Arxiu del blog

dissabte, 23 d’agost del 2008

Repàs a la situació dels coixos a Catalunya en cinc minuts!


Ahir a la tarda, quan em dirigiria a casa meva després d'haver pres una cervesa i les seves corresponents tapes amb la meva companya, em vaig trobar repostant a la gasolinera del meu poble, a un bon amic del meu pas pel consell Estatal de COCEMFE. Aquest amic era Carlos Laguna, actual president del CERMI Comunitat Valenciana.

La seva pregunta va ser: Com estan les coses a Catalunya entre els coixos? Em va agradar la vostra intervenció l'última assemblea.

La resposta a aquesta pregunta va ser per la meva banda una anàlisi sintètica en menys de cinc minuts, que intentaré reproduir:

A Catalunya les persones amb discapacitat física estem organitzades entorn a un únic moviment associatiu estructurat que és la Confederació ECOM Catalunya. Després hi ha diferents personatges de còmic que han sortit material i físicament dels llibres per a tenir vida pròpia i intentar ser el més semblats a persones "normals".

Entre els diferents personatges destaquen per ordre de repartiment:

El Cojo Manteca; aquest és un dels personatges més Frikys que et pots tirar a la cara. És la persona idònia per a llepar el cul a qui faci falta, fer els treballs bruts per als seus protectors (va tenir una bona escola en el món de la política). No sap fer la “o” en un canut, però no li fa falta ja que té grans habilitats com a tècnic en clavegueres, el que el fa imprescindible per a determinades estructures.

Misys Leather (com diu l’Astérix); és un senyora de prominents pits que normalment utilitza com a primera línia de defensa. Intenta fer bandera de totes les seves debilitats com a personatge, per a presumir d'elles i així fer creure que aquests són punts forts de la seva personalitat. Parla molt sovint de sexe, perquè mai no s’ha fotut un rosco. Intenta ser agressiva en les seves discussions, perquè ella mateixa no creu en els seus propis arguments. I segons afirma l’Astérix, va sempre vestida amb un loock sàdic i agressiu, sembla tenir el fuet tot el dia a la mà. En definitiva un personatge istrionic.

La Mare de Déu de Lourdes; aquest personatge neix de la sofisticació com a dona fortament lligada a la cultura i d'una casta social excelsa. I per aquest sols fet, es considera tres graons més amunt que la resta de la humanitat. Sap molt bé com fer relluir la mediocritat del Cojo Manteca, i d'aquesta forma es converteix en la seva mà dreta. En resum podríem dir de que encaixa perfectament en la descripció de “Gauche Divine”.

The Lhairet Woman; una dona capaç d'empassar-se qualsevol cosa que sigui digerible, i si no ho és potser també és capaç d'empassar-ho És intel·ligent i per tant, anteposa els seus objectius individuals als col·lectius.



Amb aquestes quatre pinzellades, li vaig definir al Carlos el panorama dels coixos catalans. Ara, això sí, qualsevol semblança amb la realitat de l'anteriorment exposat, pot ser que sigui pura coincidència, o no. Però de qualsevol manera Bye, Bye...

divendres, 22 d’agost del 2008

En nom de la llibertat d'expressió!..... i del nivells d’audiencia...


Aquesta és la situació viscuda en les últimes hores als mitjans de comunicació espanyols, a l'hora de narrar la notícia de que un avió amb destinació Canàries pateix un accident, del que fins al moment es desconeixen les dades de la caixa negra, i que ha deixat, fins a ara, al voltant de 153 morts. Bé, una autèntica desgràcia i una gran catàstrofe.

Però l'aplicació de l'ètica als mitjans de comunicació, hauria de fixar en les persones responsables una línia coherent de pensament i actitud cap al desenvolupament en el seu treball que arriba a la comunitat i constitueix cultura.

Comencen donant la notícia en el Telediari del mig dia; interrompen l'emissió, tallen les notícies de les olimpíades i a poc a poc, com un degoteig, van caient les dades. Esglaiador, una llàstima i una notícia que a tots ens omple de pena i de por.

Però deixant les coses evidents, observo com els mitjans de comunicació intenten treure carnassa, intenten treure notícia d'on no hi es. Això sí, amb els talls publicitaris pertinents que a mi em provocaven nàusees al veure els productes anunciats.



Posis el canal que posis, els "reality shows" comencen a furgar el dit en la ferida. No saben ni de què parlar, doncs encara no hi ha dades. Però ells parlen. Van sumant xifres, van augmentant el morb. Entra una trucada d'una senyora que suposadament anava a comprar un bitllet per a aquest avió, però que en últim moment, va decidir no anar-se. I entra en directe un familiar d'un dels viatgers. "Com es troba, senyora?" Com cony voleu que es trobi, doncs feta una merda i sense tenir la més mínima privacitat per a plorar la mort dels seus éssers estimats.

Realment això és francament indignant. És l'art de remoure la merda. No se sap si ha estat un simple accident, una negligència... No se sap res. Absolutament res. I aquí tots semblen ser pilots, hostesses i experts en aeronàutica.

La majoria de les vegades els mitjans de comunicació només publiquen tot allò que els seus editors pensen que atraurà consumidors d'informació. Llavors si decideixen publicar imatges tan fortes com els cadàvers cremats d'aquest accident aeri, és perquè les persones consumim aquest tipus d'imatges, ja sigui a través dels mitjans tradicionals, d'internet o de qualsevol altre mitjà digital. I això és el que realment em fot.

Entro a la pàgina web d'El País per a intentar esbrinar quin ha estat la causa, i resulta que em trobo amb imatges francament desagradables. No perquè m'impressioni veure cossos cremats, que m'impressiona, sinó perquè observo el morb, el poc tacte i la falta de professionalitat dels mitjans de comunicació del nostre país.

Si les cadenes de televisió i els mitjans de comunicació de masses, saben que tard o d'hora aquest material estarà disponible al You Tube, Per què no publicar-lo ells també ara que els estan tremolant les cames perquè els mitjans digitals comencen a superar en audiència als tradicionals?



M'avergonyeixo que es confongui el dret a informació veraç amb l'atropellament als drets més elementals com és el de la pròpia imatge, la intimitat, i el dret a sofrir la teva pròpia catàstrofe com et dongui la gana.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Invitació a participar en el XX Premi Turístic Internacional "Pica d'Estats".


Una persona anònima, m'ha enviat un comentari relatiu al Post publicat en aquest Blog, amb el títol "Lleida un turisme inclusiu: tu poses els límits", per a informar-me de l'existència de la modalitat de publicació a Internet d'articles que facin referència al turisme a les comarques de Lleida.

En primer lloc és d'agrair que Cyber Surffers arribin a llegir les mevess neures cibernètiques, però encara és més d'agrair que pensin en tu per a insinuar-te que et presentis a aquest premi. Sense cap tipus de dubte aquest anònim o està anònima em mira amb uns ulls excessivament benvolents.

De totes maneres jo us transmeto la informació, per si és del vostre interès el presentar-vos-hi els esmentats premis. El guanyador s’endurà 3000 euros que suposo que li vindran perfectes.

Per tant, el XX Premi Turístic Internacional "Pica d'Estats" de Premsa, Ràdio i Televisió, és convocat anualment pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, inclou els treballs periodístics vinculats amb les noves tecnologies i internet, adaptant-se d'aquesta manera a la nova realitat de la societat de la informació.

La temàtica s’ha de centrar en els aspectes turístics de les comarques de Lleida, i hi podran optar tots els treballs de premsa escrita, ràdio, televisió i internet, publicats o emesos en qualsevol idioma en el període comprès entre el 18 d'octubre de 2007 i el 17 d’octubre de 2008.



A veure qui s'anima i es presenta per a dur-se la pasta.







Lo Bep.

dilluns, 18 d’agost del 2008

No volen ser els més rics del cementiri.


Vaig llegir l’altre dia un article traduït del Washington Post, que els nous multimilionaris nord-americans considerin una animalada deixar als seus fills les grans fortunes que han guanyat en els últims anys. O potser només es tracti del mateix de sempre; d’anglosaxons que consideren la filantropia un tret distintiu de la seva identitat cultural…

Sigui com sigui, la veritat és que els programes de donació com els de Bill Gates (Microsoft), Pierre Omidyar (e-Bay) o Gordon Moore (Intel), s’estan estenent com a model pel món capitalista, arribant fins i tot a la llunyana Àsia.

Ells són les estrelles d’una llarga llista de personalitats i homes de negoci (la llesta Forbes acaba de publicar la relació dels 48 filantrops asiàtics més destacats) que han decidit retornar a la societat, quan encara poden veure com canvia el món, un tros de la seva fortuna personal. Potser per que es troben al cim de la que sèrie la piràmide de Maslow i necessiten desenvolupar en vida la seva auto realització. Han comprovat com als faraons egipcis de res els va servir l’omplir les seves piràmides d’or per al trànsit cap a l’altre món.

La perpetuació del seu nom a la història, no serà per haver estat en una època concreta la dona o l’home més ric del món. Sinó que el seu reconeixement per a noves generacions, només es produirà per la seva dedicació a fins altruistes.

Per tant, podem veure que el creixent entusiasme per la filantropia en vida és, en gran part, conseqüència de la ràpida creació de riquesa durant els últims anys i de la seva desigual distribució. Segons la revista Forbes, actualment al món hi ha amb 691 multimilionaris, dels que 388 han fet la seva fortuna ells mateixos; i les seves donacions superen de bon tros la que va fer en el seu moment John D. Rockefeller.

Sembla ser que l’onada de riquesa desencadenada per la revolució de les tecnologies de la informació i les comunicacions a la fi del club segle XX ha creat una generació de milionaris joves, de 30 o 40 anys, que no necessiten esperar al final de les seves carreres professionals per a iniciar les seves activitats filantròpiques.

Però sembla ser que els grans donants espanyols han volen mirar cap a Amèrica del Nord. Però la seva miopia no els deixa veure més enllà del Sàhara.

De fet, mentre en l’any 1997 l’únic milionari que apareixia en la llista de la revista Forbes era Emilio Botín, deu anys més tard, en 2008, s’esmenten 18 espanyols entre les persones amb una fortuna de més de 645,1 milions d’euros: Amancio Ortega, Rafael del Pino y familia, Alicia Koplowitz, Manuel Jove, Esther Koplowitz, Isak Andic, Rosalía Mera, José María Aristrain, Emilio Botín, Florentino Pérez, Juan Abelló, Gabriel Escarrer. Enrique Bañuelos, Luis Portillo, Alberto Cortina, Alberto Alcocer, José Manuel Loureda y Luis del Rivero.



Però sembla ser que aquests espanyols són menys generosos que els rics americans, ja que aquí els rics han de formar part d’una estirp anacrònica i marcada per importants trets feudals.







Lo Bep.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Los americans són més infantils que un xumet!



Els candidats a la presidència dels EUA s'han sotmès a una entrevista sobre fe, religió i creences que ha estat retransmès per les principals cadenes de televisió. Creant l'ambient apropiat perquè els dos candidats confessessin, en horari de màxima audiència, que havien pecat.

"El meu pitjor pecat ha estat l'egoisme. Durant la meva joventut vaig experimentar amb drogues, vaig beure...vaig fer tot això perquè solament pensava en mi mateix, per la meva incapacitat en centrar-me en els altres", va dir el demòcrata Barack Obama, el primer a ser entrevistat. En definitiva, es penedia d'haver-se pegat unes farres de collons de mico, aquest negre és un hipocrata.

El republicà John McCain va confessar que el seu major error moral el va cometre també de jove, quan va fracassar el seu primer matrimoni. "Sóc una persona molt imperfecta, però crec que allò va ser la meva major fallada moral", va dir McCain, en una referència al seu matrimoni amb una model de Filadèlfia amb la qual es va casar poc abans d’anar a la Guerra de Vietnam. Era jove i va anar a caçar una peça de primer nivell per donar satisfacció a les feromones de juventut.

Durant la seva absència, la seva dona va sofrir un greu accident que la va deixar desfigurada. Quan McCain va tornar de Vietnam com a heroi de guerra, va començar una relació extra matrimonial amb una rica hereva. Pegant la braguetada del segle, per a passar a ser el marit de la seva senyora, passant a ser molt més pragmàtic.



Tot hi això, una de les grans divergències va sorgir al parlar de si s'havia de pujar els impostos als rics. Que és ser ric? Se’ls hi va preguntar. "Ets ric si guanyes més de 250.000 dòlars a l'any. Tots hem d'entendre que l'educació, les carreteres, els serveis... no són gratis. Tots hem d'acostar l’esmatlla", va dir Obama, en defensa de la seva intenció de pujar els impostos a les rendes més altes. Que és on es diferencien, al cap i a la fi, les dretes de les esquerres.

Trobo que aquest tipus de comèdies electorals, només es donen en societats altament infantilitzades com l'americana. Perquè el reconeixement d'aquest tipus de "pecats", em recordava a la confessió a la que ens sotmetien dies abans del nostra primera comunió. Ja que en aquestes confessions s'acostumava a admetre: haver tingut “mals pensaments” (que eren els més divertits de tots), haver dit alguna mentida (quan després molta part de la teva vida ha continuat sent una mentida) o haver fet empipar als teus pares (quan anys més tard els has fotut en una residència).

En definitiva que els americans necessiten ser molt simplistes per a entendre's a si mateixos.








Lo Bep.