El pujolisme va teixir un regnat de 23
anys, en el qual tothom sabia el paper que tenia assignat. El Pujol va
gestionar, amb mà de ferro, una estructura de poder en la què el món empresarial,
català i forà, tenia descrits els canals per a la consecució dels seus
objectius econòmics. Sabien d'entrada el percentatge que havien de pagar com a
peatge per a la consecució de contractes i obres.
Amb el "Cas Palau" va saltar
pels aires la infraestructura de corrupció construïda durant tot el mandat. No
només es va trencar ipso facto la coalició de "Convergència i Unió",
sinó que van haver de desaparèixer els dos partits; Unió perquè fora de la nau
nodrissa de CiU es va estavellar al abisme i Convergència perquè va veure que
ni amortallant-se amb l'estelada, podia apaivagar la pudor de tants anys de
corrupció.
És justament aquí quan el moviment
post-convergent es veu obligat a definir un nou model de partit, que s'aferra a
l'independentisme com a taula de salvació a hores d'ara en un moment
políticament convuls. Per a això ha de deixar de banda l'estructura anquilosada
de promoció interna dels cadells de les joventuts de la JNC, buscant candidats
dins de la societat civil que permetin oxigenar la imatge deteriorada que ha
deixat el Pujol i la seva família.
Aquest nou escenari post-convergent,
mostra tot un gresol de famílies polítiques que se senten incòmodes, davant la
pèrdua de poder que suposa aquest nou paradigma. Els polítics professionals de
l'estructura convergent són els únics interessats a continuar amb la divisió del
moviment, ignorant el clam a la unitat d'acció política que les bases i
l'electorat exigeixen. Es neguen a renunciar al la seva "professió" i
per descomptat a la seva quota de poder.
Les famílies post-convergents
aglutinades en tota aquesta sopa de sigles (Junts per Catalunya, Crida, PdCat o
ANC) han d'exagerar les diferències, per a diferenciar-se de la resta. Tot i
que finalment acabin fent sempre el mateix estil de política en qualsevol
institució en la que aterrin. Aquesta exhibició de múscul per diferenciar-se
entre ells, posa en evidència que no són tan diferents. Al cap i a la fi,
coincideixen tots en la necessitat de tenir unes estructures sanitàries i
educatives desenvolupades, tot i combatent les desigualtats socials i donant
suport a tota l'estructura de l'economia productiva de país.
És just en aquest moment, quan apareix
la figura messiànica de Carles Puigdemont. Ell és qui va demostrar en les
eleccions europees de l'any passat tenir la força suficient per entrar a el
Parlament Europeu amb tres diputats, i donar-se un bany de masses a Perpinyà el
febrer d’aquest any.
Els èxits que ha aconseguit en els
diferents tribunals europeus, són l'energia que necessita per l'electorat
independentista i augmentar així la seva l'autoestima i dignitat, després de
tantes humiliacions que s‘ha hagut d'empassar en la pantomima del Tribunal
Suprem en el judici del Procés o a l’actual judici del Major Trapero.
Puigdemont ha fet saltar pels aires les
diferències artificials entre els partits polítics de l'arc post-convergent.
Forçant als puristes de Convergència a aglutinar-se en una nova formació com el
Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal que prové de l'escola
convergent de la JNC. Alguna de les seves velles glòries de polítics
professionals, ja ha deixat caure acusacions de "populisme" contra el
lideratge de Puigdemont, com si el populisme no hagués estat una de les
estratègies principals de l'era pujolista.
Ara estem davant d'un moviment
independentista bicèfal, centrat en Junts per Catalunya i Esquerra Republicana
de Catalunya. Els primers amb Puigdemont a Europa acaparant protagonisme
internacional i guanyant simpaties entre el votant independentista català. Els
segons amb un partit estructurat i ben posicionat a les institucions públiques,
però decapitat amb el seu President a la presó i la seva secretària general
exiliada a Suïssa.
Em sap greu, però he de reconèixer que
el líder feixista José María Aznar tenia tota la raó quan va dir "antes se
romperá el independentismo en Cataluña, que romperse España".
