Arxiu del blog

divendres, 26 de juny del 2009

Ha mort lo Manuel Lobato, un referent per a les persones amb discapacitat.


Avui divendres m'he assabentat de la mort del Manolo, una persona vital i molt intel·ligent, capaç de transmetre confiança, dignitat i compromís a tot aquell que s'acostés a la seva vida.

Al meu entendre lo Manolo va ser una persona honesta amb ella mateixa, intentant primer la lluita dels drets civils de les persones amb discapacitat, des de dintre del món associatiu organitzat. Des de les entitats de referència i des de les plataformes de representació a nivell estatal com COCEMFE. I recordo perfectament el dia que em va dir "Josep desde el sector organizado no puedo defender los derechos de las personas con discapacidad, sólo podría defender los intereses personales de sus dirigentes y esto no va conmigo".

Lo Manuel Lobato va ser una persona íntegra i compromesa amb els drets de les persones amb discapacitat fins a l'última cel·lular del seu cos.

Després de molts anys de tractar a persones amb discapacitat que pretenen representar a no se quants milions de ciutadans, només puc dir que cap d'ells s’assembla en fets i en idees al Manuel Lobato.

Us animo a llegir el memorial que fa del Manolo una companya seva, aquí us faig arribar l'enllaç.

Manolo company, la teva obra sempre estarà entre els que vam tenir la sort i el privilegi de compartir moments intensos amb tu.

Gràcies Manolo.

dimecres, 24 de juny del 2009

La pel·lícula "l'Ona" com a reflexió que la història sempre es pot repetir.

He tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula "l'Ona" del director alemany Dennis Gansel i reconec que no només m'ha agradat, sinó que m'ha suscitat la reflexió sobre la fragilitat del nostre sistema de govern.

Com tots ja sabeu, la trama de la pel·lícula es basa a trobar una resposta a la pregunta d'un dels alumnes d'un institut alemany, que plantejava com era possible que el poble alemany al·legués ignorància a la massacre del poble jueu. Aquest professor comença el que serà un experiment que consisteix a instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringint-los les llibertats i fent-los formar una unitat.

Bàsicament l'experiment se centra en la possibilitat de testar en persones l'efecte que sobre elles exerceix la barreja de poder, ideologia i sentiment de pertinença. I és precisament en aquesta possibilitat, en la qual jo crec que es donen les circumstàncies ideals per a què una societat en temps de crisi sigui molt més més permeable a deixar-se influenciar per líders embolicats en ideologies superficials i buides de contingut.

Però a més, està pel·lícula planteja altre gran debat, com el qual afecta als joves, a la seva situació a la societat actual, al paper dels seus pares i del paper que adopten en el si de la seva unitat familiar, plantejant constantment tòpics generacionals i deixant de banda els valors que tenen com a éssers humans.



Intentem dibuixar un entorn juvenil en el qual hi ha una gran proliferació de tribus urbanes i en moltes d'elles es veuen marcats signes de tall feixista, plantejant obertament una forma de societat cínica. Una societat en la qual el discurs del nou amo, el Discurs de l'Amo modern, pren la forma del cinisme que fa de la paraula un ens sense valor, un ens buit.

Al meu entendre, aquesta és la realitat que descriu la pel·lícula. Una realitat basada en una joventut amb problemes d'identitat i amb una absència de personalitat marcada. És una joventut que es desentén del fet d'anar a votar, que viu d'esquena a l'estructura social que se'ls ha imposat. Per a mi és una situació que manifesta un abisme infranquejable entre el que es diu i el que es fa. La paraula s'ha quedat buida i això dóna ocasió que qualsevol paraula pugui omplir-se amb el significat més absurd. I poso com a exemple partits com "Ciutadans, partit per la ciutadania", que va aparèixer a Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques o líders de plàstic com el Miguel Durán que ha entrat coma eurodiputat en un partit radical.

La reflexió final per a mi és que la incredulitat postmoderna pot anar de la mà amb el fonamentalisme més extrem. Creo que és sa qüestionar-se constantment el nostre paper i les nostres accions en la vida, però darrere d'aquesta incredulitat sempre hi ha d’haver un posicionament ideològic coherent amb la nostra escala de valors.

Si això no existeix….. Som carn de canó i estarem permanentment venuts.

dilluns, 22 de juny del 2009

La discapacitat a 180 per hora.

A ASPID hem pogut viure una experiència d’aquestes que no et deixen indiferent. Es tracta del taller de conducció esportiva desenvolupat pel pilot de nacionalitat Andorrana (i d’origen lleidatà) Albert Llovera, que als comandaments del seu Fiat Grande Punto (cotxe oficial de la marca italiana), es va portar a terme en el circuit de terra de Lleida. L'Albert pilot amb discapacitat, que corre amb el seu equip al campionat t’Espanya de terra i participa en algunes proves del Campionat del Món, com el Ral·li Catalunya, va dirigir magistralment aquesta experiència.

En definitiva es tracta que persones amb discapacitat, alguns conductors de vehicles adaptats i uns altres no, van poder conèixer d’una forma directa com es condueix un vincle a 180 per hora en una pista de terra i com es prenen les corbes al límit del que qualsevol humà consideraria com raonable.

Aquesta activitat forma part d’un cicle d’experiències que des de l’associació ASPID es vol promoure, amb el nom de "Activitats d'Aventura". Amb aquestes activitats es pretén que persones amb limitacions funcionals puguin viure experiències especials. De manera que puguin experimentar pujades d’adrenalina reals de la mà d’experts especialitzats.

Vull destacar aquí la professionalitat i la senzillesa d’un esportista d’elit com l'Albert. Un tio fantàstic que entre altres habilitats té la de trobar sempre la solució als problemes, que sorgeixen en l’organització de les activitats en les quals ell participa.

Després de vèncer la por inicial, tots els participants van sortir entusiasmats de l’activitat i amb la sensació que s’havien quedat curts en les voltes que van donar al circuit de terra de Lleida.

En definitiva va ser un dia rodó amb un solo abrasador que feia que l’experiència arribés a ser més dura encara. Però això sí, tots es van quedar amb les ganes de repetir l’experiència i suposo que dintre d’un temps es podrà plantejar una repetició semblant.

Reconec i vull confessar que jo vaig ser un dels que no tenir els collons de pujar al cotxe. Digueu-me cagat…… Si..... I que?