El
passat 27 de setembre un 77% dels catalans, la participació més alta de la
història, va decidir anar a un col·legi electoral per emetre el seu vot. Uns
volíem que els resultats es llegissin en clau plebiscitària, altres volien
diluir l'efecte consultiu de les eleccions. Tant els uns com els altres vàrem
donar per vàlids uns resultats, que si bé van ser espectaculars, no van
aconseguir que el 50% de l'electorat votés opcions netament independentistes.
Com
no era un referèndum i no podien llegir-se els vots, vam haver de llegir els
escons conquistats per les diferents opcions polítiques. És cert que
"Junts pel si" i la CUP van obtenir el 48,2% dels escons del
parlament, però no van arribar al 50% que els legitimaria per iniciar un procés
cap a la creació d'una República catalana independent. No obstant això van
obtenir un resultat prou clar com per llegir-lo en clau plebiscitària, en què
s'especificava explícitament que gairebé la meitat dels electors que van anar a
votar aquell dia volien la independència. El que no estava clar era que tot el
ventall d'opinions dels partits que no van optar per decantar-se explícitament
per la independència, fossin clarament anti independentistes.
Aquesta
situació va portar a un marc de negociacions entre la CUP i Junts pel si molt
enrarit, en què les dues opcions polítiques eren víctimes d'uns plantejaments
fets a priori de les eleccions, que ara els tenallaven a l'hora de negociar
qualsevol opció que donés sortida a les aspiracions expressades per la
ciutadania a les urnes.
Cadascun
dels actors d'aquesta tragicomèdia tenia un paper encomanat que no ha sabut
representar amb la dignitat que l'ocasió reclamava.
D'una
banda tenim a la CUP que va estar lligada de peus i mans pel seu compromís de
no investir el Mas com a president portat en campanya. Amb aquest posicionament
volia guanyar espai electoral a una coalició escenificada a "Catalunya
així que es pot", en la qual la gent d'ICV feia els últims cops de cua
abans de ser engolits pel tsunami de PODEMOS. La CUP necessitaven
diferenciar-se a marxes forçades per obtenir una visibilització social que fins
al moment no tenia.
És
obvi que ser l'objecte de tots els focus i totes les càmeres ha estat una tasca
que els ha superat i no han estat capaços de gestionar. Amb tota seguretat
perquè no esperaven tenir durant tres mesos tot el poder que han tingut a
l'hora de fer ballar a Déu i a la seva mare.
Per
l'altre costat tenim una doble anàlisi en els objectius perseguits, tant per
Convergència com per Esquerra Republicana a la candidatura conjunta de
"Junts pel si". Tots dos partits es van envoltar de persones
provinents de la societat civil i van comptar amb el beneplàcit
d'organitzacions com l'ANC o Òmnium, per abordar un projecte transversal que
pretenia eixamplar la base de l'independentisme tradicional de Catalunya.
Aquí
també hi ha hagut grans errors post electorals. D'una banda Convergència
preveia una sortida airosa a l'actual descomposició del partit. L'herència dels
Pujol ha estat letal per vestir un projecte catalanista que sempre havia jugat
amb l'ambivalència del catalanisme. Ara s'havien erigit com a grans defensors
de l'independentisme, sobretot per que el guió així els hi exigia.
Convergència
ha patit en pròpia pell tota la fúria de la guerra bruta dels serveis secrets
de l'Estat espanyol. Espanya coneixia perfectament totes les maniobres brutes
afavorides pels governs de Jordi Pujol, amb elles va començar a omplir carpetes
plenes de munició per utilitzar en el moment precís. Jo també estic convençut
que la família Pujol té moltes carpetes que utilitzaran per no anar a la presó,
però que no han utilitzat per defensar el "procés" català.
Per
altra banda tenim la imposició del Artur Mas com a líder messiànic per a
aquesta candidatura transversal. Aquest ha estat el gripau que ha hagut
d'empassar-se Esquerra Republicana per poder ser espectador privilegiat
d'aquest desgast polític. És difícil que haver-se de carregar amb aquest tipus
de responsabilitats, no tingui cap conseqüència política.
Això
ara fa que els Republicans vulguin intentar empènyer al precipici el líder que
ells han contribuït a consolidar, sabedors que els resultats que tenen ara no
podran repetir-los en les eleccions del proper març, ni en somnis.
Jo
crec que ara és el moment que definitivament ha de fer el salt l'Oriol
Junqueras per explorar un espai independentista d'esquerres. Però per arribar a
aquest punt, ha de passar per les urnes del proper mes de març i guanyar-se el
lideratge a pols, no com a herència "post mortem" política del Artur
Mas. Junqueras primer ha de carregar-se de legitimitat democràtica donant la
cara en unes eleccions i persuadint a l'electorat. Després haurà de buscar una
coalició, amb tota probabilitat, amb l’Ada Colau per posar en funcionament una
opció d'esquerres però que no podrà ser netament independentista, ja que estarà
tutelada per PODEM.
En
conclusió, hem estat en mans d'uns nens de casa bona que han jugat a ser
polítics i han mort en l'intent. També hem tingut un messies que intentava
donar sortida a un projecte de partit totalment acabat i liquidat. I per
finalitzar hem vist un Junqueras amb gran projecció de futur, que encara no
s'ha guanyat la legitimitat democràtica de l'electorat català.
