Arxiu del blog

dimecres, 14 d’abril de 2021

La II República com a paradigma d’una renaixença escapçada.

Tal dia com avui, el 14 d'abril de 1931, fa 90 anys, Espanya va intentar donar un salt al futur per fugir d'una estructura de país ancorat en una monarquia corrupta, que mantenia una organització de la societat amb una estructura gairebé medieval: als pobles encara manaven el cacic local, l'alcalde i el capellà. És justament per això que amb la proclamació de la II República s’aspirava a un procés de transformació, generant un canvi que col·loqués al país com una de les democràcies més avançades del moment. Cada 14 d'abril és especial per als que ens sentim republicans, però el d'aquest any ho és potser una mica més, amb una monarquia borbònica esquitxada per la corrupció una altra vegada i el els valors republicans en alça als carrers.

L'arribada de la República, al 1931, va fer créixer l'esperança massiva de deixar enrere la incompetència i la corrupció sustentada per la monarquia de l'època, més interessada a crear entramats corruptes, que en estructurar un país que posés a l'interès comú com a centre d'organització social. La breu etapa republicana va ser un dels períodes més esperançadors de la història moderna d'Espanya, i per això possiblement també va ser dels més tergiversats. Cal separar, com qui diu, el gra de la palla per recordar-la tal i com era, i així poder entendre el seu llegat per fer-li justícia.

Era obvi que, partint del model d'aquell estat corrupte, el nou projecte republicà reformista, necessitava molt més temps per desenvolupar-se. Les reformes econòmiques, socials, polítiques, culturals i de règim de família que van impulsar les esquerres eren una autèntica declaració de guerra per les classes que sustentaven el "statu quo" econòmic i social heretat de la monarquia corrupta d'Alfons XIII.

Aquesta nova organització de l'Estat, molt més rupturista amb els privilegis d'una oligarquia que s’havia mantingut en el poder durant segles, va irrompre amb propostes tan actuals com la defensa dels drets de la dona. Aquests exemples paradigmàtics van acabar sent intents insuficients de posar en marxa les reformes promeses per part dels governs republicans. Sense oblidar que les resistències de les forces conservadores com: l'oligarquia econòmica, l'Església catòlica i una part de la cúpula militar, no estaven disposats a renunciar als seus privilegis.

Quedava molt clar que les reformes econòmiques, socials, polítiques i culturals que van impulsar les esquerres implicaven tensar la corda amb la cúpula del poder econòmic i social amb la monarquia al capdavant. Concretament tres millores clau com: la reforma agrària, la del sistema de relacions laborals i la del sistema educatiu suposaven un punt d’inflexió massa radical pel règim. Aquesta revolució suposava un terratrèmol polític i social que sacsejava els grups de poder existents en aquell moment. Amb la República es donava pas a un sistema en què els espanyols deixaven de ser súbdits d’un règim medieval, per passar a ser ciutadans de ple dret.

Les oligarquies defensores de la "madre pátria", van evidenciar la ferma convicció de frenar el creixent anhel transformador que envaïa els carrers. Tot i que l’antic règim no van tenir més remei que acceptar el canvi en un principi, tot seguit van començar a conspirar contra la República i, com que per la via democràtica no van poder acabar amb moviment republicà, ho van acabar fent per la via dictatorial amb un cop d’Estat militar que va derivar en la guerra civil.

Si una part de la societat van voler mutar la pell de país, els poders fàctics es van posar ràpidament a teixir estratègies comunes per desmantellar l'esperit reformista. Tota aquesta combinació d'ambicions socials va suscitar l'oposició fèrria de l'Església, de la cúpula militar, els cacics latifundistes, la burgesia industrial i els banquers.

Davant d'aquesta evolució social, es va crear una aliança conservadora molt forta que va exercir tot el control en els mitjans de comunicació de l'època, invertint molts diners en posar les màximes dificultats possibles per al desenvolupament dels valors republicans. Amb la qual cosa, la dreta va arribar a la conclusió que una esquerra unida guanyaria les eleccions de 1936 i que, davant d'això, l'única solució per als seus interessos era subvertir l'Estat democràtic i de dret amb un cop militar que acabés amb la II República.

La dreta inicia una campanya d'intoxicació contra els valors d'una II República incipient, provocant als anarquistes, que van veure en la República una continuació de l'anterior sistema corrupte i igual de nociva que la monarquia borbònica. Frustrant als seguidors dels partits d’esquerres, la qual cosa acaba repercutint en una fractura de la coalició que va afavorir la victòria electoral de les dretes a les eleccions de 1933, desmantellant d’aquesta manera les reformes, iniciant una contrareforma que intensifica les divisions socials. L’enrenou social i polític, escalfa els carrers i és l'excusa perfecta perquè la dreta acusi la República de ser incapaç de mantenir l'ordre públic, justificant d'aquesta manera la necessitat d'un cop militar.

La veritat és que la II República aspirava a dur a terme una profunda modernització del país amb: la reforma agrària, l'establiment d'un nou marc de relacions entre l'Església i l'Estat o la reforma militar, però de manera molt especial una reforma educativa que afectés a tots els nivells de l'ensenyament. Creant escoles, formant mestres, promocionant un ensenyament laic i mixt. Però un Estat que tenia a la població sotmesa amb un analfabetisme imperant, no podia permetre que s’obrissin les finestres de l’Estat perquè entressin aires reformistes i democràtics. Tot el llegat de la II República va ser  ampli, però els 40 anys de dictadura franquista, i la seva repressió sobre els partits i les organitzacions que van proclamar la República, han portat a l'oblit d'aquests èxits.

La II República va ser la primera institució que va acabar restablint les llibertats i drets en el sentit més ampli com: el sufragi universal, el masculí i sobretot el femení, va modernitzar l'Estat concedint les autonomies a Catalunya i Euskadi, va voler sotmetre l'exèrcit al poder civil.

És justament per tots aquests avenços que es van aconseguir, que em pregunto si només és pura nostàlgia. Em nego a renunciar a la reconquesta dels valors republicans i la seva plasmació en aportacions en camps tan diversos com la cultura, l'economia, el món del treball o la política. Recuperant els principis ètics en els quals es van assentar aquests valors, i que avui tant necessitem. No podem oblidar el paper que van jugar les dones en la vida social, cultural i política, ni els avenços que es van dur a terme en el terreny educatiu que s'assemblen poc amb la realitat dels anys trenta. Però el que ningú pot posar en dubte és la immensa tasca realitzada en la construcció d'una societat d'homes i dones lliures i iguals.

La II República va ser l'intent de el poble espanyol de lluitar pels seus drets i conquerir la seva plena ciutadania. Per tant, crec que el millor homenatge que podem fer a la II Republica és tornar-la a proclamar.

 


divendres, 9 d’abril de 2021

Carrasco i Formiguera compromís de país.

Tal dia com avui de l’any 1938, ara fa 83 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) un escamot paramilitar del bàndol franquista afusellava, a Burgos, el polític demòcrata cristià Manuel Carrasco i Formiguera. Doctorat en Dret Mercantil, havia estat docent de la xarxa d’escoles tècniques de la Mancomunitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1920-1922) per la Lliga Regionalista, fundador del partit catalanista Acció Catalana (1922), creador del setmanari nacionalista L’Estevet (1922), diputat a les Corts republicanes (1931-1933) per Acció Catalana, conseller de Sanitat de la Generalitat del primer govern Macià (1931) i líder de la Unió Democràtica de Catalunya (1932-1938).

En esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) l’assetjament que va patir a mans d’elements incontrolats anarquistes i comunistes el va obligar a marxar amb la seva família a Guipúscoa (1937), des d’on col·laboraria activament amb el govern basc del lehendakari Aguirre. Poc després es produïa la caiguda de Guipúscoa a mans del bàndol franquista i Carrasco i Formiguera es desplaçaria primer a Barcelona, i assetjat de nou, a Biscaia. Durant el trajecte, el vaixell on viatjava —també amb la seva família— va ser interceptat per la marina de guerra franquista. Carrasco i Formiguera seria detingut, traslladat a Burgos, empresonat, maltractat, jutjat sense garanties processals i condemnat a mort (28 d’agost de 1937) per un tribunal militar del bàndol franquista.

Les múltiples gestions diplomàtiques que va portar a terme el Vaticà, adreçades a evitar el compliment de la sentència, només van aconseguir demorar l’execució. Carrasco i Formiguera va ser al corredor de la mort durant vuit mesos.

La figura de Manuel Carrasco i Formiguera és el viu exemple dels valors que el moviment independentista d’avui no té, al ser incapaç de bastir un Govern en compliment del mandat majoritari del poble català. És per això que vull rescatar de l’oblit la figura d’un polític republicà, catalanista i catòlic, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Fidel als valors republicans des de posicionaments polítics conservador i catòlics, en coherència amb els seus valors democràtics, va ser afusellat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat perseguit pels anarquistes i comunistes pel fet de ser catòlic. Per tant, penso que en un moment polític i social com el que estem vivint és molt adient recuperar la memòria d’aquest personatge cabdal en la història de Catalunya.

Carrasco i Formiguera és rellevant perquè en una època en què als catòlics els costava ser visivilitzats com a republicans, en què l’Església estava festejant amb el feixisme de Hitler, Mussolini i Franco, i en què les estratègies independentistes oscil·laven, en algun cas, en una forma semblant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esquemes i ens diu que es pot ser catòlic i fervorosament republicà, que es pot ser catalanista i independentista aconseguint un entorn favorable, i que la Doctrina Social de l’Església es pot aplicar en la vida econòmica i social de les societats democràtiques, fent-ho no des d’un partit catòlic sinó des d’un partit de catòlics, i entenent que la pluralitat política dels catòlics no només és possible sinó que és necessària. Amb aquest missatge Carrasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vindria a Europa.

Va reivindicar l’ensenyament en català i el dret de la llengua catalana dins l’Església, i també la catalanització pública de la ciutat de Barcelona, cosa que després va impulsar sent ja regidor de l’Ajuntament, primer a les llistes de la Lliga Regionalista i, després, des de les files d’Acció Catalana.

Mai va renegar del seu catolicisme. La seva condició de creient era confiar més en l’Evangeli que en l’Església; no parlava ni de bisbes ni de cardenals, sinó dels drets dels creients i del potencial humanístic i transformador que té l’Evangeli. Eren criteris que fins 30 anys després, amb el Concili Vaticà II, no van ser impulsats. Va ser un precursor d’aquella democràcia cristiana que a partir de l’any 1945 construeix, amb liberals i socialdemòcrates, l’Europa del benestar.

Manuel Carrasco i Formiguera hauria de servir d’exemple per entendre que el moviment independentista, a dia d’avui, té  sobre la taula el mandat explícit de fer un Govern que atengui les necessitats socials i econòmiques més peremptòries, en primer lloc, i d’aprofundir en afegir més col·lectius al projecte independentista. De res serveix marcar línies vermelles per “marcar paquet” i rostar un grapat de vots als altres grups independentistes. A veure si sou capaços d’entendre que el moviment independentista necessita la confluència de posicions anticapitalistes com les de la CUP, passant pels neoliberals i conservadors de Junts i els socialdemòcrates de ERC. També han d’acceptar que l’electorat independentista no és un bloc monolític de pensament únic. Per tant, calen renuncies a postulats maximalistes i que totes les parts prioritzin l’interès general del país, visualitzant als altres partits com a col·laboradors necessaris per assolir l’objectiu comú de la independència.

Tan de bo que l’exemple patriòtic del Manuel Carrasco i Formiguera us serveixi per no malbaratar la confiança que la ciutadania us va donar el 14 de febrer.

 


diumenge, 21 de març de 2021

L'accés a Internet com a dret inalienable.


La història evolutiva de la nostra civilització ha anat descobrint avenços tecnològics, que han representat punts d'inflexió, marcant un abans i un després. Un d'aquests grans canvis ha estat l'aparició d'Internet. A dia d’avui sense internet, no hi ha ciutadania digital ni tampoc hi ha ciutadans apoderats. Per tant, a dia d’avui per garantir una ciutadania de ple dret és imprescindible tenir un accés de qualitat a internet, esdevenint un dret tan essencial com ho pot ser l’accés a l’aigua, a les vacunes o a l’energia.

L’accés a la xarxa digital és el que ha de garantir la plena igualtat d’oportunitats en coneixement, treball, serveis assistencials, competitivitat econòmica i consum. Garantir el dret a l’accés universal a internet és el camí per ser ciutadans plens, per tenir una societat sense ciutadans de primera i de segona, una societat amb igualtat d’oportunitats, visquis on visquis, ja sigui a la muntanya o en un poble petit allunyat de grans metròpolis o en un barri socialment deprimit d’una gran ciutat. L’accés a internet s’ha de convertir en un gran anivellador d’oportunitats.

En qualsevol país amb una democràcia consolidada i amb uns drets humans plenament reconeguts, no s’entendria que l’Estat no defenses drets com l'accés a la sanitat, l'ensenyament o a un sistema de protecció social. Doncs bé, l'aparició d'Internet ha provocat que les polítiques públiques hagin de garantir també  l’accés a internet independentment del lloc on es resideixi.

Per dur a bon port l’incentiu d’aquestes polítiques, caldrà que en l'àmbit rural o en llocs de muntanya hi hagi una implicació pública a l’hora de desplegar infraestructures de telecomunicacions com: fibra òptica o  antenes,  que serveixin de base per tal que els operadors privats puguin acabar prestant un servei en territoris on trigarien anys a fer-ho, o no ho farien mai, si haguessin d’obrir nous mercats.

Per altra banda, en llocs on el problema consisteix en pagar la factura mensual de la connectivitat, caldrà fer polítiques de copagament social i de telecentres públics, per poder apropar l'accés a la xarxa a col·lectius especialment vulnerables tant econòmica com socialment. Cada vegada són més les famílies en les que l'única pantalla que hi ha a la llar és la de la televisió, generant d'aquesta manera una nova forma de pobresa que tot just comença a amenaçar-nos: la pobresa tecnològica. En definitiva una nova forma de desigualtat en les oportunitats socials. Les persones que no tinguin al seu abast un accés econòmicament assequible a les telecomunicacions, com a eina per comunicar-se, i per interaccionar amb tots els recursos disponibles a la xarxa, entraran a formar part del grup que sovint anomenem "pobres tecnològics". Tot i que aquest tipus de pobresa no es percep immediatament, en canvi, té unes conseqüències dramàtiques a mig i llarg termini, perquè condemnarà el futur de les generacions venidores. Tots estarem d'acord que avui ningú es morirà per no poder tenir un accés a Internet. Però també coincidirem en que les seves oportunitats laborals i de socialització seran infinitament menors que les persones connectades.

De la mateixa manera que avui ningú posa en dubte la necessitat que les administracions públiques haguessin construït autopistes, o línies de tren, per millorar la interactivitat entre les persones i incentivar el creixement de l'economia, també caldrà que per combatre aquest nou tipus de pobresa les administracions promoguin amb diners públics el desplegament de tot tipus de xarxes de telecomunicacions, regulant i afavorint la competència per tal d’abaratir la factura tecnològica de les llars del nostre país. Només així serem capaços de fer que les persones amb menys recursos tinguin les mateixes oportunitats de desenvolupament personal en un món cada dia més globalitzat.

A dia d'avui el fet d'estar ben connectat a internet ja ha esdevingut un dret inherent a la condició humana, amb totes les conseqüències que això comporta i que els governs i les administracions han de procurar facilitar i protegir. Sempre he pensat que la tecnologia genera, sense cap tipus de dubte, oportunitats per millorar la societat, i per tant facilita, democratitza i expandeix l'accés a productes i serveis que milloren la qualitat de vida de les persones independentment de l'origen, raça o sexe.

En l'informe BBVA "Com utilitzar la tecnologia per lluitar contra la pobresa i l'exclusió social", que va elaborar l’any 2019, i constatava que el 70,4% dels habitants dels 47 països menys desenvolupats del món estan abonats a un servei de telefonia mòbil. La connectivitat mòbil, sense importar el lloc de connexió i procedència socioeconòmica, evita desplaçaments que requereixen recursos i temps. Aquest informe d'investigació situa a la telefonia mòbil com la tecnologia que més impacte té, actualment, en la lluita contra la pobresa. Per comprendre l'impacte d'aquesta tecnologia en aquestes societats, cal entendre la realitat socioeconòmica i cultural de les poblacions i grups vulnerables. Certament la telefonia mòbil ha esdevingut una de les eines més útils per la seva major penetració i adaptació en entorns de pobresa i exclusió.

Els models i les formes sobre com s’ha de garantir aquest dret seran diversos. En qualsevol cas, es tracta que siguin eficaços i que garanteixin la competència, tot garantint un model de desplegament d’infraestructures de telecomunicacions que promogui un ecosistema de diversos operadors, tan nacionals com estrangers, en un marc de competència que protegeixi al ciutadà davant dels abusos en els preus.

Avui estar connectats ja no és un servei més, és un nou dret digital conquerit que s’ha de garantir. I els Estats han de facilitar-lo i protegir-lo. És del tot necessari aconseguir una societat del coneixement on la inclusió dels individus en la generació de coneixement sigui total, que les societats del coneixement siguin fonts de desenvolupament per a tothom.

Penso que en el món globalitzat actual, les Tecnologies de la informació i de la Comunicació són un instrument clau per potenciar processos de desenvolupament. És un intangible com amb la pròpia educació; que ni es menja, ni cura, ni dóna ingressos, però contribueix a reforçar processos de millora de la salut, de l'ocupació i de la participació social.

Per tot això, cal posar tot l’esforç en que la mateixa bretxa digital no arribi a convertir-se en un nou motiu d'exclusió, fent que la desigualtat sigui cada vegada més gran.