Arxiu del blog

dissabte, 12 de novembre del 2011

Una campanya electoral que ens allunya de la política.


Aquest any el 20-N no només celebrarem la desaparició d'un dels dictadors més roïns de la història, sinó que també celebrarem unes eleccions generals que marcaran el futur més immediat del nostre país.

A primera vista ens trobem dos grans temes que per si sols argumentarien tota la campanya electoral, com són la galopant crisi que estem patint a les nostres pròpies economies domèstiques i el final del terrorisme d'ETA. Doncs bé, ni un tema ni l’altre han estat capaços d'inspirar als nostres polítics per fer plantejaments creïbles i realistes. Ningú ha fet un plantejament de campanya centrat en el que la gent del carrer està exigint. Senzillament es dediquen a repetir una vegada i una altra unes lletanies, plenes d'ambigüitats i obvietats, que creuen que per repetir-les acabaran sent realitats.

El missatge que ens transmeten els polítics durant aquesta campanya és un missatge buit i sense vida, portant-nos cap a un avorrit i repetitiu bucle argumental massa conegut. Encara que aquest avorriment potser no és casual, ja que si diguessin el que realment farien per sortir d'aquest pou si arribessin a guanyar les eleccions, no els votaria ningú. Sembla clar que la mediocritat, els retrets i el to gris dels seus discursos no infonen cap optimisme ni esperança en el futur més proper.

Els ciutadans exigeixen a crits un canvi de paradigma. Aquesta crisi ha posat en evidència el fracàs del nostre sistema polític (que no democràtic). Hem construït una partitocràcia que viu d'esquena a les necessitats de la ciutadania, centrant-se únicament i exclusivament en les estratègies per conquistar la seva pròpia quota de poder.

Aquesta partitocràcia s'exerceix des d'un ferri control de la vida política, exercida des de la cúpula dels propis partits polítics. Des d'allà es prenen decisions totalment verticals de dalt a baix, excloent a les bases que generalment són les que posicionen o consoliden a un programa polític. Una visió curta, on es privilegia als incondicionals o als amics (per mediocres que siguin), per sobre de la militància compromesa que s’acostuma a abonar a aquest malestar ciutadà. Aquesta miopia política només podem adjudicar la a la pròpia direcció, que no té la visió de que un partit es posiciona a partir de la seva congruència i coherència entre les seves paraules o ideologia i els seus fets.

Està clar que el nostre sistema polític fa aigües i ens tanca el paraigua. El mur que envolta l'imperi de lo conegut presenta bretxes. Tremola l'economia i tremolen les certeses amb què hem estat seduïts. El prestigi dels polítics, si el van tenir alguna vegada, ha desaparegut.

Encara que estava tot dissenyat des de feia anys, i ens anaven avisant d'això, les proteccions del sistema cauen ara davant l'estupor i la indignació de les persones. No obstant això, és aquesta una oportunitat única per gestar un nou món a extramurs d'un sistema que encara trigarà a caure a trossos. Tenim l'opció de indignar, o madurar fent-nos propietaris d'una visió del món que clama al cel que hauria de ser la nostra i no, com fins ara, delegada en el sistema de castes de partits polítics i sindicats.

La veritat és que no saben com treure'ns del pou en què estem ficats, només els interessa saber de què viuran els propers quatre anys. Tot i això, no han aconseguit desanimar-me i jo sí que aniré a votar, tot i sabent que probablement l'opció que doni suport acabarà defraudant-me.