Arxiu del blog

dissabte, 26 de gener del 2008

Voleu saber quant guanya i quant treballa un diputat al congrés?

Segons l'estudi desenvolupat per IESE i ADECCO, arriben a una conclusió gens nova: Espanya és el país en el que són més llargues les jornades laborals i menor rendiment s'obté per hora treballada.

Fa uns dies vaig descobrir una curiosa pàgina web, que s'encarrega d'establir un rànquing de productivitat i remuneració econòmica, dels Ses Senyories els representants del poble espanyol al Congrés dels Diputats.

Davant aquest panorama, ja era hora que algú es dediqués a auditar el treball realitzat pels nostres representants a la cambra baixa (que diuen que és la més treballadora de les dues). També diuen que quan els partits proposen els seus candidats a senadors, ja els estan preparant la jubilació daurada. Per què serà?

Si doneu una volta per la pàgina web www.discursia.com, observareu quins són els diputats i diputades més treballadors i quins són els més golfos.

En aquest lloc d’Internet podreu trobar també les remuneracions econòmiques que perceben mensualment, dietes i desplaçaments a part (està clar).

La sorpresa me la vaig endur quan vaig veure que la diputada que menys havia treballat a les files del Partit Socialista Obrer Espanyol, era l’estimadíssima Magdalena Álvarez (ara m'explico moltes coses), i amb un salari brut mensual de 4.782,97 €.

Per part de Convergència i Unió, encapçala el rànquing de diputats poc treballadors Mercé Pigem, diputada per Barcelona, que percep un salari brut cada mes de 4.782,97 €.

Per Esquerra Republicana de Catalunya, destaca per la seva escassesa d'activitat parlamentària, o sigui per no fotre brot, el diputat per Tarragona Josep Andreu. Pel seu treball, rep un salari brut mensual de 4.782,97 €.

Felicito als creadors d’aquesta pàgina, per haver dissenyat una eina de treball, que ens permet treballar amb un cert criteri objectiu per a establir el nivell de productivitat de Ses Senyories. Quan estem a les portes d'unes Eleccions Generals, crec que seria bo que tots els electors indecisos es donessin un vol per està pàgina web. Els ajudaria a tenir les idees molt clares.

A veure si serà cert el que deia Santiago Rusinyol que: "Al treball li diuen virtut els que no han de treballar, per a enganyar als que treballen”.

Lo Bep.

La cultura del mascle ibèric: vestigis de l'Espanya casposa de sempre.

En el que va d'any són ja cinc les dones mortes a mans de les seves parelles o ex parelles, i es troben en investigació dos casos més, un a Salt (Girona) i altre a Navarra. En el transcurs de 2007 un total de 71 dones van morir víctimes de la violència masclista.

Tots aquestes dades que ara ens semblen espectaculars, són només una continuïtat del que històricament estat el paper del mascle ibèric en el si de la família.

El paper secundari que històricament ha assumit la dona en el seu rol familiar ha estat el producte d'una cultura masclista, que l’ha relegat a la realització d'actituds servils cap al Pater Famílies.

Existeix una relació directa entre el nivell cultural d'un poble i l'equiparació de les oportunitats en relacions de gènere. Per a posar un exemple, en cultures com la catalana o la basca, el paper de la dona ha estat d'un protagonisme notori.

L'estructura familiar construïda al voltant del paper de la dona, el que podem anomenar com a matriarcat, ha estat el pilar bàsic en que s'ha sustentat la primera unitat d'agrupació entre persones com és la família.

El Codi Civil català ja estableix la separació de béns, hem refereixo als béns que aporten ambdós cònjuges al matrimoni. Equiparant els drets entre l'home i la dona.

Obviant d’aquesta manera la major vulnerabilitat femenina, que no solament es deu a causes físiques, també incideix en que les dones solen concentrar la major càrrega i responsabilitat en la criança dels fills, a més per diferents qüestions culturals desenvolupen les tasques de la llar i mantenen una major dependència tant econòmica com cultural dels homes.

Hem de reaccionar aviat davant aquesta situació d'assetjament cap a la dona. Estem veient com generacions joves, estan repetint els mateixos papers que desenvolupen en la vida de parella les generacions precedents, perpetuant aquesta desigualtat social d'una forma alarmant, que ens allunya cada vegada més d'Europa i ens acosta a altres cultures menys desenvolupades.

Entenc que la relació de parella ha de dur-se amb una predisposició a la simpatia i a la conquesta permanent de l'interès de l'altre.

Lo Bep.

dijous, 24 de gener del 2008

Si no ens espavilem a reformar l'IRPF, ens deixaran pelats com a joncs….

Una vegada més vull manifestar-li el nivell d'insolidaritat que tenim els catalans respecte a la resta del poble espanyol.

Doncs segons la Taula d'Entitats del Tercer Sector, es reivindica una major “correlació” entre els fons que es recullen i es distribuïxen a través de la casella de fins ‘socials’ que pot marcar-se en la declaració de la renda.

La plataforma posa d'exemple l'any 2005, en el qual a tota Espanya es van recollir 144 milions d'euros a través de la casella del 0,52% per a fins socials. De tot aquests diners, a Catalunya es van recaptar 40 milions, el 28% del total, degut “no només a la capacitat de la renda sinó per la voluntat expressa dels contribuents catalans” ja que “un 54% d'ells va marcar la casella de fins ‘socials’, mentre que la mitjana en l'Estat Espanyol va ser del 44%”. No obstant això, els diners que van arribar a les entitats socials catalanes va ser bastant menor que el que es va recollir.

Ara seria un bon moment per a veure fins a on estan disposats a arribar els partits polítics, que es presentaran en les eleccions del 9 de març a les Corts Espanyoles.

Les entitats d'iniciativa social que estan desenvolupant el seu treball Catalunya, estan patint en carns pròpies aquest desequilibri de la balança que gestiona la casella de la solidaritat social.

Si de debò hi ha partits "Nacionalistes" que pretenen ser decisius a Madrid a l'hora de facilitar un govern, que mostrin els seus compromisos d'una forma clara i evident.

Si hi ha partits "No Nacionalistes" que tenen una coalició i (se suposa) una influència amb els dos partits majoritaris en l'estat espanyol, que ens diguin que pretenen fer amb la gestió de l'IRPF a Catalunya. Tindran força per a exigir al partit estatal que cedeixi a aquest traspàs? (Com va dir aquell, la resposta està en el vent).

Si no són capaços d'aconseguir aquest traspàs, com un acte de justícia social feta a Catalunya…. Que es retirin i que no ens mengin més el coco.

És injust que una generació estigui compromesa per la precedent. Cal trobar un mitjà que preservi a les esdevenidores de l'avarícia o inhabilitat de les presents.

Lo Bep.

dimarts, 22 de gener del 2008

El que no té feina, el gat pentina!!!

És realment patètic el que li han fet al pobre Paulino Cubero, un parat de 53 anys que vol oblidar-se que un dia va ser famós. Aquest home que va guanyar el concurs convocat pel comitè Olímpic Espanyol per a trobar una lletra a l'himne nacional.

Ell afirma que la retirada de la seva lletra mostra 'les misèries de la pàtria'. I realment crec que té tota la raó del món.

Aquest home va guanyar un concurs en el que un jurat va triar la seva lletra com emblema nacional, perquè els esportistes espanyols no se sentissin acomplexats per haver d'estar callats mentre sona l'himne de la mare pàtria.

A aquestes alçades de la pel·lícula, em sembla realment idiota que vulguem dotar de lletra una música que històricament mai l'ha tingut. L'himne de granaders, que és l'actual imne espanyol, va ser parit sense lletra. És absurd que per a seduir les necessitats d'un nacionalisme espanyol exacerbat, intentem de donar-li contingut a una música que no el té.

La lletra que va redactar lo Paulino Cubero, va ser considerada com a simplista pels intel·lectuals nacionalistes ibèrics. No encenia les virtuts del mascle ibèric i entenien que el que va fer el pobre Paulino va ser una redacció de col·legi. És que parlar de germanor i de valls verdes, no posa a ningú. I la tan aclamada testosterona del senyor Bono queda convertida en oli verge extrafi.

El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, ha dit que "El COE segueix pensant que la proposta de dotar a l'Himne Nacional de lletra, és un objectiu fonamental, que recull les aspiracions del món de l'esport". Davant aquesta perspectiva, suggereixo al senyor Blanco que si els esportistes tenen tanta necessitat de fer alguna cosa, mentre sona l'himne nacional i les càmeres els enfoquen en primer pla, que obligui a tots ells a xiular les notes de l'himne amb profund sentiment.

Això seria realment més digne que la paròdia que estan muntant per a satisfer les necessitats de culte a l'orgull nacional amb caspa, que està faltat d'incentius. Ignorant que l'orgull és el complement de la ignorància.

Lo Bep.

dilluns, 21 de gener del 2008

El show del PP ens insinua una campanya electoral divertida.

Estem davant d'una campanya electoral que, en cap de les enquestes publicades fins a ara, dóna a cap partit com guanyador amb majoria absoluta.

Si ens hem de fiar dels moviments que es produeixen en l'escenari d'aquest teatre desgavellat que és la política nacional, sembla que els voltors comencen a planejar en cercles més en l'òrbita Popular que en la Socialista.

No és que Zapatero sigui un líder sòlid (a l'estil de Felipe González), però almenys en la seva casa el tenen ficat en una urna de cristall, per a què no es desgasti i aquest treball ja l’assumeix la seva guàrdia pretoriana.

En el cas de Rajoy, la situació és molt diferent. En el programa Polònia de TV3 van realitzar una sàtira molt incisiva, en la que mostraven a don Mariano com una marioneta, que era moguda en els seus fils pel sector dur del partit i que actualment dirigeix les destinacions polítiques de la gavina blava.

Don Alberto diu que s’en va a la seva casa, perquè no el deixen jugar els seus companys. Donya Esperanza, que és més llesta que la fam, no vol deixar passar la seva oportunitat i el repta dient que ella no s’ho creu. A que no tens collons d'anar-te’n Alberto?

Si don Alberto pica l'ham de donya Esperanza, ella es treu de damunt de forma definitiva un rival perillós. I si don Alberto no pica, llavors haurà de desdir-se de tot el que va amenaçar amb fer, amb la qual cosa la seva imatge quedarà afeblida.

Per si això fora poc, entra en escena un altre personatge esperpèntic com és el senyor Pizarro. L'home de la liquidació de 2.500 milions de les antigues pessetes. Que s'esforça per activa i per passiva en repetir fins a la sacietat que no és veritat que ell digués "ENDESA abans alemanya que catalana". Sembla com si no sabés que existeixen les hemeroteques.

I per acabar d'arreglar-ho don Manuel dient. Fiqueu seny que ens hi juguem les garrofes. De fet es l'únic que hi veu clar.

Pensem que el major càstig per a qui no s’interessa per la política és que seran governats per persones que sí s'interessen.

Lo Bep.