pares de la Constitució" van advertir, més d'una vegada, que cada article que consensuaven havien de passar-ho pel Consell de militars que estava reunit a l'habitació del costat.

Per tant, amb una Constitució feta sota l'amenaça dels militars franquistes, estava molt clar que la Constitució del 78 només seria la salvaguarda que el franquisme es mantingués viu com a garant dels drets dels que avui vénen a ser el "Club de l'Ibex 35 ".

Així doncs, no ens ha d’estranyar que el partit líder en corrupció (amb el major nombre d'imputats i de casos oberts a Europa), tingui el més mínim indici de vergonya per: violar domicilis sense ordre judicial, detenir persones sense cap autorització, amenaçar periodistes, tancar mitjans de comunicació o proferir amenaces des de Madrid per acovardir la societat catalana.

Seguint en la mateixa línia argumental, el govern espanyol ha passat totes les línies vermelles hagudes i per haver a l'hora de defensar la separació de poders. Hem vist com fiscals feien d'advocats defensors per a la família reial o com la Fiscalia General de Catalunya assumia funcions de jutge per ordenar les actuacions de la policia judicial i d'aquesta manera poder desarticular la direcció dels Mossos d'Esquadra.

Així doncs, aquests últims mesos hem assistit a un espectacle que soscavava tota la credibilitat del sistema judicial a Espanya. Podíem veure com cada divendres després de la reunió del Consell de Ministres del Govern d'Espanya, el portaveu del govern apuntava les acusacions al migdia i a la tarda el Fiscal General de l'Estat les executava sense ruboritzar-se gens ni mica. Al més pur estil d'una monarquia de pa sucat amb oli.

Aquest proper diumenge 1 d'octubre tots els catalans i les catalanes tenim una llista de tasques per fer: primer sortir al carrer per ser dignes de la nostra nació, segon anar a un col·legi electoral per expressar la nostra opinió de forma lliure, tercer mostrar a tota la comunitat internacional que Catalunya no es sotmetrà a l'estat de setge que li està imposant el govern d’Espanya i per finalitzar defensar l'opció d'un estat democràtic exercint el dret a triar.

El govern d'Espanya haurà d’assumir que pertany a la Unió Europea i que haurà d'ajustar-se als paràmetres democràtics que regeixen a Europa. Un cop més, Catalunya ha tret la careta al postfranquisme i els ha posat en evidència davant del món.

dissabte, 23 de setembre del 2017

Contra la provocació i la por, la pau i la victòria.

Mahatma Gandhi va dir "Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania pot dominar-lo". Aquesta és la situació que s'està donant en aquests moments a la societat catalana. Els catalans hem perdut la por, mantenint plenament tant el seny, com la rauxa.

L'Estat espanyol necessita urgentment arguments per vestir la seva estratègia contra el referèndum català. Amb l'exhibició d'un hiperlegalisme histriònic i d'un supremacisme arrelat, l'Estat espanyol no ha dubtat en acovardir a un poble que durant sis anys seguits ha exhibit múscul traient més d'1 milió de persones al carrer cada any.

El nacionalisme espanyol ha exhibit un complex d'inferioritat exacerbat des de la mort de Franco. Els seus hereus han pretès crear un nacionalisme de disseny, que pogués homogeneïtzar la cultura del toro, la cobla i el folklore andalús, com a elements identàris per tot el regne d'Espanya. Justament per això, la llengua i la catalana eren un gra al cul per a imposar aquesta "Marca Espanya" a la seva nació.

Arribats a aquest punt, ni Espanya ni el Govern espanyol poden oferir res més que no sigui la utilització de la por com a arma defensiva. Després del fracàs de la política com a eina de solució, el govern d'Espanya només pot utilitzar l'ús de la força i la intimidació per aturar el "procés català".

Igual que el 2014 el llavors ministre de Defensa dels espanyols Pedro Morenés amenaçava per terra, mar i aire la consulta d'un 9-N, ara la seva successora Cospedal ha posat tota l'escenografia militar per intimidar la població i impedir la participació del 1 d'octubre.

El Govern comença d’utilitzar l'estratègia del policia bó i del policia dolent. La Soraya participant en nombrosos actes culturals i econòmics a Catalunya intentant ser la cara amable. D'altra banda, Montoro prometent grans inversions en territori català per als pròxims Pressupostos Generals de l'Estat. El Poli bo intenta convèncer els catalans que la banda del Partit Popular es preocupa per tot el que importa a la ciutadania, repetint-ho com un mantra de forma monòtona.

Per tant, davant d'aquest escenari la banda del Partit Popular necessita com a argument, algun conat de violència que justifiqui la utilització de mitjans policials i militars, si fos el cas, per envair les ciutats catalanes amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat espanyol , per atemorir i dissuadir la ciutadania que el dia 1 d'octubre acudeixin a les urnes.
 
En qualsevol cas, una paralització del referèndum l'1 d'octubre utilitzant l'amenaça i la violència, equivaldria a una derrota ideològica i política del Govern espanyol. Seria tan sols un èxit momentani, un "pan para hoy y hambre para mañana" que alimentària més, si és possible, l'argumentari i la motivació de tots els catalans i catalanes per anar a votar. En aquest cas molts dels que haguessin votat NO, molt probablement reconsiderarien la seva posició per votar SÍ.

L'estratègia de les persones que estem a favor d'un Estat independent en forma de república, no pot ser altra que la del seny per sobre de tot. No podem respondre amb violència a les provocacions que rebrem de l'unionisme espanyol. Tampoc a les provocacions que rebrem del mateix Govern de la banda del Partit Popular i molt menys hem de respondre a les provocacions de les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol. La no-violència és la nostra principal arma, és l'arma que ens portarà a la defensa de la nació catalana.

Com deia Gandhi "Primer t'ignoren, després se’n riuen de tu, després t'ataquen, llavors guanyes". A nosaltres ja ens han ignorat, s'han rigut fins a la sacietat del nostre projecte de país, ara ens ataquen. Per tant, estem a un pas d'aconseguir la victòria. D'aconseguir una República Catalana.

dissabte, 16 de setembre del 2017

L'emprenyament català uneix al país.

Un cop arribats a aquest punt, no cal ser cap gurú de la política per saber que l'anunciat xoc de trens ens portaria a aquesta situació de crispació. Encara que aquesta sigui més política que social.

Sis anys consecutius fent escenificacions de musculatura política amb Diades d’assistència milionària, feien presagiar que el poble català no s’acolloniria fàcilment. Qualsevol persona amb un mínim de perspicàcia política per part del govern central, hauria deduït que aquest era el pitjor escenari al qual podien arribar. Fomentar durant anys la catalanofòbia per obtenir rèdits electorals, era una opció que et feia presagiar allò de "pan para hoy y hambre para mañana".

Després d'utilitzar la sang de les víctimes d'ETA per intimidar la societat espanyola i a canvi mostrar-se com un govern protector, va tenir el seu resultat a curt termini en l'època d'Aznar i també en la del Felipe González. Aquestes avantatges aportats a priori, tindran la seva contraindicació a partir del dia 2 d'octubre. L'endemà del referèndum el Mariano Rajoy haurà de estendre ponts amb Catalunya, independentment del resultat de la consulta. Serà un escenari difícil, no només per la part catalana, sinó que també ho serà per la part espanyola. Tanta intoxicació i odi cap a Catalunya no podrà convertir-se en amabilitat d'un dia per l'altre.

Tota la fatxenderia exhibida per un poder judicial a sou de l'Estat espanyol i tolerant la intervenció del govern en les seves accions, o les actuacions de la Guàrdia Civil exhibint actituds provocatives, només han aconseguit aglutinar tendències polítiques que fins ara es mostraven irreconciliables. Era difícil d'intuir que en el mateix bàndol de la consulta del referèndum estiguessin els antisistema de la CUP, el centredreta del PDCAT, moviments d'esquerres ubicats a CSQP i el centreesquerra d'Esquerra Republicana, reivindicant una Catalunya independent i en forma de república.

No obstant això, si parlem de moviments polítics que independentment del seu vot, estan a favor de la realització del referèndum a Catalunya. Aquí només trobarem al Partit Popular, la delegació catalana del PSOE (PSC) i Ciutadans (en representació de la dreta liberal) que hi estan d’esquena.

Així doncs, el govern de l'Estat espanyol té una mala peça al teler. La societat catalana està mobilitzada i tots i cadascun dels actes que el govern ordena a través del sistema judicial o dels cossos i forces de seguretat de l'Estat, és un motiu més per sortir de casa el dia 1 d'octubre i anar a votar . Al meu entendre no cal que persegueixin cartells electorals, paperetes o urnes. Cadascuna de les notícies que a Espanya celebren com una victòria, els partits independentistes i els votants independentistes ho celebrem com a arguments pel SÍ a la nostra campanya electoral.

En aquest referèndum ja no es tracta de dretes ni d'esquerres. En aquest referèndum es tracta d'DEMOCRÀCIA, DIGNITAT, LLIBERTAT i UNITAT. L'actitud quixotesca d'un govern espanyol, que ha de convèncer la ciutadania catalana dient que ells se senten "muy y mucho españoles", ja ens indica el nivell d'intel·ligència política d'aquest personal.

L'estratègia que estan usant en la fase del xoc de trens, està fracassant en tots i cadascun dels actes que estan realitzant. Desde la Heather Nauert (portaveu del Departament d'Estat del govern dels Estats Units) fins a Jean Claude Junker (President de la Comissió Europea), s'han vist obligats a distanciar-se del govern d'Espanya i admetre que tot i ser un assumpte intern, reconeixerien el resultat de la consulta convocada.

Per tant, com a independentista no puc més que agrair al Govern d'Espanya la campanya gratuïta que ens estan fent per a aquest referèndum. Continuïn buscant paperetes, sense descuidar-se de les urnes. Però sobretot el dia 1 d'octubre, tinguin a bé presentar-se amb la “cabra de la legión” a l'entrada de l'avinguda Diagonal. Jo ja sóc conscient que el dia de la votació no es pot fer campanya electoral, però la presència de la cabra sense cap logotip, no incomplirà cap llei electoral.
 

dissabte, 9 de setembre del 2017

La Colau al país de les meravelles!

Aquesta és la història d'una noia que estava encantada de conèixer-se a ella mateixa. La més gran de quatre germanes que residien al barri barceloní del Guinardó, es va llicenciar a la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Posteriorment l’Ada va guanyar una plaça de funcionària a l'Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de l'ajuntament de Barcelona, ​​vivint feliç mentre descobria, des d'un punt de vista "filosòfic" (això sí), les debilitats de la societat del cap i casal de Catalunya.

Segons ella mateixa ha manifestat, inicia la seva carrera activista a l'any 2001 vinculant-se al "moviment anti globalització", tenint sempre el periscopi connectat per detectar qualsevol conflicte que la pogués encimbellar al zenit de la reivindicació. L'any 2003 va veure la gran oportunitat d'unir-se al moviment "Aturem la Guerra" que va sortir al carrer per protestar contra la Guerra del Golf.

Però la seva llicenciatura com a activista social li arriba l'any 2006 quan juntament amb un grup de col·laboradors i col·laboradores, més conegut com el moviment "V de Vivenda", denuncia les dificultats de la ciutadania per trobar un habitatge. Durant l'any 2009 va crear amb el seu equip de col·laboradors la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, ​​reivindicant la dació en pagament.

Després de tot aquest rodatge en l'àmbit de la reivindicació social, al juny de 2014 proposa una alternativa d'esquerres per governar l'Ajuntament de Barcelona. Un cop celebrades les eleccions, s'imposa amb 11 regidors i pactant amb les restes d'un atrotinat PSC.

Durant tota la campanya municipal i en les posteriors campanyes de les autonòmiques del 27-S i les generals de desembre de 2015 i juny de 2016, l’Ada intenta navegar i guardar la roba, donant una de freda i una de calenta sobre el dret a decidir de les catalanes i els catalans.

En les últimes setmanes, l'alcaldessa Colau, havia assegurat diverses vegades que facilitaria la participació de la gent en el referèndum, però no hi havia aclarit si obriria els locals municipals, habituals en conteses electorals, al·legant que no hi havia cap convocatòria en ferm. Un cop signat el decret i després que el Govern demanés als consistoris la cessió d'espais per a les votacions, l'alcaldessa Colau va demanar un informe al secretari municipal que a data d'avui encara no ha estat elaborat.

A hores d'ara, és evident que a l’Ada Colau li estan creixent els nans i ha d'afrontar una sèrie d'obstacles, que li impedeixen continuar jugant a la Puta i a la Ramoneta, al haver-se de retratar políticament en rebre pressions per part dels seus socis de Govern municipal del PSC-PSOE i de PPC i Ciutadans. El unionisme espanyol la té lligada de peus i mans ja que els tres partits han hagut de declarar-se defensors de l'Espanya (Una, Gran i Lliure).

La societat catalana, ja sigui unionista o independentista, demana posicionaments clars i l’Ada Colau ja els ha pres. De moment ja s'ha desdit d'aportar els locals de les seus electorals, per al referèndum de l'1 d'octubre buscant 1000 i una excuses per sortir bé a la foto.

També ha hagut de cedir en no assistir a la manifestació de la Diada de l'11 de setembre, convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), però en canvi sí que assistirà a la manifestació unionista convocada a Santa Coloma de Gramenet.

Jo em pregunto on són aquells lemes de forta arrel social que l’Ada proferia vestida amb la samarreta verda de la PAH? Que s'ha fet de la seva aposta pels drets de les persones?

La tensió política que s'està vivint a casa nostra, ja no permet ambigüitats per cap de les parts. La societat catalana reclama posicionaments clars pel que fa al dret de decidir. La gent del carrer no volem mitges tintes sobre temes tan importants per al futur del nostre país. Com deia Ovidi Montllor "ja no volem les molles, volem el pa sencer".
 

diumenge, 27 d’agost del 2017

Campanya mediàtica espanyola per desprestigiar els Mossos d'Esquadra.

Quan es donen situacions com la viscuda el passat dijous 17 d'agost a les Rambles de Barcelona, ​​és essencial transmetre calma i seguretat a la població. Això només s'aconsegueix donant informació 100% contrastada i canalitzada en diferents idiomes per atendre la pròpia ciutadania i als turistes que ens visiten. És just el que va saber fer l'àrea de comunicació dels Mossos d'Esquadra.

És en aquest sentit que la comunicació dels Mossos ha aconseguit portar la teoria a la pràctica d'una manera molt eficaç, quan no era gens fàcil. Però a més, vull ressaltar que el seu perfil a Twitter va passar a ser l'eix de la seva comunicació, avisant des de la xarxa dels moments informatius. La gent que estava al carrer no sentien la ràdio, ni veien la televisió, però sí que tenien mòbils a les mans amb connexió a les xarxes socials. Fins a les pròpies cadenes de televisió i ràdio, utilitzaven els comunicats dels Mossos a Twitter com a font de referència de la informació. Per tant van ser eficaços i innovadors en la manera de gestionar el caos.

Però no només les xarxes socials han estat la clau per a la transmissió de confiança als mitjans de comunicació i alhora a la població en general. Una estratègia clau ha estat el afrontar amb decisió i valentia el cara a cara a les rodes de premsa. Aquí no hi ha hagut rodes de premsa a través d'un "plasma" com fa el president del Govern espanyol. Aquí el propi president de la Generalitat, el conseller d'Interior i el Major dels Mossos d'Esquadra van estar més de dues hores atenent els mitjans de comunicació nacionals i internacionals i responent a les seves preguntes en quatre idiomes.

La rigorositat en la informació ha evitat especulacions i precipitacions a l'hora d'informar a l'opinió pública. Fins al punt que el reconeixement a la tasca dels Mossos va arribar de la pròpia ciutadania. Per primera vegada, els ciutadans vam poder rebre la informació de primera mà a través dels mitjans de comunicació del país i de les xarxes socials. No com en els atemptats de l'14-M del 2004, en què les primeres versions que els autors no eren d'ETA les vam haver de veure en les versions digitals dels principals diaris dels Estats Units, Anglaterra, Alemanya o França.

En qualsevol cas, més enllà dels dubtes i qüestions legítimes, el que els Mossos han demostrat en aquesta operació és la seva plena capacitat operativa i, amb això, l'encert que va suposar la seva creació i desplegament a tot el territori català com a policia integral. Proba d’això, és el gran ressò a la premsa internacional, que s'ha atrevit amb afalacs com: "La policia catalana ha actuat com si fos un país independent", "Els Mossos a l'altura de les millors policies europees" o "Catalunya demostra que la seva policia pot protegir-los ".

Doncs bé, aquesta brillant actuació del Cos dels Mossos d'Esquadra ha obert tots els llums d'alarma del nacionalisme espanyol més ranci. Que els Mossos haguessin d'actuar desprotegits de la informació provinent de l'Europol o de les pròpies forces i cossos de seguretat espanyols, no tan sols ho han ocultat sinó que  ho han tergiversat mentint a l'opinió pública.

Ara comença la contraofensiva de l'associació de la Guàrdia Civil i del sindicat majoritari de la Policia Nacional acusant la nostra policia d'excloure a aquestes forces de seguretat de les operacions contra el comando terrorista de Barcelona i Cambrils. Però per tenir una bona campanya de desprestigi, no n'hi ha prou amb una associació i un sindicat policial, sinó que es necessita un exèrcit de mitjans de comunicació, que viuen de les subvencions de l'Estat espanyol a través de la contractació de publicitat i d'altres programes de finançament, que intoxiqui amb mentides i mitges veritats a l'opinió pública.

L'objectiu no és altre que intentar deslluir una feina policial ben executada i reconeguda internacionalment, alhora de posar les bases per afrontar un mes de setembre que serà crucial per a la gestió de les relacions entre Espanya i Catalunya.

Davant d'aquesta premsa hereva d'un franquisme molt present a l'Ibex 35, jo m'acullo a la frase de Josep Lluís Trapero, Major dels Mossos d'Esquadra, que en la seva última roda de premsa va dir després de la sortida d'un periodista per respondre en català "Bé, doncs molt bé, doncs adéu".

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós