Arxiu del blog

diumenge, 6 de juny de 2021

Cal que ens conjurem per establir un nou dia D contra el feixisme.


El 6 de juny de 1944, les tropes aliades van assaltar les platges de Normandia per obrir el camí cap a Alemanya des de l'Oest. Avui es compleixen 77 anys del dia D de la batalla de Normandia, que va suposar l'inici de la fi de el feixisme instal·lat en el poder d'Europa.

El 1933 Hitler arribava al poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per implantar la que fins ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de tot tipus de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa i el genocidi del poble jueu i d'altres minories ètniques. També Mussolini a Itàlia i Franco a Espanya van aplicar polítiques similars, en el nostre cas després del Cop d'Estat militar del 18 de juliol, amb una llarga guerra civil i una inacabable post-guerra. En el cas d'Espanya va comptar amb el suport entre els sectors més conservadors i tradicionalistes, inclosa la pròpia església catòlica.

El feixisme sempre es nodreix de plantejaments polítics molt senzills i plantejats amb una escenografia molt populista. Els partits d'extrema dreta comparteixen un mateix estil retòric: atribueixen el poder legítim al "poble" en detriment de les elits, englobant com a elits a tota la classe política i a tot allò que soni a expert. També comparteix una sèrie de valors i actituds com: un nacionalisme exacerbat, nativisme, xenofòbia (la qüestió migratòria és el seu tema estrella) o negacionisme de la subordinació efectiva de la dona en la societat. En aquest sentit ja podríem  comença a parlar de nacionalpopulisme o de populisme autoritari.

Aquest relat populista també ha estat assumit, en moltes ocasions, per col·lectius que en altres moments de la historia van ser víctimes del pròpi feixisme. Al llarg de la història hem pogut veure com s'han donat canvis de rol, en què col·lectius que han estat víctimes del feixisme, han passat a ser executors de la mateix repetint la mateixa barbàrie. Només per posar un exemple, Adenauer, primer canceller de la República Federal Alemanya (RFA), havia defensat al 1932 la inclusió dels nazis al govern de l'anomenada República de Weimar, i durant les primeres dècades de la nova RFA un nombre significatiu de directius i funcionaris del seu govern van ser ex-membres de el partit nacional-socialista. La història sempre m’ha ensenyat que les dictadures de llarga durada estan plenes de zones grises que no permeten una fixació clara de fronteres entre col·laboradors fanàtics i demòcrates resistents. Si ens fixem en Espanya en l'exemple, podem veure com Gil-Robles, un dels personatges destacats de l'oposició democràtica entre 1975 i 1977 havia donat un clar suport el 1936 als militars colpistes amb Franco al capdavant, com també ho va fer Cambó, fundador i líder de la Lliga Regionalista a Catalunya. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar el 1951 per la seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial, mentre el seu fill, el rei Balduí, va mantenir sempre una excel·lent relació amb el feixisme franquista imperant a Espanya.

Molts anys després de la Segona Guerra Mundial, l'estat d'Israel, que va acollir a tants supervivents de l'holocaust nazi, va practicat i continua fent-ho un genocidi sistemàtic contra el poble palestí, destacant Sharon i Netanyahu en aquesta política repressiva que es porta fent durant dècades. Una política que ha consistit en confinar els seus habitants en veritables guetos, destruint milers dels seus habitatges, restringint l'aigua i l'electricitat i bombardejant directament els seus pobles i ciutats, com a suposada represàlia a qualsevol atac de la resistència palestina.

D’aquesta manera, podem comprovar com el coqueteig amb el totalitarisme feixista ha format part de l'agenda política europea durant dècades, facilitant que l'extrema dreta continuï el seu ascens, esgarrapant suports de la dreta, l'esquerra i sobretot facilitant l'abstenció ciutadana, com una esperpèntica postura de "vot de protesta" contra el propi sistema.

L'actual escenari polític europeu ens posa davant dels ulls un panorama inquietant en què el Front Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com Rassemblement National), la Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement la Lega), l'Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat (Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna), el partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a Àustria, el partit Popular Danès (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes, i més recentment també a Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un partit extraparlamentari a obtenir 52 escons al Congrés dels Diputats, han fet visible l’aler a cau d’orella del feixisme de sempre. Encara que no ens enganyem, en realitat el feixisme que a Espanya representa representa Vox sempre ha tingut presència parlamentària a través de la “franquícia franquista” que ha representat el Partit Popular, bressol del neoliberalisme espanyol de la segona meitat de segle XX.

Personalment crec que un dels perills més grans que hem d'afrontar com a  societat, no és altre que el ressorgiment del feixisme. El liberalisme i el conservadorisme són moral i políticament acceptables, però el feixisme el totalitarisme en la seva màxima expressió que anul·la la dignitat i la voluntat humana, tot alienant a l'individu, ha de ser combatut des de la formació dels nostres joves fins l'activisme més compromès.

Crec que cada cop es fa més evident la transformació del conservadorisme popular en un moviment similar al feixisme. No obstant això, i a l'igual que va passar a l'Europa de principis de segle XX, els temors als enemics externs i interns del "poble" podrien portar al fet que les societats, i els conservadors en particular, creguin que la solució es troba en un Estat, amb un líder tot poderós, que desenvolupi el paper d'àngel protector de tots els mals que ens puguin caure a sobre. De fet, en la seva defensa d'un model de democràcia més directa el conservadorisme popular ja fa evidents certs trets autoritaris. El que fa que alguns col·lectius temorosos d'un possible ascens al poder de l'esquerra, com col·lectius liberals, optin per donar suport a una versió remasteritzada del feixisme de tota la vida.

Es fa indispensable un pacte demòcrata per iniciar un nou "Dia D", com el de 1944 a les platges de Normandia, per protegir-nos de l'ascens i arribada al poder d’aquest neofeixisme, especialment en moments en què l'aparició de la pandèmia del Còvid-19 està generant molta incertesa a la nostra societat. Els millors representants del conservadorisme i del liberalisme tenen per davant la responsabilitat d'establir una clara línia entre el que és acceptable i el que no ho és. El nostre futur pot dependre d’això.



diumenge, 9 de maig de 2021

El sistema judicial espanyol al servei de l'IBEX 35.

Mal van les coses quan el mateix president de Tribunal Suprem d'Espanya i del Consell General de Poder Judicial, Carlos Lesmes, no se li ocorre una altra declaració que dir que "El Consell General del Poder Judicial es crea per a dues funcions en les que no pot intervenir el govern: el nomenament de càrrecs i la disciplina, perquè al jutge se’l controla amb el pal i la pastanaga ". Mai ningú havia dit les coses tan clares com quan el propi Carlos Lesmes admet sense ruboritzar-se que "al jutge se’l controla".

Aquesta afirmació que podria quedar-se en una relliscada o ficada de pota, té una especial rellevància quan al setembre de 2020 va ser presentada, davant la Comissió Europea, una nova denúncia per corrupció judicial sistèmica en la qual es torna a posar com a exemple la impunitat, del Banc Santander o el poder de lobby que exerceixen els grans despatxos d'advocats que tenen la capacitat d'accedir de manera immediat a jutges i fiscals.

L'Estat espanyol ha estat denunciat una altra vegada davant la Comissió Europea per corrupció judicial, i molt em temo que no serà l'última, ja que la ciutadania ja n’està farta del funcionament del sistema judicial, que prioritza sistemàticament els interessos de les elits davant dels de poble.

A més, la dita denúncia fa referència a les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques en els quals es recull la mala consideració que tenen els espanyols sobre la Justícia i la corrupció dels jutges, que consideren en un 80% que és bastant o molt necessària una reforma de l'Administració de Justícia perquè al 59% els inspira poca o cap confiança, i el 51% considera que el grau d'independència dels jutges és força baix o molt baix per la seva politització i corrupció.

El franquisme ancorat en una gran part de la judicatura tolera que determinats jutges, de la corda franquista, puguin tenir una incontinència verbal que hauria d’impedir als jutges fer manifestacions de censura o aprovació als altres poders de l'Estat, trencant l'aparença d'imparcialitat del Poder Judicial.

Cada dia que passa es fa més evident que un sector ideològic s’ha fet l’amo de les estructures del poder judicial i està contínuament exculpant qualsevol sortida de to d'un magistrat filo-franquista, mentre que al magistrat Santiago Vidal el van sancionar perquè en la seva condició de magistrat havia tingut una actuació continuada que acreditava la pèrdua objectiva de la seva neutralitat política. Està clar que si la ideologia és la seva, la bona, la acceptable, no passa res, però si és la de l'enemic, cal sotmetre-la a base de cops i garrotades.

Aquesta és la, anteriorment esmentada, política del pal i la pastanaga que exerceix el Carlos Lesmes amb la seva tropa, que es dedica a protegir els que són dels seus i intentar dur a Tribunal Constitucional la llei que li podria impedir continuar amb els nomenaments a dit que ha estat fent, fent una provocació i un pols a la sobirania popular.

Hi ha casos molt paradigmàtics sobre com s'adoctrina a la judicatura per donar la "resposta adequada" a segons quin tipus de demandes judicials. Cada dia que passa està més clar que la connivència que la ciutadania veu entre la banca i la Justícia arriba al seu punt màxim de pornografia, quan el denunciat és un banc com el Santander. Hi ha jutjats a Espanya en els quals totes les causes que arriben de l'entitat càntabra són arxivades. A l'Audiència Nacional, i més en concret el jutge Fernando Andreu, va arxivar el cas dels 2.000 milions d'euros ocults a Suïssa, el que era un clar exemple d'evasió fiscal. El mateix Baltasar Garzón, va arxivar la querella de Rafael Pérez Escolar per apropiació indeguda, suborn, prevaricació, estafa, malversació de cabals públics, falsedat en document mercantil, maquinació per alterar el preu de les subhastes en relació de la compra de Banesto i que va ser qualificada com la “més gegantina malversació de cabals públics de la història financera espanyola”. Tot això ha passat després de l'escàndol dels cursos de Baltasar Garzón a Nova York que van ser patrocinats pel Santander.

El sistema judicial espanyol pateix dels mateixos mals que el sistema polític. Està clar que les empreses de l'IBEX 35, amb la banca com a estendard, no solament acullen polítics descatalogats, sinó que les portes giratòries de la Justícia també afavoreixen a la banca. Parlem molt de la transferència de càrrecs polítics a l'empresa privada però passa desapercebuda com jutges i fiscals de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem deixen els seus llocsal sistema judicial, per anar a treballar com a advocats en bufets privats defensant a les entitats que, precisament, van ser jutjades per ells mateixos . El cas del jutge Gómez Bermúdez és un dels més paradigmàtics perquè en el seu moment va intentar ser president de sala en la querella de Pérez Escolar o va ser el ponent de la doctrina Botín.

Aquests nous lletrats, lluny de limitar-se a defensar els seus clients en els tribunals, s'han convertit en directors d'acurades operacions en què la seva agenda de contactes té un paper estel·lar en la defensa dels interessos de les grans corporacions empresarials.

Davant d'aquesta situació, em pregunto: podem parlar obertament de l'existència de corrupció judicial a Espanya? Són moltes les denúncies interposades per la societat civil i per ciutadans que així ho mostren. En la meva opinió només es podrà revertir la situació amb una revolució absoluta el tercer poder que busqui d'una manera definitiva l'absoluta independència dels tribunals respecte als interessos dels poders financers o de les grans famílies. Només així a Espanya s'aconseguirà no només que la Justícia sigui justa, sinó que a més de ser justa també ho sembli.



 

diumenge, 25 d’abril de 2021

El Big Data ja és el "Gran Germà"?

És indiscutible que en el nostre deambular pel món real i pel món virtual, deixem de forma inconscient una gran estela de dades personals. Entenent com a dades personals, qualsevol informació relacionada amb nosaltres que pugui utilitzar-se per identificar-nos; incloent nom, fotos, adreça de correu electrònic, adreça IP, dades bancàries, publicacions en les nostres xarxes socials, informació mèdica, dades biomètriques, confessió religiosa o dades sobre la nostra orientació sexual. Doncs bé, totes aquestes dades s'emmagatzemen en el que són les anomenades Bases de Dades, o més conegudes com a Big Data.

Però jo em pregunto, sabem realment qui disposa de les nostres dades personals? Aquesta és una pregunta que els ciutadans hauria’m de fer-nos quan rebem trucades o correus electrònics de empreses que ens ofereixen productes, que han seleccionat, mitjançant l'obtenció de dades en les nostres visites a pàgines web i la seva gestió utilitzant la Intel·ligència artificial, elaborant d'aquesta manera bases de dades que es distribueixen sense cap control a preus galàctics.

Però per respondre a aquesta pregunta hem de plantejar-nos les eines que tenim per identificar aquestes empreses que fan servir les nostres dades indegudament. Afortunadament ja estan apareixent aplicacions que permeten a les persones identificar quines empreses tenen les seves dades i exigir-los que cessin d'usar-los en un termini de 30 dies. Posant en marxa la reclamació dels sis drets que recull el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD): com el dret d'accés, modificació, supressió, limitació, portabilitat i oposició a l'ús d'aquestes dades.

Des de fa uns anys, Europa es regeix pel Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) que controla que les empreses facin un ús correcte de la informació aconseguida. I és justament aquest reglament el que pretén ajudar-nos en la posada en valor de les nostres dades, per poder controlar la informació que estem cedint a empreses i administracions públiques, sense tenir en compte el perill de la possible creació d'una nova identitat digital amb la nostra informació.

Crec que no n'hi ha prou amb saber qui té les dades, a més hem d'esbrinar de quina manera les hem estan utilitzant. Necessitem conèixer de quina manera els algoritmes utilitzats en la Intel·ligència Artificial, han tractat la informació i han obtingut els resultats, com per exemple, que tinguis un perfil idoni perquè et concedeixin un crèdit o pel contrari que t'ho deneguin a arran d'aquestes dades.

La cessió de dades a tercers no és una cosa que hagi aparegut amb les tecnologies de la informació. Per atorgar el nostre consentiment a la cessió de dades, primer estampava’m la nostra signatura en un full de paper i ens emportàvem una còpia en paper carbó. Després va ser mitjançant un clic, i actualment ni això. Moltes vegades amb tan sols navegar per una pàgina web o per utilitzar una aplicació ja estem donant permís perquè es guardin i facin servir les nostres dades personals. Per posar un exemple, quan comprem un nou dispositiu connectat a Internet, el primer que desitgem és començar a utilitzar-lo com més aviat millor, autoritzem de seguida la cessió de les nostres dades perquè puguem començar a utilitzar-lo ràpid. I tot això sense que hàgim estat advertits de la destinació de la nostra informació. Però ara amb l'entrada en vigor del RGPD, és exigible que en qualsevol d'aquests dispositius s’activin avisos que informin als seus usuaris, que les seves dades seran recollides i de com seran utilitzades. Per exemple, es tractaria que ens informin que la informació que cedim al registrar-nos, acabarà en uns servidors que estan als EUA i que es compartiran amb una altra empresa en la que els seus servidors podrien estar a la Xina.

I és justament en aquest punt on vull fer una petita reflexió. Actualment al món estan emergint dos grans models de gestió de la informació personal que generem diàriament. El primer és el model americà en el què les grans bases de dades les gestionen grans corporacions empresarials, inicialment amb una voluntat d'explotació decididament comercial. El segon model és el que vindria ser el model xinès o rus, en què les bases de dades les gestiona directament el propi Estat amb una voluntat inequívoca de control i fiscalització del ciutadà.

Però certament tant el sistema americà, amb el sistema xinès susciten grans recels respecte a la utilització del "Big Data" (terme assignat a conjunts de dades tan extensos que no poden gestionar-se mitjançant sistemes tradicionals d'administració de bases de dades). Aquest tipus de recel sobre la destinació de les nostres dades, es va multiplicar exponencialment des que Edward Snowden, ex subcontractista de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units, revelés informació secreta sobre l'espionatge massiu, per part de govern, en les comunicacions telefòniques i per correu electrònic als Estats Units.

Tant els governs com les empreses privades tenen a la seva disposició un conjunt d'eines per a l'anàlisi del Big Data, disposant de programes per a la computació automatitzada que utilitzen la Intel·ligència Artificial per desenvolupar els seus algoritmes. Mitjançant els quals poden utilitzar aquestes eines poden buscar, extreure i analitzar grans quantitats de dades públiques provinents d'Internet, de les seves pròpies bases de dades internes i també de les bases que provenen d'empreses externes. Aquestes noves eines de programari permeten buscar dades existents i extreure els elements que es necessiten per després disseccionar-les o combinar-les per realitzar anàlisis predictius per encertar en les propostes als seus clients.

Segons la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC), el valor de mercat d'aquestes dades ja ha arribat actualment la xifra de 60.000 milions d'euros, posant en evidència el sucós pastís que hi ha en el negoci del Big Data gestionant les nostres dades personals per als Estats i el sector empresarial.

Al meu entendre, estem de facto davant del que George Orwell ja descrivia, l'any 1949, en la seva novel·la titulada 1984, com el "Gran Germà". Aquest gran germà en forma de govern de l'Estat o de les grans corporacions empresarials, ja disposa de la informació necessària sobre cada un de nosaltres, com per fer prediccions de les nostres actuacions futures.

Sectors com la banca, les companyies d'assegurances o les empreses de telefonia, per posar un exemple en el sector privat, o directament els governs de cada Estat ja tenen les eines tecnològiques per situar-nos a cada un dels segments en la nostra societat. Amb la qual cosa, cada vegada serà molt més difícil la utilització de l'anomenat "ascensor social" per poder canvia de nivell de vida. Tal com succeeix a l'Índia, les persones que pertanyen a les "Castes" més humils estaran degudament etiquetades per controlar les seves vides i tutelar un possible ascens social. També els sectors socials més rics disposaran de més eines i arguments per evitar caigudes ruïnoses.

Encara tenim la imatge mental que hi ha una sola persona asseguda davant d'un ordinador, en algun lloc, amb totes les dades i que pot accedir a la nostra vida privada. En realitat, el que passa és que un sistema de computació automàtic fusiona les nostres dades per crear valor per al propi Estat o per a qui vulgui comprar-los.

Crec que els ciutadans hem d'assumir que les nostres dades són un dels béns més valuosos de segle XXI i que no hem de regalar aquest bé tan preuat perquè sigui utilitzat per controlar-nos . En el futur haurem d'estar molt més informats sobre com funciona i com protegir-nos a nosaltres mateixos i com protegir la nostra informació.