Durant
la, mal anomenada, transició va existir una connivència entre el Govern
espanyol i el poder judicial. Aquest pacte no escrit es va considerar del tot
necessari per encobrir, el que jo considero, el terrorisme d'Estat dels GAL.
Això és la guerra bruta que el poder executiu va engegar per combatre el
terrorisme d'ETA. Aquesta guerra bruta necessitava una cobertura legal que “interpretés”
les normes jurídiques que hi havia al país teixint complicitats entre els
poders executiu i judicial.
El
problema del poder judicial a Espanya és que sempre va transigir amb el
franquisme latent als reductes de poder durant la transició. Els governs de
l'Estat espanyol, sense importar del color que fossin, tenien una clara la
necessitat de controlar l'aparell repressiu disciplinant, per això es van
ocupar bàsicament de controlar en primer lloc tres aèries de l'exercici del
poder hegemònic: d'una banda, les forces Armades, que van ser les encarregades
de generar el soroll de sabres que atemoriria a la població; en segon lloc,
totes les forces de control policial (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i
parapolicial (amb tolerància infinita amb els grups d'extrema dreta); i en
tercer lloc, els mitjans de comunicació (públics i privats) conjuntament amb el
sistema educatiu. Aquests són els tres eixos disciplinaris que el poder
econòmic del franquisme, concentrat a l'IBEX-35, va impulsar per consolidar el
seu poder.
Personalment
discrepo de la qualificació de la Transició a la democràcia amb el qualificatiu
de "modèlica". No podem idealitzar així, assumint que d’aquella
transició s'havia arribat a un sistema democràtic homologable a qualsevol altre
existent a l'Europa Occidental. Aquesta suposada transició el que sí que ha
demostrat clarament és que les forces conservadores, que havien dominat la
dictadura, continuaven tenint moltíssima influència en els aparells de l'Estat.
Els
aparells de l'estat heretats de la dictadura no es van purgar mai i el feixisme
va romandre latent i visible encara en els nostres dies. Un exemple
indiscutible és la situació que es viu al Consell General del Poder Judicial
(el màxim òrgan del sistema judicial espanyol), que té el mandat caducat des de
fa dos anys; la que per renovar és necessari un acord de tres cinquenes parts
dels diputats al Congres. Si un dels grans partits d'àmbit espanyol decideix
bloquejar la renovació pot fer-ho sense cap problema.
Els
dirigents dels partits d'extrema dreta (PP, VOX i Ciutadans) estan disposats a
fer tot el necessari per tenir jutges amics, transigents amb tot el seu ventall
de delictes del seu catàleg. Com per exemple el cas de el president de Tribunal
Suprem, Carlos Lesmes, que va ser durant vuit anys director general de Justícia,
precisament amb un govern de PP. La impunitat judicial és tan notòria que ni
tan sols es preocupen de dissimular: per exemple el portaveu del PP al Senat,
Ignacio Cosidó, va afirmar textualment que en la renovació del CGPJ es jugaven
nomenaments vitals per al PP. En altres ocasions hem tingut de veure incrèduls,
com el Tribunal Suprem arxivava causes contra els dirigents de PP, inclosa la
falsificació del currículum acadèmic del seu màxim dirigent, Pablo Casado.
Però
l'alteració democràtica és encara molt més greu, quan el mateix Partit Popular
va decidir que el conflicte entre Espanya i Catalunya havia de ser resolt pels
tribunals en comptes d'en l'àmbit polític. Amb la qual cosa durant anys va
impugnar la majoria de les lleis que sortien de Parlament de Catalunya i va
interposar demandes i querelles a tort i a dret per paralitzar l'acció
política. Utilitzant el Tribunal Constitucional va anul·lar l'estatut
d'autonomia de Catalunya de l'any 2010, que havia estat aprovat per les Corts
espanyoles i ratificat pel poble català. D'altra banda, va utilitzar al Tribunal
Suprem, amb membres amb el càrrec també caducat, per dictar presó preventiva
contra els organitzadors del referèndum d'autodeterminació i va dictar
sentència de sedició, amb nou anys de presó, contra els convocants de
manifestacions de protesta; va ser el mateix president del CGPJ i de TS, Carlos
Lesmes, que va justificar que la unitat d'Espanya era el fonament de
l'ordenament jurídic espanyol, per a argumentar i reinterpretar l'esperit de la
Llei per a utilitzar-la com a arma política. Un exemple més d'aquesta
manipulació la trobem al Tribunal Suprem que va jutjar i va condemnar els
consellers de govern català, donant validesa i credibilitat a una frase
inaudita pronunciada per un dels fiscals (Javier Zaragoza), que deia que
"organitzar un referèndum és delicte encara que no estigui tipificat en el
codi penal ". Una expressió demencial en un jurista que si hagués estat
escrita en un examen de primer de Dret comportaria el suspens immediat de l'assignatura.
D'altra
banda, el propi Tribunal Suprem qui ara es nega a complir els requeriments del
Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que demana la immediata posada en
llibertat dels consellers de govern català empresonats. Va ser un tribunal supeditat
al CGPJ, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va inhabilitar
als presidents de Catalunya Mas i Torra. O la intervenció del Tribunal Suprem va ser
decisiva perquè el govern del PP destituís el president Puigdemont. També es va
inventar tota mena d'argúcies legals per impedir als polítics exiliats
Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras ocupar els seus escons al Parlament
Europeu.
La
dreta franquista de PP, VOX i Ciudadanos pretenen governar el país com si fos
el seu cortijo particular i utilitzar el poder judicial per protegir-lo. Un
exemple el tenim amb l'ex dirigent de PP Cayetana Álvarez de Toledo quan va
verbalitzar: "El poder judicial és l'últim dic de contenció contra el
progressisme". I aquells aparells de l'Estat, inclosa una "policia
patriòtica", dissenyada per combatre les idees dels catalans
independentistes, ara s'utilitzen per torpedinar el propi govern de coalició de
PSOE amb Unides Podem.
El
Pedro Sánchez es va equivocar a l'aplaudir la política del Mariano Rajoy
judicialitzant la política espanyola de l'155. Ara ho està pagant i s'ha tornat
contra ell. Espanya té un greu problema al no haver sabut eliminar el
franquisme dels aparells de l'estat ni amb el PSOE, ni amb el PP. Van tenir 45
anys per fer-ho i no és que no sabessin o no volguessin, simplement no van
voler.