Arxiu del blog

dimecres, 31 de desembre del 2014

Condemnats en nom de la crisi.

Era al voltant de l'any 2008 quan van començar a arribar els primers vents que amenaçaven amb una gran tempesta. En aquell moment, en ple govern de Rodríguez Zapatero a Espanya es feien els màxims esforços per minimitzar la importància d'aquests primers símptomes. A la fi de 2012 va arribar el govern del Rajoy que emparant-se en la pressió d'Europa i dels mercats, va tenir via lliure per aplicar les polítiques econòmiques més liberals des de la dictadura.

No vull entretenir-me en valorar els orígens d'aquest crac econòmic, ja que hi hauria molt que parlar. Prefereixo posar de relleu el preu humà que ha suposat aquesta onada gegantina que s'ha emportat els projectes de vida, la dignitat i l'esperança de moltes persones a les que ha condemnat a la marginació social.

Moltes famílies i col·lectius en risc d'exclusió social, han estat maltractats i duts a la vora del precipici. Aquest tsunami econòmic ha estat l'excusa perfecta perquè l'oligarquia econòmica espanyola pogués establir les bases dels seus beneficis econòmics a mitjà termini. En nom de la crisi s'han canviat les regles de joc per beneficiar a un dels equips.

Segons l'Informe Olivenza de l'Observatori estatal de la Discapacitat (organisme públic del govern espanyol), s'evidencia l'extrema precarietat amb què les persones amb discapacitat han d'afrontar un futur que és incert per a tots. En aquest informe es reflecteix que tan sols un 39,8% de les persones amb discapacitat té algun tipus d'activitat laboral, en contraposició al 77,2% la població sense discapacitat. Es posa en evidència que només quatre de cada 10 persones amb discapacitat exerceix alguna activitat remunerada.

Aquesta precarietat econòmica fa que un 14,7% del col·lectiu de la discapacitat pateix en carn pròpia la pobresa severa, enfront del 9,64% de la població sense discapacitat. Aquestes persones han de realitzar el seu projecte vital amb uns ingressos inferiors en més de 2500 € anuals de mitjana, quan el seu nivell de despesa és superior per motiu de la pròpia discapacitat.

Segons aquest mateix informe, la taxa d'analfabetisme entre les persones amb discapacitat triplica la de la població sense cap discapacitat. Tan sols un 6,7% han aconseguit acabar uns estudis superiors, enfront del 20,7% de la població sense discapacitat. Aquestes dades evidencien la condemna a l'ostracisme d'aquest col·lectiu, en no facilitar-los les eines necessàries per lluitar pel seu lloc de treball, de manera que l'informe estima un desavantatge en la integració social d'un 72%.

A l'hora d'avaluar l'impacte per qüestió de gènere, veiem que el llindar de pobresa severa és més alt entre les dones, amb un 15,7%, que entre els homes amb un 13,2%. Això suposa que les dones disposen de menys recursos de suport que els homes per realitzar les activitats de la vida diària.

Llavors la pregunta que hem faig és: Qui és el culpable? És evident que la resposta és complexa.

Per fer-nos una idea, vull destacar que en el primer semestre de 2012, el govern espanyol va retirar l'ajuda que tenien les empreses que feien contractes indefinits a les persones amb discapacitat. I al juny d'aquest mateix any la ministra Fátima Bañez va deixar a zero la partida dedicada a les polítiques actives d'ocupació per a aquest col·lectiu. Casualment aquest mateix any presidència del govern va contractar a més de 80 assessors del president (amb sous de 40 a 60.000 €) alguns dels quals no tenen ni el graduat escolar.

El govern de la Generalitat tampoc va prioritzar un contingent pressupostari per fer front a la inhibició de responsabilitats del govern central. Algunes vegades la culpa no només la té Madrid, també aquí hem deixat caure el que electoralment no era rendible.

Els sindicats que sempre s'omplen la boca de representar als treballadors, probablement només han defensat als treballadors que tenen afiliats, per que han tingut massa feina per a tapar les seves vergonyes amb la corrupció a la qual també estaven abonats.

En definitiva els que havien de ser els actors principals per evitar la fractura social que s'ha produït, han preferit mirar cap a un altre costat i les persones amb discapacitat han patit una regressió, no només de drets, sinó d'oportunitats d'integració real.

El meu desig pel 2015 és que el nou any aparti del govern a tots els que han aprofitat la crisi de tots, per a beneficis d'uns pocs. Potser així, podrem afrontar el 2016 amb alguna esperança.