Arxiu del blog

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Un “indignat” i els polítics d'Alta Velocitat.


La classe política està començant a patir en pròpia pell, el emprenyament creixent de la ciutadania. I és que els anomenats "indignats", ja estan començant a perdre la vergonya i s'atreveixen a abordar als polítics al mig del carrer, quan més indefensos estan de tota la parafernàlia que els protegeix dins de la seva urna de seguretat.

El passat dijous 13 octubre em dirigia a Barcelona a una reunió d'aquestes que "només es poden fer a Barcelona", i a tres quarts de vuit estava esperant a l'andana de l'estació de Lleida, l'AVE que ve de Madrid i que surt de Lleida a les 07:54. Durant aquest temps d'espera estava conversant amb una diputada de Convergència i Unió i un diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya al parlament català. Durant la conversa s'acosta un noi i exhibint unes maneres exquisides, es dirigeix a la diputada de CiU dient-li: Puc fer-te una pregunta indiscreta? I després de l'autorització de la diputada, el noi "indignat" li pregunta: Per que els diputats al Parlament de Catalunya, sempre agafeu l'AVE de les 07:54 i no agafeu el AVANT de les 8:05 que el preu del bitllet és just la meitat? El xaval continua argumentant "la diferència de temps és de només 11 minuts més i en canvi el preu del bitllet és d'un 50% menys. Amb la qual cosa, en un moment de crisi com el d'ara estaria bé poder veure com els polítics us comprometeu amb la retallada de despeses i doneu exemple a la ciutadania". Després de veure aquesta escena, vull abstenir-me de descriure la cara de perduts i descol·locats que tots dos diputats estaven oferint.

Sembla que els nostres polítics els costa de retallar les seves prebendes i privilegis. Tal com hem pogut veure amb el text de la presidenta del Parlament de Catalunya, que va anunciar l'eliminació de la paga extra de Nadal en l'exercici de 2012. Sembla que per a aquest any ja tenien aprovat el pressupost i no era qüestió d'incomplir-lo, perquè després s'enfaden a Madrid.
Sempre he dit que tenim una classe política que no ens la mereixem. Hem creat un sistema de democràcia virtual que jo considero que s'hauria de dir partitocràcia. Ja que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país només podem votar unes llistes elaborades pels partits, en les quals els mèrits per formar part d'elles només depenen de l'habilitat que cada membre de la llista tingui per fer-se un lloc dins del seu propi partit. Amb la qual cosa estem alimentant un sistema en què es premia la capacitat de l'individu per mostrar la seva submissió als òrgans de govern del propi partit.

L'única opció que tenim com a electors és la d'atorgar la confiança a les diferents organitzacions polítiques, independentment de les persones que formin part de les seves llistes. Això suposa que els candidats han de guanyar-se la confiança de les cúpules dels partits per estar en les llistes. Després és el màrqueting polític del partit en qüestió, el que farà que el ciutadà li faci confiança.

La nostra versió de la democràcia, és un sistema organitzat i justificat en el lema de "tenir poder per poder tenir", plantejament que justifica un objectiu polític ambiciós i difícil d'assolir. Aquest plantejament maquiavèl·lic es basa en anteposar l'objectiu final, a l'ètica i la moral que han d'integrar per poder-lo obtenir.

Així doncs, veig la política com el vell ofici en què és més fàcil viure del crèdit de les paraules que de donar crèdit a les paraules, en el qual s'aprèn primer de qui no fiar-se i després de qui fiar-se, fins arribar, sovint, a no fiar-se ni de d’un mateix, en el que es prefereix més la complicitat que l'adhesió, en el qual-sovint, per ser primer, cal fer l'última intervenció.